DIUMENGE I D’ADVENT / Cicle A

Lectura primera Is 2,1-5

El Senyor reuneix totes les nacions en la pau eterna del Regne de Déu

Lectura del llibre d’Isaïes

Salm responsorial 121,1-2.4-5.6-7.8-9 (R.: 1)

Lectura segona Rm 13,11-14a

Tenim la salvació a prop nostre

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma

Al·leluia Salm 84,8

Evangeli Mt 24,37-44

Vetlleu i estigueu a punt

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Quan vindrà el Fill de l’home, passarà com en temps de Noè. Els dies abans del diluvi tothom continuava menjant i bevent i casant-se, fins que Noè hagué entrat a l’arca. No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots. Igual passarà en l’adveniment del Fill de l’home. Si hi hagués llavors dos homes plegats al camp, potser l’un fora pres i l’altre deixat; si hi hagués dues dones molent plegades, potser l’una fora presa i l’altra deixada. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora de la nit que el lladre vindria, no s’hauria adormit ni hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada».

COMENTARI

En aquest passatge, Jesús fa servir la imatge dels dies de Noè per explicar com serà la seva segona vinguda. En els versicles 37-39, l’evangelista descriu com la gent vivia despreocupada abans del diluvi, menjant, bevent, casant-se i sense parar atenció al missatge de Noè. Jesús adverteix que, d’una manera similar, l’ésser humà serà sorprès pel seu retorn, ja que molts estaran immersos en la seva rutina quotidiana, sense estar alerta ni preparats per la seva vinguda.

El missatge de Jesús és clar: la vigilància és fonamental. Els versicles 40-41 mostren una imatge de separació, on dues persones treballen al camp o molen al molí, i una serà presa i l’altra serà deixada. Aquesta divisió no té a veure amb qui ha estat millor o pitjor, sinó que és una invitació a reflexionar sobre la relació personal amb Déu. La preparació espiritual serà el que determinarà qui serà “pres”, és a dir, qui estarà preparat per entrar al Regne dels Cels.

El versicle 42 marca el nucli del missatge del passatge: “Vetlleu, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor”. La incertesa sobre el moment de la vinguda de Jesús fa que la vigilància i la disposició diària siguin essencials. No es tracta només d’esperar passivament, sinó de viure de manera coherent amb l’evangeli, fent el bé, cercant la justícia i cultivant una vida de fe autèntica.

En els versicles 43-44, Jesús utilitza la metàfora del lladre per reforçar la seva crida a la vigilància. Igual que ningú sap quan vindrà un lladre a robar, així tampoc sabem l’hora exacta de la vinguda del Senyor. Això subratlla la necessitat de preparar-nos constantment, no per por, sinó per amor i devoció.

En conclusió, aquest passatge de Mateu ens convida a viure amb la consciència que la nostra vida té un final i que hem d’estar sempre preparats per trobar-nos amb Crist. La vigilància, el fet d’estar desperts i actius en la fe, és el que garanteix que, quan arribi el moment, estarem preparats per rebre’l.

 Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

______________________________

DIUMENGE XXII DURANT L’ANY / Cicle C

Lectura primera Sir 3,19-21.30-31; Sir gr 3,17-18.20.28-29

Sigues humil i Déu et concedirà el seu favor

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira

Salm responsorial 67,4-5ac.6-7ab.10-11 (R.: 11b)

Lectura segona He 12,18-19.22-24a

Us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu

Lectura de la carta als cristians hebreus

Al·leluia Mt 11,29ab

Evangeli Lc 14,1a.7-14

Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus. Ells l’estaven observant. Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit. Més aviat quan et conviden ves a ocupar el lloc darrer, i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà: “Amic, puja més amunt”. Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula, perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».

Després digué al qui l’havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien, i ja tindries la recompensa. Més aviat, quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t’ho, i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos».

COMENTARI:

1. No viure buscant el primer lloc, sinó el lloc on podem estimar més.
2. Fer el bé gratuïtament, especialment a qui no ens ho podrà pagar.

 Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

______________________________

SANTS PERE I PAU, APÒSTOLS

Solemnitat

Evangeli Mt 16,13-19

Tu ets Pere. Et donaré les claus del Regne del cel

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip, i un cop allà, preguntava als seus deixebles: «Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?» Ells li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista, altres, que és Elies, altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes». Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que soc?» Simó Pere li contestà: «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu». Jesús li va respondre: «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la Mort no li podran resistir. Et donaré les claus del Regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel».

COMENTARI

 El passatge evangèlic d’avui ens parla de fe i d’autoritat. De la fe de Pere, que respon impulsivament a la pregunta del Mestre, i de l’autoritat que Jesús confereix a la seva Església, edificada sobre la pedra que Pere simbolitza.

I és precisament Pere, l’apòstol que potser millor representa a tots els creients: unes vegades fort i convençut tot responent la pregunta del Senyor, altres poruc davant la minyona que el reconeix, unes vegades violent ferint el servent que venia a prendre Jesús, altres covard negant tres vegades a Aquell a qui havia assegurat no abandonar mai.

Tots som una mica Pere, en la nostra vida de fe i compromís cristià, perquè dir-nos seguidors de Jesús, comporta creure en Ell, en la seva Paraula i en la seva missió, i no sempre som tot lo coherents que caldria.

Ser deixebles del Crist, formar part de la seva Església, és conseqüència d’una trobada personal amb Jesús, d’haver-nos deixat seduir per Ell i d’haver fet nostra la seva missió redemptora; nosaltres som, com a Església, la prolongació de l’encarnació de Jesús. És a dir, hem de fer possible la presència del Regne de Déu allà on som, vivim, treballem, estudiem o preguem.

Per tant, hauríem de beneir amb la nostra presència pacificadora; hauríem de ser compassius amb els que no tenen el més elemental per viure; hauríem de guarir les malalties de la solitud, el dolor o el desarrelament; hauríem de denunciar les situacions d’injustícia i de corrupció; hauríem d’acollir amorosament i sense jutjar a qui no va pel bon camí, per tal que torni a casa; hauríem d’assumir no ser compresos o acceptats per tothom i hauríem de perdonar tot allò que ens ofèn.

Tant de bo, tinguem la fe que no dubta a l’hora de reconèixer el Mestre, i l’estil de vida que fa creïble l’autoritat moral de la seva Església.

 Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

___________________________________

DIUMENGE IV DE QUARESMA / Cicle C

Evangeli  Lc 15,1-3.11-32

Aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, veient que tots els publicans i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els proposà aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dona’m la part de l’herència que em toca”. Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors”. I se n’anà a trobar el seu pare.

Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu”. Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat”. I es posaren a celebrar-ho.

Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras”. El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”».

COMENTARI

 El passatge evangèlic d’avui ens parla, fonamentalment, de misericòrdia. De la misericòrdia que el Pare té amb qualsevol i cadascun de nosaltres, perquè tothom som fill gran i fill petit a l’hora.

Quan llegim aquests versets del Nou Testament, potser tendim a mirar el fill petit amb condescendència, jutjant-lo malament, pejorativament, com aquell fill capaç d’abandonar un pare tot malbaratant allò que li ha costat tant d’aconseguir; i, a més, ho fem des de la nostra (auto suposada) posició de fill bo i obedient, que roman a la casa familiar, treballant i sense donar-se mai un caprici, ni reclamar una festa.

Però aquesta és una mirada esbiaixada, errònia, perquè tots hem marxat de la casa del Pare, alguna vegada, tots ens hem cregut capaços de viure lluny d’Ell, fora del seu aixopluc i desoint els seus consells, el seu ensenyament. Però, vet aquí, que també hem esperat del Pare un pagament per haver romàs amb Ell, per haver treballat en el que ens havia encomanat, sense adonar-nos que, amb aquesta actitud ens fem assalariats, no fills.

Per sort, pel nostre Pare del cel, som fills independentment del nostre pecat; tant és que siguem infidels o superbs, esbojarrats o de cor endurit, per què Ell és, amb tots nosaltres, tot misericòrdia, tot tendresa, tot perdó, tot acollida.

Tant de bo, el Senyor ens concedeixi la misericòrdia del Pare, la humilitat del fill petit que torna i la compassió que, a ben segur, va acabar sentint el fill gran.

 Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

____________________________________

DIUMENGE IV DE QUARESMA / Cicle C

Evangeli  Lc 15,1-3.11-32

Aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, veient que tots els publicans i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els proposà aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dona’m la part de l’herència que em toca”. Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors”. I se n’anà a trobar el seu pare.

Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu”. Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat”. I es posaren a celebrar-ho.

Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras”. El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”».

COMENTARI

 El passatge evangèlic d’avui ens parla, fonamentalment, de misericòrdia. De la misericòrdia que el Pare té amb qualsevol i cadascun de nosaltres, perquè tothom som fill gran i fill petit a l’hora.

Quan llegim aquests versets del Nou Testament, potser tendim a mirar el fill petit amb condescendència, jutjant-lo malament, pejorativament, com aquell fill capaç d’abandonar un pare tot malbaratant allò que li ha costat tant d’aconseguir; i, a més, ho fem des de la nostra (auto suposada) posició de fill bo i obedient, que roman a la casa familiar, treballant i sense donar-se mai un caprici, ni reclamar una festa.

Però aquesta és una mirada esbiaixada, errònia, perquè tots hem marxat de la casa del Pare, alguna vegada, tots ens hem cregut capaços de viure lluny d’Ell, fora del seu aixopluc i desoint els seus consells, el seu ensenyament. Però, vet aquí, que també hem esperat del Pare un pagament per haver romàs amb Ell, per haver treballat en el que ens havia encomanat, sense adonar-nos que, amb aquesta actitud ens fem assalariats, no fills.

Per sort, pel nostre Pare del cel, som fills independentment del nostre pecat; tant és que siguem infidels o superbs, esbojarrats o de cor endurit, per què Ell és, amb tots nosaltres, tot misericòrdia, tot tendresa, tot perdó, tot acollida.

Tant de bo, el Senyor ens concedeixi la misericòrdia del Pare, la humilitat del fill petit que torna i la compassió que, a ben segur, va acabar sentint el fill gran.

 Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

_________________________________________

Diumenge dins l’Octava de Nadal

SAGRADA FAMÍLIA: JESÚS, MARIA I JOSEP / Cicle C

Evangeli  Lc 2,41-52

Els pares de Jesús el trobaren al temple entre els mestres de la Llei

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb la peregrinació de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys pujaren a celebrar les festes com era costum, i passats els dies, quan tothom se’n tornava, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonessin. Pensant que anava amb altres de la caravana, feren la primera jornada de camí. Al vespre el buscaren entre els parents i coneguts i no el trobaren. L’endemà se’n tornaren a Jerusalem a buscar-lo.

El tercer dia el trobaren al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien estaven meravellats de la seva intel·ligència i de les seves respostes. Els seus pares quedaren sorpresos de veure’l allà, i la seva mare li digué: «Fill, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia». Ell els digué: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?». Ells no comprengueren aquesta resposta.

Després baixà amb ells a Natzaret i vivia sotmès a ells. La seva mare conservava tots aquests records en el seu cor. A mesura que Jesús creixia, avançava en enteniment i es guanyava el favor de Déu i dels homes.

COMENTARI

 “Perquè em buscàveu?. No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare?. Però ells no comprengueren aquesta resposta”.

Josep i Maria estaven al cas de qui era el seu fill; havien acceptat el Misteri, la voluntat de Déu, però s’angoixen, pateixen; són home i dona, com nosaltres. Malgrat la disposició de l’esperit, malgrat repetir dia rere dia “facis la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel…”, no sempre entenem la voluntat de Déu, el seu projecte en nosaltres.

Jesús, amb la seva (serena) autoritat ens dona seguretat, confiança: està fent el que li pertoca. Està donant testimoni d’allò que ha vingut a fer: parlar de Déu, ser Déu encarnat; per això pot meravellar tothom amb les seves respostes, les seves preguntes… i escoltant; no parla per parlar, no “ven cap producte” buit, inconsistent o passatger; parla de les Escriptures amb els que més en saben, enlluernant-los amb la seva saviesa.

Tot seguit, després d’aquesta impactant aparició pública, es retira de nou a la normalitat de Natzaret; a la normalitat de la fusteria, de la vida silenciosa i discreta. “I es feia gran, avançava en enteniment…”. Normalitat absoluta si no és perquè “tenia el favor de Déu” que el preparava per la gran missió de la seva vinguda.

Nosaltres tampoc podem, com Josep i Maria, entendre en la seva plenitud i grandesa la Salvació però si podem, com ells, intentar comprendre més enllà de la nostra limitada humanitat, acceptar el projecte de Déu per la nostra vida, per la Humanitat sencera.

El Nadal ens ofereix un Jesús nen, fràgil, desvalgut, proper, humà. Acostem-nos-hi amb fe, confiança, joia i esperança!. Una total i absoluta esperança.

 Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

_________________________________________

DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY / Cicle B

Evangeli Mc 9,38-43.45.47-48

Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres.

Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Joan digué a Jesús: «Mestre, n’hem vist un que es valia del vostre nom per treure dimonis, i li dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui venen amb nosaltres». Jesús respongué: «Deixeu-lo fer. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres. Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, us dic amb tota veritat que no quedarà sense recompensa. Però a aquell que allunya de mi un d’aquests petits que tenen fe, valdria més que el tiressin al mar amb una mola d’ase lligada al coll. Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, i no que vagis amb totes dues mans a l’infern, al foc que no s’apaga. Si el teu peu et fa caure en pecat, talla-te’l. Val més que entris a la vida sense peu, i no que siguis llençat amb tots dos peus a l’infern. I si el teu ull et fa caure en pecat, treu-te’l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, i no que siguis llençat amb tots dos ulls a l’infern, on el corc no mor mai i el foc no s’apaga».

COMENTARI

“Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres. Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la”

 L’Evangeli de la Litúrgia d’avui ens explica un breu diàleg  entre Jesús y l’apòstol Joan, que parla en nom de tot el grup de deixebles. Havien vist un home que expulsava dimonis en nom del Senyor, però li ho van impedir perquè no formava part del seu grup.

Jesús, en aquest punt, els convida a no obstaculitzar a qui treballa pel bé, perquè contribueix a realitzar el projecte de Déu (cfr. Mc 9,38-41). (…) Les paraules de Jesús desvetllen una temptació i ofereixen una exhortació. La temptació és la de l’entossudiment. Els deixebles volien impedir una obra de bé tan sols perquè qui la feia no pertanyia al seu grup. Creuen tenir “l’exclusiva sobre Jesús” i que son els únics autoritzats a treballar pel Regne de Déu.  Però així acaben per sentir-se predilectes i consideren als altres com a estranys, fins a convertir-se en hostils amb ells.

Germans i germanes, cada entossudiment, de fet, provoca tenir a distància qui no pensa com nosaltres, i aquesta és l’arrel de molts mals de la història: de l’absolutisme que sovint ha generat dictadures i de moltes violències vers qui és diferent.  Papa Francisco, (setembre de 2021)

Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

_________________________________________

DIUMENGE XIII DURANT L’ANY / Cicle B

Evangeli Mc 5,21-43

Noia, aixeca’t

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac, molta gent es reuní al seu voltant, i es quedà vora l’aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu se li llença als peus i, suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu: «La meva filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori». Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent.

Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l’havien fet sofrir molt, i s’hi havia gastat tot el que tenia. No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona». A l’instant se li estroncà l’hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell, es girà a l’instant i preguntava a la gent: «Qui m’ha tocat la roba?». Els deixebles li deien: «La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?». Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou què havia passat, s’acostà tremolant de por, es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué: «Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i ves-te’n en pau».

Encara parlava, que arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen: «La teva filla és morta. Què en trauràs d’amoïnar el mestre?». Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de sinagoga: «Tingues fe i no tinguis por». I només va permetre que l’acompanyessin Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del cap de sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i cridava fins a eixordar. Ell entra a casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm». Ells se’n reien, però Jesús els fa sortir tots, pren només el pare i la mare de la nena amb els qui l’acompanyaven, entra a l’habitació, li dona la mà i li diu: «Talita, cum», que vol dir: «Noia, aixeca’t.» A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys, s’aixecà i es posà a caminar. Ells no se’n sabien avenir. Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat. I els digué que donessin menjar a la noia.

 COMENTARI

 “Noia, aixeca’t”

Com tots els passatges evangèlics, aquest proporciona diferents motius de meditació. Probablement, el de la fe que confia cegament,  sigui el més evident, però podríem detenir-nos en dos punts més: el de la intimitat i el de la discreció.

Intimitat que vol dir “relació personal” amb el Senyor. Jesús sap perfectament qui li ha demanat, què li ha demanat i què li ha concedit a la dona malalta. Però vol que aquesta guarició vagi més enllà d’un recuperar la salut; Jesús vol que la dona (nosaltres) s’apropi, palesant la seva profunda confiança i creui la seva mirada amb la del Senyor. Només així, en aquesta trobada personal en mig del brogit i del tumult, Ell la mirarà i li dirà: “queda lliure i ves-te’n en pau”. Només l’encontre personal, la conversa personal, ens “lliurarà i donarà la pau” que dona Jesús, a diferència de tot el que ens ofereix el món que és fugisser i enganyós.

L’altre punt és el de la discreció amb què hem de fer el bé als altres. “Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat”. Una caritat publicitada és com una “selfie”: ofereix la cara que volem mostrar als altres; no és el retrat que veu Déu, no és l’interior del nostre cor.

Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

_________________________________________

DIUMENGE DE PASQUA

LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

Solemnitat amb Octava

Lectura primera Fets 10,34a.37-43

Després d’haver ressuscitat d’entre els morts,

nosaltres hem menjat i hem begut amb ell

Lectura dels Fets dels Apòstols

En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per la Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el consagrà ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell. Nosaltres som testimonis de tot el que va fer en el país dels jueus i a Jerusalem. Després el mataren penjant-lo en un patíbul. Ara bé: Déu el ressuscità el tercer dia, i concedí que s’aparegués, no a tot el poble, sinó a uns testimonis que, des d’abans, Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres, que hem menjat i hem begut amb ell després que ell hagué ressuscitat d’entre els morts. Ell ens ordenà que prediquéssim al poble assegurant que ell és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Tots els profetes donen testimoni a favor seu anunciant que tothom qui creu en ell rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom».

Salm responsorial 117,1-2.6ab-17.22-23 (R.: 24)

Lectura segona 1C 5,6b-8

Celebrem Pasqua cada dia, vivint amb sinceritat i veritat

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint

Germans, no sabeu que una engruna de llevat fa pujar tota la pasta? Netegeu-vos bé del llevat que éreu abans perquè sigueu una pasta nova. Vosaltres heu de ser com pans sense fermentar, ara que Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat.
Per això, celebrem Pasqua cada dia, no amb el llevat que érem abans, el llevat de la dolenteria i de la malícia, sinó amb pans sense fermentar, vivint amb sinceritat i veritat.

Al·leluia 1C 5,7b-8a

Evangeli Jo 20,1-9

Havia de ressuscitar d’entre els morts

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat». Llavors Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi entrà. Darrere d’ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc.

Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

En lloc d’aquest evangeli es pot llegir el de la Nit Santa (Any A, B o C). A la missa vespertina, també el pot substituir l’evangeli del diumenge III de Pasqua del cicle A (els deixebles d’Emaús, Lc 24,13-35).

COMENTARI

  “Havia de ressuscitar d’entre els morts”

Que cal “veure” per creure que Jesús ha ressuscitat?. Ni la dona perdonada, ni el deixeble a qui li havia confiat la seva església, ni el deixeble més estimat, s’ho havien cregut encara. I nosaltres?.

Una, diligent de bon matí, va al sepulcre i se’l troba buit; només pot pensar que s’han endut el cos; els deixebles, també diligents i confiats en la paraula de la Magdalena, van a veure què ha passat que no hi és el que han vist morir. Cap d’ells havia entès qui era Jesús, tot i que l’havien escoltat, i seguit, i estimat.

Nosaltres, homes i dones que ni tan sols l’hem vist viure i morir; com podem creure en la Resurrecció?. Homes i dones d’un món i una cultura fonamentats en la ciència, com podem creure en un fet antinatural?.

Si raonem en clau humana no arribarem en lloc, ens passarà com a ells que caldrà que veiem les benes i el sudari. Només si som receptius a la gratuïtat de la fe, ens afermem en l’Evangeli i ens deixem seduir per l’Esperit, podrem abandonar-nos a la seguretat de la Resurrecció del Crist que garanteix la nostra!.

Bona Pasqua!. Al·leluia, Al·leluia !!

 Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

_________________________________________

SAGRADA FAMÍLIA: JESÚS, MARIA I JOSEP / Cicle B

Evangeli Lc 2,22-40

El noi creixia i era entenimentat

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor, complint el que prescriu la Llei, que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor. També havien d’oferir en sacrifici «un parell de tórtores o dos colomins», com diu la Llei del Senyor.

Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós, que esperava l’hora en què Israel seria consolat, i tenia en ell l’Esperit Sant. En una revelació, l’Esperit Sant li havia promès que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit Sant, i quan els pares entraven amb el nen Jesús, per complir en ell el que era costum segons la Llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats d’això que es deia d’ell.

Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts».

Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat vídua fins aleshores, als vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.

I quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret.

El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.

COMENTARI DE L’EVANGELI

El passatge evangèlic d’avui ens parla de rectitud i confiança. La rectitud en l’acompliment de la Llei, per part de Maria i Josep, i en la confiança d’un home just, Simeó, en la revelació que li havia fet l’Esperit.

Maria i Josep, sabedors i conscients de l’encàrrec que se’ls havia fet, no cerquen ni pretenen cap tracte especial; ben al contrari, van al Temple a purificar-se tal com manava la llei de Moisès.

Simeó, un creient “de pedra picada” que sap que no morirà fins a veure el Messies del seu poble d’Israel, tal com li ha revelat l’Esperit.

Tot plegat, tres personatges a imitar. La senzillesa i humilitat de Maria i Josep de no creure’s per sobre de la Llei, pel fet d’haver estat escollits dipositaris del Salvador del món (potser ni ells mateixos arribaren a entendre que volia dir això, però a ben segur els sobrepassava la idea), i la seguretat i l’abandó en la promesa de Déu, que tenia el vell Simeó.

A nosaltres, no sempre ens resulta agradable romandre en un segon pla, ni acceptar que les coses que desitgem que no arribin en el moment que voldríem o creiem que serien millor. Ens manca rectitud d’actuació i confiança en Aquell que sap quan és el Temps.

Tant de bo, descobrim que “l’èxit social” passa per l’acompliment, recte i humil,  de la voluntat de Déu i per l’escolta de l’Esperit que, en tot moment, ens assenyala el camí per trobar el Messies; l’autèntica llum que il·lumina les nostres vides.

Àngels Arrabal
Associació de Sant Josep de la Muntanya

_________________________________________

DIUMENGE XXX DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Mt 22,34-40

Estima el teu Déu, i estima els altres com a tu mateix

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, quan els fariseus s’assabentaren que Jesús havia fet callar els saduceus, es tornaren a reunir, i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». Jesús li contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes venen d’aquests dos».

COMENTARI DE L’EVANGELI

El passatge evangèlic d’avui ens parla de supèrbia i enginy. La supèrbia d’uns homes que no persegueixen res més que “fer caure” el Mestre, en qualsevol fet que els permeti denunciar-lo, i l’enginy d’aquest Mestre que sap respondre cabalment i legalment perquè, no només és ple de saviesa sinó que Ell mateix és la Saviesa.

Els fariseus venien escaldats de la resposta que Jesús els havia donat, pel que fa a la pregunta de pagar o no el tribut al Cèsar; no van tenir prou i, assabentats de la conversa que havia tingut amb els saduceus (sobre la Resurrecció), tornen a parar-li un parany: Quin és el manament més gran de la Llei?. De tot allò que està legislat, quin és el mandat més important?, el que hem d’acomplir abans i per sobre dels altres?.

Jesús, a ben segur, mai va mirar malament ningú però, amb la seva capacitat per escrutar els cors, veuria quina era la seva veritable intenció i per això, suaument però sense giragonses, els hi recorda quina és l’autèntica raó d’ésser de la Llei: estimar, honorar Déu per sobre de qualsevol altra cosa i al germà, que és conseqüència d’aquesta estimació a Déu.

Quantes vegades actuem com si no coneguéssim aquesta resposta de Jesús?. El manament més important per als jueus d’aquell temps, és el mateix que per a nosaltres, cristians i cristianes d’aquest en que vivim. Estimar Déu i el proïsme és la nostra principal i única condició. Sant Agustí diu, “estima i fes el que vulguis” , en el ben entès que, si estimes, no faràs res que ofengui Déu o faci mal als germans.

I si el nostre Mestre, el nostre model, va arribar a perdre la vida per nosaltres, no estem nosaltres obligats a lliurar la nostra per la mateixa raó i destinataris?.

No arribarem, potser, al nivell d’heroïcitat dels màrtirs però, persona a persona, detall rere detall, acollida i acompanyament rere acollida i acompanyament de l’altra, del germà, donarem compliment al més gran dels manaments: estimar.

 Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

_________________________________________

DIUMENGE XVII DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Mt 13,44-52

Ven tot el que té i compra el camp

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L’home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.

També passa amb el Regne del cel com amb un comerciant que buscava perles fines. El dia que en trobà una de molt preu, anà a vendre tot el que tenia i la comprà.

També passa amb el Regne del cel com amb aquelles grans xarxes que, tirades a l’aigua, arrepleguen de tot. Quan són plenes, les treuen a la platja, s’asseuen i recullen en coves tot allò que és bo, i llencen allò que és dolent. Igualment passarà a la fi del món: Sortiran els àngels, destriaran els dolents d’entre els justos i els llençaran al forn encès: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Ho heu entès, tot això?». Li responen: «Sí que ho hem entès». Ell els digué: «Mireu, doncs: Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues».

COMENTARI DE L’EVANGELI

El passatge evangèlic d’avui ens presenta unes quantes situacions diferents, amb personatges que reaccionen de distinta manera i actuen segons el seu entorn, però amb un denominador comú: la trobada d’un gran bé o tresor.

Com sempre, en totes les històries o paràboles de Jesús ens podem veure reflectits si és que som capaços d’examinar amb honestedat el nostre cor.

A la vida, “a l’engròs” o en cada petit detall, hem d’escollir permanentment el que és millor per a nosaltres i, si som seguidors de Jesús, el que també serà millor per al nostre proïsme o, inclús, per a la Natura. Intentar ser feliços és una tendència molt humana, però no podem oblidar que tot té un cost i que no podem obviar les conseqüències que el nostre benestar egoista pot tenir sobre altres persones o el planeta, però tornem als personatges de la paràbola.

Davant la troballa d’un tresor, un l’amaga i l’altre ven tot allò que té per poder comprar-lo. Dues reaccions que denoten por i alegria: la por que ens treguin quelcom que creiem nostre i la joia de no voler res més que allò valuós que hem trobat.

La Paraula de Déu, autèntic Tresor de les nostres vides no és per gaudir-la nosaltres sols ni per ignorar el seu missatge d’amor, de generositat, de misericòrdia, de compassió i disponibilitat.

Un cop ens hem trobat amb Jesús (Paraula) no podem fer res més que deixar tot el que és secundari per aconseguir fer-la nostre, fer-nos seu. La trobada amb el Crist, el descobriment del Mestre, ens impel·leix a apropiar-nos d’Ell, per compartir-lo amb el germà.

Així, com els pescadors, serem capaços de destriar el que hi ha de bo i de dolent en el nostre cor per tal de fer possible el Regne de Déu en el nostre entorn.

  Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

____________________________________________  

DIUMENGE IV DE PASQUA / Cicle A

Evangeli Jo 10,1-10

Jo soc la porta de les ovelles

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho dic amb tota veritat: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ovelles reconeixen la seva veu; crida les que són seves, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir. Quan té a fora totes les seves, camina al davant, i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys». Jesús els parlà amb aquest llenguatge, però ells no entengueren què volia dir. Jesús continuà: «Us ho dic amb tota veritat: Jo soc la porta de les ovelles. Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers, però les ovelles no en feien cas. Jo soc la porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. Els lladres només venen per robar, matar i fer destrossa. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir».

COMENTARI DE L’EVANGELI

Jesús els va proposar aquesta comparació, però ells no van entendre de què els parlava. Potser nosaltres tampoc entenem massa d’ovelles i tancats però sí entenem, i molt!, de portes de seguretat i control d’accessos. No deixem entrar, a casa nostra o a la nostra vida, a tothom; no ens deixem seduir fàcilment per venedors d’andròmines o per polítics de consignes canviants al vent dels seus interessos. Hem patit, en carn pròpia o d’altres, l’estafa o el desencís. Massa venedors d’inutilitats, massa fum en les paraules buides i interessades.

Però, vet aquí que Jesús no és com cap d’aquestes persones o personatges que hem conegut fins ara! Jesús, no ve a vendre’ns res, no ve a convèncer-nos de res, no ve a treure’ns res; Jesús ve a regalar-nos vida “a desdir”, ve a orientar-nos per camins de pensament segur, ve a omplir-nos de l’Esperit Sant perquè només Ell és la Vida, només a través seu podem sortir de tots els tancats que ens limiten, oprimeixen o desorienten; només a través d’Ell podem entrar a la grandiositat del Regne, a la plenitud de Déu. Jesús és la porta que hem de travessar, és el camí que hem de recórrer i és el líder que hem de seguir.

Això sí que ho entenem!

Àngels Arrabal
Associació de Sant Josep de la Muntanya

________________________________________________

DIUMENGE IV DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Mt 5,1-12a

Feliços els pobres en l’esperit

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.

__________________________

COMENTARI DE L’EVANGELI

LES BENAURANCES, “EL MÓN AL REVÉS”

Comencem per reconèixer que la paraula “Benaurança” està en desús. Podem dir-la al carrer i possiblement no ens entendran. Segurament seria més fàcil que entenguin “feliços”.

Però, la veritat, encara que diguem “feliços els pobres… els que ploren… els perseguits…” penso que no ens entendran.

Les Benaurances són “el món al revés”. Una de les paradoxes més grans de l’Evangeli, a l’alçada de l’Encarnació, Déu es fa embrió; del gra de mostassa, imatge diminuta del més gran Regne; i, sobretot, la Creu, la victòria redemptora amb aparença de derrota.

La constant de totes aquestes variades paradoxes és Jesús. Només Jesús dóna sentit. Les Benaurances només es poden entendre en clau “Jesús”. I a la dinàmica de la comunitat de seguidors de Jesús.

Feliços perquè la comunitat cristiana us transmetrà la vivència fraterna de la gràcia que supleix, completa, complementa i transcendeix.

Mn Quique Fernández, DP

Coordinador d’Escola d’Animació Bíblica

______________________________________________________ 

DIUMENGE XXXI DURANT L’ANY / Cicle C

Evangeli Lc 19,1-10

El Fill de l’home ha vingut a buscar

i a salvar allò que s’havia perdut

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús anà de pas a Jericó. Un home que es deia Zaqueu, cap de publicans i ric, intentava de veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura. Llavors, per poder-lo veure, corregué endavant i s’enfilà en un arbre al lloc on Jesús havia de passar. Quan Jesús arribà en aquell indret alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva». Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content. Tothom qui ho veié criticava Jesús i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador. Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor: «Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat els restitueixo quatre vegades més». Jesús li digué: «Avui s’ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és un fill d’Abraham. És que el Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut».

_________________________

COMENTARI DE L’EVANGELI

El passatge evangèlic d’avui, i sense que resulti irreverent, es podria comparar a l’antic anunci d’una entitat bancària: Ho veig, ho vull, ho tinc.

Zaqueu sembla ser un home  acostumat a aconseguir allò que desitja, resolutiu i enginyós: ha sentit parlar de Jesús, el vol conèixer i no dubta a fer una cosa inversemblant per a la seva categoria social: enfilar-se a un arbre. Creu que així podrà veure Jesús, aquell de qui tothom parla; però no compta amb que el Mestre l’ha pensat abans, l’ha vist abans, el vol per a Ell i el vol perquè els altres, els de la mirada tèrbola i cor dur,  entenguin què ha vingut a fer el Fill de l´home; quina és la seva veritable missió: “buscar i salvar allò que s’havia perdut”.

Diu el text que tant bon punt Jesús li digué: “baixa de pressa”, Zaqueu no s’ho va pensar; va quedar trasbalsat per aquella mirada, per aquella trobada, per aquella crida. “Baixà i el rebé tot content”. No s’ho va pensar, no va donar excuses, el “va rebre a casa seva” o, el que és el mateix, el Senyor el va seduir i es va convertí. I la conversió el va girar com un mitjó perquè va decidir donar la meitat del que tenia, als pobres, i retornar (quadruplicat) allò que havia defraudat.

Un darrer apunt: “Jesús anà de pas a Jericó” i “la gentada li privava la vista”, no són frases menors. La primera ens fa pensar que hem d’estar a l’aguait permanentment perquè el Senyor passa sense avisar, inesperadament, providencialment; no sabem de cert quan tindrà lloc a les nostres vides el trobament que ens trasbalsi, que ens faci la volta i ens posi de cara a Déu, ens con-verteixi.

La segona, ens recorda que mai hauríem de ser un anti-testimoni, una interferència, entre el Jesús que salva i aquells que el cerquen, encara que no ho sàpiguen.

Àngels Arrabal

Sant Josep de la Muntanya

______________________________________________________ 

DIUMENGE XVIII DURANT L’ANY / Cicle C

Evangeli Lc 12,13-21

Tot això que volies guardar-te, de qui serà?

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre, convenceu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència». Jesús li contestà: «Bon home, qui m’ha encomanat a mi que fes de jutge o de mediador entre vosaltres?». Llavors digué a tothom: «Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida».

I els ho explicà amb una paràbola: «Un home ric va treure de les seves terres unes collites tan abundants que no tenia on guardar-les. Tot rumiant es va dir: ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves i em diré a mi mateix: “Tens reserves per a molts anys: reposa, menja, beu, diverteix-te”. Però Déu li digué: “Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, de qui serà?” Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu».

_________________________

COMENTARI DE L’EVANGELI

El passatge evangèlic d’avui, en un primer cop d’ull, sembla parlar-nos només de la temptació, i conseqüent fracàs, de voler acumular riqueses i béns materials que, un cop morts, no ens podem endur. Però també fa referència a una altra gran i massa comuna temptació: la de què la nostra pregària sigui una petició exigent.

La riquesa, en si mateixa, no és dolenta, però fer-se ric explotant o perjudicant l’altra, especulant amb terrenys o altres béns, no abonant el sou degut, escapolint-se de pagar impostos, cobrant salaris o pensions no merescudes, ocupant llocs públics no per servir als representats sinó en benefici propi, etc., etc., és un pecat i, a més a més, una forma de fer gens gratificant perquè mai se’n té prou; mai s’està suficientment satisfet. Aquest tipus de ric, sempre necessita i vol ser més ric.

Però també hi ha una altra manera de ser ric, tenint molt o poc. La manera evangèlica: compartint i posant tot en comú, ja siguin béns materials, capacitats personals o temps de dedicació a persones o causes. Això no ofèn Déu ni fa mal al proïsme, ben al contrari!; és agradable als seus ulls i molt beneficiós per aquells que ens envolten.

L’altra temptació, la del primer paràgraf de l’Evangeli, és la “d’exigir a Déu” tot dient-li què ha de fer, què ens ha de concedir, en lloc de posar-nos a l’escolta de la seva paraula, en disposició d’acceptar la seva voluntat.

Àngels Arrabal
Associació de Sant Josep de la Muntanya

______________________________________________________________

DIUMENGE DE PENTECOSTA

Solemnitat

Evangeli Jo 20,19-23

Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Rebeu l’Esperit Sant

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó».

____________________________________________

COMENTARI  

El passatge evangèlic d’avui ens parla, entre d’altres coses, de pau i de perdó.

Els deixebles, tancats per por dels jueus, no devien de tenir massa clar que el Senyor hagués ressuscitat o, pitjor, quines conseqüències podia tenir per a ells aquell seu  tornar a la vida dels vius. Però el Mestre se’ls hi apareix, el veuen i senten que els hi diu: Pau a vosaltres. Una Pau que és tranquil·litat, seguretat, benestar. I és per això que els deixebles se’n alegren i suposadament s’asserenen. Amb l’Amo amb nosaltres, con abans, què ens podria passar?.

Però el Senyor no ha vingut a quedar-se corporalment amb ells, ha vingut a encomanar-los una tasca; una feina joiosa i salvífica que és anunciar-lo a Ell a tots aquells que coneguin, es trobin i molt més enllà: a totes aquelles persones del món; és a dir, han de sortir de la seva terra i cercar-les per fer-les partícips de la Bona notícia de l’Evangeli.

I la bona notícia és que Déus ens estima, ens acull i ens perdona. Jesús diu tres vegades Pau a vosaltres, no una ni dos; i també parla de perdonar i retenir pecats. Però aquesta potestat, no és exclusiva del sagrament de la Penitència. Per els cristians i cristianes, la capacitat de perdonar, és una obligació permanent. De tal manera que allò que no som capaços de perdonar queda “retingut” al nostre cor, ens fa mal i és un pecat contra el germà. Si Déu gratuïtament i de manera tan generosa ha mort per perdonar-me, jo estic obligada a fer el mateix amb el germà.

Tant de bo, la Pau a vosaltres del Crist, ens faci persones de pau, cristians i cristianes testimonis i compromesos amb la pau que allibera, tranquil·litza i procura benestar a tothom que ens trobem al camí de les nostre vides. 

Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya