DIUMENGE XII DURANT L’ANY / Cicle B

 

Lectura primera Jb 38,1.8-11

Atura la insolència de les teves ones

Lectura del llibre de Job

El Senyor, des de la tempesta, digué a Job: «Qui posà les portes que limiten la mar quan naixia plena d’insolència, i jo la vestia amb les boires i li donava, per bolquers, la nuvolada? Jo vaig retallar les seves vores i la vaig tancar amb portes i barrots, tot dient-li: Fins aquí et permeto de venir, no més enllà. Atura la insolència de les teves ones».

 

Salm responsorial 106,23-24.25-26.28-29.30-31 (R.: 1)

 

Lectura segona 2C 5,14-17

Ha començat un món nou

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint

Germans, l’amor que el Crist ens té ens obliga: hem de reconèixer que un ha mort per tots. I és que tots han mort, però ell ha mort per tots, perquè els qui viuen no visquin ja per a ells mateixos, sinó per a aquell que ha mort per tots i ha ressuscitat. Per això nosaltres, des d’ara, ja no valorem ningú per la seva condició mortal, i si en altre temps havíem valorat així el Crist, ara ja no ho fem. Aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou.

 

Al·leluia Lc 7,16

 

Evangeli Mc 4,35-41

Qui deu ser aquest, que fins el vent i el mar l’obeeixen?

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

 

Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles: «Passem a l’altra riba». Deixaren, doncs, la gent, i se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava. Vora d’ells seguien també altres barques. Mentrestant s’aixecà un temporal de vent tan fort que les onades queien sobre la barca i s’anava omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap reclinat en un coixí. Ells el criden i li diuen: «Mestre, no veieu que ens enfonsem?». Jesús es desvetllà, renyà el vent i digué al mar: «Calla i estigues quiet». El vent amainà i seguí una gran bonança. Després els digué: «Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?». Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l’un a l’altre: «Qui deu ser aquest, que fins el vent i el mar l’obeeixen?»

 

COMENTARI

Qui deu ser aquest, que fins el vent i el mar l’obeeixen?

En l’Evangeli, el mal sol ser símbol de caos, de misteri. Espai on es barregen llums i ombres. Espai de contrastos. Escenari de trobades i de desencontres. De fracàs i de pesca miraculosa.

L’evangelista Marc ens ofereix aquest relat sintètic, ple de simbolisme. És cap al tard, l’hora sense llum. S’aixeca un gran temporal de vent. Jesús és present a la barca amb els deixebles, però ells no perceben que faci res per apaivagar el fort vent. Marc ens introdueix en una emoció profunda i en una actitud vital. Procuro sintonitzar-hi. Connecto primer amb la por dels deixebles. Puc imaginar l’escena i comprendre aquestes emocions i sensacions dels qui són a la barca. Poso nom a les meves pròpies pors. Acullo tot seguit la crida a la confiança que fa Jesús: ¿encara no teniu fe?

Ens movem sovint en la incertesa, en el dubte, en la por… Potser el nostre desig ens porta a viure forts moments de compromís amb la realitat sofrent del món i en altres moments a cercar estones de solitud i pregària. Vivim una vida de contrastos.

El seguiment de Jesús ens porta a passar d’una riba a l’altra. Això és, uja invitació a endinsar-nos en un camí que ens porta de la por a la confiança.

Jesús, Crist ressuscitat, tu ens parles i ens interpel·les. Escoltem avui la teva veu que ens asserena, ens conforta i ens infon esperança. Desvetllem el nostre cor, la nostra oïda interior, per ser sensibles a la teva veu que ens parla enmig de terratrèmols i temporals.

 

Jaume Casassas Pons

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

____________________________________

 

 

 

 

 

Diumenge després de Pentecosta

SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT

Cicle B

 

Evangeli Mt 28,16-20

Bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’hi acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».

 

COMENTARI

Bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant

Acabat el temps litúrgic de Pasqua , celebrem avui la solemnitat de la Santíssima Trinitat. Hem contemplat la passió i la mort de Jesús. Hem contemplat i ens hem capbussat en el misteri de la seva resurrecció. La pedagogia evangèlica i la litúrgia ens han conduït de la mà per contemplar l’ascensió de Jesús al cel i la vinguda de l’Esperit Sant. Són icones que, un any més, ens predisposen a endinsar-nos en el temps ordinari i viure la vida quotidiana amb força renovada. Tanca aquest cicle el relat del final de l’evangeli de Mateu. Destaquen tres subratllats en aquest breu text. Jesús té plena autoritat al cel i a la terra. Després de la seva passió i mort, l’experiència de la resurrecció confirma la comunitat en un sentiment de gràcia, de força, de comunió. No sense dubtes, però sí amb confiança. La pedra rebutjada pels constructors ara corona l’edifici. El segon element és l’enviament a tots els pobles. Els deixebles són enviats en missió universal. Hi ha un eixamplament del cor, de la mirada, de l’horitzó. Una transformació personal i comunitària que porta a l’esperança. Finalment el signe del baptisme, com a sagrament d’iniciació a una vida nova. Acollir el baptisme és disposar-se a entrar en una nova dimensió de l’existència: la dimensió de l’amor. Això és guardar tot el que el Crist ens ha ensenyat que es resumeix en un sol manament: estimar-nos els uns als altres tal com Ell ens ha estimat.

Jesús, Crist ressuscitat, com podríem fer nostre aquest encàrrec? Com podrem sostenir-lo al llarg del temps? M’aturo avui a buscar en el fons del cor aquella confiança ferma que em fa viure de la certesa que tu ets amb nosaltres, amb mi, cada dia fins a la fi del món.

 

Jaume Casassas Pons

____________________________________

DIUMENGE V DE PASQUA / Cicle B

 

Evangeli Jo 15,1-8

Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo soc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dona fruit en mi el Pare la talla, i la que dona fruit, l’esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo soc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s’asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».

 

COMENTARI

“Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit”

Estar en Crist i el Crist en mi.” Medito aquesta sentència de Jesús. Em pregunto com puc viure arrelat en Ell. Què significa que ell és en mi i jo en ell? El sento? L’experimento?

La nostra sensibilitat és diversa i de vegades fins i tot pot ser confosa. I si no sento res? I si no experimento aquest “estar en..”? Però encara que no percebi sensiblement, visc de la certesa que soc en ell i ell en mi. La prova és el fruit que dono, perquè sense ell no puc fer res. Em repeteixo aquesta afirmació i tremolo tot jo… no puc fer res!

Medito, doncs, sobre el valor i el sentit de les coses que faig. Són fruit de l’arrelament en Crist? O són projecció del meu propi ego?

Jesús ressuscitat,

La meva fe tan fràgil se sosté en gestos ben petits i senzills, en una confiança del cor… I ho crec fermament: crec que ets en mi i que ets present en cada ésser humà.

Tu , el cep, i nosaltres les sarments. Tu, el cep veritable, i jo, deixeble teu. Tu arrelat, donant vida, donant glòria a Déu.

Recordo una bonica sentència que va escriure sant Ireneu de Lió al segle II: “Gloria Dei, homo vivens”. ”La glòria de Déu és que l’ésser humà visqui”. Com contribueixo jo a la Glòria de Déu fent que els altres tinguin vida?

Avui guardo ben endins la teva Paraula. La retinc. La medito. Aprendré a demanar el que vull de debò? Has promès que ho obtindrem… Res no m’espanta. Confio. No tinc por.

 

Jaume Casassas Pons

_____________________________________

DIUMENGE DE RAMS

PASSIÓ DEL SENYOR / Cicle B

 

Evangeli Mc 11,1-10

Beneït el qui ve en nom del Senyor

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

Quan s’acostaven a Jerusalem, vora Betfagé i Betània, cap a la muntanya de les Oliveres, Jesús envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: «Aneu al poble d’aquí al davant, i així que hi entrareu trobareu un pollí fermat, que ningú no ha muntat encara. Deslligueu-lo i porteu-lo. Si algú us preguntava: Per què ho feu?, digueu-li: el Senyor l’ha de menester, i de seguida el tornarà aquí.»

Ells se n’anaren i trobaren un pollí fermat, fora, al portal d’una casa, i el deslligaren. Alguns dels qui eren allà els deien: «Què feu, que deslligueu el pollí?» Ells respongueren tal com els havia dit Jesús, i els deixaren fer. Porten a Jesús el pollí, el guarneixen amb els seus mantells i ell hi puja.

Molts estenien els mantells pel camí, i d’altres, ramatge que collien dels camps, i els qui el precedien o el seguien cridaven: «Hosanna. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Beneït el Regne del nostre pare David, que està a punt d’arribar. Hosanna a dalt del cel.»

 

COMENTARI

Diumenge de Rams. Se’ns proposen diverses lectures per endinsar-nos en aquest misteri de la passió i mort de Jesús. Marc i Joan ens relaten l’entrada de Jesús a Jerusalem muntant dalt d’un ase jove. Les gents l’aclamen, posen els seus mantells a terra, amb palmes i palmons aclamen Jesús. Després llegim el llarg relat de la passió als capítols 14 i 15 de Marc.

És un dia per endinsar-nos en la Paraula de Déu i buscar un moment íntim de silenci per deixar que faci eco en el nostre interior. Avui no cal afegir massa paraules.

Fem només un parell de subratllats dels primers versets del capítol 11 de l’evangelista Marc que relata la preparació i l’entrada de jesús a Jerusalem.

Podem tancar els ulls de la imaginació i visualitzar aquest relat tan conegut. Potser tenim el record que cada any llegim els mateixos fets. I tanmateix, cada any podem viure i sentir una experiència diferent. Nosaltres som en un moment diferent. El text ens parla de manera diferent. Veig Jesús que envia amb un encàrrec dos dels seus deixebles… i ressona en mi la frase: “si algú us demana per què ho feu, digueu que el Senyor ho ha de menester…”

Em pregunto avui: em sento deixeble de Jesús? Estic atent a l’encàrrec que em fa? Què ha de menester de mi el Senyor?

Em deixo commoure també per l’aclamació del poble: ”Beneït el qui ve en nom del Senyor!” Procuro fer meva l’aclamació, la interioritzo. Faig memòria i recordo persones concretes que al llarg de la meva vida i també avui, són presència de Déu per a mi. Venen en nom del Senyor. Les beneeixo des del fons del meu cor.

I jo? Soc comunicador del Déu viu que m’habita? Com arriba el tresor que porto en gerra de terrissa a cada persona amb qui em trobo cada dia?

Acullo amb humilitat la benedicció que jo també rebo de part de Déu a través de tants germans i germanes.

La presa de consciència de l’encàrrec i a benedicció rebudes em disposen a viure una Setmana Santa des de l’obertura i l’agraïment.

 

Jaume Casassas Pons

  

_____________________________________

 

DIUMENGE II DE QUARESMA / Cicle B

 

Evangeli Mc 9,2-10

Aquest és el meu Fill, l’estimat

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, els dugué tots sols dalt d’una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells: els seus vestits es tornaren fulgurants, i eren tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Se’ls aparegué Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Llavors Pere diu a Jesús: «Rabí, que n’estem de bé aquí dalt! Hi farem tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què dir, d’esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els cobria, i del núvol estant va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo». Immediatament, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.

Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no referissin a ningú allò que havien vist, fins després que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules i discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d’entre els morts».

 

COMENTARI

Aquest és el meu Fill, l’estimat 

Segona setmana de Quaresma. Avui la lectura de Marc ens proposa una experiència extraordinària. Llegeixo el text amb calma i procuro visualitzar-me jo també en aquesta escena. Puc fer l’excursió a la muntanya al costat de Jesús, de Pere, de Jaume i de Joan? Deixo que em treballi la imaginació. M’endinso en l’escena sense prejudicis. Potser soc un observador del que passa, un testimoni. Potser soc un altre dels personatges que s’afegeix al grup. Ja no són quatre, sinó cinc, dalt de la muntanya. Al costat de Jesús i dels deixeble hi camino també jo. La muntanya és alta. El camí és costerut. Sento el pes de la fatiga. Em pregunto quins llastres hi ha a la meva vida que m’impedeixen pujar amb entusiasme i agilitat dalt de la muntanya. Es tracta d’una metàfora que interioritzo i que recullo sense jutjar-me. Acullo els sentiments i les emocions que em vinguin. Dalt de la muntanya puc sentir la presència de Jesús. Transfigurat. Ple de llum. Quin significat pren això per a mi? Em disposo a baixar de la muntanya, a recollir aquesta estona de pregària i a tornar a la realitat que m’envolta i m’espera. Jesús, l’estimat del Pare. Cada u de nosaltres, els estimats del Pare. Faig meva una pregària que m’ajudarà a viure al llarg de la setmana:

Jesús lluminós,

Contemplo el teu rostre ple de llum i

tanco els ulls per deixar-me omplir de la teva llum.

De vegades no entenc gaire

què signifiquen les teves paraules, els teus gestos…

Aleshores, amb humilitat,

obro els ulls, admiro i contemplo.

Procuro comprendre.

Però tu no vols que em quedi mirant el cel,

sinó que baixi a la realitat concreta on visc.

Algú m’hi espera.

On és la meva crida?

Fes-me veure la claror de la teva mirada

i trobaré un sentit a la meva existència enmig del món.

Som en plena Quaresma i puc preguntar-me avui, si em sorgeix del cor, aquesta estona d’intimitat amb Déu a quin dejuni em porta aquesta setmana? En quin acte d’amor es transformarà aquest gest de renúncia?

Tot jo batego d’agraïment.

 

Jaume Casassas Pons

_____________________________________

DIUMENGE IV DURANT L’ANY / Cicle B

Evangeli Mc 1,21-28

Jesús ensenyava amb autoritat

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

A Cafar-Naüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d’un esperit maligne, que es posà a cridar: ¿Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!  Però Jesús el va increpar dient: «Calla i surt d’aquest home ». Llavors l’esperit maligne el sacsejà violentament, llançà un gran xiscle i en va sortir.  Tots quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells: «¿Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l’obeeixen!». I la seva anomenada s’estengué de seguida per tota la regió de Galilea.

 

COMENTARI

“Jesús ensenyava amb autoritat”

Som en el temps litúrgic ordinari: temps de Durant l’any. Se’ns convida a llegir i pregar amb un passatge de l’Evangeli del capítol primer de Marc. L’evangelista va iniciar el seu relat sobre Jesús amb l’episodi del baptisme. I una veu que des del cel deia “Tu ets e meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut.” Els darrers diumenges hem sentit la crida dels primers deixebles. Acabarà l’evangeli de Marc amb una declaració clara del centurió romà veient Jesús cavat en creu: “És veritat: aquest home era Fill de Déu” (Mc 15, 29). Entremig, un recorregut catequètic perquè comprenguem qui és i com actua aquest Jesús, Fill de Déu, home com nosaltres.

Avui contemplem un nou episodi de la vida de Jesús: entra a la sinagoga i fa dues coses: ensenya i guareix alliberant un home posseït. I ho fa tot amb autoritat. Rebusco en la meva memòria la distinció que havíem rebut fa anys entre els conceptes de poder i autoritat. Són formes de lideratge diferents. Simplifico l’apreciació, que m’ajuda a situar-me davant del passatge evangèlic. Poder és capacitat de fer que m’obeeixin. Autoritat és l’habilitat d’aconseguir que em segueixin. El poder em remet a un sotmetiment. L’autoritat m’inspira un reconeixement. Un ve de dalt. L’altra ve de baix.

Jesús ensenyava i actuava amb autoritat. Tant, que “fins i tot dona ordres als esperits malignes i l’obeeixen!”

Jesús, el Crist. Medito aquest relat i em deixo interpel·lar. I avui: com m’arriba el teu ensenyament? Com ens arriba? I el teu alliberament? Com ens alliberes avui? A Cafarnaüm o a qualsevol ciutat o llogaret de la terra… Penso, imagino, sento i veig com actues avui… Reconec en molts la teva presència alliberadora, consoladora. Em pregunto: nosaltres som les teves mans, la teva veu. Com puc percebre jo també en mi la teva força per actuar com tu ho fas?

Jaume Casassas Pons

_____________________________________

DIUMENGE IV D’ADVENT / Cicle B

Evangeli Lc 1,26-38

Déu t’ha concedit el seu favor i tindràs un fill

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu». Ella es torbà en sentir aquestes paraules, i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi». Maria preguntà a l’àngel: «Com pot ser, això, si jo no tinc marit?». L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible». Maria va respondre: «Soc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules».

I l’àngel es va retirar.

 

COMENTARI

“Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu 

Darrer diumenge d’aquest camí d’Advent. Hi ha anys en què el calendari ens fa aquestes picades d’ullet: avui quart diumenge d’Advent i aquesta nit, ja Nadal…

Tenim només un diumenge de Quarta Setmana, poques hores, per assaborir el relat de Lluc… Però podem desar en la nostra memòria i en el nostre cor els ressons que ens deixa aquesta preciosa escena, que no pel fet de ser tan coneguda, no ens resulta menys emotiva i suggeridora. Proposo escoltar-la i rellegir-la a poc a poc, doncs. Potser tancant els ulls i mirant de posar en actiu tot el seny i tot el cor per escoltar, mirar, olorar, assaborir i palpar des dels sentits espirituals el que Déu ens vulgui comunicar aquest any en aquests darrers moments d’Advent. El nostre cor encara es prepara. Hi som a temps. Sempre hi som a temps! Perquè Déu ve; i ve sempre.

Tu Senyor, per mitjà de Gabriel vas anunciar a Maria: “Soc amb tu. No tinguis por.” I per mitjà de tants i tants missatgers ens dius a cada u de nosaltres: Soc amb Tu. No tinguis por. Del relat de Lluc em ressonen aquestes dues frases i també la resposta de Maria. Deixo que em calin a fons. N’adapto el llenguatge, el faig meu i les tradueixo en primera persona del singular i en faig pregària: “Oh! Senyor. Ets amb mi. Més encara, ets en mi i jo en tu! Tu i jo som u. No tinc por. Soc servent del teu amor. Confio. Sé que les teves paraules es compleixen en mi.”

Plenitud. L’àngel es retira. No calen més paraules. Puc gaudir d’un silenci ple i fecund. S’acosta la nit de Nadal.

Jaume Casassas Pons

_____________________________________

Diumenge XXXIV de durant l’any

SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST,

REI DE TOT EL MÓN

 

Evangeli Mt 25,31-46

S’asseurà al seu tron gloriós i els separarà entre ells

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d’ell tots els pobles. Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l’esquerra.

Després el Rei dirà als de la seva dreta: Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em veiéreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.

Els justos li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat i us vam donar menjar, o que passàveu set, i us vam donar beure? Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullat, i us vam vestir? Quan us vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us?

El Rei els respondrà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi.

Després dirà als de la seva esquerra: Lluny de mi, maleïts: aneu-vos-en al foc etern preparat per al diable i els seus àngels. Vosaltres, quan jo tenia fam, no em donàreu menjar; quan tenia set, no em donàreu beure; quan era foraster, no em vau acollir; quan em veiéreu despullat, no em vau vestir; quan estava malalt o a la presó, no em vau visitar.

Ells li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó, i no vam fer res per vós?

Ell els contestarà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi.

I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna».

 

COMENTARI

S’asseurà al seu tron gloriós i els separarà entre ells

Acabem l’any litúrgic amb la solemnitat de nostre Senyor, Jesucrist Rei de tot el món.

Quantes vegades no haurem escoltat aquest paràbola del judici final de l’evangelista Mateu?

Deixo que avui ressonin en mi les paraules del rei etern: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món.” Com un mantra interioritzo en mi dues paraules: “veniu…”, “beneïts…”

La descripció de Mateu és un relat d’esperança: podem acollir aquesta invitació i sentir-nos beneïts, convidats a entrar a la plenitud del Regne de Déu. Comprenc que per ser a la cua dels escollits cal seguir un camí de llibertat. Ser lliure per a estimar. He estat creat lliure. Quin camí vull escollir? És a les meves mans fer el bé o deixar de fer-lo. La recompensa? Gaudir per sempre del goig i de la pau que comporta estimar. I quina gran noticia! No seré, ni tampoc ho soc pas, jutjat per haver complert una normativa, uns preceptes, per haver estat fidel i constant a una pràctica religiosa, per haver proclamat una confessió de fe acurada…, sinó per com estimo o hauré estimat. No me n’hauré adonat, potser. O no n’hauré estat pas conscient, però tot allò de bo que hauré fet a un d’aquests germans més petits, ho feia al Crist. Hauré vist Crist en els germans? En definitiva, però, hauré vist i reconegut els altres com a germans?

Jesús, Crist de misericòrdia, recupero avui el meu desig profund, que va fer que un dia em sentís seduït per tu i em posés a la cua dels teus, com un deixeble més. Visualitzo el moment en què podré gaudir en plenitud de la realitat del Regne, que ja hauré tastat tantes vegades. I desitjo amb tot el cor rebre amb humilitat la benedicció que avui ens anuncies.

T’hauré sabut reconèixer en el rostre de tants germans i germanes al llarg de la meva vida? Quan et vegi cara a cara, sé que m’enduré sorpreses i descobriré que el teu rostre serà el de la Teresa, el de la Maria, el del Mahid, el d’en Moustafà, el del Iosef, el de la Dolores…

Des d’ara voldria saber mirar els altres amb els teus ulls, amb una nova llum…Més encara, voldria saber estimar amb un cor nou. És l’únic camí que porta a la vida.

Jaume Casassas Pons

_____________________________________

DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Mt 22,15-21

Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d’Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos, doncs, què en penseu, d’això? És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?». Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia, els respongué: «Hipòcrites, per què proveu de comprometre’m? Ensenyeu-me la moneda del tribut». Ells li ensenyaren una denari, i Jesús els preguntà: «De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?». Li diuen: «Del Cèsar». Jesús els respon: «Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu».

 

COMENTARI

“Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu

 Deixo que m’impacti de nou aquest fragment de Mateu que hem llegit tantes vegades. Els fariseus volen fer caure Jesús en un parany. Volen que es comprometi. Que prengui partit per poder-lo acusar. Però com tantes altres vegades, la resposta de Jesús a una  pregunta clara, però tramposa, i que es podria contestar senzillament amb un sí o amb un no, és una resposta llarga que completa i compromet: “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar…” I afegeix dient: “… i a Déu allò que és de Déu”.

Jesús assenyala el camí d’un compromís rotund i profund que va més enllà de les lleis materials i humanes. Ens indica un camí d’adhesió a Déu que, de fet, agafa totes les dimensions de la persona i que ens deslliura d’esclavatges o de submissions humanes.

Jesús, Crist de compassió. Avui m’ensenyes a confiar més plenament en Déu, a desitjar de lliurar-m’hi totalment. Visc agraint que tot és do seu. En un gest senzill i secret alço les mans i tanco els ulls i des del cor retorno a Déu, confiadament i amb esperança, tot el que he rebut.

Jaume Casassas Pons

______________________________________  

 

DIUMENGE XXV DURANT L’ANY / Cicle A

 

Evangeli Mt 20,1-16a

Tens enveja perquè jo soc generós?

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya: va fer tractes per un jornal d’un denari, i els envià a la seva tasca. Sortí altra vegada a mig matí, en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué: “Aneu també vosaltres a la meva vinya, us pagaré el que sigui just”. I ells hi van anar. Pels volts de migdia i a mitja tarda, tornà a sortir i va fer el mateix. Una hora abans de pondre’s el sol encara en trobà d’altres i els digué: “Què feu aquí tot el dia desvagats?” Ells li contesten: “És que ningú no ens ha llogat!” Els diu: “Aneu també vosaltres a la meva vinya!”

Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat: “Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels que han vingut més tard, i acaba pels primers”. Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren un denari cada un. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però també van cobrar un denari. En veure això, rondinaven i deien al propietari: “Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor”. Ell va respondre a un d’aquests: “Company, quin mal t’he fet? No havíem fet tractes per un denari? Doncs, pren el que et toca i ves-te’n. A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu. Que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo soc generós?” Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers».

 

COMENTARI

Tens enveja perquè jo soc generós?

La paràbola és un gènere literari que ens vol comunicar un contingut central. La historieta que se’ns relata és el recurs literari per transmetre un missatge nuclear. Llegeixo aquesta paràbola que recull l’evangelista Mateu, sentida tantes vegades, i em pregunto de nou amb quin cor escolto i miro Jesús. Hi medito durant una estona i hi endevino diverses intencions. Em pregunto: una de les finalitat de Jesús no és per ventura fer-nos conscients que el Regne de Déu no es regeix pels valors de competència i de justícia que regeixen les lleis del mercat? Si interpretés la paràbola amb aquests criteris em guiaria per una lògica purament humana que cerca el benefici propi sense tenir en compte els altres. Trobaria la paràbola injusta. La nona notícia de l’Evangeli capgira aquesta lògica. Moltes vegades i de formes diverses Jesús vol fer passar el missatge que la llei del Regne de Deu és la de l’amor desbordant, gratuït, generós. He recordat una altra paràbola que relata Lluc al capítol 14 del seu Evangeli quan ens parla d’escollir els últims llocs quan siguem convidats a un banquet perquè “tothom qui s’enalteix serà humiliat, però qui s’humilia serà enaltit” (Lc 14, 11). Un capgirament de la lògica que ens proposa un sistema de valors que ens obre un univers relacional i espiritual diferent. La salvació no és fruit del meu esforç voluntariós. El que dona sentit de la meva vida és do gratuït del Senyor. A mi em correspon viure amb humilitat, amb flexibilitat, cercant d’abandonar-me confiadament en Deu.

I d’altra banda, la paràbola em mostra un Déu fidel, incansable. Ell crida amb constància i a qualsevol moment: a la sortida del sol, a mig mati, al migdia i al capvespre.. És el Déu que sempre ens està oferint una oportunitat. I jo em pregunto: amb quina actitud em disposo per acollir les propostes que em fa? Amb agraïment cerco les paraules del salmista i amb humilitat jo també invoco el Senyor “ Al vespre, al matí, al migdia perquè Ell ha escoltat el meu clam. “(salm 55, 17).

Jaume Casassas Pons

______________________________________  

DIUMENGE XXI DURANT L’ANY / Cicle A

 

Evangeli Mt 16,13-20

Tu ets Pere. Et donaré les claus del Regne del cel

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip, i un cop allà, preguntava als seus deixebles: «Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és? Ells li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; altres, que és Elies; altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes». Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que soc?». Simó Pere li contesta: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu». Jesús li va respondre: «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no li podran resistir. Et donaré les claus del Regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel». Després prohibí severament als deixebles de dir a ningú que ell era el Messies.

COMENTARI

Tu ets Pere. Et donaré les claus del Regne del cel

Evangeli conegut i colpidor, el de Mateu. En el passatge d’avui l’evangelista recull una pregunta que interpel·la profundament: “Què diu la gent del Fill del l’home? Qui diuen que és?” Em prenc un temps tranquil per deixar que la Paraula em cali a fons i em situo en l‘imaginari que em suggereixen les preguntes. Veig la gent. Escolto la gent. Què fa la gent? Què diu? Unes persones diuen… unes altres fan… Em ve a la memòria aquella frase que havia sentit algunes vegades de petit: “Tu no et fixis en què fa o què diu la gent per fer-ho igual. Sigues tu mateix!” Aleshores, em sento un dels deixebles i escolto la interpel·lació de Jesús com si em fes la pregunta avui també a mi: “I vosaltres, qui dieu que soc? I tu, qui dius que soc?”

Respiro amb profunditat. Tanco els ulls. Busco en el silenci del cor la resposta original, única, personal. La meva. Potser puc expressar el que sé de sempre, però desitjo fer-ho des d’una veritat renovada. T’ho dic senzillament amb una frase simple: Jesús, el Crist, tu ets qui dona sentit a la meva vida.

Agraeixo aquest moment. Reconec tot el que m’ha estat donat. La revelació del meu pensament, del meu sentiment, venen de Déu. Com l’apòstol Pere, escolto jo també la crida a una felicitat que supera els límits humans i m’arriba del mateix cor de Déu.

Admiro la figura de Pere i dels qui el succeeixen. Jesús es val de la realitat humana concreta, feble i rica alhora, per posar les bases del seu Regne. Quina gran missió! Quina responsabilitat. Lligar i deslligar. Unir des de l’amor i la comprensió; i també alliberar tensions i odis… Són les claus d’un Regne que eixampla, que porta la pau. Ens sostenim avui en l’afirmació de la carta als Romans que ens convida a una unió íntima amb Jesús, que ens dona una confiança ferma i ens omple d’una gran alegria: Tot ve del Crist, tot és pel Crist, tot és en Crist. Glòria a Ell. Al·leluia!

Jaume Casassas Pons

_______________________________________

DIUMENGE XVI DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Mt 13,24-43

Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner».

Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques».

Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat».

Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món».

Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol.

Qui tingui orelles, que ho senti».

 

 COMENTARI

Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega

Un cop descobert el Regne de Déu, s’ha d’apostar per ell de forma radical, encara que el preu sigui molt alt i a més fer-ho amb Alegria.

És clar que, a l’igual que el jove ric, també es pot rebutjar l’oferta per por de perdre la seguretat en les comoditats de la vida agradable i poc compromesa.

L’anunci de el Regne de Déu es fa a moltes persones, sent moltes les que ho accepten, encara que la clau està en com es viu després, com es posen en pràctica els ensenyaments i l’estil de vida de Jesús.

L’actitud de l’autèntic deixeble davant aquest descobriment no pot ser altra que la conversió, canviant radicalment el seu estil vida i la seva aptitud de servei.

Tot l’evangeli és bon exemple d’aquesta actitud, ja que presenta Jesús i el seu missatge de l’Amor, com a compliment de les promeses de l’antiga aliança.

 

Salesians Cooperadors

________________________________________   

DIUMENGE XII DURANT L’ANY / Cicle A

 

Evangeli Mt 10,26-33

No tingueu por dels qui maten només el cos

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «No tingueu por dels homes. No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats. I no tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima. Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l’infern tant l’ànima com el cos. No venen dos pardals per pocs diners? Doncs, ni un d’ells no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. Però a vosaltres, Déu us té comptats cada un dels cabells. No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats. A tothom que em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel, però a tothom que em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel».

 COMENTARI

No tingueu por dels qui maten només el cos

 El capítol 10 de Mateu comença amb l’elecció dels 12 deixebles. Cada u amb el seu nom. Mateu ha volgut expressar que la crida i l’enviament en missió és quelcom personal, una vocació única i irrepetible que es dona en la relació de cada ésser humà amb Déu. Ens ha cridat a cadascú pel nostre nom i ens ha confiat una missió. El relat que llegim avui reprodueix les paraules que Jesús adreça als qui el segueixen després d’haver respost a la crida que han rebut. Es tracta d’un moment important que situa el primer enviament apostòlic dels deixebles amb un encàrrec difícil. Jesús n’és conscient i dona algunes indicacions, algunes instruccions… En aquest breu passatge repeteix fins a tres vegades una consigna: “no tingueu por”.  Fa una invitació clara no tant a la valentia, sinó a la confiança. Mateu ens regala algunes imatges de contrast que són suggeridores: el que és amagat, serà conegut; parlar a la fosca i anunciar a plena llum…

Seguir-te a tu, Jesús, el Crist, no és una empresa fàcil. Tu coneixes el fons de l’ànima de cada ésser humà. Ens tens comptats cada un dels cabells. Tu m’has cridat pel meu nom i has penetrat el meu interior. Com Jeremies et dic: “M’has seduït, Senyor i m’he deixat seduir.” (Jer 20, 7). Poso la meva vida a les teves mans. Confio, no tinc por. Avui, com el profeta, el meu cor canta i lloa el Senyor.

Jaume Casassas Pons

_______________________________________   

DIUMENGE DE PENTECOSTA Solemnitat

 

Evangeli Jo 20,19-23

Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Rebeu l’Esperit Sant

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó».

COMENTARI

Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Rebeu l’Esperit Sant

Imaginem la situació que descriu l’evangelista Joan i escoltem al nostre interior les emocions que ens desvetlla, com si ens trobéssim presents en l’escena. Era el mateix diumenge, al vespre: foscor, tancament, por… El mateix diumenge… i Jesús es fa present a casa amb les portes tancades enmig del desconcert i la por dels deixebles. Connecto amb les emocions: por, desconcert, alegria… Connecto també amb les coordenades de temps i d’espai que ens revela Joan i que ens indiquen que per a ell no hi ha temps d’espera ni espais privilegiats per a experimentar la força de la Resurrecció. La seva pedagogia és teologia d’unitat. Tot el misteri de la Creu, la Resurrecció i la Vinguda de l’Esperit es manifesten alhora, és el temps propici. Tot en u. A qualsevol moment i en qualsevol lloc el Ressuscitat hi és. La meditació de l’Evangeli em porta a deixar sentir com ressonen aquestes paraules per als temps d’avui. En aquestes breus frases del relat de Joan, Jesús  ens comunica cinc paraules clau: pau, alegria, enviament, perdó, Esperit Sant. Recepció de l’alè de Déu per sentir, experimentar i cercar la pau que ens omple d’una gran joia i que ens disposa per acollir la missió de ser enviats a perdonar.

Joan ens revela que la presència del Ressuscitat és enmig de la comunitat. Sovint no ens n’adonem, però quan n’hem pres consciència, no hem percebut que ens envaeix una gran alegria? L’alegria és el primer fruit que contrasta amb la por anterior, que de vegades podem experimentar. I passem de portes tancades a obrir-nos de bat a bat. És l’obertura que ens ha provocat el fet de rebre aquell: “us envio”. Hem copsat un alè que ens esperona. Ja no hi ha espai per al replegament. Tot és do, tot és missió.

I finalment, el perdó: viure reconciliats, renovats completament per dins. El perdó ens obre un nou horitzó d’esperança. Quina gran responsabilitat tan gran rebem amb aquest encàrrec! Si no perdono el meu germà, no viurà en la pau… Tot som cridats a perdonar-nos els uns als altres. Perdonar: donar completament, sense reserves. Perdonar-se és una acció sagramental perquè és presència del Ressuscitat el fet de poder anunciar al meu germà que l’amor venç qualsevol ofensa i que en Ell ens trobem i som cridats a una vida plena de comunió, de sentit i d’esperança.

 

Jaume Casassas Pons

________________________________________   

DIUMENGE III DE PASQUA / Cicle A

 

Evangeli Lc 24,13-35

El reconegueren quan partia el pa

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents.

Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. Ell els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?». Ells s’aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l’únic que no saps el que hi ha passat?». Els preguntà: «Què?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S’havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l’han vist pas».

Ell els digué: «Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.

Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar». Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l’un a l’altre: «No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Llavors mateix s’alçaren de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó». Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l’havien reconegut quan partia el pa.

 

 COMENTARI

El reconegueren quan partia el pa

Activo avui tots els meus sentits per procurar captar la profunditat i la intensitat del relat de Lluc. Tan coneguda la història! Tan emotiva! Voldria deixar que em toqués profundament com si l’escoltés per primera vegada. I amb la imaginació em situo en l’escena que es descriu i deixo que ressonin dins meu paraules, imatges, sensacions. “Aquell mateix diumenge”. No hi ha espera. Després de la mort de Jesús els dos deixebles d’Emaus han iniciat un camí. Em pregunto què deuen sentir, quin és el motiu del seu viatge fora de Jerusalem. Marxen a corre-cuita? Ho tenien previst? Tenen por? Estan desconcertats? Qui són aquests dos personatges? Un d’ells és deia Cleofàs? I l’altre? Lluc no ens en diu el nom. Perquè no el sabia? Perquè l’oculta expressament perquè el considera irrellevant? Podia ser la dona de Cleofàs? La seva companya? Potser Lluc fa pedagogia i vol que jo mateix li posi nom? Podria ser qualsevol de nosaltres? Puc imaginar-me que soc jo mateix un dels dos, l’acompanyant de Cleofàs, que fa camí amb ell cap a Emaús? Imaginar-me en l’escena tot fent camí em ressitua.

És tot caminant, parlant i compartint els sentiments i els fets del que ha passat, que Jesús mateix es fa present. Jesús és el tercer pelegrí que s’uneix en el camí. Ell camina al nostre costat sempre, sobretot quan ho fem en comunitat. Però jo no el sé reconèixer tot d’una. Em cal temps per comprendre, per reconèixer-lo. A cadascú li cal el seu temps. M’exercito en la paciència, acullo la meva fragilitat i acullo incondicionalment l’altre i respecto el temps que necessita per fer el seu camí interior. El camí que va del dubte a la fe, de la por a la confiança.

Parlant de Jesús, sentint parlar de Jesús, assegut en comunitat al voltant de la taula i rebent el pa partit i repartit, reconec les meves emocions… també el meu cor s’abrusa i s’entusiasma…  No puc perdre temps. Com els d’Emaús. M’alço de taula. A l’instant. No puc perdre temps. Me’n vaig a veure els meus germans. Els dic que Crist ha ressuscitat i cada u d’ells em respon “Veritablement ha ressuscitat!”

Jaume Casassas Pons

_______________________________________   

 

DIUMENGE V DE QUARESMA / Cicle A

 

Evangeli Jo 11,1-45

Jo soc la resurrecció i la vida

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, caigué malalt un home que es deia Llàtzer. Era de Betània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Maria era la qui, més endavant, ungí el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà.

Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimeu està malalt». Jesús, en sentir això, digué: «Aquesta malaltia no és mortal; és per a donar glòria a Déu: el Fill de Déu en serà glorificat». Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Després de rebre la notícia de la malaltia, es quedà encara dos dies al lloc on era. Després, passats aquests dies, digué als deixebles: «Tornem a Judea».

Ells li digueren: «Rabí, fa poc que els jueus us volien apedregar, i ara hi torneu?». Jesús contestà: «La claror del dia dura dotze hores. Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la claror d’aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la claror». Després afegí: «Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit; vaig a despertar-lo». Els deixebles li digueren: «Senyor, si s’ha adormit, es posarà bo». Jesús es referia a la seva mort, però els deixebles es pensaven que parlava del son ordinari. Llavors Jesús els digué clarament: «Llàtzer és mort. M’alegro de no haver estat allà; serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara anem-hi». Tomàs, el Bessó, digué als seus companys: «Anem-hi també nosaltres, morirem amb ell». Quan Jesús arribà, ja feia quatre dies que Llàtzer era al sepulcre.

Betània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i a Maria per la mort del seu germà.

Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort. Però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu». Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia». Li diu Jesús: «Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus, això?». Ella li diu: «Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món».

Havent dit això se n’anà a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: «El mestre és aquí i et crida». Quan ella sentí això s’aixecà tot seguit i anà a trobar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l’indret on Marta l’havia trobat. Els jueus que eren amb ella a casa per donar-li el condol, en veure que s’aixecava així i se n’anava, la seguiren, pensant-se que anava a plorar vora el sepulcre. Maria arribà on era Jesús i, en veure’l, es llançà als seus peus i li digué: «Senyor, si haguéssiu estat aquí el meu germà no s’hauria mort». Quan Jesús veié com plorava, i com ploraven també els jueus que l’havien acompanyada, es commogué profundament i es contorbà. Llavors preguntà:

«On l’heu posat?». Li diuen: «Veniu a veure-ho, Senyor». A Jesús se li negaren els ulls. Els jueus deien: «Mireu com l’estimava». Altres deien: «Aquest home que obrí els ulls al cec, no hauria pogut fer que Llàtzer no morís?»

Jesús, commogut altra vegada, arribà on era el sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa». Marta, la germana del difunt, diu a Jesús: «Senyor, ja es descompon; fa quatre dies que és mort». Li respon Jesús: «No t’he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?». Llavors van treure la llosa. Després Jesús alçà els ulls al cel i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m’heu escoltat. Ja sé que sempre m’escolteu, però dic això perquè ho sàpiga la gent que em rodeja i creguin que sou vós qui m’heu enviat». Havent dit això cridà fort: «Llàtzer, vine a fora». I el mort sortí. Tenia els peus i les mans lligats amb les benes d’amortallar i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar».

Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, cregueren en ell.

 

COMENTARI

Jo soc la resurrecció i la vida

Aquests darrers diumenges de Quaresma hem anat resseguint els evangelis de Joan propis del cicle A. Són tres episodis de l’Evangelista Joan que es llegeixen sempre que hi ha catecúmens que es preparen per al baptisme. Enguany, la litúrgia ens convida a tots a reviure aquest itinerari de preparació. Fa dos diumenges vam ser vora el pou de l’aigua viva de mans de la samaritana (Jn 4, 5-42), diumenge passat vam ser testimonis de la guarició del cec de naixement que passa de la foscor a la llum (Jn 9, 1-41), avui a prop d’un sepulcre, amb la mort i la resurrecció de Llàtzer (Jn 11, 1-45), som testimonis d’una vida que reneix. Tres relats fonamentals, tres símbols que ens emplacen ja a la vetlla de Pasqua: l’aigua, la llum, la vida.

Subratllem també d’aquesta escena l’extraordinària confessió de fe de Marta. Ella, que tan sovint hem recordat com la germana atrafegada i preocupada per tantes coses que sembla que no té temps d’asseure’s una estona de contemplació del fill de Déu, avui expressa la confiança més profunda i rellevant que puguem esperar quan diu a Jesús: “Jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, que havia de venir al món.” És trencador i sorprenent que en aquell temps, una dona que estava complint el dol per la mort del seu germà sortís de casa corrent i s’atansés a rebre un home. I més sorprenent encara que fos dona, davant dels jueus, qui s’atrevís a confessar-ho tan obertament. Jesús acull aquesta confessió i reprèn el seu camí per trobar-se amb les dues germanes. Davant del plor que provoca el patiment de l’altre, Jesús es commou i plora.

Contemplo l’escena amb silenci i la rumio dins del cor.

Jesús, Crist Ressuscitat, llum del món. Viure de tu és fer experiència ferma que tu ets la resurrecció i la vida. Viure de tu és gosar respondre amb confiança a la teva crida. La teva presència em fa sortir de casa, de mi mateix i em mobilitza per a l’encontre que vivifica, que sana, que dibuixa un futur d’esperança.

 Jaume Casassas Pons

_________________________________________   

DIUMENGE I DE QUARESMA / Cicle A

 

Evangeli Mt 4,1-11

Jesús dejuna durant quaranta dies i és temptat

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, l’Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans». Jesús li respongué: «Diu l’Escriptura: “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”».

Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix; l’Escriptura diu: “Ha donat ordre als seus àngels que et duguin a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”». Jesús li contesta: «També diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu”».

Després el diable se l’enduu dalt una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores». Llavors li diu Jesús: «Ves-te’n d’aquí, Satanàs! L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol”».

Llavors el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo.

 

 COMENTARI

En aquests temps en què els mitjans de comunicació van plens d’informacions de casos de corrupció, hi ha un comentari que ha esdevingut gairebé un axioma, “Tothom té un preu”. No es pot negar que les persones som més vulnerables i per tan més fàcilment corruptibles quan patim necessitats físiques, quan tenim un desmesurat afany de poder, o un desig irrefrenable de ser considerats importants o valorats molt positivament.

Jesús que, a l’immergir-se en el Jordà, ja havia explicitat la seva intenció de començar una nova vida, se’n va al desert per, en el seu silenci, refermar el seu propòsit. I quan al cap de quaranta dies el seu cos s’ha afeblit, diu l´Evangelista, que el maligne el va temptar. I coneixedor dels punts febles de la naturalesa humana, ho fa sobre les qüestions que hem descrit anteriorment. Però el diable no pot amb la fortalesa anímica i mental de Jesús i se’n allunya.

Nosaltres, fa escassament cinc setmanes, renovàvem el compromís baptismal. Ara també, com Jesús, encetem un període de quaranta dies en que, en silenci, hem de valorar en quin nivell de compliment està. I enguany cal que ho fem, amb l’ajut de la petició del Papa Francesc i la proclamació de l’Any de la Misericòrdia. Ens diu que aquesta és “Font d’alegria, de serenitat i de pau”.

¿Què se’ns proposa aquesta Quaresma? Doncs una revisió a fons de les nostres actituds en vers a tot i a tothom. Ens cal una nova visió de les coses i humanitzar el nostre entorn, perquè estem en un moment en que estem cridats a “tenir la mirada fixa en la misericòrdia per poder ser nosaltres mateixos signe eficaç de l’obra de Déu”.    

Jaume Saladrigas,

(agafat del comentari de l’any 2016)

________________________________________   

DIUMENGE III DURANT L’ANY / Cicle A

 

Evangeli Mt 4,12-23

Anà a viure a Cafarnaüm,

perquè s’havia de complir allò que anunciava Isaïes

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se’n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafarnaüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s’havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop».

Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia.

 _________________

COMENTARI

Anà a viure a Cafarnaüm, perquè s’havia de complir allò que anunciava Isaïes

Jesús comença la seva predicació. Mateu cita en aquest inici de missió les paraules del profeta Isaïes: el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum.

Fa poques setmanes, la nit de Nadal, hem llegit aquestes paraules del profeta. I en els nostres cors sentim encara el caliu de la llum que resplendeix del Déu fet home. Amb aquests sentiments, m’endinso avui en el relat de l’evangelista i afino els sentits interiors: el de la vista i el de l’oïda per deixar-me impregnar millor del que se’m comunica.

El poble vivia en la fosca… Observo la realitat que m’envolta i em deixo impactar per ella. Observem al nostre voltant i veiem sovint un món que viu en la foscor, en el desànim, en la guerra, en l’empobriment de molts per causa de l’explotació d’alguns. Soc capaç de veure-hi també una llum? I puc copsar signes d’esperança?

Aguditzo l’oïda i deixo que ressonin dins meu les primeres paraules de Jesús: “Convertiu-vos, que el Regne de Déu és a prop.” I més endavant: “Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes.” Enmig d’aquesta realitat de foscor percebo una crida a la conversió, una crida al seguiment i a participar de la missió del Crist per escampar el seu missatge d’amor i de pau arreu… Aquesta és una petita guspira de llum que anuncia el Regne ja present i que guareix de malalties i xacres de tota mena.

 Jaume Casassas Pons

______________________________________________    

 

Dia 25 de desembre

NADAL

Solemnitat amb Octava

 

Evangeli Jo 1,1-18

El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.

Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.

Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.

Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.

 

COMENTARI

El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle

Nadal. Nativitat del Senyor.

Les lectures d’avui ens parlen d’anunci, de Paraula que es vida, que és llum, que és pau. Aquest matí de Nadal em prenc una estona per assaborir la Paraula.

Isaïes lloa els peus del missatger que anuncia la pau i porta bones noves. Afino l’oïda de bon matí per escoltar els passos d’aquests missatgers portadors de bona nova. En diverses ocasions i de moltes maneres Déu parla, ha parlat. Però és avui, ara i aquí, en el meu dia, en el meu quotidià, en les meves circumstàncies, quan puc percebre una novetat. Un missatge conegut, però sempre nou, sempre suggeridor. Joan descriu de manera sublim que Déu ha estat sempre Déu. Des de sempre Paraula de vida que es comunica i vivifica. Llum que resplendeix en la foscor i que la foscor no pot pas ocultar.

Jesús infant, Paraula encarnada, Amor palpable, Llum del món. Tenia la intenció d’acollir-te aquest Nadal i ets Tu qui t’has instal·lat al costat de casa i m’aculls. Em descalço aquest matí de Nadal i entro sigil·losament a la tenda. Passejo un moment pel barri amb la intenció de visitar en Driss, que viu sota cartrons. Deu ser la teva tenda provisional que has plantat tan a prop de casa! Penso en el Pierre, senegalès que viu en la seva tenda de càmping, que planta cada nit i desplanta cada matí. Són els missatgers que transiten per la ciutat. Quin goig sentir els seus passos! Eixamplo el cor, la meva tenda interior. Com podré fer-la tan ampla perquè tu també hi tinguis un lloc?

 

Jaume Casassas Pons

______________________________________________    

DIUMENGE I D’ADVENT / Cicle A

 

Evangeli Mt 24,37-44

Vetlleu i estigueu a punt

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Quan vindrà el Fill de l’home, passarà com en temps de Noè. Els dies abans del diluvi tothom continuava menjant i bevent i casant-se, fins que Noè hagué entrat a l’arca. No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots. Igual passarà en l’adveniment del Fill de l’home. Si hi hagués llavors dos homes plegats al camp, potser l’un fora pres i l’altre deixat; si hi hagués dues dones molent plegades, potser l’una fora presa i l’altra deixada. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora de la nit que el lladre vindria, no s’hauria adormit ni hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada».

 _______

COMENTARI

“Vetlleu i estigueu a punt”

Tardor intensa. L’hivern s’atansa. Nadal, que tard o d’hora arribarà. Però avui estrenem Advent i m‘hi endinso en aquest ara i aquí desitjant que em sorprengui la novetat que Déu em porta sempre. Sense avançar esdeveniments ni fer més cabòries, preparant  senzillament el cor per a l’atenció plena al moment present. Em disposa al temps d’espera. En l’Evangeli que avui proclamem, Mateu ens diu que el Senyor ve a l’hora menys pensada. Com un lladre. Cal estar alerta, doncs. A punt! No sabem ni el dia ni l’hora, ni tampoc en quina circumstància el Senyor ens visitarà. Em prenc uns minuts de silenci per assaborir aquest primer diumenge d’Advent com si fos el primer que hagués de viure. I del cor em brolla la pregària: Jesús, el Crist, com un lladre vindràs a visitar-me? Però si ja m’has robat el cor? Què més et puc oferir? Amb tota humilitat et dic: voldria que em prenguessis tot sencer – la memòria, l’enteniment, el cor, la voluntat. Tot teu en aquest temps propici per renovar el meu sí i assaborir de nou l’Esperança.

Jaume Casassas Pons

______________________________________________    

 

DIUMENGE XXX DURANT L’ANY / Cicle C

 

Evangeli Lc 18,9-14

Va ser el publicà

i no el fariseu el qui tornà a casa seva perdonat

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre publicà. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, us dono gràcies perquè no soc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos”. Però el publicà, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: “Déu meu, sigueu-me propici, que soc un pecador”. Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».

 ____________

COMENTARI

“Va ser el publicà i no el fariseu el qui tornà a casa seva perdona”

 

Visualitzo l’escena d’aquesta historieta evangèlica que Lluc posa en boca de Jesús i escolto el ressò que té en mi.

Em poso a la pell del fariseu i em pregunto: Puc reconèixer en mi l’orgull de sentir que faig les coses  millor que els altres? En quins moments la meva actitud fa que els altres se sentin menystinguts? Soc una persona subjecta a lleis externes i convencionalismes o avanço en un camí de llibertat interior?

M’endinso en la paràbola i procuro fer meves les paraules del publicà: “Déu meu, sigueu-me propici perquè soc un pecador.” Deixo que cali a fons aquesta petició. Sé que tot jo tinc necessitat de conversió.

En aquest reconeixement humil i sincer sento que Tu, Oh Déu de misericòrdia, et fas proper. Agafo el salm d’avui i el meu cor canta de goig: “Beneeixo el Senyor en tot moment i tinc sempre als llavis la seva lloança.”

 

Jaume Casassas Pons

Benvolguts,
un recordatori per la sessió de demà dijous 20 de juny del 2024, del Seminari  NUEVAS RESPUESTAS A DESAFIOS ACTUALES que hem estat seguint aquest curs, en col·laboració amb el ” Espacio Cultural Plaza de la Concha”  de Córdoba, 
en aquesta ocasió  Consuelo Vélez Caro ens parlarà de:
” De la religion separada del mundo a una fe comprometida con el feminismo, la ecologia, la diversidad sexual, el ecumenismo, el dialogo interreligioso ” 
 
Ens trobarem, a les 19:00 h via ZOOM, amb aquesta connexió
 
 Us adjuntem també la propaganda que hem anat enviant i que informa de totes les sessions
fins dema, us esperem a tots
ben cordialment
PAV
Centre Passatge Gestió.
Barcelona.
Connexió -via Zoom- per la conferencia del nou cicle “Neuroteologia”

DIUMENGE XI DURANT L’ANY / Cicle B

 

Lectura primera Ez 17,22-24

Jo faig créixer l’arbre menut

Lectura de la profecia d’Ezequiel

Això diu el Senyor: «També jo prendré un esqueix del brot alterós que corona el cedre, arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge, i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta, en una muntanya de la serralada d’Israel. Estendrà les seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic. Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra i viuran en el seu brancatge. Tots els arbres del bosc sabran que jo soc el Senyor. Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs. Soc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré».

 

Salm responsorial 91, 2-3.13-14.15-16 (R.: cf. 2a)

 

Lectura segona 2C 5,6-10

Tant ara que som en el cos, com quan en sortirem,

no ambicionem res més que ser plaents al Senyor

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint

Germans, ens sentim molt coratjosos. Sabem que mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l; però ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor, i no ambicionem res més que ser-li plaents, tant ara que som en el cos com quan en sortirem. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.

 

Al·leluia

 

Evangeli Mc 4,26-34

La més petita de les llavors acaba més grossa que totes les hortalisses

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

 

En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega».

Deia també: «A què podem comparar el Regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra».

Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.

 

COMENTARI CATALÀ

Jesús compara el Regne de Déu amb un gra de mostassa, una llavor petita però plena de vida i amb capacitat per generar un gran arbre. Aquestes paràboles ens ensenyen que el Regne no arriba de manera espectacular, sinó com una petita llavor que, plena de vida, germina misteriosament. No sabem com, però ho fa.

Les paràboles de Jesús no són simples històries per entretenir-nos, sinó eines per reflexionar i portar-nos al compromís. Les paràboles ofereixen múltiples nivells de significat que conviden a la meditació profunda i a l’acció transformadora. Igual que una llavor necessita ser cuidada per germinar –regada, il·luminada, posada en bones condicions–, nosaltres també hem de ser actius per ajudar a créixer les petites llavors del Regne. Això implica discernir com les nostres accions quotidianes poden reflectir els valors del Regne de Déu.

Al llarg de la nostra vida, segurament hem vist plantar llavors del Regne, i potser no sabem si han anat creixent o què se n’ha fet, però altres vegades sí que ho hem vist. Això fa que ens preguntem quines llavors hem ajudat a plantar i quines hem vist florir, fins i tot algunes de plantades per persones que ja no hi seran per veure-les brollar.

No ens hem de cansar de plantar petites llavors per fer un món més just i més amable per a tothom. Un món millor. El compromís constant amb els valors del Regne és una crida a l’acció perseverant i transformadora, sabent que les nostres petites contribucions poden tenir un impacte significatiu, tal com ens ensenya la paràbola del gra de mostassa.

 

COMENTARIO CASTELLANO

Jesús compara el Reino de Dios con un grano de mostaza, una semilla pequeña, pero llena de vida y con capacidad para generar un gran árbol. Estas parábolas nos enseñan que el Reino no llega de manera espectacular, sino como una pequeña semilla que, llena de vida, germina misteriosamente. No sabemos cómo, pero lo hace.
Las parábolas de Jesús no son simples historias para entretenernos, sino herramientas para reflexionar y llevarnos al compromiso. Las parábolas ofrecen múltiples niveles de significado que invitan a la meditación profunda y a la acción transformadora. Igual que una semilla necesita ser cuidada para germinar –regada, iluminada, puesta en buenas condiciones–, nosotros también tenemos que ser activos para ayudar a crecer las pequeñas semillas del Reino. Esto implica discernir como nuestras acciones cotidianas pueden reflejar los valores del Reino de Dios.
A lo largo de nuestra vida, seguramente hemos visto plantar entonces del Reino, y quizás no sabemos si han ido creciente o que se ha hecho, pero otras veces sí que lo hemos visto. Esto hace que nos preguntamos qué entonces hemos ayudado a plantar y qué hemos visto florecer, incluso algunas de plantadas por personas que ya no estarán para verlas brotar.

No nos tenemos que cansar de plantar pequeñas entonces para hacer un mundo más justo y amable para todo el mundo. Un mundo mejor. El compromiso constante con los valores del Reino es un llamamiento a la acción perseverante y transformadora, sabiendo que nuestras pequeñas contribuciones pueden tener un impacto significativo, tal como nos enseña la parábola del grano de mostaza.

 

Salesians Cooperadors

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

_____________________________________

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE DE PENTECOSTA

Solemnitat

MISSA DEL DIA / Cicle B

 

Evangeli Jo 15,26-27;16,12-15

L’Esperit de veritat, us guiarà cap a la veritat sencera

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan vindrà el Defensor que jo us enviaré quan seré amb el Pare, l’Esperit de la veritat que prové del Pare donarà testimoni de mi. I vosaltres, que sou amb mi des del principi, també en donareu testimoni. Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada. Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l’esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d’allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu; per això dic que tot allò que us anunciarà, ho rep d’allò que és meu».

 

COMENTARI CATALÀ

Malgrat que Jesús marxa d’aquest món, no es deixa sols. Si ens posem en la pell dels seguidors de Jesús d’aquells temps, podem entendre la seva frustració i desesperació. Quan havien aconseguit recuperar a Jesús després de la seva mort, els comunica que se’n va amb el seu Pare. Podem entendre el seu desengany, tots voldríem a Jesús al nostre costat, físicament, això ens fa sentir segurs, forts, capaços d’aconseguir l’impossible. Però Jesús ja ens diu que Ell no és d’aquest món, que marxa a fer-nos un lloc al costat del Pare. No ho entenen, no ho entenem; la fe que ens demana costa d’aconseguir, en el nostre cap humà hi ha conceptes difícils d’entendre i com que ens coneix, sap de les nostres febleses i no ens pot deixar sols, ens envia una ajuda, “el Defensor”. Malgrat que no puguem tenir-lo a Ell, el seu Esperit romandrà entre nosaltres i el trobarem sempre que preguem i l’invoquem. Aquest “Defensor” estarà sempre al nostre costat, ens parlarà en nom del Pare i del mateix Jesús i el tindrem present en el nostre pensament, en les pregàries, els sagraments… Per ell sabrem el que ens vol dir el Pare, la veritat, el que ha de venir i serà un germà més de la nostra gran comunitat de creients.

 

COMENTARIO CASTELLANO

A pesar de que Jesús marcha de este mundo, no nos deja solos. Si nos ponemos en la piel de los seguidores de Jesús de aquellos tiempos, podemos entender su frustración y desesperación. Cuando habían conseguido recuperar a Jesús después de su muerte, les comunica que se va con su Padre. Podemos entender su desengaño, todos querríamos a Jesús a nuestro lado, físicamente, esto nos hace sentir seguros, fuertes, capaces de conseguir el imposible. Pero Jesús ya nos dice que Él no es de este mundo, que marcha a prepararnos un lugar junto a su Padre. No lo entendieron, no lo entendemos; la fe que nos pide cuesta de conseguir, en nuestra cabeza de humanos hay conceptos difíciles de entender y como nos conoce, sabe de nuestras debilidades y no nos puede dejar solos, nos envía una ayuda, “el Defensor”. A pesar de que no podamos tenerlo a Él, su Espíritu permanecerá entre nosotros y lo encontraremos siempre que oremos y lo invoquemos. Este “Defensor” estará siempre en nuestro lado, nos hablará en nombre del Padre y del mismo Jesús y lo tendremos presente en nuestro pensamiento, en los momentos de oración, los sacramentos… Por él sabremos el que nos quiere decir el Padre, la verdad, el que tiene que venir y será un hermano más de nuestra gran comunidad de creyentes.

 

Salesians Cooperadors

 

 

 

 

 

 

 

 

 

_____________________________________

 

DIUMENGE IV DE PASQUA / Cicle B

 

Evangeli Jo 10,11-18

El bon pastor dona la vida per les seves ovelles

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús parlà així: «Jo soc el bon pastor. El bon pastor dona la vida per les seves ovelles. El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal, quan veu venir el llop, fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves. És que ell només treballa pel jornal i tant se li’n dona, de les ovelles. Llavors el llop les destrossa o les dispersa. Jo soc el bon pastor. Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles.

Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor. El Pare m’estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren. Soc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i de recobrar-la. Aquesta és la missió que he rebut del Pare».

 

COMENTARI CATALÀ

Avui, en l’Evangeli, el Bon  Pastor, Jesús ens parla de l’Amor incondicional que té el Pare per cadascun de nosaltres.

Les ovelles sense el seu Pastor, el seu referent, es dispersen, es distancien i poden trobar-se soles o en situació de risc.

La primera idea que ens fa pensar aquest Evangeli és la necessitat d’aquest Pastor-guia per a la nostra vida. Tots hem experimentat que és, sobretot, quan nosaltres no estem seguint els seus camins quan el Pare més ens estima, cuida de nosaltres i es preocupa personalment per cadascun. Tenim el Pare al nostre costat, sempre, sempre i de manera incondicional.

I també sabem que per al Pare no hi ha cap ovella prou insignificant ni prou petita com per no ser tinguda en compte.

Sentir-nos estimats pel Pare ens ha de donar força per fer el nostre camí sabent-nos guiats capa una Vida plena i abundant.

La segona reflexió que podem fer a l’entorn del Pastor és:

Qui són les meves ovelles?

Qui són aquells per qui jo donaria la Vida?

Soc un Bon Pastor pels meus fills, pares, família, amics?

Soc un Pastor que sent com a propi el seu ramat o bé faig simplement de Pastor assalariat sense grans responsabilitats?

Doncs tenint en compte amb l’amor que ens cuida el Pare hem de transmetre aquest amor i cura pels altres, sabent que el nostre Pare-guia ens porta per camins de Veritat i de Vida Abundant.

 

COMENTARIO CASTELLANO

Hoy, en el Evangelio, el Buen Pastor, Jesús nos habla del Amor incondicional que tiene el Padre por cada uno de nosotros.

Las ovejas sin su Pastor, su referente, se dispersan, se distancian y pueden encontrarse solas o en situación de riesgo.

La primera idea que nos hace pensar en este Evangelio es la necesidad de este Pastor-guía para nuestra vida. Todos hemos experimentado que es, sobre todo, cuando nosotros no estamos siguiendo sus caminos cuando el Padre más nos ama, cuida de nosotros y se preocupa personalmente por cada uno. Tenemos al Padre a nuestro lado, siempre, siempre y de forma incondicional.

Y también sabemos que para el Padre no hay ninguna oveja lo suficientemente insignificante ni lo suficientemente pequeña como para no ser tenida en cuenta.

Sentirnos queridos por el Padre debe darnos fuerza para hacer nuestro camino sabiéndonos guiados hacia una Vida llena y abundante.

La segunda reflexión que podemos hacer en torno al Pastor es:

¿Quiénes son mis ovejas?

¿Quiénes son aquellos por los que yo daría la Vida?

¿Soy un Bon Pastor para mis hijos, padres, familia, amigos?

¿Soy un Pastor que siente como propio su rebaño o hago simplemente de Pastor asalariado sin grandes responsabilidades?

Pues teniendo en cuenta con el amor que nos cuida el Padre debemos transmitir ese amor y cuidado por los demás, sabiendo que nuestro Padre-guía nos lleva por caminos de Verdad y de Vida Abundante.

 

Salesians Cooperadors

_____________________________________

DIUMENGE V DE QUARESMA / Cicle B

 

Evangeli Jo 12,20-33

El gra de blat, quan cau a terra, si mor, dona molt de fruit

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, alguns d’entre els grecs que havien pujat a Jerusalem per adorar Déu en ocasió de la festa, anaren a trobar Felip, que era de Betsaida de Galilea, i li pregaven: «Senyor, voldríem veure Jesús». Felip anà a dir-ho a Andreu i tots dos ho digueren a Jesús. Jesús els respongué: «Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat. Us ho dic amb tota veritat: si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit. Els qui estimen la seva pròpia vida la perden; els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.

En aquests moments em sento torbat. Què he de dir? Pare, salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora, que jo he vingut. Pare, glorifiqueu el vostre nom». Una veu va dir del cel estant: «Ja l’he glorificat, però encara el glorificaré». La gent que ho sentí deia que havia estat un tro; d’altres deien que un àngel li havia parlat. Jesús els digué: «No és per mi que s’ha sentit aquesta veu, és per vosaltres. Ara és el moment que aquest món serà condemnat. Ara el sobirà d’aquest món serà expulsat, i jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi». Deia això indicant com havia de ser la seva mort.

 

COMENTARI CATALÀ

Estem en el darrer tram de la Quaresma i hem d’estar preparats per viure aquests misteris tan centrals en la vida cristiana.

Jesús diu als Apòstols “Si el gra de blat, quan cau al terra no mor, queda ell tot sol, però si mor, dona molt de fruit”.

Jesús amb aquestes paraules ens està dient que ell és el “gra” i que ha d’ésser mortificat per després multiplicar-se.

Ens dona a entendre que Jesús ja ha fet tot el que havia de fer davant el món per salvar-lo.

Aquells que l’han volgut escoltar, l’han pogut entendre, els que s’han tancat al seu missatge, l’han rebutjat.

També ens diu, que “ha arribat l’hora”, l’hora de la seva mort, però també de la seva glorificació.

Per això el text està ple d’expressions sobre la mort i la glòria, expressions que també aniran juntes en nosaltres si estem disposats i disposades a seguir-lo.

La intensió de Déu és que donem fruit.

Com vivim aquesta Bonanova? Com ens sentim?

Déu vol que donem fruit, l’amor i per això ens cal entregar-nos, confiar en Ell plenament i acceptar totes les dificultats per ser alliberats.

 

COMENTARIO CASTELLANO

Estamos en el último tramo de la Cuaresma i tenemos que estar Preparados para vivir estos misterios tan centrales en la vida cristina.

Jesús dice a sus Apóstoles “Si un grano de trigo no cae en la tierra y muere, se queda solo. Pero si muere, dará mucho fruto”.

Jesús con estas palabras, nos está diciendo, que él es el “grano” y que tiene que ser mortificado para después multiplicarse.

Nos da a entender que Jesús ya ha hecho todo lo que tenía que hacer para salvar al mundo.

Aquellos que le han escuchado, lo han podido entender, los que se han cerrado a su mensaje, lo han rechazado.

También nos dice, que “ha llegado la hora”, la hora de su muerte, pero también la de su glorificación.

Por eso el texto está lleno de expresiones sobre la muerte y la gloria, expresiones que irán juntas en nosotros, si estamos dispuestos y dispuestas a seguirlo.

La intención de Dios es que demos fruto.

¿Cómo vivimos esta Buena nueva? ¿Cómo nos sentimos?

Dios quiere que demos frutos, el amor y por ello necesitamos entregarnos, confiar en Él plenamente y aceptar todas las dificultades para ser liberados.

 

Salesians Cooperadors 

_____________________________________

DIUMENGE I DE QUARESMA / Cicle B

 

Evangeli Mc 1,12-15

Era temptat per Satanàs i l’alimentaven els àngels

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, l’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Vivia entre els animals feréstecs i l’alimentaven els àngels.

Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova».

 

COMENTARI CATALÀ

Quaresma, temps de reflexió i de deixar-se conduir per l’Esperit (Mc 1, 12-15)

En aquest Evangeli, Marc ens diu que l’Esperit empeny Jesús cap al desert i que després de ser temptat per Satanàs se’n va a anunciar que el Regne de Déu és a prop. Com a Jesús, l’Esperit ens empeny al desert, un lloc físic i també personal o subjectiu, sense artificis ni distraccions, un lloc de prova i reflexió que ens brinda l’oportunitat per retrobar-nos amb nosaltres, amb les nostres contradiccions i els nostres dubtes. Però, sobretot, el desert com a lloc per l’encontre directe amb Déu, per respondre a la seva crida, per dir-li sí o dir-li no. Jesús, després d’un temps de confrontació i reflexió, conduït per l’Esperit, pren partit pel sí a Déu i la seva missió. Marc, a diferència dels altres evangelistes, no s’entreté en el relat de les temptacions perquè per a ell, tal vegada, l’important no és mirar els pecats que cometem sinó la conversió, el veritable canvi de vida que ens fa deixar els diversos «regnes» que ens tempten i fer opció pel Regne de Déu que ja s’anuncia a prop. Així com proclama Jesús, conduïts per l’Esperit, la Quaresma ens ofereix l’oportunitat d’interpel·lar-nos sobre allò que convé canviar en les nostres vides per poder convertir-nos i creure en la bona nova.

 

COMENTARIO CASTELLANO

Cuaresma tiempo de reflexión y para dejarnos conducir por el Espíritu (Mc 1, 12-15)

En este Evangelio, Marcos nos dice que el Espíritu empuja a Jesús hacia el desierto y que después de ser tentado por Satanás se va anunciar que el Reino de Dios está cerca. Como a Jesús, el Espíritu nos empuja hacia el desierto, un lugar físico y también personal o subjetivo, sin artificios ni distracciones, un lugar de prueba y reflexión que nos brinda la oportunidad de reencontrarnos con nosotros mismos, con nuestras contradicciones y dudas. Pero, sobre todo, el desierto como lugar de encuentro directo con Dios, para responder a su llamada, para darle nuestro sí o nuestro no. Jesús, después de un tiempo de confrontación y reflexión conducido por el Espíritu, toma partido por el sí a Dios y su misión. Marcos, a diferencia de los otros evangelistas, no se entretiene en el relato de las tentaciones porque para él, quizás, lo importante no sea mirar los pecados que cometemos sino la conversión, el verdadero cambio de vida que nos hace dejar atrás los diversos «reinos» que nos tientan y tomar partido por el Reino de Dios que se anuncia ya cercano. Así como proclama Jesús, conducidos por el Espíritu, la Cuaresma nos ofrece la oportunidad de interpelarnos acerca de lo que conviene cambiar en nuestras vidas para poder convertirnos y creer en la buena nueva.

Salesians Cooperadors

______________________________________

DIUMENGE III DURANT L’ANY’ADVENT / Cicle C

 

Evangeli  Mc 1,14-20

Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la Bona Nova de Déu; deia: «Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova».

Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell.

Poc més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca repassant les xarxes. Els cridà immediatament, i els deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca, i se n’anaren amb Jesús.

 

COMENTARI CATALÀ

L´Evangeli d´aquest diumenge ens adverteix:

” S’ha complert el temps i és a prop el regne de Déu. Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli”

Déu regna entre nosaltres en la mesura que vivim en comunió amb ell; en la mesura que la nostra vida està tota ella centrada en ell; en la mesura que vivim orientats cap a ell. I això no és gens fàcil. Ja que tenim una tendència natural a centrar-nos en nosaltres mateixos, en els nostres interessos, en les petites coses de la vida de cada dia… que acaben esdevenint coses grans que acaparen el nostre cor i les nostres energies.

Per això Jesús ens demana conversió del cor. Ens demana descentrar-nos de nosaltres mateixos per donar cabuda a Déu a la nostra vida, com ell mateix va fer: que va viure, va actuar, i va morir de cara a Déu. Jesús va fer de la seva vida un anunci permanent de la presència i de l’amor de Déu.

Però també ens demana fe a l’Evangeli. La fe no és un simple coneixement, un simple saber que Déu existeix i que habita més enllà del firmament i del cel. La fe és una adhesió personal a Jesús, un fer nostre a la persona de Jesús, amb les seves paraules i obres, per viure, parlar, actuar com ell vivia, parlava i actuava.​

Salesians Cooperadors

 

COMENTARIO CASTELLANO

El Evangelio de este domingo nos advierte:

”Se ha cumplido el tiempo y está cerca el reino de Dios. Convertíos y creed en el Evangelio”

Dios reina entre nosotros en la medida que vivimos en comunión con él; en la medida que nuestra vida está toda ella centrada en él; en la medida que vivimos orientados hacia él. Y eso no es nada fácil. Ya que tenemos una tendencia natural a centrarnos en nosotros mismos, en nuestros intereses, en las pequeñas cosas de la vida de cada día… que acaban convirtiéndose en cosas grandes que acaparan nuestro corazón y nuestras energías.

Por ello Jesús nos pide conversión del corazón. Nos pide descentrarnos de nosotros mismos para dar cabida a Dios en nuestra vida, como él mismo hizo: que vivió, actuó, y murió de cara a Dios. Jesús hizo de su vida un anuncio permanente de la presencia y del amor de Dios.

Pero también nos pide fe en el Evangelio. La fe no es un simple conocimiento, un simple saber que Dios existe y que habita más allá del firmamento y del cielo. La fe es una adhesión personal a Jesús, un hacer nuestro a la persona de Jesús, con sus palabras y sus obras, para vivir, hablar, actuar como él vivía, hablaba y actuaba.

Salesians Cooperadors

______________________________________

DIUMENGE III D’ADVENT / Cicle B

 

Evangeli Jo 1,6-8.19-28

Tot i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres el qui ha de venir

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.

Quan els jueus van enviar-li, des de Jerusalem, sacerdots i levites per interrogar-lo, el testimoni de Joan fou aquest. Li preguntaren: «Qui ets tu?». Ell, sense cap reserva, confessà clarament: «Jo no soc el Messies». Li preguntaren: «Qui ets, doncs? Elies?». Els diu: «No el soc». «Ets el Profeta que esperem?». Respongué: «No». Li digueren: «Doncs, qui ets? Hem de donar una resposta als qui ens han enviat: què dius de tu mateix?». Digué: «Soc una veu que crida en el desert: “Aplaneu el camí del Senyor”, com diu el profeta Isaïes». Alguns dels enviats, que eren fariseus, li preguntaren encara: «Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?». Joan els respongué: «Jo batejo només amb aigua, però, tot i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres el qui ve després de mi; jo no soc digne ni de deslligar-li la corretja del calçat».

Això va passar a Betània, a l’altra banda del Jordà, on Joan batejava.

 

COMENTARI CATALÀ

L’Evangeli d’avui ens anima a aplanar el camí, a preparar-nos aquest diumenge

de goig (Gaudete).

Hem d’estar preparats per rebre la llum que en dues setmanes ja estarà entre

nosaltres.

Per rebre el Fill de Déu hem d’haver crescut en la fe, no continuar vivint en la

fe que un dia de petits vam aprendre.

Créixer en la fe vol dir aclarir els nostres dubtes a la llum de la Paraula de Déu i

anar prenent consciència del que significa per a nosaltres. La institució moltes

vegades amb les seves normes no ens deixa aclarir els dubtes i aquests acaben

allunyant-nos.

Quan la nostra fe és ferma i n’estem convençuts, arriba la necessitat de

compartir-la amb els altres, però sempre sense imposar-la.

Com Maria en aquest diumenge de goig i alegria (Gaudete), aplanem el camí per

rebre el Messies, traiem del nostre cor l’egoisme, la ira, l’orgull, la vanitat i tot

allò que ens tanqui a l’amor de Crist Jesús.

Bona setmana!

 

Salesians Cooperadors

 

COMENTARIO CASTELLANO

El Evangelio de hoy nos anima a allanar el camino, a prepararnos este domingo

de gozo (Gaudete).

Debemos estar preparados para recibir la luz que en dos semanas ya estará entre

nosotros.

Para recibir al Hijo de Dios debemos haber crecido en la fe, no seguir viviendo en la

fe que un día de pequeños aprendimos.

Crecer en la fe significa aclarar nuestras dudas a la luz de la Palabra de Dios e

ir tomando conciencia de lo que significa para nosotros. La institución muchas

veces con sus normas no nos deja despejar las dudas y éstas terminan

alejándonos.

Cuando nuestra fe es firme y estamos convencidos, llega la necesidad de

compartirla con otros, pero siempre sin imponerla.

Como María en este domingo de gozo y alegría (Gaudete), allanemos el camino para

recibir el Mesías, saquemos de nuestro corazón el egoísmo, la ira, el orgullo, la vanidad y

todo lo que nos cierre al amor de Cristo Jesús.

¡Buena semana!

Salesians Cooperadors

_____________________________________

DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY / Cicle A

 

Evangeli Mt 25,14-30

El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

 

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home que se n’anava fora del país cridà els seus administradors i els confià els seus béns. A un li donà cinc talents, a l’altre dos i a l’altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n’anà. El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més. Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.

Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el qui havia rebut cinc talents, portà també els cinc que havia guanyat i digué: Senyor, m’havíeu confiat cinc talents i n’he guanyats cinc més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué: Senyor, m’havíeu confiat dos talents i n’he guanyats dos més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

Es presentà també el qui n’havia rebut un, i digué: Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre. L’amo li contestà: Ets un administrador dolent i gandul. Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos. Preneu-li aquest talent i doneu-lo al qui en té deu, perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no tenen, els prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo a fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents».

 

COMENTARI CATALÀ

La paraula de Déu ens ensenya a ser responsables dels dons rebuts. Déu ens ha donat talents. Dons seus. Siguem agraïts. El primer do que reben els empleats és la confiança del senyor. Dos d’ells l’accepten, es posen drets i corresponen a la seva activitat. En canvi, el tercer va tenir por i es va inhibir. El segon do és el temps. Cada dia és un talent, un regal de Déu que ens arriba carregat de gràcia i il·lusions. Els dos primers aprofiten el temps, en canvi, el tercer el neutralitza. No val deixar que passi el temps ni entretenir-se o avorrir-se mentre torna el senyor, sinó que és un temps actiu i ple de responsabilitat. El tercer do, per descomptat, són els talents, més o menys nombrosos. Talents són els somriures i l’amor que Déu ha posat a cadascú. Els talents rebuts són com a do pels altres i no es poden enterrar. El tercer empleat és condemnat sense haver fet res dolent, simplement per no haver fet res, per posar tota la seva cura a conservar allò rebut. Els dons són per posar-los a fructificar i si és possible no per a un mateix, sinó pels altres. És savi aquell que havent rebut el do aposta per ell i el posa al servei dels altres. És neci qui no ho fa. La laboriositat i el compliment de les responsabilitats es valoren en allò humà i Déu ho recompensa. De vegades els mals exemples poden influir a la nostra vida cristiana i ens deixem arrossegar per ells. Hem de tenir la responsabilitat perquè quan torni el Senyor, puguem rendir el doble o més del que rebem.

Amén

 

COMENTARIO CASTELLANO

La palabra de Dios nos enseña a ser responsables de los dones recibidos. Dios nos ha dado talentos. Dones suyos. Seamos agradecidos. El primer don que reciben los empleados es la confianza de su señor. Dos de ellos la aceptan, se ponen en pie y corresponden con su actividad. En cambio, el tercero tuvo miedo y se inhibió. El segundo don es el tiempo. Cada día es un talento, un regalo de Dios que nos llega cargado de gracia y de ilusiones. Los dos primeros aprovechan el tiempo, en cambio, el tercero lo neutraliza. No vale dejar que pase el tiempo ni entretenerse o aburrirse mientras vuelve el señor, sino que es un tiempo activo y lleno de responsabilidad. El tercer don, por descontado, son los talentos, más o menos numerosos. Talentos son las sonrisas y el amor que Dios ha puesto en cada uno. Los talentos recibidos son como don para los demás y no se pueden enterrar. El tercer empleado es condenado sin haber hecho nada malo, simplemente por no haber hecho nada, por poner todo su cuidado en conservar lo recibido. Los dones son para ponerlos a fructificar y a ser posible no para uno mismo, sino para los demás. Es sabio aquel que habiendo recibido el don apuesta por él y lo pone al servicio de otros. Es necio quien no lo hace. La laboriosidad y el cumplimiento de las responsabilidades se valoran en lo humano y Dios lo recompensa. A veces los malos ejemplos pueden influir en nuestra vida cristiana y nos dejamos arrastrar por ellos. Hemos de tener la responsabilidad para que cuando vuelva el Señor, podamos rendir el doble o más de lo que recibimos.

Amén

Salesians Cooperadors

______________________________________

DIUMENGE XXVIII DURANT L’ANY / Cicle A

 

Evangeli Mt 22,1-14

Convideu a la festa tothom que trobeu

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats: Ja tinc preparat el banquet, he fet matar els vedells i l’aviram. Tot és a punt: veniu a la festa. Però ells no en feren cas: l’un se n’anà al seu camp, l’altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren. El rei, en veure això, s’indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Mentrestant, digué als seus homes: El banquet de casament és a punt, però els convidats no se’l mereixen. Per tant, aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu. Ells hi anaren, i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents. I la sala del banquet s’omplí de convidats.

Quan el rei entrà a veure els convidats, s’adonà que un home dels que eren allí no duia el vestit de festa, i li digué: Company, com és que has entrat sense vestit de festa? Ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de peus i mans i traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Els cridats són molts, però no tants els elegits».

 

COMENTARI DE L’EVANGELI

En aquest evangeli se’ns parla d’un rei, rebutjat pels poderosos, que després de ser maltractats i assassinats alguns dels seus criats, després d’ordenar atacar i destruir la ciutat, ha d’acudir a les cruïlles dels camins per convidar la gent que hi trobi que vagin al banquet. Com és lògic, van venir tota classe de gent, bona i dolenta, que inicialment no estaven preparades. A més, al final trobem l’episodi que en arribar el rei en troba un que no té vestit de casaments. Això canvia el sentit del text, posant de manifest que Jesús demana que sapiguem respondre a la crida que se’ns ha fet. Segurament fa referència a la «justícia» de les bones obres, del compromís constant. En tot cas no hem de perdre de vista que la paràbola la va pronunciar Jesús per posar de manifest la festa de la llibertat de Déu que crida tothom qui troba. Per això mateix, el significat del vestit de casament, ha de ser que tothom, fins i tot el més pobres, sempre troben unes robes més decents per anar a un casament a un banquet, una actitud que ens permeti assistir a la celebració.

La paràbola conté molts detalls que mostren diferents aspectes: el rebuig dels uns a participar al banquet; l’actitud del rei que, en comptes de suprimir el banquet, convida tothom que estigui pels camins: cal buscar les persones que no estan lligades a res ni a ningú; són lliures. El banquet és, doncs, un acte de llibertat. En aquesta situació, l’home que no porta vestit de casament, caldria entendre-ho, com que no és allà com els altres, lliure per a la gràcia de Déu. Qui no posseeixi aquesta actitud, “aquest vestit”, no està participant de la festa de la llibertat i de la gràcia.

Salesians Cooperadors

En este evangelio se nos habla de un rey, rechazado por los poderosos, que tras ser maltratados y asesinados algunos de sus criados, después de ordenar atacar y destruir la ciudad, debe acudir a los cruces de los caminos para invitar a las gentes que encuentren a que vayan al banquete. Como es lógico, vinieron toda clase de gentes, buenas y malas, que inicialmente no estaban preparadas. Además, al final encontramos el episodio de que al llegar el rey encuentra a uno que no tiene traje de bodas. Esto cambia el sentido del texto, poniendo de manifiesto que Jesús demanda que sepamos responder a la llamada que se nos ha hecho. Seguramente se refiere a la «justicia» de las buenas obras, del compromiso constante. En todo caso no debemos perder de vista que la parábola la pronunció Jesús para poner de manifiesto la fiesta de la libertad de Dios que llama a todo el que encuentra. Por lo mismo, el significado del traje de boda, debe ser que todo el mundo, incluso lo más pobres, siempre encuentran unas ropas más decentes para ir a una boda o a un banquete, una actitud que nos permita asistir a la celebración.

La parábola contiene muchos detalles que muestran diferentes aspectos: el rechazo de unos a participar en el banquete; la actitud del rey que, en vez de suprimir el banquete, invita a todo el mundo que se encuentre por los caminos: hay que buscar a las personas que no están atadas a nada ni a nadie; son libres. El banquete es, pues,  un acto de libertad. En esta situación, el hombre que no lleva vestido de boda, habría que entenderlo, como que no está allí como los demás, libre para la gracia de Dios. Quien no posea esa actitud, “ese vestido”, no está participando de la fiesta de la libertad y de la gracia.

Salesians Cooperadors

_______________________________________

 

DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY / Cicle A

 

Evangeli Mt 18,21-35

No et dic que perdonis set vegades sinó setanta vegades set

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set».

Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupen els llocs de govern. Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres, que li devia deu mil talents. Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills, els venguessin com a esclaus, per poder pagar el deute. Però ell se li llançà als peus i li deia: Tingueu paciència i us ho pagaré tot. Llavors el rei, se’n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute. Quan sortia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners, l’agafà i l’escanyava dient-li: Paga’m tot el que em deus. L’altre se li llançà als peus i el suplicava: Tingues paciència i ja t’ho pagaré. Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagués el deute. Els altres col·legues, en veure-ho, se n’entristiren molt i anaren a informar el rei de tot el que havia passat. El rei el cridà i li digué: Que n’ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t’havies de compadir del teu col·lega, com jo m’havia compadit de tu? Llavors el rei el posà en mans dels botxins, perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.

Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.

 

COMENTARI CATALÀ

Perdonar sense límits!! Això em diu avui aquest Evangeli. Perdonar sempre i a totes les persones (totes som filles de Déu, creades i estimades així com som). Però anem un pas més enllà. I si no fes falta perdonar? , i si estimés tant que res que em facin, diguin, deixin de fer… m’ofengués?.

Penso que és per aquí per on hem d’anar. Aquest AMOR que no fa preguntes, que no té etiquetes, que simplement acull i abraça!.

Quan veig que a vegades per raons polítiques o ideològiques ( independència o no, si em sento espanyol o català, si soc homosexual o no …) Les persones, i entre elles també algunes de cristianes, es falten al respecte, o es discriminen o pitjor s’agredeixen físicament o emocional… AMOR, és allò que em ve  a la ment. Si penso que aquella persona és la meva germana en Crist, que ella ha rebut els dons de l’Esperit, que Déu li ha encomanat una missió… qui soc jo per dir o fer-li res?

Tant de bo, avui, la Paraula  de Déu ens porti a ser persones de mirada bondadosa, pensament net i que no es ofenguem i si ens passa, que sapiguem perdonar abans que ens ho demanin o fins i tot si no ho fan!. És una decisió meva que no depèn d’allò exterior.

El Sant Pare ens ho va dir a la JMJ: “Dins l’església hi caven TOTS, TOTS, TOTS. I si no hi ha espai… obriu-lo!”.

 

Salesians Cooperadors

 

COMENTARIO CASTELLANO

Perdonar sin límites! Eso es lo que me dice el Evangelio hoy. Perdonar siempre i a todas las personas ( todas somos hijas de Dios, creadas y amadas así como somos).

Pero hagamos un paso más. ¿Y si no hiciera falta Perdonar?. ¿Y si amara tanto que nada de lo que digan, hagan o dejen de hacer me ofendiera?.

Creo que este es el camino. Un AMOR que no hace preguntas, que no tiene etiquetas, que simplemente acoge y abraza.

Cuando veo que, a veces, por razones polìticas o ideológicas ( independencia o no, si me siento español o catalán, si soy homosexual o no…) las personas, y entre ellas también los cristianos, se faltan al respeto, se discriminan o peor, se agreden física o emocionalmente…AMOR es la palabra que me viene a la mente.

Si pienso que aquella persona es mi hermana en Cristo, que ha recibido los dones del Espíritu Santo, que Dios tiene una misión para ella… ¿Quién soy yo para decirleno hacerle nada?.

Ojalá hoy la Palabra de Dios nos llever a ser personas de mirada bondadosa, pensamiento límpio y que no nos ofendamos, y, si nos pasa que sepamos perdonar antes que nos lo pidan… e incluso si no nos lo piden!. Es mi decisión y no depende de nada exterior a mí.

El Papa nos lo dijo en la JMJ: “En la iglesia caben TODOS, TODOS, TODOS, y si no hay espacio… creenlo”

Salesians Cooperadors

_______________________________________

DIUMENGE XX DURANT L’ANY / Cicle A

 

Evangeli Mt 15,21-28

Dona, quina fe que tens!

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada». Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: «Despatxeu-la d’una vegada: només fa que seguir-vos i cridar». Jesús els respongué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel». Ella vingué, es prosternà i digué: «Senyor, ajudeu-me». Jesús li respon: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells». Ella li contestà: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos». Llavors Jesús respongué: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols». I a l’instant es posà bona la seva filla.

 

COMENTARI CATALÀ

Tant l’evangeli com les dues lectures precedents, tenen com a denominador comú el menyspreu als estrangers (als no jueus) i la seva exclusió davant la possibilitat d’accedir a Déu (i a la Salvació). Fins i tot el mateix Jesús no s’escapa d’aquesta coordenada cultural i, davant la dona cananea, reacciona segons els prejudicis de l’època. En altres passatges, la set, el cansament, la tristor o la ira fan de Jesús un Déu molt humà. Avui, el seu prejudici “racista” també el fan ser molt humà, i m’agrada. M’agrada no tant per Jesús sinó per a mi, que jo també ho soc de “racista” (no sé si amb els nouvinguts, però segur…) amb tanta gent que no coincideix amb la meva manera de veure i valorar les coses.

Davant una “quarta” temptació (aquesta de creure’s amb una dignitat superior i especial davant Déu, respecte a la resta de persones) Jesús sap escoltar la veu de Déu que parla a través d’una dona humil que demana compassió per a la seva filla malalta. La conversió de Jesús m’esperona a preguntar-me a veure si jo faig el mateix. Si en les meves relacions amb els qui m’envolten passa el temps i els dies i no arribo a ser un xic apòstol dels gentils o no aconsegueixo que “entrin a la muntanya santa per a fer festa”, és que encara estic instal·lat en els prejudicis.

Salesians Cooperadors

 

COMENTARIO CASTELLANO

Tanto el evangelio como sus dos lecturas precedentes tienen como denominador común el menosprecio a los extranjeros (a los no judíos) y a su exclusión ante la posibilidad de acceder a Dios (y a la Salvación). Hasta el mismo Jesús no escapa de esta coordenada cultural y, ante la mujer cananea, reacciona según los prejuicios de la época. En otros pasajes, la sed, el cansancio, la tristeza o la ira hacen de Jesús, un Dios muy humano. Hoy, su prejuicio “racista” también lo hacen ser muy humano y me gusta. Me gusta no tanto por Jesús sino por mí, que yo también soy “racista” (no sé si con los inmigrantes, pero seguro…) con tanta gente que no coincide con mi manera de ver y valorar las cosas.

Ante la “cuarta” tentación (ésta de creerse con una dignidad superior y especial ante Dios, respecto al resto de personas) Jesús sabe escuchar la voz de Dios que habla a través de una mujer humilde que pide compasión por su hija enferma. La conversión de Jesús me emplaza a preguntar-me a ver si yo hago lo mismo. Si en mis relaciones con quienes me rodean pasa el tiempo y los días y no llego a ser, un poco, apóstol de los gentiles o no consigo que “entren en la montaña santa para hacer fiesta”, es que aún estoy instalado en los prejuicios.

Salesians Cooperadors

 

_______________________________________

 

DIUMENGE XV DURANT L’ANY / Cicle A

 

Evangeli Mt 13,1-23

El sembrador va sortir a sembrar

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

 

Aquell dia, Jesús sortí de casa i s’assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell, que pujà a una barca i s’hi assegué. Tota la gent es quedà vora l’aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb la calor s’assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l’ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles, que ho senti».

Els deixebles s’acostaren i li preguntaren: «Per què els parleu en paràboles?». Ell respongué: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i en tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia: “Per més que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res. El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls, no fos cas que si els seus ulls hi veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es convertissin, i jo els retornés la salut”. Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i de poder sentir. Us ho dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.

Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador: la llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne però no l’entenen, el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d’ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la Paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida.

La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l’ofeguen i no dona fruit.

La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l’han entesa, i per això dona fruit: o cent, o seixanta, o trenta».

 

COMENTARI CATALÀ

A l’evangeli d’avui, se’ns presenta Jesús narrant una paràbola ben coneguda, la del “sembrador” Sabem per l’explicació que dóna Jesús als deixebles quin sentit té. Quines respostes donen les persones en escoltar i posar en pràctica la Paraula de Jesús? Per això em pregunto quina és la meva actitud davant del que Jesús predica, quina és la meva resposta: l’escolto, però no l’entenc; la sento, però quan apareix una dificultat, ho deixo; m’aclaparen les preocupacions i em perdo; o l’escolto i la poso en pràctica.

A més, Jesús es queixa que tenint davant el gran missatger Déu, no són capaços de veure’l, perquè el seu “cor s’ha tornat dur” I jo? sóc conscient de les situacions que m’envolten i on em puc comprometre, o sóc com ells, no sé veure Jesús en els meus germans necessitats i els ignoro.

Salesians Cooperadors

 

COMENTARIO CASTELLANO

En el evangelio de hoy, se nos presenta a Jesús narrando una parábola bien conocida, la del “sembrador” Sabemos por la explicación que da Jesús a los discípulos qué sentido tiene. Qué respuestas dan las personas al escuchar y poner en práctica la Palabra de Jesús. Por lo que me pregunto cuál es mi actitud ante lo que Jesús predica, cuál es mi respuesta: la escucho, pero no la entiendo; la oigo, pero cuando aparece una dificultad, lo dejo; me agobian las preocupaciones y me pierdo; o la escucho y la pongo en práctica.

Además, Jesús se queja de que teniendo delante el gran mensajero Dios, no son capaces de verlo, porque su “corazón se ha vuelto duro” ¿Y yo? soy consciente de las situaciones que me rodean y donde puedo comprometerme, o soy como ellos, no sé ver a Jesús en mis hermanos necesitados y los ignoro.

Salesians Cooperadors

 

_______________________________

DIUMENGE XI DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Mt 9,36-10,8

Jesús cridà els seus dotze deixebles, i els envià

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús, en veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperançada com les ovelles sense pastor, se n’apiadà, i digué als seus deixebles: «La collita és abundant, però hi ha pocs segadors. Demaneu a l’amo dels sembrats que hi faci anar més segadors». Llavors cridà els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir tota malaltia. Els noms dels dotze apòstols són, primer Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà, Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà, Felip i Bartomeu, Tomàs i Mateu, el publicà, Jaume, fill d’Alfeu, i Tadeu, Simó, el zelota, i Judes, l’Iscariot, que el va trair. Jesús envià aquests dotze tot fent-los aquestes recomanacions: «No us encamineu a les terres dels pagans ni entreu a la província dels samaritans. Aneu més aviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel. Pel camí prediqueu, anunciant que el Regne de Déu és a prop. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis. No heu pagat res per rebre aquest poder; doneu-ho també sense pagar».

 

COMENTARI CATALÀ

A l’Evangeli d’aquesta setmana es presenta com Jesús pren una decisió precedida del seu sentiment de compassió pels homes i les dones: Ell se sap pastor i coneix la seva missió, però també sap que emprant mitjans humans, no pot arribar a molta gent. Per això crida altres a estar amb Ell, busca col·laboradors, forma grup per poder formar-los i fer arribar a tantes ovelles sense pastor la seva misericòrdia i la seva cura.

I aquesta crida, que ja podem considerar vocació, ho fa de forma personal ia cadascun pel seu nom. Apareixen tots enumerats, ja que a partir d’ara, cadascun està cridat a ser testimoni de Jesús. Tenen una missió concreta, amb objectius i metes.

Així, la vocació apareix com un oferiment de Déu, un do de la Gràcia. I Jesús, com sempre, fa un pas més. Per a Ell és important el binomi rebre-donar: no és possible oferir allò que no es té, però tampoc considera possible tenir sense oferir als altres. I ens demana que allò que hem rebut ho hem de donar, sense esperar res a canvi, com a signe d’aquest amor de Déu per nosaltres.

Després d’aquesta lectura podríem reflexionar si nosaltres responem a la crida que Déu ens fa en el dia a dia, i si som capaços d’oferir amb generositat aquells dons que Ell ens ha donat.

També podem pregar per les vocacions, sacerdotals, religioses i laicals. Demanem a Déu que segueixi enviant obrers a la seva collita i que puguem treballar tots junts per construir el Regne que anuncia Jesús.

 

Salesians Cooperadors

 

COMENTARIO CASTELLANO

En el Evangelio de esta semana se presenta como Jesús toma una decisión precedida de su sentimiento de compasión por los hombres y mujeres: Él se sabe pastor y conoce su misión, pero también sabe que, empleando medios humanos, no puede llegar a mucha gente. Por eso llama a otros a estar con Él, busca colaboradores, forma grupo para poder formarles y hacer llegar a tantas ovejas sin pastor su misericordia y su cuidado.

Y este llamado, que ya podemos considerar vocación, lo hace de forma personal y a cada uno por su nombre. Aparecen todos enumerados, ya que, a partir de ahora, cada uno de ellos está llamado a ser testigo de Jesús. Tienen una misión concreta, con objetivos y metas.

Así, la vocación aparece como un ofrecimiento de Dios, un don de su Gracia. Y Jesús, como siempre, da un paso más. Para Él es importante el binomio recibir-dar: no es posible ofrecer lo que no se tiene, pero tampoco considera posible tener sin ofrecer a los demás. Y nos pide que aquello que hemos recibido lo debemos dar, sin esperar nada a cambio, como signo de este amor de Dios por nosotros.

Tras esta lectura podríamos reflexionar si nosotros respondemos a la llamada que Dios nos hace en el día a día, y si luego somos capaces de ofrecer con generosidad aquellos dones que Él nos ha dado.

También podemos orar por las vocaciones, sacerdotales, religiosas y laicales. Pidamos a Dios que siga enviando obreros a su cosecha y que podamos trabajar todos juntos para construir el Reino que anuncia Jesús.

Salesians Cooperadors

__________________________________________

DIUMENGE VII DE PASQUA

ASCENSIÓ DEL SENYOR / Cicle A

Solemnitat

 

Evangeli Mt 28,16-20

Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra

Acaba l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».

 

COMENTARI CATALÀ

El missatge que Jesús donà als seus deixebles, al llarg dels temps, no ha variat gens. Avui dia és molt necessari transmetre el missatge de Déu a tots els pobles. Si donem un cop d’ull al nostre voltant, veurem que Déu no és present en la majoria de les persones. Hem pogut comprovar en aquesta passada Setmana Santa, que els costums i tradicions dels pobles estan molt arrelats en algunes contrades, però realment aquestes manifestacions religioses, converteixen?, són mostres de fe?, qui les veu o participa el commou i l’acosta a la fe cristiana o només tenen una visió d’espectacle folklòric? La fe és un do de Déu, si no parem orella als seus ensenyaments i obrim el cor al seu amor, no ens arribarà el seu missatge. Ell ens va dir “aneu i convertiu tots els pobles” Nosaltres hem agafat el seu relleu, però el dubte és, totes les manifestacions de fe popular, són vàlides per a transmetre el seu llegat o ho hem de fer més seriosament? Per acabar, deixo una pregunta a l’aire, “¿per a convertir els nostres conciutadans, cal preparar-se molt bé teològicament o només predicar amb l’exemple? Que tingueu un bon diumenge!

Salesians Cooperadors

 

COMENTARIO CASTELLANO

El mensaje que Jesús dio a sus discípulos, a lo largo de los tiempos, no ha variado nada. Hoy en día es muy necesario transmitir el mensaje de Dios a todos los pueblos. Si damos un vistazo a nuestro alrededor, veremos que Dios no está presente en la mayoría de las personas. ¿Hemos podido comprobar en esta pasada Semana Santa, que las costumbres y tradiciones de los pueblos están muy arraigados en algunas comarcas, pero realmente estas manifestaciones religiosas, ¿convierten?, ¿son muestras de fe?, ¿quién las ve o participa lo conmueve y lo acerca a la fe cristiana o solo tienen una visión de espectáculo folclórico? La fe es un don de Dios, si no estamos atentos a sus enseñanzas y abrimos el corazón a su amor, no nos llegará su mensaje. Él nos dijo “id y convertid todos los pueblos” Nosotros hemos cogido su relevo, pero la duda es, ¿todas las manifestaciones de fe popular, son válidas para transmitir su legado o lo tenemos que hacer más seriamente? Para acabar, dejo una pregunta al aire, “¿para convertir nuestros conciudadanos, hay que prepararse muy bien teológicamente o solo predicar con el ejemplo? ¡Que tengáis un feliz domingo!

Salesians Cooperadors

 

________________________________________

 

DIUMENGE II DE PASQUA: OCTAVA DE PASQUA / Cicle A

Evangeli Jo 20,19-31

Vuit dies més tard, Jesús entrà

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas».

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

 

COMENTARI CATALÀ

A la lectura d’aquest diumenge es presenta la diferència que hi ha entre creure o no en la resurrecció.

Abans de la trobada dels deixebles amb el Ressuscitat, es descriu una situació de foscor, desorientació i absència de sortides (al capvespre, portes tancades, por). En aquest context, la fe, si n’hi ha, no té sentit.

L’aparició de Jesús Ressuscitat capgira la situació: Ell aporta alegria i pau profundes, fruit de l’Esperit que els transmet. Aquesta alegria i pau no es poden contenir i senten la necessitat de comunicar-les: així, els deixebles han esdevingut apòstols, que no tenen por de proclamar la bona notícia, i aquesta es converteix en anunci jubilós (“Hem vist el Senyor”) .

L’episodi de Tomàs conté, així mateix, un altre missatge: no tots veurem amb els ulls físics el Ressuscitat, però serem feliços, tindrem alegria i pau, quan el vegem amb els ulls de l’Esperit. I aquest missatge es converteix, així, en la darrera benaurança: la fe, la confiança en Déu sense proves cridaneres, és una felicitat, un regal que hem de cultivar i practicar.

Per tant, ens hem de plantejar quina és la nostra situació com a cristians: sentim l’alegria profunda de veure el Ressuscitat o, al contrari, vivim a les tenebres i la por? Sentim la necessitat d’anunciar-ho als que ens envolten?

Salesians Cooperadors

 

COMENTARIO CASTELLANO

En la lectura de este Domingo se presenta la diferencia que existe entre creer o no en la resurrección.

Antes del encuentro de los discípulos con el Resucitado, se describe una situación de oscuridad, desorientación y ausencia de salidas (al anochecer, puertas cerradas, miedo). En este contexto, la fe, si existe, no tiene sentido.

La aparición de Jesús Resucitado da la vuelta a la situación: Él aporta alegría y paz profundas, fruto del Espíritu que les transmite. Esta alegría y paz no se pueden contener y sienten la necesidad de comunicarlas: así, los discípulos se han convertido en apóstoles, que no tienen miedo de proclamar la buena noticia, y ésta se convierte en anuncio jubiloso (“Hemos visto al Señor”).

El episodio de Tomás contiene, asimismo, otro mensaje: no todos vamos a ver con los ojos físicos al Resucitado, pero seremos felices, tendremos alegría y paz, cuando le veamos con los ojos del Espíritu. Y este mensaje se convierte, así, en la última bienaventuranza: la fe, la confianza en Dios sin pruebas llamativas, es una dicha, un regalo que hemos de cultivar y practicar.

Por tanto, debemos plantearnos cuál es nuestra situación como cristianos: ¿sentimos la alegría profunda de ver al Resucitado o, por el contrario, vivimos en las tinieblas y el miedo? ¿Sentimos la necesidad de anunciarlo a los que nos rodean?

Salesians Cooperadors

____________________________________________

DIUMENGE IV DE QUARESMA / Cicle A

 

Evangeli Jo 9,1-41

Anà a Siloè, s’hi rentà i tornà veient-hi

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús veié tot passant un cec de naixement. Els deixebles li preguntaren: «Rabí, qui va pecar, que naixés cec aquest home, ell o els seus pares?». Jesús contestà: «Això no ha estat perquè vagi pecar ni ell ni els seus pares; és perquè en ell es revelin les obres de Déu. Mentre és de dia, jo he de treballar fent les obres del qui m’ha enviat. La nit s’acosta, quan ningú no pot treballar. Mentre soc en el món soc la llum del món».

Dit això escopí a terra, va fer amb la saliva una mica de fang, l’estengué sobre els ulls del cec i li digué: «Ves a rentar-te a la piscina de Siloè». Aquest nom significa «enviat». Ell hi anà, s’hi rentà i tornà veient-hi. La gent del veïnat i els qui l’havien vist sempre captant deien: «No és aquell home que vèiem assegut captant?». Uns responien: «Sí, que és ell». Altres deien: «No és pas ell; és un que s’hi assembla». Ell digué: «Sí, que el soc».

Llavors li preguntaren: «Com se t’han obert, els ulls?». Ell contestà: «Aquell home que es diu Jesús va fer una mica de fang, me’l va estendre sobre els ulls i em va dir que anés a rentar-me a Siloè. Hi he anat i, així que m’he rentat, hi he vist». Li digueren: «On és?». Respongué: «No ho sé».

Dugueren als fariseus l’home que abans era cec. El dia que Jesús havia fet el fang i li havia obert els ulls era dissabte, dia de repòs. També els fariseus li preguntaren com havia arribat a veure-hi. Ell els digué: «M’ha estès fang sobre els ulls, m’he rentat, i ara hi veig». Alguns dels fariseus deien: «Aquest home que no guarda el repòs del dissabte no pot ser de Déu». Però altres responien: «Com és possible que un pecador faci tals miracles?». I es dividiren entre ells. S’adreçaren al cec altra vegada i li digueren: «Ja que és a tu, que ell t’ha obert els ulls, tu, què en dius, d’ell?». Ell contestà: «Que és un profeta».

Els jueus no volien creure que aquell home hagués estat cec i ara hi pogués veure, fins que van cridar els seus pares per dir-los: «Aquest és el vostre fill que, segons vosaltres, va néixer cec? Com és, doncs, que ara hi veu?». Els seus pares respongueren: «Nosaltres sabem de cert que aquest és el nostre fill i que va néixer cec. Però com és que ara hi veu i qui li ha obert els ulls, nosaltres no ho sabem. Això, ho heu de preguntar a ell; ja és prou gran i ell mateix us donarà raó del que li ha passat». Els seus pares van respondre així perquè tenien por dels jueus, que ja llavors havien acordat excloure de la sinagoga tothom qui reconegués que Jesús era el Messies; per això van dir que el seu fill ja era prou gran i que l’interroguessin a ell mateix.

Llavors cridaren altra vegada aquell home que havia estat cec i li digueren: «Dona glòria a Déu reconeixent la veritat: nosaltres sabem que aquest home és un pecador». Ell contestà: «Que sigui un pecador, a mi no em consta. Només em consta una cosa: jo, que era cec, ara hi veig». Ells insistiren: «Digues què t’ha fet per obrir-te els ulls». Respongué: «Ja us ho he dit i no n’heu fet cas. Per què voleu sentir-ho una altra vegada? És que també us voleu fer seguidors d’ell?». Li contestaren en un to insolent: «Ets tu qui t’has fet seguidor d’ell. Nosaltres som seguidors de Moisès. De Moisès, sabem que Déu li va parlar, però d’aquest, ni sabem d’on és». L’home els contestà: «Justament això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d’on és, però a mi, m’ha obert els ulls. Tots sabem que Déu no escolta els pecadors, sinó els qui són piadosos i compleixen la seva voluntat. D’ençà que el món existeix, no s’ha sentit dir mai que ningú hagi obert els ulls a un cec de naixement. Si aquest no vingués de Déu, no tindria poder per a fer res».

Li respongueren: «Tot tu vas néixer en pecat i ens vols donar lliçons?». I el van excloure de la sinagoga.

Jesús va sentir dir que l’havien exclòs de la sinagoga i, quan el trobà, li digué: «Creus en el Fill de l’home?». Ell respongué «I, qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?». Jesús li diu: «Ja l’has vist: és el mateix que parla amb tu». Li diu ell: «Hi crec, Senyor». I l’adorà.

Jesús afegí: «És per fer un judici que jo he vingut en aquest món: perquè els qui no hi veien, hi vegin, i els qui hi veien, es tornin cecs». Ho van sentir alguns dels fariseus que eren amb ell i li digueren: «Així voleu dir que nosaltres també som cecs?». Jesús els contestà: «Si fóssiu cecs, no tindríeu culpa, però vosaltres mateixos reconeixeu que hi veieu; per tant, la vostra culpa no té cap excusa».

COMENTARI CATALÀ

 

Avui, IV Diumenge de Quaresma, l’evangeli ens parla d’un home, cec de naixement, a qui Jesús torna la vista. Aquell home es troba amb Jesús, que “l’envia” a la piscina de Siloé. La trobada li transforma totalment la vida i el món que l’envolta, el fa sortir de la foscor.

La llum de la fe el fa lliure i li permet sortir de les tenebres on era tancat. Però a l’evangeli trobem també altres actituds davant la crida de Jesús, no tothom vol creure que aquesta transformació sigui causada per Jesús, no tothom vol rebre la llum de Crist. Hi ha qui, com els pares, per por, se’n desentén, no vol enfrontar-se als fariseus, no vol sortir de la seva comoditat. Els fariseus, no volen escoltar a qui els dona testimoni, no volen reconèixer el veritable miracle i només se centren a mantenir la seva llei, es queden en la superficialitat, ells sí que estan veritablement cecs!

I nosaltres, quina d’aquestes actituds prenem? La nostra ha de ser l’opció de l’home cec, hem d’escoltar Jesús que ens crida i deixar-nos il·luminar per la seva llum, que ha de transformar les nostres vides, que ens traurà de la nostra foscor. Quan acollim Jesús, quan acceptem i reconeixem el nostre pecat i ens impliquem per canviar la nostra vida, llavors passem de les tenebres a la llum de la fe.

Com ens diu Sant Pau a la segona lectura “En altre temps vosaltres éreu foscor, però ara que esteu en el Senyor, sou llum”. Deixem-nos doncs il·luminar per Jesús, que ell obri els ulls i la seva llum transformi les nostres vides perquè també nosaltres puguem ser llum.

Salesians Cooperadors

 

COMENTARIO CASTELLANO

Hoy, IV Domingo de Cuaresma, el evangelio nos habla de un hombre, ciego de nacimiento, a quién Jesús vuelve la vista. Aquel hombre se encuentra con Jesús, que “lo envía” a la piscina de *Siloé. El encuentro le transforma totalmente la vida y el mundo que lo rodea, lo hace salir de la oscuridad. La luz de la fe lo hace libre y le permite salir de las tinieblas donde era cerrado.

Pero al evangelio encontramos también otras actitudes ante el llamamiento de Jesús, no todo el mundo quiere creer que esta transformación sea causada por Jesús, no todo el mundo quiere recibir la luz de Cristo. Hay quién, como los padres, por miedo, se desentiende, no quiere enfrentarse a los fariseos, no quiere salir de su comodidad. Los fariseos, no quieren escuchar a quién les da testimonio, no quieren reconocer el verdadero milagro y solo se centran en mantener su ley, se quedan en la superficialidad, ¡ellos sí que están verdaderamente ciegos!

Y nosotros, ¿cuáles de estas actitudes tomamos? La nuestra, tiene que ser la opción del hombre ciego, tenemos que escuchar Jesús que nos grita y dejarnos iluminar por su luz, que tiene que transformar nuestras vidas, que nos sacará de nuestra oscuridad. Cuando acogemos Jesús, cuando aceptamos y reconocemos nuestro pecado y nos implicamos para cambiar nuestra vida, entonces pasamos de las tinieblas a la luz de la fe.

Cómo nos dice Santo Pablo a la segunda lectura “En otro tiempo vosotros erais oscuridad, pero ahora que estáis en el Señor, sois luz”. Dejémonos pues iluminar por Jesús, que él abre nuestros ojos y su luz transforme nuestras vidas porque también nosotros podamos ser luz.

Salesians Cooperadors

 

 _____________________________________

 

 

Els darrers diumenges hem estat llegint el relat del Sermó de la Muntanya que Mateu expressa tan bellament en el capítol 5 del seu evangeli. Fa quatre diumenges ens deixàvem impactar per la crida de Jesús des de dalt de la muntanya a ser feliços nou vegades: una proclamació que esdevenia provocadora i esperançada alhora. Darrerament se’ns convidava a ser sal i llum: a viure, doncs, amb entusiasme, amb ànims i amb plena confiança la nostra vocació. Avui, al final del capítol, Mateu rebla el clau i capta la nostra atenció amb aquella fórmula discursiva… “ja sabeu que als antics els van dir...” Doncs “jo us dic...” Si ens pensàvem que Jesús havia vingut a abolir la llei antiga, ara ens indica que la nova llei és encara més exigent. No és la lletra de la llei i el seu compliment el que fa que es manifesti el Regne de Déu, Ho sabem prou. És l’esperit que la inspira el que li confereix el veritable sentit. Quan som capaços de buscar l’esperit de la llei avancem en amor i en llibertat. És aleshores quan se’ns fan comprensibles les paraules d’Agustí d’Hipona: “ “Estima i fes el que vulguis. Si calles, callaràs amb amor; si crides, cridaràs amb amor; si perdones, perdonaràs amb amor. Si tens l’amor ben arrelat en tu, cap altra cosa excepte l’amor serà el teu fruit”.” Més endavant Jesús també ens dirà: les guineus tenen caus i els ocells nius, però el Fill de l’home no té on reposar el seu cap… (Mt 8, 20) Jesús ens capbussa en la profunditat i en l‘exigència del seu seguiment. No hi a repòs per a qui busca estimar. Acaba el capítol 5: “Sigueu perfectes, com ho és el vostre Pare del cel”.

Jesús, Crist de misericòrdia,

Com podria complir jo l’exigència d’aquesta indicació? Quina perfecció em demanes? La bondat? L’amor? Que estimi sense mesura? Si mesuro les meves capacitats m’entristeixo i m’enfonso. Però quan recupero la confiança en Tu, la serenor, sento la teva mirada misericordiosa, encoratjadora, que m’omple de força i de decisió… Poso la meva vida a les teves mans. Amb Tu, ho puc tot! Avui amb el salmista goso dir: “Beneeix el Senyor, ànima meva, del fons del cor beneeix el seu sant nom. Beneeix el Senyor, ànima meva, no t’oblidis mai dels seus favors.

 

 Jaume Casassas i Pons

____________________________________________

DIUMENGE II DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Jo 1,29-34

Mireu l’Anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Joan veié que Jesús venia i digué: «Mireu l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món. És aquell de qui jo deia: Després de mi ve un home que m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia. Jo no sabia qui era, però vaig venir a batejar amb aigua perquè ell es manifestés a Israel». Després Joan testificà: «He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. Jo no sabia qui era, però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué: «Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa és el qui bateja amb l’Esperit Sant». Jo ho he vist, i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu».

___________________

COMENTARI català

 Aquest text mostra una situació posterior a l’escena de diumenge passat, en què assistíem al començament de l’activitat missionera de Jesús, el seu Baptisme. Aquí, Joan Baptista ens fa un anunci del Messies, que es converteix en una presentació inicial mitjançant el seu testimoniatge personal, i que remet a les profecies d’Isaïes; abans que puguem veure Jesús “ungit per l’Esperit del Senyor” i proclamant “l’alliberament dels captius”.

Per això utilitza una expressió coneguda: “l’Anyell de Déu que treu el pecat del món”. La figura del be remet immediatament al “xai pasqual”, la sang del qual a la nit de Pasqua a Egipte havia lliurat als seus pares esclaus de l’acció de l’àngel exterminador.

El Baptista intueix el destí de Jesús: un dia seria immolat com aquell xai, i la seva sang traurà a les forces del mal la capacitat de fer mal. El seu sacrifici lliurarà l’home del pecat i de la mort, com ja havia profetitzat Isaïes.

A més, comprovem que el Baptista, ple de passió, vol anunciar amb força aquesta notícia: “Jo ho he vist i dono testimoni”.

Seguint aquesta dinàmica estem convidats a fer com Joan el Baptista: trobar en Jesús aquell que ens allibera del “pecat del món”: tot allò que ens limita, ens redueix, les injustícies i desigualtats, fins i tot de la mateixa mort; i, a més, anunciar aquest Anyell de Déu perquè també altres puguin tenir experiència de trobada amb Ell i ser al seu torn alliberats.

 

Salesians Cooperadors

  

COMENTARI castellà

Este texto muestra una situación posterior a la escena del pasado domingo, en la que asistíamos al comienzo de la actividad misionera de Jesús, su Bautismo. Aquí, Juan el Bautista nos hace un anuncio del Mesías, que se convierte en una presentación inicial mediante su testimonio personal, y que remite a las profecías de Isaías; antes de que podamos ver a Jesús “ungido por el Espíritu del Señor” y proclamando la “liberación de los cautivos”.

Para ello utiliza una expresión conocida: “el Cordero de Dios que quita el pecado del mundo”. La figura del cordero remite inmediatamente al “cordero pascual”, cuya sangre en la noche de Pascua en Egipto había librado a sus padres esclavos de la acción del ángel exterminador.

El Bautista intuye el destino de Jesús: un día sería inmolado como aquel cordero, y su sangre quitará a las fuerzas del mal la capacidad de hacer daño. Su sacrificio librará al hombre del pecado y de la muerte, como ya había profetizado Isaías.

Además, comprobamos que el Bautista, lleno de pasión, quiere anunciar con fuerza esta noticia: “Yo lo he visto y doy testimonio”.

Siguiendo esta dinámica estamos invitados a hacer como Juan el Bautista: encontrar en Jesús aquel que nos libera del “pecado del mundo”: todo aquello que nos limita, nos reduce, las injusticias y desigualdades, incluso de la misma muerte; y, además, anunciar a este Cordero de Dios para que también otros puedan tener experiencia de encuentro con Él y ser a su vez liberados.

 

Salesians Cooperadors

____________________________________________

DIUMENGE IV D’ADVENT / Cicle A

Evangeli Mt 1,18-24

Jesús naixerà de Maria, l’esposa de Josep, fill de David

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

 

Jesús, el Messies, vingué al món d’aquesta manera: Maria, la seva mare, promesa amb Josep, abans de viure junts, es trobà que esperava un fill per obra de l’Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home bo, no volent fer-ho saber públicament, es proposava de desfer en secret l’acord matrimonial. Mentre ell hi pensava, se li aparegué en somni un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble». Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. Josep es despertà i, complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com a esposa.

 

COMENTARI CATALÀ

 Avui la litúrgia de la Paraula ens convida a considerar i admirar la figura de sant Josep, un home veritablement bo. De Maria, la Mare de Déu, s’ha dit que era la beneïda entre totes les dones . De Josep s’ha escrit que era un home just.

Tots devem al Déu Pare Creador la nostra identitat individual com a persones fetes a la seva imatge i semblança, amb llibertat real i radical. I amb la resposta a aquesta llibertat podem donar glòria a Déu, com es mereix o, també, fer de nosaltres quelcom no grat als ulls de Déu.

No dubtem que Josep, amb la seva feina, amb el seu compromís en els seus entorns familiar i social es va guanyar el “Cor” del Creador, tot considerant-lo com a home de confiança en la col·laboració a la Redempció humana per mitjà del seu Fill fet home com nosaltres. Entre altres aspectes destaca el seu silenci, amarat de contemplació del misteri de Déu, amb una plenitud de fe i amb una actitud de total disponibilitat envers la voluntat de divina.

Aprenguem, doncs, de sant Josep la seva fidelitat, provada ja des de l’inici i el seu bon acompliment en la resta de la seva vida, unida estretament a Jesús i a Maria.

Salesians Cooperadors

  

COMENTARI CASTELLÀ

Hoy la liturgia de la Palabra nos invita a considerar y admirar la figura de san José, un hombre verdaderamente bueno. De María, la Virgen María, se ha dicho que era la bendita entre todas las mujeres. De José se ha escrito que era un hombre justo.

Todos debemos al Dios Padre Creador nuestra identidad individual como personas hechas a su imagen y semejanza, con libertad real y radical. Y con la respuesta a esta libertad podemos dar gloria a Dios, como merece o, también, hacer de nosotros algo no grato a los ojos de Dios.

No dudamos de que José, con su trabajo, con su compromiso en sus entornos familiar y social se ganó el “Corazón” del Creador, considerándolo como hombre de confianza en la colaboración en la Redención humana por medio de su Hijo hecho hombre como nosotros. Entre otros aspectos destaca su silencio, empapado de contemplación del misterio de Dios, con una plenitud de fe y con una actitud de total disponibilidad hacia la voluntad de divina.

Aprendamos, pues, de san José su fidelidad, probada ya desde el inicio y su buen desempeño en el resto de su vida, unida estrechamente a Jesús ya María.

 

Salesians Cooperadors

 ____________________________________________

Diumenge XXXIV de durant l’any

SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST,

REI DE TOT EL MÓN/ Cicle C

 

Evangeli Lc 23,35-43

Senyor, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien: «Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit». Els soldats també se’n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien: «Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix». Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «El rei dels jueus».

Un dels criminals penjats a la creu també li deia insultant-lo: «No ets el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres». Però l’altre, renyant-lo, li respongué: «Tu, que estàs sofrint la mateixa pena, tampoc no tens temor de Déu? I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal». I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne». Jesús li respongué: «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís».

meus».

___________________________________

COMENTARI català

Aquest any cristià acaba amb la solemnitat de Crist Rei, tot un símbol de la plenitud i del reconeixement que Jesús es mereix.

Es diu que el van crucificar per declarar-se Rei i Fill de Déu, per això pengen a la part alta de la creu el motiu de la condemna: Jesús Natzarè Rei dels jueus (INRI). Per què aquest títol, Rei dels jueus, no correspon amb el que va ser realment la història de Jesús, i quina història més captivadora per a nosaltres, els seus seguidors!.

Jesús va crear una situació sorprenent a la societat del seu temps, les pecadores i pecadors no fugen d’ell, al contrari, se senten atrets per la seva persona i el seu missatge, menjava amistosament amb ells, els alleuja de les seves penes, els fa veure que Déu no és el jutge sever i rigorós de què parlaven amb tanta seguretat aquells mestres que ocupaven els primers seients a les sinagogues i que els excloïen de la seva vida.

Jesús coneix bé el cor del Pare, Déu entén els pecadors, ofereix el seu perdó, la seva acollida, els va guarint per dins, els allibera de la vergonya i la humiliació, els torna l’alegria de viure. Jesús no parla com a rei dels jueus, els parla del regne de Déu, un regnat ple de solidaritat, de justícia, de fraternitat, d’amor. En el seu projecte no hi caben termes com a poder, egoisme, orgull, enveja, …aquest és el regne que proclama Jesús.

Davant aquests fets les autoritats jueves veien que el seu poder davant el poble podia perdre credibilitat, que se’ls podia anar en orris el seu poder en comparar la bona notícia que el poble anava rebent de Jesús i van cavil·lant la manera de fer-ho desaparèixer fins que aconsegueixen mitjançant denúncies falses portar-lo a la crucifixió. Els summes sacerdots, els escribes…veien que Jesús s’estava convertint en un perill per a ells. Jesús és crucificat perquè la seva actuació i el seu missatge sacsegen d’arrel aquest sistema organitzat al servei dels més poderosos de la religió del temple.

Al costat de Jesús van crucificar dos malfactors, un l’insultava, l’altre “el bon lladre” increpant-lo li deia: ni tan sols tems tu Déu? I demana a Jesús “recorda’t de mi quan arribis al teu regne”. La resposta de Jesús “avui estaràs amb mi al paradís”.

Que aquesta esperança segueixi vivint al nostre cor cristià.

 

Armant Villalta

Coordinador Centre Mare Mazzarello

Salesians Cooperadors

 ___________________________________ 

COMENTARI castellà

 

Este año cristiano termina con la solemnidad de Cristo Rey, todo un símbolo de la plenitud y del reconocimiento que Jesús se merece.

Se dice que lo crucificaron por declararse Rey e Hijo de Dios, por eso cuelgan en lo alto de la cruz el motivo de la condena: Jesús Nazareno Rey de los judíos (INRI). ¿Por qué este título ¿Rey de los judíos no corresponde con lo que fue realmente la historia de Jesús, y ¡qué historia más cautivadora para nosotros, sus seguidores ¡.

Jesús creó una situación sorprendente en la sociedad de su tiempo, las pecadoras y pecadores no huyen de él, al contrario, se sienten atraídos por su persona y su mensaje, comía amistosamente con ellos, les alivia de sus penas, les hace ver que Dios no es el juez severo y riguroso del que hablaban con tanta seguridad aquellos maestros que ocupaban los primeros asientos en las sinagogas y que les excluían de su vida.

Jesús conoce bien el corazón del Padre, Dios entiende a los pecadores, ofrece su perdón, su acogida los va curando por dentro, los libera de la vergüenza y la humillación, les devuelve la alegría de vivir. Jesús no habla como rey de los judíos, les habla del reino de Dios, un reinado lleno de solidaridad, de justicia, de fraternidad, de amor. En su proyecto no caben términos como poder, egoísmo, orgullo, envidia, …ese es el reino que proclama Jesús.

Ante estos hechos las autoridades judías veían que su poder ante el pueblo podía perder credibilidad, que se les podía ir al traste su poder al comparar la buena noticia que el pueblo iba recibiendo de Jesús y van cavilando la manera de hacerlo desaparecer hasta que consiguen a través de denuncias falsas llevarle a la crucifixión. Los sumos sacerdotes, los escribas…veían que Jesús se estaba convirtiendo en un peligro para ellos. Jesús es crucificado porque su actuación y su mensaje sacuden de raíz ese sistema organizado al servicio de los más poderosos de la religión del templo.

Junto a Jesús crucificaron a dos malhechores, uno le insultaba, el otro “el buen ladrón” increpándole le decía ¿ni siquiera temes tú a Dios? Y pide a Jesús “acuérdate de mi cuando llegues a tu reino”. La respuesta de Jesús “hoy estarás conmigo en el paraíso”.

Que esta esperanza siga viviendo en nuestro corazón cristiano.

 

Armando Villalta

Coordinador Centro Madre Mazzarello.

Salesians Cooperadors

 ____________________________________________

DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY / Cicle C

 

Evangeli Lc 18,1-8

Déu farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: “Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi”. El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: “A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”».

I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?».

___________________________________

COMENTARI

 Per què la pregària ens porta a l’esperança? Pregar és confiar en el fet que, d’alguna manera, Déu ens escolta. Pregar és fer-li un lloc al Pare en el nostre interior, fer-lo present, recordar-lo, és a dir: tornar a posar-lo al cor.

Podem pensar que la pregària treballa al nostre cor com l’alfarer quan va donant forma al fang o a l’argilla. Cal amassar el fang fins a conèixer tota la seva composició: … sentir les dureses, les petites pedretes que pot tenir, cal valorar si és necessari posar-li una miqueta d’aigua per tal que agafi millor la forma. Cal estimar i conèixer el fang. Ha de conèixer cada racó per donar-li la forma apropiada. No hi haurà un bon atuell si l’alfarer no coneix el fang amb el qual està fet.

La pregària és això: és la manera amb la qual ens coneixem i ens deixem donar forma. És el pont entre el Pare i nosaltres. Amb la pregària coneixem les nostres febleses, aprenem a perdonar-nos i acceptar-les, per fer de nosaltres allò millor que estem cridats a ser.

La pregària insistent, feta des del silenci, l’obertura, la plena disponibilitat ens porta al bell mig del nostre cor, del nostre ésser més profund.

És ben cert que de vegades ens allunyem de Déu i no preguem, potser tenim por de la nostra feblesa, de la nostra pròpia foscor. Però és justament en aquell moment quan Déu que ens estima, ens està esperant amb els braços oberts i se’ns revela. Mitjançant la pregària, el descobrim com Pare Bo, fa llum de la nostra foscor i ens dóna una mirada nova.

Per què la pregària ens porta a l’esperança? Perquè l’esperança és el regal que ens trobem quan tornem a començar des d’aquesta mirada nova.

Demanem al Senyor que ens doni aquesta mirada nova per ser portadors d’esperança!

 

Salesians Cooperadors

 Provincia Mare de Déu de la Mercè

___________________________________

 

COMENTARIO

¿Por qué la oración nos lleva a la esperanza? Orar es confiar en que, de algún modo, Dios nos escucha. Orar es hacerle un sitio al Padre en nuestro interior, hacerlo presente, recordarlo, es decir: volver a ponerlo en el corazón.

Podemos pensar que la oración trabaja en nuestro corazón como el alfarero cuando va dando forma al barro o a la arcilla. Hay que amasar el barro hasta conocer toda su composición: … sentir las durezas, las pequeñas piedrecitas que puede tener, valorar si es necesario ponerle un poquito de agua para que coja mejor la forma. Hay que amar y conocer el barro. Debe conocer cada rincón para darle la forma apropiada. No habrá una buena vasija si el alfarero no conoce el barro con el que está hecho.

La oración es esto: es la manera con la que nos conocemos y nos dejamos dar forma. Es el puente entre el Padre y nosotros. Con la oración conocemos nuestras debilidades, aprendemos a perdonarnos y aceptarlas, para hacer de nosotros lo mejor que estamos llamados a ser.

La oración insistente, hecha desde el silencio, la apertura, la plena disponibilidad nos lleva al centro de nuestro corazón, de nuestro ser más profundo.

Es cierto que a veces nos alejamos de Dios y no oramos, quizás tengamos miedo de nuestra debilidad, de nuestra propia oscuridad. Pero es justamente en ese momento cuando Dios que nos ama, nos está esperando con los brazos abiertos y se nos revela. Mediante la oración, lo descubrimos como Padre Bueno, da luz de nuestra oscuridad y nos da una mirada nueva.

¿Por qué la oración nos lleva a la esperanza? Porque la esperanza es el regalo que nos encontramos cuando volvemos a empezar desde esta mirada nueva.

¡Pidamos al Señor que nos dé esta mirada nueva para ser portadores de esperanza!

 

Salesians Cooperadors

 Provincia Mare de Déu de la Mercè

___________________________________________

DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY / Cicle C

Evangeli Lc 16,19-31

Et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals,

però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

 

En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar.

Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames”. Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on soc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre”.

El ric digué: “Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments”. Abraham li respongué: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin”. El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran”. Li diu Abraham: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”».

___________________________________

COMENTARI

 Igual que el ric, de vegades vivim en la nostra bombolla de comoditat, no volem pensar i comprometre’ns amb els que tenen una situació desfavorida o de necessitat. Preferim mirar a una altra banda.
Només ens recordem del proïsme quan ho necessitem.
El ric no va ser a l’infern per les seves riqueses, sinó perquè va dedicar tota la seva vida a satisfer només i de forma egoista el seu propi jo, en comptes d’haver-la emprat en fer obres de misericòrdia.
El que ens ha estat atorgat, tant a nivell espiritual com material, és per posar-lo al servei dels altres.
Algunes vegades no podrem ajudar materialment, però podem dedicar el nostre temps, donar un somriure, unes paraules d’afecte i amor.
La millor manera de transmetre el missatge de l’Amor de Jesús, és amb el nostre exemple.
Amb el lliurament del nostre temps, temps que és la major riquesa que tenim.

Cooperadors Salesians, grup de Sabadell

____________________________________________

DIUMENGE XXII DURANT L’ANY / Cicle C

Evangeli Lc 14,1a.7-14

Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus. Ells l’estaven observant. Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit. Més aviat quan et conviden ves a ocupar el lloc darrer, i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà: “Amic, puja més amunt”. Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula, perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».

Després digué al qui l’havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien, i ja tindries la recompensa. Més aviat, quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t’ho, i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos».

 ____________

COMENTARI

Jesús mai està dins la seva zona de confort, sempre surt a l’encontre. En aquest cas, a casa d’un fariseu. A casa d’algú que no pensa com ell. Només amb aquesta primera frase ja en tindríem prou per pensar-hi una estoneta, no trobeu? Quants cops anem a casa d’aquell que no pensa com nosaltres?, quants cops fem “grupets” amb persones que ens cauen bé i no fem l’esforç d’entendre als altres o d’integrar-los en el nostre grup?

Però continua amb una paràbola que fa referència directa al nostre ego, no només per ocupar els primers seients literalment, sinó per a ser protagonistes, per penjar-nos la medalleta, per destacar, per ser reconeguts empesos per una part de la societat que pensa que aquest són els valors a destacar. Els cristians hauríem de predicar amb l’exemple tot el contrari. Que els èxits se’ls emportin els altres i ens donin a nosaltres la feinada!!! “Da mihi animas” deia Sant Joan Bosco; Dóna’m feina Senyor i ja trobaràs per mi la recompensa justa quan ens veiem.

I acaba amb una missió clara: els cristians ens hem de dirigir, de fer festa, no cap a nosaltres mateixos, dins les nostres pròpies i, permeteu-me l’expressió, avorrides comunitats (ja ens coneixem prou i mai passa res d’extraordinari, fins i tot el missatge salvador de Crist és escoltat com a una rutina) si no cap a l’exterior. Ara és feina de cada un descobrir qui són els coixos, els cecs, els pobres i els invàlids a qui anar a cercar i convidar.

 

Lluïsos juny Lluïsos actes juny maig24 Lluïsos actes maig lLUÏSSOS ABRIL lLUÏSOS ACTOS ABRIL Lluïsos actos 2023 Lluïsosmarç 24 Lluïsos febrer24 Lluïsos febrer actes Lluïsos gener24 Activitats Lluïsos (2) gener24 Activitats Lluïsos gener24 Activitats Lluisos desembre 23 Lluïsos actos 2023 Scan Imp_20231106_083929

Scan Imp_20231106_083847 Scan Imp_20231106_083904

Lluïsos set23 Lluïsos set¨2023 DarrerFullActivitats Scan Imp_20230502_074519 Scan Imp_20230502_074934 Lluïsos Horta abril23 Scan Imp_20230306_115334 Scan Imp_20230306_115413 Scan Imp_20230306_083103 Scan Imp_20230201_095152 Scan Imp_20230110_080600 Scan Imp_20230110_080115 Scan Imp_20221201_140344 Scan Imp_20221201_142742 Scan Imp_20221103_082638 Lluïsos octubre22 Scan Imp_20221005_081209 Lluïssos d'Horta Scan Imp_20220912_102554 Lluïsos d'horta juny juliol 60è aniv fotografia Scan Imp_20220601_085859 Scan Imp_20220502_075119 Scan Imp_20220331_124651 Scan Imp_20220303_091836 LLuïsos d'Horta

DIUMENGE X DURANT L’ANY / Cicle B

 

Lectura primera Gn 3,9-15

Faré que siguin enemics el teu llinatge i el de la dona

Lectura del llibre del Gènesi

Després que l’home hagué menjat el fruit de l’arbre, el Senyor-Déu el cridà i li digué: «On ets?». Ell li respongué: «He sentit que us passejàveu pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat». Li digué el Senyor-Déu: «Qui t’ha fet saber que anaves nu? És que has menjat el fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit de menjar?». L’home li digué: «La dona que m’heu donat m’ha ofert el fruit d’aquell arbre, i n’he menjat». El Senyor-Déu digué a la dona: «Per què ho has fet, això?». Ella li respongué: «És que la serp m’ha enganyat». El Senyor-Déu digué a la serp: «Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T’arrossegaràs sobre el ventre i menjaràs pols tota la vida. Faré que sigueu enemics tu i la dona, i el teu llinatge i el d’ella. Ell t’atacarà al cap, i tu l’atacaràs al taló».

 

Salm responsorial 129,1-2.3-4.5bc-7a.7bc-8 (R.: 7bc)

 

Lectura segona 2C 4,13-5,1

Ens sentim plens de fe, i per això parlem

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint

Germans, l’Escriptura diu: «Em sento ple de fe, i per això he parlat». Nosaltres, doncs, que tenim el mateix Esperit de la fe, també ens sentim plens d’aquesta fe, i per això parlem, i sabem que aquell qui ressuscità Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús i ens portarà a la seva presència juntament amb vosaltres. Perquè tot això és ben bé vostre; així la gràcia de Déu, que es multiplica a mesura que s’estén a molta gent, farà que sigui desbordant l’acció de gràcies a la seva glòria. Per això no ens desanimem. És veritat que la vida d’homes que vivim per fora es va consumint, però la que vivim dins nostre es va renovellant cada dia, perquè el pes lleuger del que ara sofrim, i que dura tan poc, va acumulant un pes incomparable de glòria que durarà per sempre. I nosaltres no apuntem a això que veiem, sinó a allò que no veiem, perquè les coses que veiem passen, però les que no veiem duren per sempre. El nostre cos, que és la casa i el tabernacle de Déu a la terra, serà destruït; però sabem que tenim al cel un altre edifici, un temple que és obra de Déu, no fet de mà d’homes, etern.

 

Al·leluia Jo 12,31b.32

 

Evangeli Mc 3,20-35

Satanàs no pot pas durar

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

 

En aquell temps Jesús entrà a casa amb els deixebles, i tornà a reunir-s’hi tanta gent que no els quedava temps ni de menjar. Quan els seus sentiren dir el que feia

hi anaren per endur-se’l perquè deien que havia perdut el seny. Per altra banda, els mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem deien que estava posseït de Beelzebul, i que treia els dimonis pel poder del rei dels dimonis. Jesús els cridà i els rebatia valent-se de paràboles. Els deia: «Com pot ser que Satanàs vulgui treure fora Satanàs? Si un reialme es divideix en faccions que lluiten les unes contra les altres no pot durar gaire temps. I si dins d’una família hi ha divisions, tampoc no pot durar. Igualment si el regne de Satanàs s’ha dividit en faccions que lluiten entre elles, ja no se sosté: no pot pas durar. A casa d’un guerrer valent ningú no pot penetrar-hi per prendre-li el que té sense encadenar-lo abans; només així li podrà saquejar la casa. Us ho dic amb tota veritat: Per més pecats que un home cometés i per més blasfèmies que proferís, Déu està disposat a perdonar-lo, però el qui injuria l’Esperit Sant, Déu no el perdonarà mai i sempre serà reu del seu pecat». Jesús va fer aquesta afirmació perquè deien que tenia un esperit maligne.

Després arriba la seva mare amb els seus germans i, de fora estant, el fan cridar. La gent que seia al voltant d’ell li diu: «La vostra mare i els vostres germans són aquí fora, que us volen veure». Ell els respon: «Qui són la meva mare i els meus germans?». Llavors mirant els qui seien tot al voltant, diu: «Aquests són la meva mare i els meus germans: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu germà, la meva germana, la meva mare».

 

COMENTARI

A primers de desembre, amb l’Advent, començàvem l’any litúrgic. Han passat ja sis mesos i en aquest semestre hem celebrat totes les festes importants de la vida de Jesús, des del seu naixement a la seva mort, resurrecció i retorn en el si del Pare. Hem celebrat també la vinguda de l’Esperit Sant, la festa de la Trinitat i la del Corpus. Ens quedaran pel segon semestre, que acabem de començar, les festes de Tots els Sants i la dels fidels difunts per meditar sobre la finitud de la vida apropant-nos a la fi de l’any litúrgic. En els diumenges d’aquest segon semestre se’ns oferirà meditar fragments dels evangelis amb vivències de la vida de Jesús, mitjançant les quals anava comunicant el seu missatge de vida.

I el fragment de l’evangeli que se’ns ofereix aquest diumenge té tanta similitud amb què està passant avui dia, què podríem dir què és de “rabiosa actualitat”. Jesús en el seu moment denunciava les injustícies que patien els pobres vivint míserament en comparació a la vida acomodada què vivien els escribes, els fariseus i els recaptadors d’impostos en un sistema polític teocràtic en connivència amb l’ocupador romà. Per desacreditar-lo l’acusen d’estar posseït pel dimoni. Avui el Papa Francesc què denuncia les injustícies que genera un sistema econòmic ultraliberal, que propugna l’absència de cap mena de control què mitigui les desigualtats, també és denotat dient-li que està endimoniat i què és comunista.

I fixem-nos que quan avisen a Jesús de la presència de la seva mare i els seus parents, amplia aquesta familiaritat a tota la humanitat. Ell sap que Déu crea l’ànima de cadascú de nosaltres, i per això tots som germans i fills espirituals del mateix Pare. Per tant, tota injustícia que pateix qualsevol persona ens afecta, per què la pateix un germà.

El fragment de l’evangeli ens col·loca davant d’una situació ben actual. ¿Cal denunciar les desigualtats que origina un sistema capitalista desbocat?

¿Quines han de ser les nostres actituds davant les injustícies? ¿Hem de denunciar-les encara que ens acusin d’estar endimoniats?

Jesús va denunciar les injustícies. Ara ens toca fer-ho a nosaltres.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

 

 

 

 

 

 

____________________________________  

 

 

 

 

 

DIUMENGE VI DE PASQUA / Cicle B

 

Evangeli Jo 15,9-17

Ningú no té un amor més gran

que el qui dona la vida pels seus amics

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena. El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare. No sou vosaltres, els qui m’heu escollit. Soc jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre. I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu. Això us mano: que us estimeu els uns als altres».

  

COMENTARI

El dijous dia 9 es compleixen 40 dies des de la celebració de la Pasqua de Resurrecció. És un dels tres dijous què la dita castellana diu “què llueixen més que el sol”. En alguns pobles encara celebren aquesta festa amb tot el seu esplendor. Però el fet de ser feiner aquest dijous, s’ha traslladat la litúrgia de la festa al proper diumenge. I en aquesta festa conflueixen dos dels elements centrals per entendre bé la Bíblia: el número quaranta i la muntanya.

El número quaranta comporta un temps de reflexió, d’introspecció de preparació, d’espera o d’esperança. Durant 40 dies i 40 nits va estar plovent intensament per regenerar completament la terra. Durant 40 anys el poble d’Israel va caminar pel desert del Sinaí, amb guerres amb altres pobles nòmades, fins a arribar a la terra promesa, a les ribes del Jordà, durant 40 dies Jesús es va retirar al desert preparant-se per la seva predicació i durant 40 dies va anar apareixent-se als seus deixebles, abans del seu retorn al Pare, per refermar-los en la seva certesa de què havia ressuscitat, perquè en fossin testimonis.

A la muntanya es produeixen tots els fets més importants de la Història bíblica. Després del diluvi l’arca de Noè reposa al damunt d’una muntanya. Moisès puja al mont Sinaí per reble les Taules de la Llei. El sermó on Jesús desgrana als seus nous valors què contraposa amb els del món l’hem anomenat “El sermó de la muntanya”. Jesús mort en la muntanya del Calvari i finalment, Jesús també pel seu reton al Pare escull una muntanya on un núvol inesperat (cosa molt freqüent en la muntanya) els priva de la seva vista.

I el què pels apòstols i els deixebles va ser un dia trist en trobar-se sense el suport físic de Jesús, per nosaltres ha de ser un dia de goig. Jesús ens ha obert el camí de retorn al Pare. Som fills que anem fent camí cap a l’estada definitiva i el retorn de Jesús ens reafirma que el nostre retorn també es produirà quan arribi l’hora.

Però mentre fem aquest camí tenim per acomplir un manament de Jesús: “Aneu per tot el món i anuncieu la Bona nova de l’Evangeli”, ¿Tenim consciència què tot fent el nostre camí hem de ser anunciants d’aquesta Bon Nova?.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

____________________________________  

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE III DE PASQUA / Cicle B

 

Evangeli Lc 24,35-48

Així ho diuen les Escriptures:

el Messies havia de patir i de ressuscitar

d’entre els morts el tercer dia

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

 

En aquell temps els deixebles contaven el que els havia passat pel camí, i com havien reconegut Jesús quan partia el pa. Mentre parlaven d’això, Jesús mateix es presentà enmig d’ells i els digué: «La pau sigui amb vosaltres». Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us venen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus, soc jo mateix. Palpeu-me i mireu bé; els esperits no tenen carn i ossos com veieu que jo en tinc». I mentre deia això els ensenyava les mans i els peus. Veient-los sorpresos, i que de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho, els digué: «No teniu aquí res per menjar?». Ells li donaren un tall de peix a la brasa i se’l menjà davant d’ells. Després els digué: «Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s’havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms». Llavors els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar d’entre els morts el tercer dia, i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis».

 COMENTARI

Quan fa uns pocs anys a Espanya, en els estudis de batxillerat o pericials. Hi havia cada curs l’assignatura de religió, en un dels cursos s’estudiaven “les propietats dels cossos glorificats” i aquestes eren la “impassibilitat”, la “subtilitat”, l'”agilitat”, la “claredat” i la “ubiqüitat”. Encara avui, els qui tingueu curiositat pel tema, en podreu trobar informació a Internet. I si ara, que gràcies a la gosadia d’algú que ha esbrinat, mitjançant l’estudi de les Escriptures i relacionant-les amb Jesús, aquestes propietats i què ens costa racionalment de comprendre. No ens ha d’estranyar la sorpresa i l’esglaiament dels deixebles davant la inesperada visita de Jesús.

La narració de Lluc és prou precisa i no necessita aclariments. Però el què ens compromet és el manament final de Jesús als seus deixebles, i què és extensiu a tots els qui hem cregut en Ell… “Vosaltres en sou testimonis”

I ¿de què som testimonis? D’un ressuscitat. I ¿com ha d’ésser aquest testimoniatge? Amb una vida coherent amb les nostres creences. I això que és tan fàcil de definir no ho és quan ho hem de demostrar. Perquè Jesús va ser coherent fins al final. Quan era a Getsemaní podia haver fugit. I va dir al Pare que acceptava la seva missió encara que impliqués una mort amb tants sofriments.

Aquest diumenge ens cal reflexionar sobre la coherència de la nostra vida amb el manament de Jesús. ¿Soc realment testimoni de la meva condició de cristià?

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

____________________________________  

DIUMENGE IV DE QUARESMA / Cicle B

Evangeli Jo 3,14-21

Déu envià el seu Fill per salvar el món gràcies a ell

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, digué Jesús a Nicodem: «Com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. Déu els ha condemnat perquè, quan la llum ha vingut al món, s’han estimat més la foscor que la llum. És que no es comportaven com cal. Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres. Però els qui viuen d’acord amb la veritat, sí que busquen la plena llum, i que tothom vegi què fan, ja que ho fan segons Déu».

 COMENTARI

La vara d’Esculapi (nom llatí del déu grec Asclepio) és el símbol de la medicina, acceptat com a tal en diversos països i que veiem en algunes ambulàncies. Consisteix en una serp enrotllada en una vara. Curiosament, quan en el llarg trànsit pel desert del Sinaí, fugint de la captivitat d’Egipte fins a assolir la vall del Jordà, les dotze tribus d’Israel, unides sota el cabdillatge de Moisès, es veuen atacades per unes serps verinoses que causaven una gran mortaldat, relata la Bíblia què Moisès manà construí una creu amb una serp enrotllada i què els qui la miraven quedaven curats.

Nicodem, un jueu pietós, que entreveu en Jesús la possibilitat que sigui el Messies que espera el poble d’Israel, s’entrevista d’amagat amb Jesús. I aquest recordant-li el fet bíblic de les serps que atacaven els israelites i de la decisió de Moisès d’enlairar una creu amb una serp enrotllada, l’avisa que, per la salut del món. Ell, també haurà de ser enlairat.

I Joan, què en l’inici del seu evangeli ja parla de Jesús com la llum del món, ja explica que aquest li diu a Nicodem què Ell, és la llum. I invita a tothom a viure segons la llum per què aquesta faci resplendir la veritat. Avui dia d’això en diem transparència.

El fragment de l’evangeli d’aquest quart diumenge de quaresma en què sembla que es mitiga la penitència per què els ornaments del celebrant seran de color rosat, se’ns invita a meditar el text del himne de Pasqua:

Tu brilles sobre els homes que busquen la veritat.

Oh creu, d’on rebrollen l’amor i la llibertat?

Avui davant de tants fets reprovables ens hauríem de replantejat la pregunta de Pilat a Jesús: I què és la veritat ? ¿Podrem nosaltres dir com Jesús que hem vingut per ser-ne testimoni?

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

____________________________________  

 

DIUMENGE VI DURANT L’ANY / Cicle B

Evangeli Mc 1,40-45

La lepra desaparegué i quedà pur

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, es presentà a Jesús un leprós, s’agenollà i li digué, suplicant-lo: «Si voleu, em podeu purificar». Jesús, compadit, el tocà amb la mà i digué: «Sí que ho vull: queda pur». A l’instant la lepra desaparegué i quedà pur. Tot seguit Jesús el va fer marxar, després de recomanar-li seriosament de no dir-ho a ningú, sinó d’anar a fer-se examinar pel sacerdot, oferir per la seva purificació el que Moisès havia ordenat i certificar que ja era pur. Però ell, així que se n’anà, començà de proclamar-ho davant la gent i de fer-ho conèixer pertot arreu, tant, que Jesús ja no podia entrar manifestament als pobles i havia de quedar-se a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.

 COMENTARI

En els temps en què va viure Jesús, la lepra (una malaltia sortosament erradicada avui dia), era la verdadera pandèmia de l’època. Aquells que estaven contaminats, eren exclosos de la vida social, i havien de viure en coves als afores de les viles. Normalment, prop dels camins, i avisar amb crits si algú s’apropava. I si rarament algú aconseguia guarir-se s’havia de presentar als sacerdots perquè l’autoritzessin a tornar a fer vida social, ja que eren els sacerdots els que regulaven discretament la vida a les viles hebrees. Per tant, va ser molt agosarat  el leprós que es va apropar a Jesús, convençut de què, solament Ell, podia guarir-lo. Jesús l’allibera de la lepra, però li demana discreció. Però ell, proclama per tot la gràcia que li ha fet Jesús.

Nosaltres també hem rebut de Déu moltíssimes gràcies, però ens costa reconèixer-ho  i més encara proclamar-ho. Ens manquen les tres virtuts que veiem en el leprós de l’Evangeli. Gosadia, convenciment i gratitud.

En els pastorets que va escriure en Josep Mª Folch i Torres hi ha una frase de l’àngel als pastors que acaben de patir una temptació. Els diu: “Déu us dona fortalesa. Exerciu-la i vencereu”.

Quan en el nostre Pla Pastoral se’ns invita a anar a les perifèries i proclamar les gràcies que cada dia rebem de Déu, ¿som prou agosarats i amb la metodologia adequada per fer-ho? ¿Se’ns veu prou convençuts de les nostres creences?

Amb l’exemple del leprós revisem les nostres actituds.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

____________________________________  

DIUMENGE II DURANT L’ANY / Cicle B

Evangeli Jn 1,35-42

Veieren on s’allotjava Jesús i es quedaren amb ell

Lectura de l’evangeli segons sant joan

En aquell temps Joan estava amb dos dels seus deixebles i, fixant-se en Jesús que passava, digué: «Mireu l’anyell de Déu». Quan els dos deixebles van sentir que Joan deia això, va seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «¿Què voleu?». Ells li digueren: «Rabí», que vol dir “mestre”, «¿on us allotgeu?». Jesús els respon: «Veniu i ho veureu». Ells hi anaren, veieren on s’allotjava i es quedaren amb ell aquell dia.

Eren vora les quatre de la tarda. Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havia seguit Jesús, era Andreu, el germà de Simó Pere. El primer amb qui Andreu es trobà fou el seu germà Simó, i li digué: «Hem trobat el Messies», que vol dir “l’Ungit”. I l’acompanyà on era Jesús. Jesús se’l mira i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra».

 COMENTARI

El període nadalenc comença amb l’advent i acaba amb la festa de la Presentació de Jesús al Temple el 2 de febrer, just el dia que es compleix la quarantena de Nadal. Fins fa poc temps (i encara en alguns pobles es segueix la tradició)  en aquest dia es feia una festa en què es presentava els nounats.. Cal dir què, en el seu origen, aquesta festa va tenir una intenció profilàctica. En temps en que la cultura del poble era molt limitada, les religions cobrien les deficiències culturals celebrant festes religioses. I en aquest cas, per protegir les dones de futurs embarassos prematurs, quan encara els seus òrgans no s’havien recuperat de la gestació, es  deia que durant aquest temps les dones eren impures. Per això a la festa de la Presentació també se la va anomenar festa de la Purificació, quelcom impropi avui dia, ja que el més gran que pot fer una dona és engendrar, gestar i parir un fill, sense que això impliqui cap  mena d’impuresa.

I durant aquest període nadalenc la figura del Baptista és molt present en els Evangelis. Joan anunciava que ja era proper el temps del compliment de la promesa feta per Déu a Adam i Eva. I tenia molts seguidors: Però Joan era conscient que era solament una baula en la transmissió de la promesa i què devia deixar pas a Jesús. Per això quan està amb dos dels seus deixebles i veu a Jesús els invita a que vagin amb Ell. I aquests, un cop han conegut a Jesús s’esforcen a difondre la notícia de què ja han trobat el Messies.

Avui també nosaltres podríem fer una mica de Joan. I si hem sigut capaços per la Gràcia, de descobrir qui és Jesús, també podem difondre la notícia. I si ens costa fer-ho verbalment. pel “què diran”, si podem anunciar-ho amb unes actituds honestes i coherents amb el què creiem.

I potser alguns podrem ser designats com Simó com a Pedra, per poder construir quelcom útil pels nostres convilatans.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

____________________________________  

DIUMENGE II D’ADVENT / Cicle B

Evangeli Mc 1,1-8

Aplaneu el camí per al Senyor

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu.

En el profeta Isaïes hi ha escrit això: «Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». Complint això, Joan començà a batejar en el desert.

Predicava un baptisme de conversió, per obtenir el perdó dels pecats, i anaven a trobar-lo de tot arreu de Judea, amb tota la gent de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. El vestit de Joan era de pèl de camell, es cobria amb una pell a la cintura i s’alimentava de llagostes i mel boscana. I predicava així: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l’Esperit Sant».

 

COMENTARI

En el començament de l’Evangeli de Marc l’evangelista ressalta quelcom important. I és que en Joan es compleix la profecia d’Isaïes de ser el missatger que ha de preparar el camí.

En el començament de la vida de Jesús, Joan exerceix una mica de coprotagonista. Ell s’ha retirat al desert i des d’allà denuncia la corrupció de la societat del seu temps, i la lascívia i les injustícies d’Herodes. Alguns se senten al·ludits per la denúncia de Joan, es converteixen i es fan batejar. Per uns altres les paraules de Joan són molestes i en què no en fan cas. Per aquests Joan és la veu que clama en el desert.

Però hi ha situacions avui dia en les que podem fer perfectament un paral·lelisme amb  què es descriu en el text evangèlic. Estem destruint el planeta perquè estem esgotant el seus recursos per interessos espuris. I tenim la veu del Papa Francesc que invita reiteradament a un canvi en la forma de vida de la societat i crida a la conversió. I si bé alguns l’escolten, per altres és una veu que molesta i que cal fer callar  perquè no els agrada el que diu, malgrat que tingui tota la raó i ser reals les denúncies que fa.

Seria bo que ara, cadascú medités quina és la seva disposició a fer un canvi d’actitud com el que Joan, per uns motius semblants, encara que per causes diferents, proposava als seus convilatans. I què aquest Nadal, no ens deixem portar pel consumisme que ens proposen, els que tot ho refereixen al creixement del producte interior brut, sinó que, tot hi recordant com cal, el fet transcendent de la història de la humanitat què va ser el naixement de Jesús, ho fem amb la contenció adequada.

Som de nou cridats a convertir-nos perquè és evident què ho canviem o les futures generacions ho passaran molt malament. ¿Com cal fer-ho? Cadascú ha de trobar conscientment la seva resposta i ser-ne conseqüent.  

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

____________________________________  

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Mt 25,1-13

L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Passarà amb el Regne del cel com amb deu noies, que sortiren amb torxes a rebre l’espòs. N’hi havia cinc de prudents, i les altres cinc eren desassenyades. Les desassenyades no s’emportaren oli per a les torxes, però cadascuna de les prudents se’n proveí d’una ampolla. Com que el nuvi trigava, els vingué son, i totes s’adormiren. Ja era mitjanit quan se sentí cridar: L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l. Aquelles noies es despertaren i començaren totes a preparar les torxes. Les que no tenien oli digueren a les altres: Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes no s’encenen. Però les prudents els respongueren: Potser no n’hi hauria prou per a totes; val més que aneu a comprar-ne. Mentre hi eren, arribà el nuvi, i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres, i deien des de fora: Senyor, Senyor, obriu-nos. Però ell els respongué: Us dic amb tota veritat que no us conec.

Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora».

__________________________________________

COMENTARI

Novembre és el darrer mes de l’any litúrgic. L’hem començat amb un record d’aquells que ja no són amb nosaltres i els fragments dels evangelis que es llegiran cada diumenge d’aquest mes ens parlaran de la fi o de la humanitat o de cadascú de nosaltres. El fragment de l’evangeli de Mateu del pròxim diumenge ens parla de com està preparat pel nostre final.

Diuen que poc abans de morir, si tenim prou consciència, ens passa pel davant, una pel·lícula de la nostra vida. Però Jesús, en la seva paràbola, ens invita a no esperar aquell moment per fer-ne una revisió. Algunes persones ja la fan periòdicament, en un exercici molt saludable. Segur què si ho fem, trobarem coses de les quals no estem satisfets d’haver fet i que potser encara som a temps d’esmenar. És l’oli que encara tenim (simbòlicament parlant, com en la paràbola) per poder presentar-nos dignament davant el jutge suprem.

El dia de la festa de Tots els Sants se’ns va llegir un fragment de l’evangeli en què Jesús qüestiona els valors què, segons el món ens proporcionen felicitat i ens en proposa una nova escala.

Seria bo que aprofitéssim aquest final de l’any litúrgic per fer balanç de la nostra vida i revisar quins són els nostres valors i si s’ajusten als qui va suggerir Jesús. Però aquesta revisió cal fer-la amb un veritable esperit crític i amb un ferm propòsit d’esmena, si cal.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

___________________________________  

DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Mt 21,33-43

Passarà la vinya a uns altres

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Escolteu una altra paràbola: Un propietari plantà una vinya, la voltà d’una tanca, hi cavà un cup, hi construí una torre de guàrdia, hi deixà uns vinyaters que la cultivessin, i se n’anà del país. Quan s’acostava el temps de la verema, envià els seus homes per recollir-ne els fruits, però aquells vinyaters els van agafar, i a un, li van pegar; a un altre, el van matar; a un altre el van treure a cops de pedra. Ell envià més homes que la primera vegada, però els tractaren igual. Finalment els envià el seu fill, pensant que, almenys el fill, el respectarien. Però ells, en veure’l, es digueren: Aquest és l’hereu: matem-lo i ens quedarem l’heretat. I l’agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Quan torni l’amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?». Li responen: «Farà matar aquells mals homes i passarà la vinya a uns altres que li donin els fruits al temps de la verema». Jesús els diu: «No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura: La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se’n meravellen? Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar».

__________________________________________

COMENTARI

En aquesta setmana en què comencen a Roma els debats sobre les múltiples aportacions que han anat fent les diverses conferències episcopals i que després de treballades en cercles concèntrics s’han resumit en documents que ha aportat cada continent, és molt adient reflexionar sobre el fragment de l’evangeli de Mateu què es llegirà a les misses d’aquest diumenge.

Si bé és cert que Jesús anunciava amb aquesta paràbola el què havia de succeir amb Ell, després de les advertències dels profetes i com a Fill enviat del Pare, aquella conclusió de què farà al Rei, de doner la vinya a uns altres vinyaters que siguin lleials, es podria donar quan es coneguin els documents finals del Sínode.

Al llarg de la història la vinya, què és l’Església, ha tingut uns cuidadors que no sempre han estat fidels a l’esperit evangèlic. Inclús en els darrers temps, algunes de les conclusions del Concili Vaticà II han estat obviades, sobretot en què fa referència a l’atenció primordial als marginats. I ens cal una profunda reflexió de les nostres actituds personals i col·lectives sobre si la nostra vida es conforma als ensenyaments i exemple de Jesús.

Som conscients que, no sempre, la Jerarquia pot atendre totes les demandes que fa el poble. Però és bo que les conegui i que les valori reposadament per prendre de les decisions més adequades en tot moment. Cal esperar, però que la presa d’aquestes decisions no es dilati excessivament.

Però a més de les reflexions que sens dubte faran els cardenals i bisbes reunits a Roma, cal que nosaltres també fem una catarsi de les nostres actituds i ens unim en la pregària perquè aquestes darreres sessions del Sínode sigui’ns realment fructíferes.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

____________________________________  

DIUMENGE XIX DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Mt 18,15-20

Si fa cas de tu, t’hauràs guanyat el teu germà

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Si el teu germà peca, ves a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà. Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no feia cas d’ells, parla’n a la comunitat reunida. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà. Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.

Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc enmig d’ells».

__________________________________________

COMENTARI

En aquests moments en què tenim l’agressivitat a flor de pell, què tenim la violència instal·lada en la nostra societat, què ens barallem per qualsevol nimietat, i què molts dies els telenotícies ens parlen d’assassinats. Serà molt bo meditar aquest fragment de l’evangeli per trobar pautes de comportament davant dels problemes que poden sorgir en les nostres diferents convivències. Diu la dita catalana que cal contar fins a 10 abans de reaccionar. Jesús va més lluny i ens remet a la comunitat com a darrera instància.

Però Jesús referma la importància de la comunitat quan es refereix a la pregària, quan diu Ell està al bel mitjà de nosaltres quan preguem junts. I a més afirma que el Pare concedirà allò que de tot cor es demani.

Tres conceptes doncs resumeixen aquest fragment de l’evangeli: Paciència, Diàleg i Pregària.

¿No creieu que si fóssim conseqüents a aquestes recomanacions evangèliques les coses en el nostre món anirien molt millor? I nosaltres en situacions conflictives ¿Apliquem aquestes recomanacions? ¿Esgotem a fons les possibilitats de diàleg?

Són reflexions què ens invita a fer aquest fragment de l’evangeli.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

____________________________________  

DIUMENGE XIX DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Mt 14,22-33

Maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

Quan la gent hagué menjat, Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca i avançar-se-li cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d’acomiadar tothom, pujà tot sol a la muntanya per pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s’havia allunyat bon tros de terra, però les ones la destorbaven d’avançar, perquè el vent era contrari.

Passades les tres de la matinada, Jesús hi anà caminant sobre l’aigua. Quan els deixebles el veieren, s’esveraren pensant que era una fantasma, i cridaren de por. Però Jesús els digué de seguida: «No tingueu por, que soc jo». Pere li digué: «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua». Jesús contestà: «Ja pots venir». Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà on era Jesús. Però en adonar-se del vent que feia, s’acovardí i començà d’enfonsar-se. Llavors cridà: «Senyor, salveu-me». A l’instant Jesús li donà la mà i li digué: «Quina poca fe! Per què dubtaves?». I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà. Els qui eren a la barca es prosternaren i deien: «Realment sou Fill de Déu».

  COMENTARI

Jesús que havia alimentat físicament a una multitud que, delerosa de la seva paraula, havia descuidat fins i tot les ganes de menjar. Va sentir la necessitat de donar gràcies al Pare. Per això vol quedar sol i hi havia els seus deixebles cap a l’altra riba del llac. Però el fort vent fa que la barca no s’allunyi massa de la vora. La qual cosa permet a Jesús anar-hi caminant sobre les aigües. Un fet que també es recull en el capítol 6 de l’evangeli de Marc (versicles 45,52) i en el capítol 6 de l’evangeli de Joan.

Quan Pere veu a Jesús caminar sobre l’aigua li demana anar cap a Ell. Inicia la marxa, les onades són fortes, dubte i s’enfonsa. Jesús li retreu que dubti de la seva paraula. I més tard quan ja Jesús és a la barca la tempesta amaina.

Avui també nosaltres estem carregats de dubtes. La societat està canviant vertiginosament i no sabem gaire quina ha de ser la nostra conducta. Però en aquest cas ¿cerquem veritablement quina és la Paraula de Jesús que pugui orientar que cal fer?. O preferim (com diem vulgarment) “consultar-ho amb el coixí”. ¿Estem convençuts que Jesús és LA VERITAT?

Un altra reflexió a què ens porta aquest fragment de l’evangeli de Mateu és que quan Jesús pujà a la barca la tempesta amainà. Avui en què hi ha gent què no veu amb bons ulls al Papa Francesc per les denúncies que ha fet sobre els comportaments destructius que afecten el canvi climàtic i el capitalisme salvatge i que s’organitzen per evitar un proper Papa que segueixi les seves traces, ens cal tenir confiança en què l’Església ( la barca de Pere ) també sortirà airosa de la tempesta i que aquesta amainarà.

¿Tenim prou fe per dir de Jesús, com els apòstols, Realment sou Fill de Déu?

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

____________________________________

DIUMENGE XIV DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Mt 11,25-30

Soc benèvol i humil de cor

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús digué: «Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a vós. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Fora del Pare, ningú no coneix veritablement el Fill; igualment, ningú no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar.

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera».

  COMENTARI

La mateixa pregària que trobem en els versicles 25, 26 i 27 del capítol 11 de l’evangeli de Mateu, la trobem en els versicles 21 i 22 del capítol 10 de l’evangeli de Lluc. I la pregària és una invitació a la senzillesa. Jesús vol cors senzills que estimin sense qüestionar el perquè ja que la ment humana no pot arribar a capir el misteri Trinitari.

Però Jesús sap que l’amor incondicional no és fàcil. Si a vegades, després d’anys de convivència quan a les famílies hi ha problemes econòmics o de salut, la incondicinalitad de l’amor es posa a prova i no sempre la resposta és l’adequada, ¿com de difícil no serà quan l’àmbit on s’ha de manifestar l’amor és molt més ampli?.

Per això Jesús ens invita a recórrer a Ell quan ens sentim cansats i afeixugats. Una estona de pregària pot ajudar-nos a relaxar-nos i veure els problemes des de una altra perspectiva. 

Una dita catalana diu. “Què Déu no t’enviï tot allò que pots suportar”. I és que la capacitat de sofriment dels humans no és il·limitada, però és molt gran. Per això Jesús ens diu que el jou i la càrrega de cadascú la podem suportar perfectament amb el seu ajut.

Però és comprensible que quan tenim un problema ens rebel·lem i ens preguntem per què Déu m’envia a mi aquesta prova. Però Jesús com hem dit abans, ens vol senzills i la senzillesa és acceptar la creu, què és la situació dolorosa, pensant que la seva va ser molt més pesant i feixuga. I què malgrat saber el què patiria si l’agafaven els seus enemics va acceptar la voluntat del Pare.

Quan resem el Parenostre som conscients que diem “Facis la teva voluntat”?  I si no ens és plaent, ¿estem disposats a acceptar-la? El fragment de l’evangeli d’avui ens invita a fer una profunda reflexió de com acceptem les situacions complicades.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

__________________________________________   

Diumenge després de la Santíssima Trinitat

SOLEMNITAT DEL SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST / Cicle A

Evangeli Jo 6,51-58

La meva carn és un veritable menjar

i la meva sang és una veritable beguda

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps Jesús digué als jueus: «Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món». Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s’ho pot fer, aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre».

  COMENTARI

Aquest diumenge celebrem la festa anomenada del Corpus Christi amb la què es clou el cicle Pasqual. Una festa que va néixer a Bèlgica promulgada per la monja Juliana de Corillon, el 1208, celebrada per primer cop a Lieja el 1246 i promulgada pel Para Urbano VI el 1264..La motivació per aquesta celebració és què, com que la institució de la Eucaristia és el Dijous Sant i per tant dins de la Setmana Santa, no es pot celebrar amb l’esplendor que mereix el magnífic regal de Jesucrist.

Però aquesta festa a més és un magnífic colofó al reguitzell de fets que hem commemorat des de la primera Pasqua. Hem celebrat com Jesús després de la seva Resurrecció es queda 40 dies per què els apòstols es preparin per seguir difonent el seu missatge. I hem celebrat com per ajudar-los en aquesta tasca van rebre l’ajut de l’Esperit Sant. I ho celebrem a les 7 setmanes símbol de plenitud, per la importància que té el número 7 en les cultures primitives. I curiosament en el llenguatge popular s’ha anomenat a la Pasqua de resurrecció la Pasqua florida i la de Pentecosta la Pasqua granada. Simbòlicament la Fe ha madurat i comença a donar fruits.

 I una setmana després hem celebrat el dogma central de la nostra Fe. El deu trinitari. Però com culminació de totes aquestes celebracions, el dijous desprès de la octava I recordant que la institució de la Eucaristia també va ser un dijous, es celebrava amb esplendor la festa del Corpus Christi.

Tant era així que un proverbi castellà deia.

“Tres jueves hay en el año que relucen más que el sol

 Jueves Santo. Corpus Christi y el día de la Ascención”.

Potser el fet que s’hagi traslladat la celebració litúrgica a diumenge ha restat lluïssor a aquesta festa. Però encara a molts pobles es conserva la tradició de fer catifes de flors per a la processó amb el Santíssim.

Pau en la seva carta als Corintis resumeix perfectament la idea de la Eucaristia. La que Jesús va explicar als seus apòstols, segons el fragment de l’evangeli de Joan, i que els jueus varen interpretar com una invitació a la antropofàgia. Jesús es perpetua sota els signes de les menges més senzilles. el pa i el vi. I gràcies a què aquests aliments estan a l’abast de tots ens podem sentir units entre nosaltres i amb Ell.

Però aquesta unió ens compromet. I ens hauria de transformar en uns alter-ego de Jesús. La nostra reflexió avui ha de ser fins a quin punt el fet de combregar motiva en nosaltres aquesta transformació. ¿Què veuen en cadascú de nosaltres els agnòstics?  ¿Uns cristians convençuts i conseqüents o uns bon-vivents?

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

_________________________________________ 

DIUMENGE VI DE PASQUA / Cicle A

Evangeli Jo 14,15-21

Pregaré el Pare que us doni un altre Defensor

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si m’estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. El món no el pot rebre, perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo, però vosaltres sí que el coneixeu, perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres. No us deixaré orfes: tornaré a venir. D’aquí a poc, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. El qui m’estima és aquell que té els meus manaments i els compleix; el meu Pare l’estimarà, i jo també l’estimaré i me li faré conèixer clarament».

  COMENTARI

En la darrera frase del fragment de l’epístola de Sant Pere podeu trobar resumit el sentit de les lectures d’avui. “Morim en el cos, però no en l’esperit.

Però quan hom ha perdut un ésser proper molt estimat es plantegen dubtes, fins que recuperada la serenor hom experimenta quelcom molt fort. El mort viu dintre teu. El poeta Josep Mª de Segarra en un poema diu:

                                  Si has clos els ulls d’aquell que tant volies

                                  sens la fredor i la calma de la neu,

                                  Però a mesura que se’n van  els dies

                                  el mort viu i respira a dintre teu.

I això és el que anuncia Jesús als seu deixebles. Ell no hi serà. Però quan la comunió amb Ell és forta, segueix vivint en cadascú de nosaltres. I això ens obliga a ser-ne testimonis amb una vida digna, amb actitud i netedat de consciència.

I Jesús dóna als seus deixebles la pauta per  “viure en cristià”. Bàsicament complint els manaments. Però Pere hi afegeix quelcom més. I és el d’estar sempre a punt per donar una resposta a la nostra esperança.  I per donar-la serenament i amb respecte.

Però Jesús també sap de les nostres febleses. Per això diu que pregarà al Pare per què ens enviï un Defensor. I pròximament celebrarem la realitat d’aquesta pregària. La vinguda de l´Esperit Sant que va donar força als apòstols per proclamar la seva fidelitat a Jesús  I és que sense una gran força d’esperit no som capaços de gaires coses. 

Cal doncs preparar-nos adequadament per interioritzar també nosaltres aquesta vinguda i viure-la no com un fet històric sinó com quelcom real dins nostre.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

__________________________________________   

DIUMENGE DE PASQUA

LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

Solemnitat amb Octava

 

Evangeli Jo 20,1-9

Havia de ressuscitar d’entre els morts

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat». Llavors Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi entrà. Darrere d’ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc.

Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

En lloc d’aquest evangeli es pot llegir el de la Nit Santa (Any A, B o C). A la missa vespertina, també el pot substituir l’evangeli del diumenge III de Pasqua del cicle A (els deixebles d’Emaús, Lc 24,13-35).

 

 COMENTARI

En temps de Jesús el testimoni d’una dona no tenia cap valor. I solament tenia validesa quan el ratificaven dos homes. S’entén doncs l’actitud de Maria quan veu el sepulcre buit i corre a comunicar-ho als deixebles de Jesús que estan reunits en algun amagatall, esporuguits per si els jueus podien prendre també represàlies i detenir a tots els deixebles de Jesús. I malgrat que Joan no explicita  que va ser ell qui va acompanyar a Pere i va respectar perfectament la jerarquia que s’havia instituït entre els deixebles ja en vida de Jesús s’entén perfectament que va ser ell quin va tenir aquesta actitud.

Però igual que en el camí que feu Jesús des del pretori de Pilat fins al Calvari i que aquests darrers dies hem contemplat en la pràctica pietosa dels Via-Crucis, només hi trobem dones recolzant a Jesús i els únics homes que hi trobem són els esbirros dels jueus, soldats romans o un encuriosit ciutadà de la regió de la Cirenaica (regió constitutiva actualment de la part oriental de Líbia ) també les primeres que matinen per anar al sepulcre són les dones. Perquè elles han cregut que Jesús era realment el Messies que esperaven, un profeta que les ha valorat i que no ha fet cap mena de distinció entre homes i dones i els ha dit que elles també són filles estimades d’un Déu que és sobretot Pare. I, per tant, són elles les primeres que viuen el compliment de la gran Promesa. La resurrecció de Jesús.

Però encara avui, vint segles després d’aquest fet transcendental en la història de la humanitat en algunes esferes entre els seguidors de Jesús no es permet a la dona fer determinats serveis a la comunitat. I malgrat això a les celebracions eucarístiques ( Memorials del darrer sopar de Jesús ) la major part dels assistents són dones.

La resurrecció de Jesús ha de ser per a nosaltres la demostració de què el seu missatge de germanor universal és vigent cada dia i que viure’l amb convenciment ens omple de pau i ens dona la confiança de què tot és possible i que algun dia canviaran les actituds cap a un món més igualitari.

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

__________________________________________   

DIUMENGE III DE QUARESMA / Cicle A

Evangeli Jo 4,5-42

Una font brollarà sempre per donar vida eterna

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que s’anomena Sicar, prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep. Allà hi ha el pou de Jacob. Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar, s’estava assegut bonament a la vora del pou. Els deixebles havien anat al poble a comprar provisions. Arribà una dona samaritana, que venia a treure aigua. Jesús li diu: «Dona’m aigua». Li diu la samaritana: «Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que soc una dona samaritana?». Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l’hauria donada». Ella li diu: «Senyor, aquest pou és fondo i no teniu res per treure aigua. D’on la traieu, l’aigua viva? Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou i en bevia tant ell, com els seus fills, com el seu bestiar. Sou més gran vós que no pas ell?». Jesús li respongué: «Els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li vida eterna». Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d’aquesta: que no tingui mai més set ni hagi de tornar mai més aquí a treure aigua del pou».

Ell li diu: «Ves a cridar el teu marit i torna». La dona li contesta: «No en tinc, de marit». Li diu Jesús: «Tens raó: n’has tingut cinc, i l’home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit: “No en tinc, de marit”, és veritat». Ella li diu:

«Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya, però vosaltres, els jueus, dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem». Jesús li respongué: «Creu-me, dona; s’acosta l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres no sabeu qui adoreu; nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve dels jueus. Però s’acosta l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en esperit i en veritat». Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot». Ell li respon: «El Messies soc jo, que parlo amb tu».

Llavors mateix arribaren els deixebles. S’estranyaren que parlés amb una dona, però cap d’ells no gosà preguntar-li què volia o de què parlava amb ella. La dona deixà estar la gerra i se n’anà al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. No serà el Messies?». La gent sortí del poble i anà a trobar-lo.

Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo: «Mengeu, rabí». Però ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu». Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat menjar?». Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i acomplir la seva obra. Vosaltres dieu: “Quatre mesos més i ja serem a la sega”. Doncs jo us dic: Alceu els ulls i mireu els camps: ja són rossos, a punt de segar. El segador ja rep la part que li toca i recull el gra per a la vida eterna, perquè s’alegrin plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita «un és el qui sembra i un altre el qui sega». Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Són altres, que van treballar-hi; vosaltres sou sobrevinguts, en el treball que ells havien fet».

Molts samaritans d’aquell poble van creure en ell per la paraula de la dona que assegurava: «M’ha dit tot el que he fet». Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s’hi va quedar dos dies. Després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món».

 

 COMENTARI

Segons la Bíblia els descendents de cadascun dels 12 fills de Jacob ( deu del seu matrimoni amb Lía i els dos més petits amb Raquel), varen conformar les 12 tribus que constituïren el poble d’Israel. Quan l’imperi egipci va conquerir el territori on vivien els israelites, aquests varen ser esclavitzats fins que sota el lideratge de Moisès van poder alliberar-se i retornar als seus territoris, cada tribu al que considerava propi. Els descendents de Judà es van establir a Jerusalem que va esdevenir capital quan Israel se’n va constituir regne. Però sempre la capitalitat suscita enveges i rancúnies i no totes les tribus acceptaven de bon grat les disposicions que emanaven de Jerusalem sobretot en allò que afectava les seves creences. I algunes regions a més, tenien una llengua pròpia, deferent de l’hebreu que era l’arameu, majoritàriament parlat a Galilea, on encara avui és conserva en algun poble.

No és doncs estrany la reacció de la dona samaritana quan Jesús li parla. Ells eren descendents de Josep, a qui consideraven el fill preferit de Jacob, i vivien en el terreny que aquest havia regalat al seu fill i on havia tingut el somni d’una escala que s’enfilava fins al cel, i que era per a ells un lloc sagrat on havien d’adorar de Déu. Per tant ells tenien la veritat i els de Jerusalem i els seus seguidors estaven equivocats.

Però Jesús avisa de què ha arribat un temps nou en el qual l’adoració de Déu esdevindrà una cosa personal, indiferent del lloc on es practiqui. Déu s’adora des del cor amb sinceritat. I això implica un compromís més gran. La pregària és bona, però ha de ser sincera i sobre tot personal.

Però encara avui no hem après res de les diferències que tenien els israelites en aquella època i que Jesús va voler esborrar. Fa poques setmanes pregàvem per la unió dels cristians. Hem oblidat la pregària de Jesús al Pare quan li demana que els seus deixebles siguin uns com Ell i el Pare són U. I com els jueus, dialoguem poc o gens. I moltes vegades considerem heretges als altres cristians que pensen diferent. I és un verdader escàndol que un Patriarcat justifiqui una invasió, com estem vivint actualment.

El fragment de l’evangeli d’aquest diumenge ens hauria de fer reflexionar sobre les actituds que tenim en vers aquells que sent creients no pensen exactament com cadascú de nosaltres.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

  __________________________________________   

DIUMENGE VI DURANT L’ANY / Cicle A

 

Evangeli Mt 5,17-37

Ja sabeu què van dir els antics, però jo us dic

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No us penseu que jo vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los. Us ho dic amb tota veritat: Mentre durin el cel i la terra, no passarà per alt ni la lletra més menuda, ni el tret més insignificant dels llibres de la Llei. Tot es complirà. Per tant, aquell que deixi de complir un dels manaments més petits, i ensenyi els altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel; però aquell que els compleixi i ensenyi a fer-ho, serà tingut per gran en el Regne del cel. Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel.

Ja sabeu que als antics els van manar: “No matis”, i tothom que mati, serà reu davant el tribunal. Doncs jo us dic: El qui s’enfadi amb el seu germà, serà reu davant el tribunal. El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu, serà reu davant el Sanedrí, i el qui l’insulti, acabarà al foc de l’infern. Per això, ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i ves primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després, a presentar la teva ofrena. Si algú et porta al jutjat, mentre hi aneu, enteneu-vos de seguida, abans no et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T’ho dic amb tota veritat: Un cop allà, no en sortiries que no haguessis pagat fins l’últim cèntim.

Ja sabeu que està manat: “No cometis adulteri”. Doncs jo us dic: Tothom que mira una dona amb mal desig, en el fons del cor ja ha comès adulteri. Per això, si el teu ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te’l i llença’l; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos. I si la teva mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos.

També està manat: “Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document on consti el divorci”. Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d’una unió il·legal, en fa una adúltera, i el qui es casa amb una repudiada, comet adulteri.

També sabeu que als antics els van manar: “No trenquis els juraments”. I també: “Compleix tot allò que has jurat en nom del Senyor”. Doncs jo et dic: No juris mai: ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l’escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran Rei, ni pel teu cap, ja que tu no pots ni fer tornar blanc o negre un sol cabell. Digueu senzillament sí quan és sí, i no quan és no. Tot allò que dieu de més, ve del Maligne».

  COMENTARI

 

En tota institució ja sigui pública o privada hi ha una norma fonamental i altres de secundàries. Si es tracta d’un estat o una nació de la norma fonamental se’n diu Constitució i en estaments de menor categoria o entitats privades se’n diu Estatut. I les normes més secundàries, que regulen la convivència dels membres que formen la institució son les lleis o els reglaments de règim interior.

La norma fonamental del poble d’Israel, un poble nòmada fins que es va assentar a la terra promesa, eren els manaments que, segons la Bíblia, Déu va donar a Moisés, en la muntanya del Sinaí. Aquesta Constitució tenia un caràcter teocèntric, ja que Déu era la base fonamental, Per tant, no ens ha de sorprendre que Jesús accepti aquells Manaments i que faci unes importants recomanacions per millorar-ne el compliment.

Dissortadament el compliment d’aquells Manaments és avui pràcticament nul. La societat ha deixat de ser teocèntrica per convertir-se en egocèntrica. Sembla que Déu faci nosa. I per aquest motiu l’incompliment dels manaments és flagrant. Repassem-ho.

Ja no solament es profana el nom de Déu, sinó que es vulnera el respecte als demés i es difama, vulnerant sovint la seva dignitat.

Es compren que a les discoteques difícilment es santifiquen les festes, Com a molt el gaudi de la natura ens pot acostar al Creador. I solament una minoria celebra les festes en comunitat.

Les exigències econòmiques de les famílies no permet tenir una adequada cura dels avis, que són reclosos en residències, amb un tracte millor que en els asils.

La ferocitat, destrucció i a vegades justificació de la multitud de guerres que hi ha arreu del món fan que el cinquè manament quedi en el bagul dels records.

El sexe, la pornografia o la pederàstia són diàriament temes dels telenotícies. I unes relacions que haurien de pertànyer a la intimitat són objecte de debat en alguns programes de màxima audiència.

Les estafes (moltes avui via internet), els impagaments i sobretot el fet de defraudar a la Hisenda pública són fets habituals. I no en donen exemple, precisament, persones que pel seu càrrec haurien de comportar-se amb una ètica estricta.

Les “fake news” són el pa de cada dia a les xarxes socials, ja siguin periodistes, polítics o influencers els qui les difonen.

Els divorcis o adulteris són ja tan habituals que gairebé ho considerem una cosa normal.

I no diguem de l’enveja que tenim del cotxe, casa o segona residència que té el nostre veí i com ens endeuten per tenir el mateix o si és possible millor.

I Jesús ens  diu que no solament hem de complir amb la norma fonamental, sinó que ens dóna instruccions de com hem de complir-la. I davant del desgavell en què es troba aquest compliment, ¿Què podem fer cadascú de nosaltres?

El fragment de l’evangeli d’avui ens invita a fer una serena i profunda reflexió de com cal que actuem per donar un convincent testimoni de què viure en cristià és tenir una consciència clara de com cal fer les coses. I sobretot cal ser conseqüents.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

__________________________________________    

BAPTISME DEL SENYOR / Cicle C, Festa

 

Evangeli Mt 3,13-17

Un cop batejat veié que l’Esperit de Déu venia cap a ell

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, jesús que venia de Galilea, es presentà a Joan, vora el Jordà, perquè el bategés. Joan no el volia admetre al baptisme. Li deia: «Soc jo el qui necessito que tu em bategis. ¿Com és que tu vens a mi? » Jesús li respongué: «Accedeix per ara a batejar-me. Convé que complim d’aquesta manera tot el que es bo de fer».

Llavors hi accedí. Un cop batejat, Jesús sortí de l’aigua a l’instant. Llavors el cel s’obrí i veié que l’Esperit de Déu baixava com un colom i venia cap a ell, i una veu deia des del cel: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; en qui m’he complagut».

COMENTARI

El riu Jordà neix a les muntanyes del Golan i desemboca en el mar Mort a més de 300 metres per sota del nivell del mar Mediterrani en aquells indrets. Aquesta circumstància i la salinització de l’aigua per l’evaporació a causa de la calor que fa en aquelles terres, fa que no hi pugui haver vida en aquell mar. Però en el seu curs si n’ha donat, convertint unes terres desèrtiques en un verdader verger, com si donés compliment a la promesa bíblica d’uns terres que regalimen llet i mel.

Joan que vivia en el desert anava sovint al riu amb els seus deixebles a fer la seva neteja corporal, lògicament per immersió, i donant a la mateixa un sentit ritual de neteja també espiritual. I com explica l’evangelista Mateu, en una d’aquelles anades al riu, Jesús s’hi apropa. Joan que el reconeix és reticent a què participi, ja que admet que Jesús no cal què es netegi de cap falta espiritual. Però després de la conversa entre tots dos, accepta que Jesús participi en el seu ritual.. I amb aquest fet comença els tres anys què s’ha anomenat “vida pública” de Jesús en els què va desgranant el que és el seu missatge.

Pel fet que durant segles la gent senzilla no sabia de lletra, calia fer l’ensenyament de forma gràfica. I així ens ha quedat una imatge del baptisme de Jesús dret amb Joan darrere seu i vessant aigua sobre el seu cap. I amb l’Esperit amb forma de colom revolotejant sobre seu.

Però per a nosaltres ¿què ha significat el nostre Baptisme?. És un ritual en què simbòlicament se’ns allibera de tota culpa dels nostres progenitors i avantpassat fins a arribar al primer bípede amb consciència: ADAM. Som, per tant, des d’aquell moment, lliures i únics responsables dels nostres actes. I tal com diu l’evangelista què en aquell moment es va sentir una veu que deia que “Aquell era el seu Fill estimat” també d’alguna manera un reconeixement semblant es va produir el dia del nostre Baptisme.

I si el Jordà dóna vida a unes terres desèrtiques també les aigües baptismal han de ser símbol d’una vida fructífera que se’ns ofereix quan som petits, i del que fem un record anualment en aquestes dates de començament d’any. ¿Sabrem desenvolupar-la i viure-la com cal?

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

  _________________________________________    

DIUMENGE III D’ADVENT / Cicle A

Evangeli Mt 11,2-11

Sou vós el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Joan, que era a la presó, va sentir dir el que feia Crist, i va enviar els seus deixebles per preguntar-li: «Sou vós el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?». Jesús els va respondre: «Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l’anunci de la bona nova, i feliç aquell que no quedarà decebut de mi». Mentre ells se n’anaven, Jesús es posà a parlar a la gent de Joan: «Què heu sortit a veure al desert? Una canya sacsejada pel vent? Doncs, què hi heu sortit a veure? Un home vestit delicadament? Els qui porten vestits delicats viuen als palaus dels reis. Doncs, què hi heu sortit a veure? Un profeta? Sí, ho puc ben dir, i més que profeta: és aquell de qui diu l’Escriptura: “Jo envio davant teu el meu missatger, perquè et prepari el camí”. Us ho dic amb tota veritat: Entre tots els qui les mares han portat al món no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; tanmateix el més petit al Regne del cel és més gran que ell».

 __________________ 

COMENTARI

Com que segons els profetes s’apropava el temps en què es realitzés la promesa que Déu havia fet a Adam d’enviar algú perquè redimís la seva culpa, el poble estava ansiós per trobar l’home que fos el seu guia espiritual i l’Adalid que l’alliberés de l’esclavitud a què havia estat sotmès al llarg de la seva història en temps llunyans pels egipcis, posteriorment pels babilonis i en el present, d’una forma més subtil pels romans. Aquesta ànsia es veu ben reflectida en el magnífic cor d’esclaus que va escriure Verdi per a la seva òpera Nabuco.

Uns jueus pensaven que l’alliberador seria Joan. Però quan aquest ho nega i els envia a Jesús aquest li fan la pregunta clau. “Sou vos el qui ha de venir o n´hem d’esperar un altre?”. I Jesús no respon ni si ni no. Solament els remet a Joan i els diu que expliquin el que veuen que està fent. I quan els emissaris marxen fa un emotiu elogi de Joan.

Avui dia també hi ha molta gent que espera ser alliberada d’una forma subtil d’esclavitud laboral i d’una pobresa social. I demana ajuda. I potser t’adreça la pregunta que els emissaris de Joan varen fer a Jesús dient. ” Ets tu qui em pot ajudar o hem d’esperar que sigui un altre? ”

Aquests dies de Nadal tots ens sentim més solidaris. Col·laborem econòmicament en les diverses campanyes que es fan. Però cal que ens preguntem si amb això és suficient. ” No podries implicar-te més personalment? ”

El gran poeta català del nostre temps, Martí Pol, escriu en un dels seus poemes:

Esforça`t per sentir-te solidari

                                   no pas durant un temps, sinó per sempre.

                                     I Uneix les teves mans a les dels altres. 

Si es confirma la crisi que estan anunciant els economistes serà més necessària que mai la solidaritat. Per tant, com diu el poeta, que no sigui només durant aquests dies.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

 __________________________________________    

DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY / Cicle C

Evangeli Lc 21,5-19

Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, alguns parlaven del temple, fent notar les seves pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven. Jesús digué: «Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra». Llavors li preguntaren: «Mestre, quan serà tot això i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir?». Jesús respongué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar, perquè vindran molts que s’apropiaran el meu nom. Diran: “Soc jo”, i també: “Ja arriba el moment”. Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells. I quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us alarmeu. Això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida». Després els deia: «Una nació prendrà les armes contra una altra, i un regne contra un altre regne. Hi haurà grans terratrèmols, fams i pestes pertot arreu, passaran fets espantosos i apareixeran al cel grans senyals d’amenaça. Però abans de tot això se us enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les presons, us presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa, i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de contradir-la. Sereu traïts fins i tot pels pares, pels germans, parents i amics, en mataran alguns de vosaltres, i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom. Però no es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida».

 

COMENTARI

En el fragment de l’evangeli de Lluc que es llegirà el proper diumenge. penúltim de l`any litúrgic,

Jesús ens parla de dues qüestions diferents. Primer anuncia la destrucció de Jerusalem i per tant, d’aquell magnífic temple de què parlaven alguns, i seguidament adverteix als seus seguidors de què viure donant testimoni del seu missatge i defensant-lo públicament els portarà desenganys i conseqüències fins i tot funestes.

Avui dia, però, a conseqüència del desenvolupament de la guerra d’Ucraïna, amb el perill de l’ús d’armes nuclears, s’ha extrapolat la primera part d’aquest fragment de l’evangeli, com si Jesús hagués parlat d’una fi planetària i fins i tot el president americà  ha predit un Armagedon fent referència a la batalla  que, Joan anuncia en el capítol 16 è) de l’Apocalipsi,  es produirà entre els exèrcits del bé i del mal en un lloc que en hebreu es diu Harmagedon amb una gran destrucció però amb la victòria final de les forces del bé.

Nosaltres no podem influir en la tensió bèl·lica, però sí que podem demostrar el nostre rebuig a qualsevol forma de violència i més quan hi ha mort i destrucció. Però al llarg de la nostra vida hi haurà innumerables ocasions en què podrem demostrar amb actituds decidides quin és el nostre tarannà. I això pot portar-nos problemes. És el que va anunciar Jesús.

I aquesta és la reflexió a què ens porta el fragment de l’evangeli d’avui. ¿Estic disposat a assumir les conseqüències que pot comportar el fet de ser seguidor de Jesús i defensar el seu missatge?

o ¿M’estic acomodant i renuncio a certes conviccions per no tenir problemes? ¿És ara la meva vida la d’un veritable cristià?

Ara que ja sóm a finals de l’any litúrgic caldrà fer balanç.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

 __________________________________________    

DIUMENGE XXVIII DURANT L’ANY / Cicle C

Evangeli Lc 17,11-19

Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!». En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots».

Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?». Llavors li digué: «Aixeca’t i ves-te’n. La teva fe t’ha salvat».

  _________________

COMENTARI

La lepra era en temps de Jesús una malaltia socialment excloent. Els leprosos vivien en coves fora ciutat i tenien la obligació d’avisar si algú s’apropava. En una escena de la pel·lícula  Ben Hur en tenim un testimoni gràfic de com vivien els leprosos quan el protagonista torna a Judea i es troba a la seva mare i la seva germana en una cova malaltes de lepra.

Per això Jesús els troba quan va de camí i sent com ells criden demanar que els curi. Jesús els invita a seguir la Llei que obligava a un leprós que tingués la sort de guarir-se que es presentés als sacerdots per què donessin testimoni de la seva curació. I diu la narració evangèlica que mentre  hi anaven quedaren nets de la lepra, i que solament un d’ells en adonar-se de què havia quedat net de la malaltia tornà enrere a donar gràcies.

Diu una dita catalana que: “De desagraïts el món n’està ple”. És el que Jesús constata i palesa amb el seu comentari, I és que aquest fragment de l’evangeli ens invita a reflexionar sobre l’agraïment. ¿Som agraïts?

Un bolero antic començava amb aquestes paraules: “Gracias a la vida que me ha dado tanto”.

¿Hem pensat alguna vegada en tot el què se’ns ha donat gratuïtament ?. Avui la lepra es pot considerar eradicada. Però ¿ quines són ara les nafres que afecten a la nostra societat ?. Tenim sortosament de tot. Però som conscients i, així ho manifestem, que la nostra societat està malalta, i que amb el nostre consum desmesurat estem destruint el planeta. Potser el crit dels leprosos no estaria avui fora de lloc.

I nosaltres. ¿ Donem gràcies cada dia per tot el què hem rebut? La paraula eucaristia prové del grec en que “eukaristos” vol dir :gràcies. ¿Són les nostres Eucaristies veritablement accions de gràcies o són més aviat llista de peticions?. Si ens agrada que quan fem un favor que ens ho agraeixin ¿Per què nosaltres no fem el mateix?. I si som conscients de què hem rebut. cal que nosaltres també donem en justa correspondència.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

 __________________________________________    

DIUMENGE XXVIII DURANT L’ANY / Cicle C

 

Evangeli Lc 17,11-19

Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!». En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots».

Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?». Llavors li digué: «Aixeca’t i ves-te’n. La teva fe t’ha salvat».

  __________________

COMENTARI

Les paràboles d’aquest diumenge són ben conegudes de tots. I parlen d’amor o d’interès. Estan adreçades a ressaltar l’amor de Déu per a totes les seves criatures. Però on més clar es palesa aquest amor és en la que durant molt temps es va definir com a paràbola del “Fill pròdig”, i que darrerament s’anomena com la paràbola “Del pare que perdona”.

Perquè malgrat la ingratitud del fill, el pare sempre espera el retorn i surt diàriament a escrutar amb frisança l’horitzó amb l’esperança que es compleixi allò que tant desitja. Tornar a abraçar el seu fill, malgrat tot el que l’ha fet patir. Per això quan el fill s’agenolla per demanar-li perdó ell l’aixeca i l’abraça.

I Jesús que en aquell moment s’adreça als mestres de la Llei els planteja també la reacció del germà que s’ha quedat a casa. Rebutja l’actitud del pare. Com també ells que el criticaven per acollir a tothom sense preguntar res de la seva vida, ni com vivien, ni que feien. Jesús no discrimina. Jesús acull.

I aquesta qüestió és totalment real en el nostre món. Som més germà que rebutja, que pare que acull. Ho veiem en com tractem als que fugen de les guerres. Segons el color de la pell o la religió que professen els acollim de diferent manera.

I això si no som com el fill pròdig que estem dilapidant les nostres capacitats vivint una vida buida sense ideals i només preocupats per les coses materials. Però en aquest cas sempre som a temps de reaccionar. Què el Pare sempre està amatent i disposat a perdonar.

La reflexió que ens proposa aquestes paràboles, és senzilla. ¿Amb quin dels personatges de la paràbola ets sents més identificat?

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

  __________________________________________    

DIUMENGE XX DURANT L’ANY / Cicle C

Evangeli Lc 12,49-57

No he vingut a portar la pau, sinó la divisió

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l’hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits: Tres contra dos, i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra».

Deia també a la gent: «Quan veieu sortir un núvol a ponent, dieu tot seguit: “Ja ve la pluja”. I efectivament, la pluja arriba. I quan el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor”. I en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l’aspecte de la terra i el cel, i ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?».

_____________

COMENTARI

Quan els artistes de segles antics havien d’explicar els textos sagrats a un poble analfabet utilitzaven models que fossin entenedors. I per contar la temptació d’Adam i Eva en el Paradís, el model que varen fer servir va ser el d’una serp com la bèstia més rastrera i una poma com la fruita més vistosa. Però això ha creat, dins de l’ideari col·lectiu, la idea que la malifeta d’Adam i Eva va ser la de menjar una poma, desvirtuant la verdadera prohibició de menjar de l’arbre “Del bé i del mal”.

El que realment ens fa homes i ens diferencia dels animals és la nostra facultat de discernir. I robant la fruita de l’arbre “del bé i del mal” Adam i Eva varen adquirir plenament la capacitat d’obrar segons la seva consciència. I amb ells la va adquirir tota la humanitat. I és bonic veure com ells s’amaguen en el paradís i es troben nus davant de Déu. I com descriu el narrador les conseqüències de la seva malifeta. Han perdut la innocència. Seran però lliures i responsables dels seus actes.

Però aquesta llibertat i responsabilitat no tot-hom l’entén igual. Jesús en el seu testimoni i en el seu missatge és molt exigent. I ens demana a tots que també ho siguem. Però a vegades això, pot comportar haver d’enfrontar situacions complexes davant de les injustícies o inclús desavinences en el nucli familiar. Per això, encara que sembla contradictori, Jesús, que ens envia a ser portadors de Pau, ens avisi que aquesta Pau, no s’aconsegueix amb facilitat. Que caldrà afrontar situacions complexes, que en determinats moments ens poden disgustar i desanimar, sobretot quan veiem que esser estimats segueixen camins que jutgem equivocats, però que hem de respectar l’ús de la llibertat inherent a cadascú,

Però una cosa sí que és important. La fermesa en les pròpia conveccions. I ser conseqüents amb elles. Avui quan sembla que en una situació de relaxament moral, tot s’hi val, cal ser valents i denunciar quan calgui, en el nostre entorn, les coses i actituds que ens semblen impròpies. Potser en un primer moment, aquesta actitud, ens crearà algun problema. Però a la llarga, la persona que es pugui haver molestat ens ho agrairà,

Aquest fragment de l’evangeli de Lluc ens hauria de fer reflexionar sobre les nostres actituds que són d’alguna manera la manifestació de les nostres conviccions. Hem d’estar al dia, sí, però no a qualsevol preu ni renunciat al que creiem que és bo.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

__________________________________________    

DIUMENGE XV DURANT L’ANY / Cicle C

Evangeli Lc 10,25-37

Per a mi, qui són aquests altres?

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, un mestre de la Llei, per provar Jesús s’alçà i li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?». Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?». Ell contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix». Jesús li diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs».

Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I per a mi, qui són aquests altres?». Jesús prosseguí: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i caigué en mans de lladres, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita, quan arribà al lloc, passà de llarg per l’altra banda. Però un samarità que viatjava per aquell indret, quan arribà i el veié se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà. L’endemà, quan se n’anava, donà dos denaris a l’hostaler dient-li: Ocupa’t d’ell i, quan jo torni, et pagaré les despeses que hagis fet de més. Quin d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar, en l’home que havia caigut en mans de lladres?». Ell respongué: «El qui es va compadir d’ell». Jesús li digué: «Doncs tu fes igual».

  ________________________

COMENTARI

Jesús utilitza sempre circumstàncies properes per fer entendre a la gent els conceptes més importants del seu missatge. Però a vegades, a nosaltres, de tant sentir el mateix text, no el valorem com cal.

Per això fa uns 40 anys, en una trobada de Joves a Montserrat, en la Missa del diumenge va correspondre la lectura del mateix fragment de l’evangeli que es proclamarà  el proper cap de setmana.

El lector va començar la lectura i després de dir. “Baixava un home de Jerusalem a Jericó”, va parar-la tot dient: “Aquest evangeli ja el sabem tots” I tot seguit en va fer una lectura totalment lliure i actualitzada per a l’època i l’entorn.

Va dir.” Anava un ciclista per una carretera i va tenir un greu accident que el va deixar tolit. Va passar per allà un sacerdot, es va aturar, però com que feia tard per anar a celebrar una Missa en un poble proper va seguir el seu camí. Va passar també un senyor amb un flamant cotxe, però com que era gairebé nou va tenir por de què l’embrutés de sang i va marxar. Va passar poc després un comerciant que va estar a punt de recollir-lo. No obstant això, es va plantejar el temps que després perdria amb gestions i declaracions en els atestats i va marxar. Poc després va passar una parella de “hippies” amb un destartalat dos cavalls, el varen recollir, el portaren a l’hospital i el visitaren posteriorment fins que va ser donat d’alta”.

Avui potser no faríem la mateixa lectura lliure d’aquest fragment de l’evangeli. Però davant de desnonaments, d’estadístiques sobre desnutrició infantil, d’onades de refugiats, d’avis desatesos. ¿Amb quin personatge d’aquest evangeli et sents retratat?  ¿Ets dels que diuen; “Això no és el meu problema”?  O potser ¿ I jo que hi puc fer ?

Res del que passa al nostre voltant ens és aliè. Jesús li diu al jove que vagi i actuï. Aquest missatge segueix sent avui més vàlid que mai. Amb el petit esforç i col·laboració de cadascú de nosaltres es poden canviar les coses. Tots som responsables i no hem d’excusar la nostra inoperativitat culpant de tot als governs de torn..

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

________________________________________    

Diumenge després de Pentecosta

SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT

Evangeli Jo 16,12-15

Tot allò que és del Pare és meu;

l’Esperit Sant rebrà d’allò que és meu i us ho anunciarà

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada. Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l’esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d’allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu; per això dic que tot allò que us anunciarà, ho rep d’allò que és meu».

  _________________________

COMENTARI

Aquest diumenge celebrem la darrera festa important de l’any litúrgic, abans de la seva cloenda el mes de novembre amb la festa de Crist rei. Entrarem en el període que denominarem com  “diumenges durant l’any”.

I aquesta festa és rellevant perquè celebrem el que és el nucli de la nostra Fe. L’existència d’un Déu trinitari. El diumenge passat celebràvem com l’Esperit es diposita sobre cadascun dels apòstols i els infon força i saviesa. Era el compliment de l’anunci que segons el text de l’evangeli de Joan va fer Jesús als seus deixebles i amb ells a tots els que, a l’esdevenir dels segles, creuran en Ell i procuraran ser fidels al seu missatge.

Jesús en aquest text exposa clarament l’essència de la Trinitat. Diu: “Tot el que és del Pare és meu.: per això us dic que allò que us anunciarà, ho rep d’allò que és meu”. Una simbiosi perfecta.

Ja des dels inicis del cristianisme la tradició popular ha adjudicat a cadascuna de les persones de la Santíssima Trinitat una funció específica. Al Pare la Creació, al Fill la Redempció i a l’Esperit la santificació I a més la iconografia popular  ha representat al Pare com un Avi venerable, a Jesús clavat en creu i a l’Esperit amb forma de colom recordant la seva presència en el Baptisme de Jesús. I Gaudí, ho sintetitza quan a sobre de l’altar major de la Sagrada Família projecta un con de llum abraçant la creu i un colom.

Si diàriament quan comencem les nostres pregàries i molt particularment les celebracions eucarístiques, ho fem en el nom de Pare, del Fill i de l’esperit Sant, avui caldria fer-ho amb més convenciment . Perquè com diu la lletra d’una de les cançons que cantem en els actes litúrgics; Jo crec en Vos, Bon Déu, vivent misteriós ben a prop meu.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

__________________________________________    

DIUMENGE IV DE PASQUA / Cicle C

 

Evangeli Jo 10,27-30

Jo dono la vida eterna a les meves ovelles

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u».

  _________________________________________  

COMENTARI

La figura del pastor ha estat molt important en la iconografia cristiana des dels primers temps del cristianisme. Amb moltes confessions cristianes anomenen pastor a la persona que presideix la comunitat de fe. La figura del manelic ha estat present en els pessebres des del seu inici i curiosament la pandèmia de la Covid-19 en la cerca de la “immunitat  de ramat”, ha palesat un fet que teníem oblidat: la igualtat de tots, dones i homes, aris o semites, blancs o de colors, sigui quin sigui el continent d’origen.

Però és curiós com juga Joan, tant en l’Apocalipsi com en el fragment que llegirem del seu Evangeli amb els conceptes d’Anyell i Pastor. Jesús que s’ha definit com a Pastor que coneix i estima cadascuna de les seves ovelles fins a donar-les la “vida eterna” és presentat en l’Apocalipsi com ​l’​Anyell immolat què gràcies a la seva entrega ha merescut la “vida eterna” promesa a les seves ovelles, aquelles que han passat per la gran tribulació.

Avui, en aquests moments convulsos aquella definició de l’AMOR que es concreta en “Donar, rebre i compartir” és més vigent que mai. Avui, sobretot, la solidaritat és imprescindible. Si en l’Eucaristia ens unim a Jesús i Ell estima cadascú de nosaltres. ¿Com podem restar insensibles davant de les mancances alienes?

Les lectures d’aquest diumenge ens inviten doncs a revisar el nostre compromís seguint l’exemple de Jesús. I viure, com feien els habitants de Perga, un cop coneixeran la Paraula de Déu. Feliços  i plens d’alegria i  de l’Esperit Sant. Som cridats a ser transmissors d’esperança i constructors de pau.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

__________________________________________    

DIUMENGE DE RAMS

PASSIÓ DEL SENYOR / Cicle C

Evangeli Lc 22,14-23,56

Passió de nostre Senyor Jesucrist segons sant Lluc

Com desitjava menjar amb vosaltres

aquest sopar pasqual abans de la meva passió

Arribada l’hora, Jesús es posà a taula, i els apòstols s’hi posaren amb ell. Jesús els digué: + «Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió! Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que la Pasqua s’haurà complert en el Regne de Déu». C. Després prengué un calze, pronuncià l’acció de gràcies i digué: + «Preneu això i repartiu-vos-ho, perquè us asseguro que des d’ara ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya fins que haurà arribat el Regne de Déu».

 

Feu això que és el meu memorial

  • Llavors prengué el pa, digué l’acció de gràcies, el partí i els el donà tot dient: + «Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Feu això que és el meu memorial». C. I feu igualment amb el calze, havent sopat, tot dient: + «Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres. Però mireu, la mà del qui em traeix és aquí, juntament amb la meva, sobre aquesta taula, perquè el Fill de l’home fa el seu camí, com havia estat decidit per endavant. Però ai de l’home que el traeix».

Jo em comporto entre vosaltres com el qui serveix

  • Ells començaren a discutir quin d’ells seria capaç de fer una cosa com aquesta. Després hi hagué una disputa entre ells sobre quin havia de ser considerat el més important. Jesús els digué: + «Els reis de totes les nacions disposen com a amos dels seus súbdits, i els qui tenen autoritat es donen el títol de “benefactors”. Entre vosaltres no ha de ser pas així: el més important d’entre vosaltres s’ha de comportar com si fos el més jove, i el qui mana s’ha de comportar com el criat que serveix. Qui és més important, el qui seu a taula o el criat que el serveix? Oi que ho és el qui seu a taula? Doncs jo em comporto entre vosaltres com el qui serveix. Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en els moments de prova, i jo us dono la investidura reial que el meu Pare m’ha donat a mi: vosaltres menjareu i beureu a taula amb mi en el meu Regne, i us asseureu en trons per governar les dotze tribus d’Israel.

Tu, quan sigui l’hora, conforta els teus germans

  • Simó, Simó, Satanàs us ha reclamat a tots per garbellar-vos com el blat, però jo he pregat per tu perquè no defalleixi la teva fidelitat. I tu, quan sigui fora, conforta els teus germans». C. Pere li digué: S. «Senyor, estic disposat a anar amb vós a la presó i a la mort». C. Jesús li respon: + «T’ho asseguro, Pere: Avui, abans no canti el gall, hauràs negat tres vegades que em coneixes».

Tot el que es refereix a mi s’està complint

  • I els digué: + «Quan us vaig enviar sense bossa, ni sarró ni calçat, us va faltar mai res?» C. Li respongueren: S. «No ens va faltar res». C. Ell els digué: + «Doncs ara, si teniu bossa emporteu-vos-la, amb el sarró i tot, i si no teniu espasa, veneu-vos el mantell per comprar-vos-la; perquè allò que diu l’Escriptura: “El van comptar entre els delinqüents”, us asseguro que s’ha de complir en mi; tot el que es refereix a mi s’està complint». C. Ells li digueren: S. «Senyor, aquí hi ha dues espases». C. Els respongué: + «N’hi ha de sobres».

En ple combat interior pregava més intensament

  • Llavors sortí i se n’anà com de costum, a la muntanya de les Oliveres. El seguiren també els seus deixebles. Arribat al lloc els digué: + «Pregueu Déu que no us deixi caure en la temptació». C. Ell s’allunyà a una distància com la d’un tir de pedra, s’agenollà i pregava amb aquestes paraules: + «Pare, si vós ho voleu, allunyeu de mi aquest calze; però que no es faci la meva voluntat sinó la vostra». C. Se li aparegué un àngel del cel que el confortava. En ple combat interior, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que queien fins a terra. Quan s’aixecà de la pregària, se n’anà cap als deixebles i els trobà adormits de tristor; i els digué: S. «Per què dormiu? Aixequeu-vos i pregueu, que no caigueu en la temptació».

Judes, amb un bes traeixes el Fill de l’home?

  • Encara parlava Jesús quan arribà gent; el qui es deia Judes, un dels dotze, els anava al davant i s’acostà a Jesús per besar-lo. Jesús li digué: + «Judes, amb un bes traeixes el Fill de l’home?» C. Els qui anaven amb Jesús quan veieren el que passava digueren: S. «Senyor, ataquem amb l’espasa?» C. I un d’ells donà un cop d’espasa al criat del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta. Però Jesús digué: + «Deixeu-los estar». C. I li tocà l’orella i el curà. Llavors Jesús digué als grans sacerdots, als oficials de la guàrdia del temple i als notables que havien vingut allà per detenir-lo: + «Heu vingut armats amb espases i garrots, com si jo fos un bandoler. Mentre estava amb vosaltres al temple cada dia, no em vau tocar mai. Però ara és la vostra hora, ara les tenebres tenen el poder».

Pere, així que va ser fora, va plorar amargament

  • Ells se l’endugueren pres i el portaren al palau del gran sacerdot. Pere el seguia de lluny. Encengueren foc al mig del pati, s’assegueren al voltant i Pere s’assegué amb ells. Una criada que el veié assegut vora el foc, se’l mirà i digué: S. Aquest home també anava amb ell». C. Ell ho negà: S. «No, dona; no el conec de res». C. Poc després un altre que el veié li deia: S. «Tu també ets d’ells». C. Pere li contestà: S. «No, home; no ho soc pas». C. Cosa d’una hora més tard, un altre s’hi entossudí: S. «Segur que aquest era d’ells: fins se li coneix que és galileu». C. Pere respongué: S. «No, home; no sé de què em parles». C. En aquell moment, mentre el gall cantava, el Senyor es girà i mirà Pere; Pere es recordà de les paraules que el Senyor li havia dit: «Avui, abans no canti el gall, m’hauràs negat tres vegades». I així que va ser fora, va plorar amargament.

Prova de profetitzar: endevina qui t’ha pegat

  • Els homes que guardaven Jesús, per burlar-se’n, li tapaven la cara, li pegaven i li deien: S. «Prova de profetitzar: endevina qui t’ha pegat». C. I deien moltes més coses per injuriar-lo.

Portaren Jesús al sanedrí

  • Quan es va fer de dia es van reunir tots els notables del poble, els grans sacerdots i els mestres de la Llei i portaren Jesús al sanedrí. Allà li demanaven: S. «Si ets tu el Messies, digue’ns-ho». C. Ell els contestà: + «Si us dic que sí, no em creureu. Si us faig preguntes, no em respondreu. Però des d’ara el Fill de l’home estarà assegut a la dreta del Poder de Déu». C. Tots li digueren: S. «Per tant, ets el Fill de Déu?» C. Ell els respongué: + «Sí que ho soc, teniu raó». C. Ells digueren: S. «Quina falta ens fan els testimonis? Nosaltres mateixos ho hem sentit dels seus propis llavis».

No trobo res en aquest home per a poder-lo inculpar

  • Llavors (els notables del poble, els grans sacerdots i els mestres de la Llei) s’alçaren tots i el dugueren a Pilat. I començaren així la seva acusació: S. «Hem trobat aquest home que subleva el nostre poble, prohibeix de pagar tribut al Cèsar i pretén que és el Messies, el rei». C. Pilat l’interrogà: S. «Ets tu el rei dels jueus?» C. Ell li respongué: + «Sí, teniu raó». C. Pilat digué als grans sacerdots i a la gent: S. «No trobo res en aquest home per a poder-lo inculpar». C. Ells insistien: S. «Somou el poble, escampant les seves doctrines per tot el país dels jueus. Havia començat a Galilea i no ha parat fins aquí». C. Quan Pilat sentí això, preguntà si aquell home era galileu. En saber que pertanyia a la jurisdicció d’Herodes, l’hi envià. Precisament aquells dies Herodes es trobava a Jerusalem.

Herodes, amb la seva tropa, el menyspreà

  • Herodes s’alegrà molt de veure Jesús: feia temps que ho desitjava, perquè en sentia parlar i confiava veure-li fer algun miracle. Li feia moltes preguntes, però Jesús no li contestà res. Els grans sacerdots i els mestres de la Llei hi eren presents i l’acusaven amb força. Però Herodes amb la seva tropa, el menyspreà i, per riure’s d’ell, li posà un vestit sumptuós i l’envià altre cop a Pilat. Aquell dia Herodes i Pilat, que havien estat enemistats, es reconciliaren.

Pilat entregà Jesús a la pena que ells volien

  • Pilat cridà els grans sacerdots, les autoritats i la gent, i els digué: S. «M’heu portat aquest home com si sublevés el poble, però jo, que l’he interrogat davant vostre, no trobo que hagi comès cap dels delictes de què l’acuseu. Ni tampoc Herodes, que ens l’ha tornat a enviar. Ningú no ha trobat res que mereixi la pena de mort. Per tant, li donaré un càstig per escarmentar-lo, i el deixaré anar». C. Però tota la multitud cridà: S. «Mateu-lo, aquest; indulteu-nos Bar-Abàs». C. Bar-Abàs havia estat empresonat amb motiu d’una revolta i d’un assassinat que hi havia hagut a la ciutat. Pilat tornà a parlar-los amb el desig de deixar lliure Jesús. Però ells cridaren: S. «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo». C. Pilat respongué per tercera vegada: S. «Per què? Quin mal ha fet? Jo no trobo que hagi comès res que pugui merèixer pena de mort; li donaré un càstig per escarmentar-lo i el deixaré anar». C. Però ells insistien demanant amb grans crits que el crucifiquessin. I s’imposaven a força de cridar. Llavors Pilat es decidí a concedir-los allò que demanaven: indultà aquell que era a la presó per revolta i assassinat, i entregà Jesús a la pena que ells volien.

Dones de Jerusalem, no ploreu per mi

  • Quan se l’enduien, agafaren un tal Simó de Cirena, que venia del camp, i li carregaren la creu perquè la portés darrere Jesús. El seguia una gran gentada del poble, i també moltes dones endolades, que el planyien. Jesús es girà cap a elles i els digué: + «Dones de Jerusalem, no ploreu per mi: ploreu per vosaltres i pels vostres fills. Perquè vindran dies que la gent dirà: “Felices les que no tenen fills, les entranyes que no han posat ningú al món i els pits que no han criat”. Llavors diran a les muntanyes: “Caieu damunt nostre”, i als turons: “Cobriu-nos”. Perquè si a un arbre verd fan això, què serà de l’arbre sec?».

Pare, perdoneu-los que no saben el que fan

  • En portaven dos més: uns criminals que havien de ser executats amb ell. Quan arribaren a l’indret anomenat Gólgota, el crucificaren juntament amb els criminals, un a la dreta i un altre a l’esquerra. Jesús deia: + «Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan». C. Es repartiren els seus vestits i se’ls jugaren als daus. La gent s’ho estava mirant. Les autoritats deien, rient-se’n: S. «Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit». C. Els soldats també se’n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien: S. «Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix». C. Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «El rei dels jueus».

Avui seràs amb mi al paradís

  • Un dels criminals penjats a la creu, també li deia insultant-lo: S. «No ets el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres». C. Però l’altre, renyant-lo, li respongué: S. «Tu que estàs sofrint la mateixa pena, tampoc no tens temor de Déu? I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal». C. I deia: S. «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne». C. Jesús li respongué: + «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís».

Pare, confio el meu alè a les vostres mans

  • Ja era cap al migdia quan s’estengué per tota la terra una foscor fins a mitja tarda: el sol s’havia eclipsat. La cortina que tancava el santuari, s’esquinçà per la meitat, i Jesús cridà amb tota la força: + «Pare, confio el meu alè a les vostres mans». C. I havent dit això, expirà.

Aquí tothom s’agenolla, i fa una pausa.

  • El centurió, després de veure el que havia passat, en donava glòria a Déu i deia: S. «És veritat: aquest home era innocent». C. I tota la gent que era present en aquell espectacle, després de contemplar tot el que havia passat se’n tornava donant-se cops al pit. Tots els seus coneguts i les dones que l’havien seguit des de Galilea es mantenien a distància mirant-s’ho.

Josep posà el cos de Jesús en un sepulcre

  • Hi havia un home que es deia Josep, membre del sanedrí, home noble i bo, natural d’Arimatea, població dels jueus, que esperava el Regne de Déu i no estava d’acord amb tot allò que el sanedrí havia decidit i havia fet. Aquest home anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús, el desclavà, l’amortallà amb un llençol i el posà en un sepulcre tallat a la roca, on encara no havia estat posat ningú. Era el divendres, quan ja començava el capvespre del dissabte. Les dones que havien vingut amb Jesús des de Galilea seguiren fins allà, veieren el sepulcre i com havia estat enterrat el seu cos, i se n’anaren a comprar perfums i ungüents. I durant el dissabte guardaren el repòs que la llei prescrivia.

  _________________________________

COMENTARI

Els fragments dels Evangelis que es llegiran el proper diumenge susciten en nosaltres sentiments molt diferents.

Els que acumulem ja molts anys en el nostre DNI, recordem amb nostàlgia la celebració de la benedicció dels rams. Com dies abans anàvem a comprar la palma o el palmó, amb quin desfici ho guarníem amb un llaç i algunes llaminadures. Com anàvem “a beneir” amb els pares, avis i padrins i com després portàvem la palma o el palmó a l’església més propera i el Dijous Sant intentàvem esbrinar on era la nostra palma o el nostre palmó en el Monument que es construïa per a la Reserva de les Hòsties consagrades fins a la celebració del Divendres Sant. Era una forma de compartir el goig amb què els habitants de Jerusalem varen rebre a Jesús.

Però la contemplació de la Passió desvetlla en nosaltres un altra mena de sentiments. Cadascú sap què és el que més el commou d’aquells darrers moments de la vida de Jesús. Per a uns serà el fet que Jesús, coneixedor de què li espera i poden fugir, roman a Getsemaní conscient de quina és la seva missió. Per altres serà imaginar el sofriment d’una flagel·lació inhumana i la posterior coronació amb espines. Per a alguns serà imaginar el dolor que comporta que uns claus travessin les mans trencant tots els ossos. Alguns trobaran a faltar avui dia, la valentia d’unes dones que desafiant una condemna injusta s’apropen a Jesús. I per alguns el què més els colpirà serà el perdó de Jesús cap als seus botxins.

Però la lectura de la Passió palesa que hi ha coses que malgrat haver passat vint segles no han canviat. La manipulació de les masses, les declaracions malintencionades de testimonis en els judicis i sobretot la befa a la veritat. En la onversa amb Pilat, Jesús li diu que Ell ha vingut per “donar testimoni de la veritat”. I Pilat li respon amb una pregunta. I, què és la veritat?  El què no sabem és el to de la pregunta de Pilat, Si va ser una pregunta inquisitiva o va ser en to burleta, ridiculitzant la resposta de Jesús.

Cada dia estem rebent informacions contradictòries de diversos fets. Estem en ​l’​època de les “fake news”. I nosaltres ¿com reaccionem?  ¿Intentem escatir on és la veritat? ¿Ens creiem la versió que més ens satisfà?,

I quan es parla de transparència per evitar dubtes i que la veritat resplendeixi ¿Som nosaltres prou transparents?. Jesús va dir que havia vingut per “donar testimoni de la veritat”. Nosaltres, els seus seguidors ¿Som conseqüents amb el seu missatge?

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

Copyright @ 2024 Secretariat Diocesà d’Apostolat Seglar. Tots el drets reservats

Un web de