DIUMENGE XV DURANT L’ANY / Cicle A

Lectura primera Is 55,10-11

La pluja amara la terra i la fa germinar

Lectura del llibre d’Isaïes

Diu el Senyor: «Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar fins que dona el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat».

Salm responsorial 64,10abcd.10e-11.12-13.14 (R.: Lc 8,8)

Lectura segona Rm 8,18-23

Tot l’univers creat està atent, esperant que es reveli

d’una vegada la glorificació dels fills de Déu

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma

Germans, jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s’ha de revelar en nosaltres. Perquè tot l’univers creat està atent, esperant que es reveli d’una vegada la glorificació dels fills de Déu. L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda no perquè ell ho hagi volgut, sinó que un altre l’hi ha sotmès, donant-li, però, l’esperança que un dia serà alliberat de l’esclavatge d’aquesta situació desgraciada, per obtenir la llibertat, que és la glorificació dels fills de Déu. Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors com la mare quan infanta. Però no és ell tot sol. També nosaltres, els qui ja posseïm l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem igualment dins nostre, esperant l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit.

Al·leluia

Evangeli Mt 13,1-23

El sembrador va sortir a sembrar

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

Aquell dia, Jesús sortí de casa i s’assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell, que pujà a una barca i s’hi assegué. Tota la gent es quedà vora l’aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb la calor s’assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l’ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles, que ho senti».

Els deixebles s’acostaren i li preguntaren: «Per què els parleu en paràboles?». Ell respongué: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i en tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia: “Per més que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res. El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls, no fos cas que si els seus ulls hi veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es convertissin, i jo els retornés la salut”. Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i de poder sentir. Us ho dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.

Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador: la llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne però no l’entenen, el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d’ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la Paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida.

La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l’ofeguen i no dona fruit.

La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l’han entesa, i per això dona fruit: o cent, o seixanta, o trenta».

_______________________

_COMENTARI

La pedagogia és un art, però per ser un bon mestre s’ha de tenir el do d’ensenyar. Això suposa tenir l’habilitat d’obrir les ments, crear inquietuds i donar pautes per cercar les adequades respostes, sabent a més que no tothom té la mateixa capacitat per entendre.

Jesús s’adreçava a uns convilatans que moltes vegades no sabien ni llegir ni escriure. Per això utilitzava les experiències de la seva vida quotidiana per bastir unes paràboles que fossin entenedores per a tots. I en el cas de la paràbola del sembrador, va explicar, a més, clarament als seus deixebles com identificar l’actitud de les persones amb els diferents llocs on cau la llavor.

Però Jesús volia que el seu missatge tingués sentit en cada moment de la història. Per això ens cal fer un esforç d’imaginació per suposar com Jesús definiria avui les nostres actituds davant de la pandèmia del Covid-19 segons la paràbola del sembrador.

Potser diria que la llavor que cau arran del camí són aquells que no accepten els avisos dels epidemiòlegs i neguen la realitat de la pandèmia. Què la que cau en un terreny rocós son aquells que si que accepten que hi ha un problema però que consideren que no va amb ells. Què la que cau enmig dels cards són aquells que tot admetent la gravetat de la malaltia i la seva facilitat de propagació tenen pressa per sortir de  les limitacions imposades per interessos espuris.

Per últim la llavor que cau en terra bona són aquells que no sols compleixen les normes de protecció recomanades, sinó que s’esforcen per col·laborar a què es facin realitat cada dia les pregàries de “Pare nostre” i “El nostre pa de cada dia”, per a tots aquells a qui la pandèmia ha marginat de la societat, perquè la “nova normalitat” s’acosti cada cop més a la fraternitat que Jesús va venir a ensenyar quan va dir que tots som germans i fills d’un mateix Pare.

I si has volgut fer l’esforç d’imaginació, ¿amb quin grup t’identifiques? ¿Quines han estat i són les teves actituds?

_{Jaume Saladrigas}

_{Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials}

____________________________

Diumenge després de la Santíssima Trinitat

SOLEMNITAT DEL SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST

Evangeli Jo 6,51-58

La meva carn és un veritable menjar

i la meva sang és una veritable beguda

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps Jesús digué als jueus: «Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món». Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s’ho pot fer, aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre».

 _{____________________________________________________________________}

_COMENTARI

Després què a l’any 1000 no s’acomplissin els mals averanys que pronosticaven la fi del món, la humanitat va respirar alleujada i es va anar desenvolupant la necessitat de celebrar amb solemnitat els fets que considerava importants. I es va anar gestant la consciència  que, quelcom tan important com la institució del sagrament de l’Eucaristia, el gran regal de Jesús, no es celebrava amb prou solemnitat el Dijous Sant, per estar dins de la Setmana Santa i que calia instaurar una festa per celebrar-ho adequadament. I fou així, com a la ciutat de Lieja, l’any 1246 a proposta de la religiosa Juliana de Cornillon es va celebrar per primera vegada la diada del Corpus Christi. L’any següent el dia 11 d’agost el papa Urbà IV la va instituir formalment mitjançant la butlla “Transiturus hoc mundo”. Fixant per a la seva celebració el dijous següent a la festa de la Santíssima Trinitat. I tanta importància va arribar a tenir aquesta festa que en el refranyer espanyol podem trobar un proverbi que diu.

Tres jueves hay en el año

que relucen más que el sol

Jueves Santo, Corpus Christi

y el día de la Ascensión.

El fet de que la celebració d’aquestes dues darreres festes s’hagi traslladat a diumenge (excepte els llocs on s´ha mantingut la tradició ) a fet perdre una mica l’esplendor que tenien aquestes celebracions. Queda encara el costum en alguns pobles de construir catifes florals en els carrers per on passa la processó del Santíssim dins de la custòdia.

Joan recull en aquest fragment del seu evangeli l’anunci de Jesús de com té previst perpetuar-se després de la seva mort i del retorn al Pare. Però en els termes en què ho explicita es normal que la gent no ho entengués, ja que més aviat sembla una invitació a l’antropofàgia. Però després del Dijous Sant tot queda més clar. I Jesús que dirà als seus deixebles que Ell és “el camí, la veritat i la vida” els invita a alimentar-se d’Ell. I així com el pa és aliment pel cos i el vi passa a la sang, el menjar el Pa eucarístic i veure del calze ens imbueix de l’ Esperit de Jesús. Si com diu el diccionari, un memorial és “Festa commemorativa d’uns fets passats, que en recordar-los, fa presents”, cada Missa és una nova celebració del sopar pasqual de Jesús.

I quan passats aquests temps d’angoixa, que ha suposat el confinament, ens tornem a retrobar en les celebracions eucarístiques estem amatents als texts de les cançons, per interioritzar les seves lletres.  Cantem per exemple.

” L’aliment que hi ha en aquesta taula, ens dona la força d’estimar”

o “Cal que tots mengem del mateix pa, cal que tots bevem del mateix vi,

ens cal dir, ben units, tot pregant els uns pels altres, germans,

CRIST ENS HA SALVAT.

I tu, ¿ com correspons a aquest regal ? Procurem fer realitat el què es cantava a l’himne del Congrés  Eucarístic que es va  celebrar a Barcelona l’any 1952.

“Cristo en todas las almas y en el mundo la paz”

_{Jaume Saladrigas}

_{Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials}

________________________________

DIUMENGE V DE PASQUA / Cicle A

 Evangeli Jo 14,1-12

Jo soc el camí, la veritat i la vida

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig». Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?». Jesús li diu: «Jo soc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi. Si m’heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare: des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist». Li diu Felip: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més». Jesús li diu: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic no venen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Us ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare».

 _{________________________________________________________________________________}

_COMENTARI

En els seus exercissis espirituals, Sant Ignasi ens proposa reflexionar, entre d’altres, sobre dues qüestions. D’on venim i cap on anem. Molts estudis d’arqueòlegs, biòlegs i genetistes ens poden ajudar a entendre el perquè de com és actualment cadascú de nosaltres. I en què fa referència a la part espiritual el Gènesi ens explica simbòlicament com Déu dóna vida a un cos de fang, alenant sobre d’ell. És la creació de l’ànima que «al llarg dels segles» es repeteix en cadascú de nosaltres.

Sant Joan, en aquest fragment del seu Evangeli, que molt sovint es llegeix en els tanatoris en les Misses de comiat, ens explica com Jesús, tot preparant els seus deixebles pel seu retorn al Pare el dia de l’Ascensió, els assegurava que tots els éssers humans al final de la seva vida, tenen lloc a la Casa del Pare. És l’esperança que mitiga la pena quan es mort algú proper a nosaltres i que ens anima a afrontar amb serenitat els darrers moments de la vida. Venim de Déu i a Ell retornarem.

Però entre un punt de partida i l’arribada hi ha un camí i aquest pot ser molt variat i es pot fer de diferents maneres. Pot ser recte o amb giragonses, el podem fer sols o acompanyats i el podem fer amb lentitud o ràpidament.

El fragment de l’evangeli d’aquest diumenge ens invita a reflexionar (i més ara que gràcies al confinament disposem de més temps) com estem fent aquest camí.  I si el fem acompanyats què tal són les companyies que hem triat. Com diu una cançó molt coneguda som pelegrins. Permeteu-me que acabi aquest comentari amb la lletra d’aquesta cançó.

Vell pelegrí, jo vaig fent via

com foraster arreu del món.

Però estic segur, què en l’altre vida

m’acollirà el Déu pietós.

    _{Jaume Saladrigas}

    _{Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials}

____________________________________

DIUMENGE DE PASQUA

LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

Evangeli Jo 20,1-9

Havia de ressuscitar d’entre els morts

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat». Llavors Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi entrà. Darrere d’ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc.

Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

En lloc d’aquest evangeli es pot llegir el de la Nit Santa (Any A, B o C). A la missa vespertina, també el pot substituir l’evangeli del diumenge III de Pasqua del cicle A (els deixebles d’Emaús, Lc 24,13-35).

_COMENTARI

Per poder entre millor aquest fragment del capítol 20 de l’evangeli de Joan que, es llegirà aquest diumenge, caldria repassar els darrers versicles del capítol 19, en els que s’exposen les preses amb què van haver d’amortallar Jesús, ja que era el dia de la preparació de la Pasqua i els cossos dels crucificats no podien quedar penjats a la creu,  Jesús havia mort a l’hora nona, i s’havia de respectar el dissabte. Per tant disposaven de poc temps per amortallar-lo adequadament. Per això els evangelistes ens expliquen com a primera hora del diumenge Maria Magdalena i les altres dones que estaven amb Maria al peu de la creu anaren al sepulcre per completar l’amortallament de Jesús segons la tradició jueva.

Però en l’època en què va viure Jesús els testimonis només eren vàlids si provenien de dos homes. Els de les dones no tenien cap valor. Per això Maria Magdalena va a cercar a dos dels apòstols. Joan ho explica en primera persona perquè és un dels dos testimonis visuals. I ho remarca quan diu: “llavors va entrar també el deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué”. Malgrat haver viscut tres anys amb Jesús, i haver estat un dels que van acompanyar-lo a la muntanya del Tabor en la Transfiguració, encara tenia uns dubtes raonables de qui era realment Jesús. I en fa una confessió explícita quan posa en boca de Jesús, en el seu diàleg amb Maria Magdalena. “Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, el meu Déu que és el vostre Déu”.

La nostra Fe se sustenta precisament, en el testimoni de Joan, de Pere i de les dones, que havent acompanyat a Jesús fins a la creu, es van trobar el sepulcre buit quan hi anaren per millorar l’amortallament de Jesús. Jesús va morir sentint-se abandonat del Pare, però acompanyat per familiars que reberen les seves despulles i que volien amortallar-lo segons els costums de l’època. Avui però, per culpa del Covid-19, moltes persones moren soles, sense l’escalf de la família i a més aquesta, no rep el cos, per poder-lo enterrar com desitjaria. En aquests moments és més necessari que mai l’esperança amb un futur retrobament a la casa del Pare.

I si una reflexió s’imposa en aquest diumenge de Pasqua és que una altra forma de vida és possible, amb menys materialisme i amb més solidaritat. És el missatge de Jesús. “Som germans i fills d’un mateix Pare”.

_{Jaume Saladrigas}

_{Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials}

Evangeli Mt 17,1-9

La seva cara es tornà resplendent com el sol

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se’ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n’estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo». En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s’acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.

Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d’aquella visió fins que el Fill de l’home no hagués ressuscitat d’entre els morts.

_COMENTARI

Potser un parell de consideracions prèvies ens poden ajudar a reflexionar millor sobre què en podem extreure de profit personal d’aquest fragment de l’evangeli de sant Mateu.

La primera és sobre les modificacions que en els verbs o noms provoca anteposar el prefix “trans”. Una és el concepte de canvi. Quan diem transformar parlem de canviar de forma. Quan diem transgènere ens referim a algú que ha canviat de sexe. I si diem transfigurar ens referim a un canvi d’aspecte exterior. Però si parlem d´un transport entenem que es tracta de portar quelcom més lluny. I si parlem d’un vol transoceànic, volem dir que volem a l’altre costat de l’Atlàntic. Així doncs a més del concepte “canvi” el prefixa trans també pot significar “més enllà de”.

La segona consideració ens porta a la creença que tenien els jueus de què abans de la vinguda del Messies tornaria el profeta Elies que segons la Bíblia va ser arrabassat en un carro de foc.

És evident que l’evangelista en la seva narració ens parla d’un canvi en la figura de Jesús. Però ¿què descobreixen els apòstols en aquell indret de la muntanya? ¿Per què l’evangelista situa Moisès i Elies al costat de Jesús? Moisès ha estat el legislador que ha donat al poble els Manaments pels quals s’han regit sempre. Per tant la seva presència avala la nova Llei de l’amor que Jesús ve a instaurar. I la presència d’Elies confirma davant dels apòstols que Jesús és el Messies que espera el poble.

Els apòstols doncs van entendre que era realment el que amagava la figura d’aquell home al qui seguien embadalits per les seves ensenyances. I nosaltres ¿en quin moment de la nostra vida vàrem descobrir qui era Jesús i el valor del seu missatge? I aquest descobriment ¿ha transformat d’alguna manera els nostres comportaments, els nostres valors i la nostra manera de viure?

_{Jaume Saladrigas}

_{Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials}  

Evangeli Mt 5,13-16

Vosaltres sou la llum del món

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust, amb què la tornarien salada? No serà bona per a res. La llençaran al carrer i que la gent la trepitgi.

Vosaltres sou la llum del món. Un poble dalt d’una muntanya no es pot amagar. Tampoc, quan algú encén un llum, no el posa sota una mesura, sinó en un lloc alt, i fa llum a tots els qui són a casa. Igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors, en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel».

_COMENTARI

La sal en temps de Jesús i fins a la meitat del segle passat era un element indispensable per la vida humana, ja que a més de donar sabor als aliments servia per conservar-los. I no diguem de la llum, ja que la seva absència limita molt tota activitat. Jesús en aquest fragment de l’evangeli de Mateu ens confronta amb dos elements importants de la vida.

Però tots sabem per experiència que un menjar amb poca sal és poc gustos, però que un excés de salt el fa immenjable. Igualment un excés de llum que ens enlluerni ens impedeix veure què hi ha més enllà. ¿Quina és doncs, la mesura apropiada de sal i de llum per tenir un menjar saborós o una visió correcta?  Per respondre adequadament a la invitació de Jesús de ser sal i llum ¿com cal que ens comportem?

En l’ordenació dels diaques el Bisbe ordenant dóna la següent recomanació a l’aspirant: “Predica el què creus, creu en el què fas i fes el què prediques”. I aquesta recomanació val per a tots,  per a ser llum i sal ens cal tenir una fer arrelada. Potser no som cridats a predicar, ni tenim prou formació per fer-ho. Però si “un exemple val més que mil paraules” si som cridats a donar testimoni. ¿I com cal que aquest sigui?. Doncs amb una vida moderada i amb coherència amb el què hom creu.

I si molts creients són exemple per la seva vida coherent, ¿No serà un escàndol el fet que nosaltres no en siguem?. El fragment de l’evangeli d’avui és una invitació a reflexionar sobre les nostres actituds vitals i si som prou coherents amb el què diem que creiem.

_{Jaume Saladrigas}

_{Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials}

Evangeli Mt 3,13-17

Un cop batejat, Jesús veié que l’Esperit de Déu

venia cap a ell

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús, que venia de Galilea, es presentà a Joan, vora el Jordà, perquè el bategés. Joan no el volia admetre al baptisme. Li deia: «Soc jo el qui necessito que tu em bategis. Com és que tu vens a mi?». Jesús li respongué: «Accedeix per ara a batejar-me. Convé que complim d’aquesta manera tot el que és bo de fer».

Llavors hi accedí. Un cop batejat, Jesús sortí de l’aigua a l’instant. Llavors el cel s’obrí i veié que l’Esperit de Déu baixava com un colom i venia cap a ell, i una veu deia des del cel: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut».

_COMENTARI

 En els fragments dels Evangelis que s’han llegit en aquest temps de Nadal se’ns han presentat els fets més importants de la infància i adolescència de Jesús. Hem vist com Maria i Josep, com bons israelites i fidels complidors de la Llei mosaica van circumcidar a Jesús al cap de set dies del seu naixement, el van presentar al temple fent la corresponent ofrena i a l’arribar als 12 anys, va anar amb ells al Temple, en la seva anual peregrinació a aquest lloc sagrat, on Jesús ja va debatre amb els doctors de la Llei.

I és que per interpretar correctament una Llei. Convé analitzar no solament la literalitat d’aquesta sinó també la voluntat i les circumstàncies que van portar al legislador a promulgar-la. I Jesús durant anys va anar madurant aquest aspecte, cercant el perquè de la seva missió i ho va refrendar passant 40 dies en el desert i prenent la decisió d’apropar-se al predicador Joan i fer-se batejar per ell.

I ens explica l’evangelista que després de ser batejat va rebre l’Esperit. I és en aquesta unció simbòlica quan Jesús esdevé el Crist i en aquell moment comença una nova era de la història marcada per un missatge totalment revolucionari. És l’inici del cristianisme.

Però cadascú de nosaltres, en la cerimònia del nostre baptisme, després que el celebrant hagi vessat l’aigua sobre el nostre cap, també som ungits amb els olis del christma. I aquesta unció ens compromet a ser corresponsables en la propagació d’un missatge de pau i germanor universal.

¿En som conscients d’això? Quan se’ns proposa renovar el compromís que en nom nostre varen fer els pares i els padrins ¿Responem conscientment o ho fem d’una manera mecànica? I si la nostra resposta és afirmativa ¿quina és la nostra actitud?

 _{Jaume Saladrigas}

_{Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials}

8 de desembre

IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Solemnitat

Evangeli Lc 1,26-38

Déu te guard, plena de gràcia,

el Senyor és amb tu

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu». Ella es torbà en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi». Maria preguntà a l’àngel: «Com pot ser això, si jo no tinc marit?» L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible». Maria va respondre: «Soc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules».

I l’àngel es va retirar.

_{________________________________________________________________________________}

_COMENTARI

L’evangeli de la Anunciació que es llegirà aquest diumenge, festa de la Immaculada, va íntimament lligat al fragment del Gènesi que es llegirà com a primera lectura. La recreació que al llarg dels temps, han fet alguns pintors i escultors d’aquest fragment del Gènesi, representant la fruita de l’arbre prohibit com una poma, ha ocasionat per a molta gent, una comprensió equívoca del missatge que l’autor volia transmetre amb una descripció poètica dels fets, ja que molt probablement, per la situació geogràfica del paradís, no és gaire factible què, en ell, hi haguessin pomers.

L’arbre del què mengen el fruit Adam i Eva, és l’arbre del “coneixement del bé i del mal”. Ells són els primers bípedes que tenen capacitat de discerniment, ( aquesta qualitat que ens deferència de la resta d’animals ) i per tant els primers que en sentir-se responsables dels seus actes, es reconeixen nus, davant Déu. I Aquest comprensiu, els promet una nova estirp, neta de pecat, que naixerà d’una dona.

I quan Maria, rep la invitació de ser la persona en la que es materialitza la “gran promesa” es sent trasbalsada. Però accepta la missió amb tota humilitat i amb una encomiable actitud de servei. Ella serà l’instrument mitjançant el qual Déu es farà carn i serà anomenat Jesús tal com l’indica l’àngel.

Dues reflexions podem fer nosaltres dels texts d’aquest diumenge. La primera que com Adam i Eva.al fer un repàs de les nostres actituds vitals, es possible que també ens sentim nus. Però també, que, d’alguna manera, som instruments cridats a apropar Jesús als nostre convilatans. I com Maria, ens cal fer-ho amb humilitat i actitud de servei. 

_{Jaume Saladrigas}

_{Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials}

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY / Cicle C

Evangeli Lc 20,27-38

Déu no és Déu de morts, sinó de vius

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, uns saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar. Per això li proposaren aquesta qüestió: «Mestre, Moisès ens va prescriure que si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la dona del difunt, per donar descendència al seu germà. Doncs bé: hi havia set germans. El primer, que era casat, morí sense fills. El segon, el tercer, i així fins al setè es van casar amb la dona del difunt i moriren sense deixar fills. Finalment ella també morí. Aquesta dona, per tant, en la resurrecció, de quin dels set serà l’esposa? Perquè tots set s’hi havien casat».

Jesús els respongué: «En el món present els homes i les dones es casen, però els qui Déu considerarà dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i en la resurrecció dels morts no es casaran, perquè ja no podran morir mai més. Pel fet de tenir part en la resurrecció són iguals que els àngels i són fills de Déu. I que els morts han de ressuscitar, Moisès mateix ho deixa entendre en el passatge de la Bardissa que no es consumia, quan diu que el Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob. Déu no és Déu de morts, sinó de vius, perquè, per a ell tots viuen».

_COMENTARI

El filòsof grec Sòfocles diu en un dels seus escrits que. “Els homes podem conèixer les coses d’aquest món investigant. Però que no ens és possible saber res del més enllà”. Avui, gràcies als avenços tecnològics coneixem cada cop més de l’espai: descobrim noves galàxies, exo-planetes, ect. Però cada descobriment que resolt qüestions plantejades, comporta fer-nos noves preguntes, la qual cosa ens hauria de fer més humils.

Els saduceus, forçant al màxim la Llei, proposen a Jesús una qüestió gairebé “kafkiana” d’una vídua “devora-marits”, per preguntar a Jesús la seva opinió sobre la resurrecció dels morts, que ells neguen a l’imaginar-la d’una forma material i corpòria. I jesús els explica que més enllà d’aquest món, no importa la materialitat dels cossos, sinó una forma de vida diferent que els humans no som capaços d’imaginar.

Quan algú ha perdut una persona propera (marit, muller, pare, mare, fill) és normal que quan té un problema s’adreci a ell demanat ajuda. És un fet espontani a què, si analitzem racionalment, no trobarem cap lògica. Però això ens demostra que el nostre subconscient necessita creure en un retrobament amb aquells que ens han deixat. Perquè l’amor és com la bardissa amb una combustió molt variada, segons cada moment, però de la que sempre queda un brasquer.

Aquest mes de novembre hem celebrat dues festes importants. La de “Tots els Sants” i la “Dels fidels difunts”. I per tant hem recordat aquells familiars i amics que ja no són “amb nosaltres” però que segueixen vivint “en nosaltres”. De com propers els hem sentit aquests dies ens ajudarà a intuir quina seria avui la resposta que donaria Jesús a qüestions que sobrepassen la racionalitat humana.

_{Jaume Saladrigas}

_{Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials}