DIUMENGE I D’ADVENT / Cicle A

Lectura primera Is 2,1-5

El Senyor reuneix totes les nacions en la pau eterna del Regne de Déu

Lectura del llibre d’Isaïes

Salm responsorial 121,1-2.4-5.6-7.8-9 (R.: 1)

Lectura segona Rm 13,11-14a

Tenim la salvació a prop nostre

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma

Al·leluia Salm 84,8

Evangeli Mt 24,37-44

Vetlleu i estigueu a punt

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Quan vindrà el Fill de l’home, passarà com en temps de Noè. Els dies abans del diluvi tothom continuava menjant i bevent i casant-se, fins que Noè hagué entrat a l’arca. No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots. Igual passarà en l’adveniment del Fill de l’home. Si hi hagués llavors dos homes plegats al camp, potser l’un fora pres i l’altre deixat; si hi hagués dues dones molent plegades, potser l’una fora presa i l’altra deixada. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora de la nit que el lladre vindria, no s’hauria adormit ni hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada».

COMENTARI

En aquest passatge, Jesús fa servir la imatge dels dies de Noè per explicar com serà la seva segona vinguda. En els versicles 37-39, l’evangelista descriu com la gent vivia despreocupada abans del diluvi, menjant, bevent, casant-se i sense parar atenció al missatge de Noè. Jesús adverteix que, d’una manera similar, l’ésser humà serà sorprès pel seu retorn, ja que molts estaran immersos en la seva rutina quotidiana, sense estar alerta ni preparats per la seva vinguda.

El missatge de Jesús és clar: la vigilància és fonamental. Els versicles 40-41 mostren una imatge de separació, on dues persones treballen al camp o molen al molí, i una serà presa i l’altra serà deixada. Aquesta divisió no té a veure amb qui ha estat millor o pitjor, sinó que és una invitació a reflexionar sobre la relació personal amb Déu. La preparació espiritual serà el que determinarà qui serà “pres”, és a dir, qui estarà preparat per entrar al Regne dels Cels.

El versicle 42 marca el nucli del missatge del passatge: “Vetlleu, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor”. La incertesa sobre el moment de la vinguda de Jesús fa que la vigilància i la disposició diària siguin essencials. No es tracta només d’esperar passivament, sinó de viure de manera coherent amb l’evangeli, fent el bé, cercant la justícia i cultivant una vida de fe autèntica.

En els versicles 43-44, Jesús utilitza la metàfora del lladre per reforçar la seva crida a la vigilància. Igual que ningú sap quan vindrà un lladre a robar, així tampoc sabem l’hora exacta de la vinguda del Senyor. Això subratlla la necessitat de preparar-nos constantment, no per por, sinó per amor i devoció.

En conclusió, aquest passatge de Mateu ens convida a viure amb la consciència que la nostra vida té un final i que hem d’estar sempre preparats per trobar-nos amb Crist. La vigilància, el fet d’estar desperts i actius en la fe, és el que garanteix que, quan arribi el moment, estarem preparats per rebre’l.

 Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

______________________________

DIUMENGE XXII DURANT L’ANY / Cicle C

Lectura primera Sir 3,19-21.30-31; Sir gr 3,17-18.20.28-29

Sigues humil i Déu et concedirà el seu favor

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira

Salm responsorial 67,4-5ac.6-7ab.10-11 (R.: 11b)

Lectura segona He 12,18-19.22-24a

Us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu

Lectura de la carta als cristians hebreus

Al·leluia Mt 11,29ab

Evangeli Lc 14,1a.7-14

Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus. Ells l’estaven observant. Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit. Més aviat quan et conviden ves a ocupar el lloc darrer, i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà: “Amic, puja més amunt”. Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula, perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».

Després digué al qui l’havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien, i ja tindries la recompensa. Més aviat, quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t’ho, i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos».

COMENTARI:

1. No viure buscant el primer lloc, sinó el lloc on podem estimar més.
2. Fer el bé gratuïtament, especialment a qui no ens ho podrà pagar.

 Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

______________________________

SANTS PERE I PAU, APÒSTOLS

Solemnitat

Evangeli Mt 16,13-19

Tu ets Pere. Et donaré les claus del Regne del cel

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip, i un cop allà, preguntava als seus deixebles: «Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?» Ells li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista, altres, que és Elies, altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes». Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que soc?» Simó Pere li contestà: «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu». Jesús li va respondre: «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la Mort no li podran resistir. Et donaré les claus del Regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel».

COMENTARI

 El passatge evangèlic d’avui ens parla de fe i d’autoritat. De la fe de Pere, que respon impulsivament a la pregunta del Mestre, i de l’autoritat que Jesús confereix a la seva Església, edificada sobre la pedra que Pere simbolitza.

I és precisament Pere, l’apòstol que potser millor representa a tots els creients: unes vegades fort i convençut tot responent la pregunta del Senyor, altres poruc davant la minyona que el reconeix, unes vegades violent ferint el servent que venia a prendre Jesús, altres covard negant tres vegades a Aquell a qui havia assegurat no abandonar mai.

Tots som una mica Pere, en la nostra vida de fe i compromís cristià, perquè dir-nos seguidors de Jesús, comporta creure en Ell, en la seva Paraula i en la seva missió, i no sempre som tot lo coherents que caldria.

Ser deixebles del Crist, formar part de la seva Església, és conseqüència d’una trobada personal amb Jesús, d’haver-nos deixat seduir per Ell i d’haver fet nostra la seva missió redemptora; nosaltres som, com a Església, la prolongació de l’encarnació de Jesús. És a dir, hem de fer possible la presència del Regne de Déu allà on som, vivim, treballem, estudiem o preguem.

Per tant, hauríem de beneir amb la nostra presència pacificadora; hauríem de ser compassius amb els que no tenen el més elemental per viure; hauríem de guarir les malalties de la solitud, el dolor o el desarrelament; hauríem de denunciar les situacions d’injustícia i de corrupció; hauríem d’acollir amorosament i sense jutjar a qui no va pel bon camí, per tal que torni a casa; hauríem d’assumir no ser compresos o acceptats per tothom i hauríem de perdonar tot allò que ens ofèn.

Tant de bo, tinguem la fe que no dubta a l’hora de reconèixer el Mestre, i l’estil de vida que fa creïble l’autoritat moral de la seva Església.

 Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

___________________________________

DIUMENGE IV DE QUARESMA / Cicle C

Evangeli  Lc 15,1-3.11-32

Aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, veient que tots els publicans i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els proposà aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dona’m la part de l’herència que em toca”. Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors”. I se n’anà a trobar el seu pare.

Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu”. Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat”. I es posaren a celebrar-ho.

Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras”. El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”».

COMENTARI

 El passatge evangèlic d’avui ens parla, fonamentalment, de misericòrdia. De la misericòrdia que el Pare té amb qualsevol i cadascun de nosaltres, perquè tothom som fill gran i fill petit a l’hora.

Quan llegim aquests versets del Nou Testament, potser tendim a mirar el fill petit amb condescendència, jutjant-lo malament, pejorativament, com aquell fill capaç d’abandonar un pare tot malbaratant allò que li ha costat tant d’aconseguir; i, a més, ho fem des de la nostra (auto suposada) posició de fill bo i obedient, que roman a la casa familiar, treballant i sense donar-se mai un caprici, ni reclamar una festa.

Però aquesta és una mirada esbiaixada, errònia, perquè tots hem marxat de la casa del Pare, alguna vegada, tots ens hem cregut capaços de viure lluny d’Ell, fora del seu aixopluc i desoint els seus consells, el seu ensenyament. Però, vet aquí, que també hem esperat del Pare un pagament per haver romàs amb Ell, per haver treballat en el que ens havia encomanat, sense adonar-nos que, amb aquesta actitud ens fem assalariats, no fills.

Per sort, pel nostre Pare del cel, som fills independentment del nostre pecat; tant és que siguem infidels o superbs, esbojarrats o de cor endurit, per què Ell és, amb tots nosaltres, tot misericòrdia, tot tendresa, tot perdó, tot acollida.

Tant de bo, el Senyor ens concedeixi la misericòrdia del Pare, la humilitat del fill petit que torna i la compassió que, a ben segur, va acabar sentint el fill gran.

 Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

____________________________________

DIUMENGE IV DE QUARESMA / Cicle C

Evangeli  Lc 15,1-3.11-32

Aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, veient que tots els publicans i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els proposà aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dona’m la part de l’herència que em toca”. Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors”. I se n’anà a trobar el seu pare.

Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu”. Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat”. I es posaren a celebrar-ho.

Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras”. El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”».

COMENTARI

 El passatge evangèlic d’avui ens parla, fonamentalment, de misericòrdia. De la misericòrdia que el Pare té amb qualsevol i cadascun de nosaltres, perquè tothom som fill gran i fill petit a l’hora.

Quan llegim aquests versets del Nou Testament, potser tendim a mirar el fill petit amb condescendència, jutjant-lo malament, pejorativament, com aquell fill capaç d’abandonar un pare tot malbaratant allò que li ha costat tant d’aconseguir; i, a més, ho fem des de la nostra (auto suposada) posició de fill bo i obedient, que roman a la casa familiar, treballant i sense donar-se mai un caprici, ni reclamar una festa.

Però aquesta és una mirada esbiaixada, errònia, perquè tots hem marxat de la casa del Pare, alguna vegada, tots ens hem cregut capaços de viure lluny d’Ell, fora del seu aixopluc i desoint els seus consells, el seu ensenyament. Però, vet aquí, que també hem esperat del Pare un pagament per haver romàs amb Ell, per haver treballat en el que ens havia encomanat, sense adonar-nos que, amb aquesta actitud ens fem assalariats, no fills.

Per sort, pel nostre Pare del cel, som fills independentment del nostre pecat; tant és que siguem infidels o superbs, esbojarrats o de cor endurit, per què Ell és, amb tots nosaltres, tot misericòrdia, tot tendresa, tot perdó, tot acollida.

Tant de bo, el Senyor ens concedeixi la misericòrdia del Pare, la humilitat del fill petit que torna i la compassió que, a ben segur, va acabar sentint el fill gran.

 Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

_________________________________________

Diumenge dins l’Octava de Nadal

SAGRADA FAMÍLIA: JESÚS, MARIA I JOSEP / Cicle C

Evangeli  Lc 2,41-52

Els pares de Jesús el trobaren al temple entre els mestres de la Llei

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb la peregrinació de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys pujaren a celebrar les festes com era costum, i passats els dies, quan tothom se’n tornava, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonessin. Pensant que anava amb altres de la caravana, feren la primera jornada de camí. Al vespre el buscaren entre els parents i coneguts i no el trobaren. L’endemà se’n tornaren a Jerusalem a buscar-lo.

El tercer dia el trobaren al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien estaven meravellats de la seva intel·ligència i de les seves respostes. Els seus pares quedaren sorpresos de veure’l allà, i la seva mare li digué: «Fill, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia». Ell els digué: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?». Ells no comprengueren aquesta resposta.

Després baixà amb ells a Natzaret i vivia sotmès a ells. La seva mare conservava tots aquests records en el seu cor. A mesura que Jesús creixia, avançava en enteniment i es guanyava el favor de Déu i dels homes.

COMENTARI

 “Perquè em buscàveu?. No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare?. Però ells no comprengueren aquesta resposta”.

Josep i Maria estaven al cas de qui era el seu fill; havien acceptat el Misteri, la voluntat de Déu, però s’angoixen, pateixen; són home i dona, com nosaltres. Malgrat la disposició de l’esperit, malgrat repetir dia rere dia “facis la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel…”, no sempre entenem la voluntat de Déu, el seu projecte en nosaltres.

Jesús, amb la seva (serena) autoritat ens dona seguretat, confiança: està fent el que li pertoca. Està donant testimoni d’allò que ha vingut a fer: parlar de Déu, ser Déu encarnat; per això pot meravellar tothom amb les seves respostes, les seves preguntes… i escoltant; no parla per parlar, no “ven cap producte” buit, inconsistent o passatger; parla de les Escriptures amb els que més en saben, enlluernant-los amb la seva saviesa.

Tot seguit, després d’aquesta impactant aparició pública, es retira de nou a la normalitat de Natzaret; a la normalitat de la fusteria, de la vida silenciosa i discreta. “I es feia gran, avançava en enteniment…”. Normalitat absoluta si no és perquè “tenia el favor de Déu” que el preparava per la gran missió de la seva vinguda.

Nosaltres tampoc podem, com Josep i Maria, entendre en la seva plenitud i grandesa la Salvació però si podem, com ells, intentar comprendre més enllà de la nostra limitada humanitat, acceptar el projecte de Déu per la nostra vida, per la Humanitat sencera.

El Nadal ens ofereix un Jesús nen, fràgil, desvalgut, proper, humà. Acostem-nos-hi amb fe, confiança, joia i esperança!. Una total i absoluta esperança.

 Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

_________________________________________

DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY / Cicle B

Evangeli Mc 9,38-43.45.47-48

Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres.

Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Joan digué a Jesús: «Mestre, n’hem vist un que es valia del vostre nom per treure dimonis, i li dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui venen amb nosaltres». Jesús respongué: «Deixeu-lo fer. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres. Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, us dic amb tota veritat que no quedarà sense recompensa. Però a aquell que allunya de mi un d’aquests petits que tenen fe, valdria més que el tiressin al mar amb una mola d’ase lligada al coll. Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, i no que vagis amb totes dues mans a l’infern, al foc que no s’apaga. Si el teu peu et fa caure en pecat, talla-te’l. Val més que entris a la vida sense peu, i no que siguis llençat amb tots dos peus a l’infern. I si el teu ull et fa caure en pecat, treu-te’l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, i no que siguis llençat amb tots dos ulls a l’infern, on el corc no mor mai i el foc no s’apaga».

COMENTARI

“Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres. Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la”

 L’Evangeli de la Litúrgia d’avui ens explica un breu diàleg  entre Jesús y l’apòstol Joan, que parla en nom de tot el grup de deixebles. Havien vist un home que expulsava dimonis en nom del Senyor, però li ho van impedir perquè no formava part del seu grup.

Jesús, en aquest punt, els convida a no obstaculitzar a qui treballa pel bé, perquè contribueix a realitzar el projecte de Déu (cfr. Mc 9,38-41). (…) Les paraules de Jesús desvetllen una temptació i ofereixen una exhortació. La temptació és la de l’entossudiment. Els deixebles volien impedir una obra de bé tan sols perquè qui la feia no pertanyia al seu grup. Creuen tenir “l’exclusiva sobre Jesús” i que son els únics autoritzats a treballar pel Regne de Déu.  Però així acaben per sentir-se predilectes i consideren als altres com a estranys, fins a convertir-se en hostils amb ells.

Germans i germanes, cada entossudiment, de fet, provoca tenir a distància qui no pensa com nosaltres, i aquesta és l’arrel de molts mals de la història: de l’absolutisme que sovint ha generat dictadures i de moltes violències vers qui és diferent.  Papa Francisco, (setembre de 2021)

Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

_________________________________________

DIUMENGE XIII DURANT L’ANY / Cicle B

Evangeli Mc 5,21-43

Noia, aixeca’t

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac, molta gent es reuní al seu voltant, i es quedà vora l’aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu se li llença als peus i, suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu: «La meva filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori». Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent.

Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l’havien fet sofrir molt, i s’hi havia gastat tot el que tenia. No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona». A l’instant se li estroncà l’hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell, es girà a l’instant i preguntava a la gent: «Qui m’ha tocat la roba?». Els deixebles li deien: «La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?». Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou què havia passat, s’acostà tremolant de por, es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué: «Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i ves-te’n en pau».

Encara parlava, que arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen: «La teva filla és morta. Què en trauràs d’amoïnar el mestre?». Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de sinagoga: «Tingues fe i no tinguis por». I només va permetre que l’acompanyessin Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del cap de sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i cridava fins a eixordar. Ell entra a casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm». Ells se’n reien, però Jesús els fa sortir tots, pren només el pare i la mare de la nena amb els qui l’acompanyaven, entra a l’habitació, li dona la mà i li diu: «Talita, cum», que vol dir: «Noia, aixeca’t.» A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys, s’aixecà i es posà a caminar. Ells no se’n sabien avenir. Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat. I els digué que donessin menjar a la noia.

 COMENTARI

 “Noia, aixeca’t”

Com tots els passatges evangèlics, aquest proporciona diferents motius de meditació. Probablement, el de la fe que confia cegament,  sigui el més evident, però podríem detenir-nos en dos punts més: el de la intimitat i el de la discreció.

Intimitat que vol dir “relació personal” amb el Senyor. Jesús sap perfectament qui li ha demanat, què li ha demanat i què li ha concedit a la dona malalta. Però vol que aquesta guarició vagi més enllà d’un recuperar la salut; Jesús vol que la dona (nosaltres) s’apropi, palesant la seva profunda confiança i creui la seva mirada amb la del Senyor. Només així, en aquesta trobada personal en mig del brogit i del tumult, Ell la mirarà i li dirà: “queda lliure i ves-te’n en pau”. Només l’encontre personal, la conversa personal, ens “lliurarà i donarà la pau” que dona Jesús, a diferència de tot el que ens ofereix el món que és fugisser i enganyós.

L’altre punt és el de la discreció amb què hem de fer el bé als altres. “Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat”. Una caritat publicitada és com una “selfie”: ofereix la cara que volem mostrar als altres; no és el retrat que veu Déu, no és l’interior del nostre cor.

Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

_________________________________________

DIUMENGE DE PASQUA

LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

Solemnitat amb Octava

Lectura primera Fets 10,34a.37-43

Després d’haver ressuscitat d’entre els morts,

nosaltres hem menjat i hem begut amb ell

Lectura dels Fets dels Apòstols

En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per la Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el consagrà ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell. Nosaltres som testimonis de tot el que va fer en el país dels jueus i a Jerusalem. Després el mataren penjant-lo en un patíbul. Ara bé: Déu el ressuscità el tercer dia, i concedí que s’aparegués, no a tot el poble, sinó a uns testimonis que, des d’abans, Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres, que hem menjat i hem begut amb ell després que ell hagué ressuscitat d’entre els morts. Ell ens ordenà que prediquéssim al poble assegurant que ell és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Tots els profetes donen testimoni a favor seu anunciant que tothom qui creu en ell rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom».

Salm responsorial 117,1-2.6ab-17.22-23 (R.: 24)

Lectura segona 1C 5,6b-8

Celebrem Pasqua cada dia, vivint amb sinceritat i veritat

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint

Germans, no sabeu que una engruna de llevat fa pujar tota la pasta? Netegeu-vos bé del llevat que éreu abans perquè sigueu una pasta nova. Vosaltres heu de ser com pans sense fermentar, ara que Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat.
Per això, celebrem Pasqua cada dia, no amb el llevat que érem abans, el llevat de la dolenteria i de la malícia, sinó amb pans sense fermentar, vivint amb sinceritat i veritat.

Al·leluia 1C 5,7b-8a

Evangeli Jo 20,1-9

Havia de ressuscitar d’entre els morts

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat». Llavors Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi entrà. Darrere d’ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc.

Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

En lloc d’aquest evangeli es pot llegir el de la Nit Santa (Any A, B o C). A la missa vespertina, també el pot substituir l’evangeli del diumenge III de Pasqua del cicle A (els deixebles d’Emaús, Lc 24,13-35).

COMENTARI

  “Havia de ressuscitar d’entre els morts”

Que cal “veure” per creure que Jesús ha ressuscitat?. Ni la dona perdonada, ni el deixeble a qui li havia confiat la seva església, ni el deixeble més estimat, s’ho havien cregut encara. I nosaltres?.

Una, diligent de bon matí, va al sepulcre i se’l troba buit; només pot pensar que s’han endut el cos; els deixebles, també diligents i confiats en la paraula de la Magdalena, van a veure què ha passat que no hi és el que han vist morir. Cap d’ells havia entès qui era Jesús, tot i que l’havien escoltat, i seguit, i estimat.

Nosaltres, homes i dones que ni tan sols l’hem vist viure i morir; com podem creure en la Resurrecció?. Homes i dones d’un món i una cultura fonamentats en la ciència, com podem creure en un fet antinatural?.

Si raonem en clau humana no arribarem en lloc, ens passarà com a ells que caldrà que veiem les benes i el sudari. Només si som receptius a la gratuïtat de la fe, ens afermem en l’Evangeli i ens deixem seduir per l’Esperit, podrem abandonar-nos a la seguretat de la Resurrecció del Crist que garanteix la nostra!.

Bona Pasqua!. Al·leluia, Al·leluia !!

 Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

_________________________________________

SAGRADA FAMÍLIA: JESÚS, MARIA I JOSEP / Cicle B

Evangeli Lc 2,22-40

El noi creixia i era entenimentat

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor, complint el que prescriu la Llei, que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor. També havien d’oferir en sacrifici «un parell de tórtores o dos colomins», com diu la Llei del Senyor.

Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós, que esperava l’hora en què Israel seria consolat, i tenia en ell l’Esperit Sant. En una revelació, l’Esperit Sant li havia promès que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit Sant, i quan els pares entraven amb el nen Jesús, per complir en ell el que era costum segons la Llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats d’això que es deia d’ell.

Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts».

Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat vídua fins aleshores, als vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.

I quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret.

El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.

COMENTARI DE L’EVANGELI

El passatge evangèlic d’avui ens parla de rectitud i confiança. La rectitud en l’acompliment de la Llei, per part de Maria i Josep, i en la confiança d’un home just, Simeó, en la revelació que li havia fet l’Esperit.

Maria i Josep, sabedors i conscients de l’encàrrec que se’ls havia fet, no cerquen ni pretenen cap tracte especial; ben al contrari, van al Temple a purificar-se tal com manava la llei de Moisès.

Simeó, un creient “de pedra picada” que sap que no morirà fins a veure el Messies del seu poble d’Israel, tal com li ha revelat l’Esperit.

Tot plegat, tres personatges a imitar. La senzillesa i humilitat de Maria i Josep de no creure’s per sobre de la Llei, pel fet d’haver estat escollits dipositaris del Salvador del món (potser ni ells mateixos arribaren a entendre que volia dir això, però a ben segur els sobrepassava la idea), i la seguretat i l’abandó en la promesa de Déu, que tenia el vell Simeó.

A nosaltres, no sempre ens resulta agradable romandre en un segon pla, ni acceptar que les coses que desitgem que no arribin en el moment que voldríem o creiem que serien millor. Ens manca rectitud d’actuació i confiança en Aquell que sap quan és el Temps.

Tant de bo, descobrim que “l’èxit social” passa per l’acompliment, recte i humil,  de la voluntat de Déu i per l’escolta de l’Esperit que, en tot moment, ens assenyala el camí per trobar el Messies; l’autèntica llum que il·lumina les nostres vides.

Àngels Arrabal
Associació de Sant Josep de la Muntanya

_________________________________________

DIUMENGE XXX DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Mt 22,34-40

Estima el teu Déu, i estima els altres com a tu mateix

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, quan els fariseus s’assabentaren que Jesús havia fet callar els saduceus, es tornaren a reunir, i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». Jesús li contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes venen d’aquests dos».

COMENTARI DE L’EVANGELI

El passatge evangèlic d’avui ens parla de supèrbia i enginy. La supèrbia d’uns homes que no persegueixen res més que “fer caure” el Mestre, en qualsevol fet que els permeti denunciar-lo, i l’enginy d’aquest Mestre que sap respondre cabalment i legalment perquè, no només és ple de saviesa sinó que Ell mateix és la Saviesa.

Els fariseus venien escaldats de la resposta que Jesús els havia donat, pel que fa a la pregunta de pagar o no el tribut al Cèsar; no van tenir prou i, assabentats de la conversa que havia tingut amb els saduceus (sobre la Resurrecció), tornen a parar-li un parany: Quin és el manament més gran de la Llei?. De tot allò que està legislat, quin és el mandat més important?, el que hem d’acomplir abans i per sobre dels altres?.

Jesús, a ben segur, mai va mirar malament ningú però, amb la seva capacitat per escrutar els cors, veuria quina era la seva veritable intenció i per això, suaument però sense giragonses, els hi recorda quina és l’autèntica raó d’ésser de la Llei: estimar, honorar Déu per sobre de qualsevol altra cosa i al germà, que és conseqüència d’aquesta estimació a Déu.

Quantes vegades actuem com si no coneguéssim aquesta resposta de Jesús?. El manament més important per als jueus d’aquell temps, és el mateix que per a nosaltres, cristians i cristianes d’aquest en que vivim. Estimar Déu i el proïsme és la nostra principal i única condició. Sant Agustí diu, “estima i fes el que vulguis” , en el ben entès que, si estimes, no faràs res que ofengui Déu o faci mal als germans.

I si el nostre Mestre, el nostre model, va arribar a perdre la vida per nosaltres, no estem nosaltres obligats a lliurar la nostra per la mateixa raó i destinataris?.

No arribarem, potser, al nivell d’heroïcitat dels màrtirs però, persona a persona, detall rere detall, acollida i acompanyament rere acollida i acompanyament de l’altra, del germà, donarem compliment al més gran dels manaments: estimar.

 Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

_________________________________________

DIUMENGE XVII DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Mt 13,44-52

Ven tot el que té i compra el camp

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L’home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.

També passa amb el Regne del cel com amb un comerciant que buscava perles fines. El dia que en trobà una de molt preu, anà a vendre tot el que tenia i la comprà.

També passa amb el Regne del cel com amb aquelles grans xarxes que, tirades a l’aigua, arrepleguen de tot. Quan són plenes, les treuen a la platja, s’asseuen i recullen en coves tot allò que és bo, i llencen allò que és dolent. Igualment passarà a la fi del món: Sortiran els àngels, destriaran els dolents d’entre els justos i els llençaran al forn encès: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Ho heu entès, tot això?». Li responen: «Sí que ho hem entès». Ell els digué: «Mireu, doncs: Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues».

COMENTARI DE L’EVANGELI

El passatge evangèlic d’avui ens presenta unes quantes situacions diferents, amb personatges que reaccionen de distinta manera i actuen segons el seu entorn, però amb un denominador comú: la trobada d’un gran bé o tresor.

Com sempre, en totes les històries o paràboles de Jesús ens podem veure reflectits si és que som capaços d’examinar amb honestedat el nostre cor.

A la vida, “a l’engròs” o en cada petit detall, hem d’escollir permanentment el que és millor per a nosaltres i, si som seguidors de Jesús, el que també serà millor per al nostre proïsme o, inclús, per a la Natura. Intentar ser feliços és una tendència molt humana, però no podem oblidar que tot té un cost i que no podem obviar les conseqüències que el nostre benestar egoista pot tenir sobre altres persones o el planeta, però tornem als personatges de la paràbola.

Davant la troballa d’un tresor, un l’amaga i l’altre ven tot allò que té per poder comprar-lo. Dues reaccions que denoten por i alegria: la por que ens treguin quelcom que creiem nostre i la joia de no voler res més que allò valuós que hem trobat.

La Paraula de Déu, autèntic Tresor de les nostres vides no és per gaudir-la nosaltres sols ni per ignorar el seu missatge d’amor, de generositat, de misericòrdia, de compassió i disponibilitat.

Un cop ens hem trobat amb Jesús (Paraula) no podem fer res més que deixar tot el que és secundari per aconseguir fer-la nostre, fer-nos seu. La trobada amb el Crist, el descobriment del Mestre, ens impel·leix a apropiar-nos d’Ell, per compartir-lo amb el germà.

Així, com els pescadors, serem capaços de destriar el que hi ha de bo i de dolent en el nostre cor per tal de fer possible el Regne de Déu en el nostre entorn.

  Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

____________________________________________  

DIUMENGE IV DE PASQUA / Cicle A

Evangeli Jo 10,1-10

Jo soc la porta de les ovelles

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho dic amb tota veritat: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ovelles reconeixen la seva veu; crida les que són seves, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir. Quan té a fora totes les seves, camina al davant, i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys». Jesús els parlà amb aquest llenguatge, però ells no entengueren què volia dir. Jesús continuà: «Us ho dic amb tota veritat: Jo soc la porta de les ovelles. Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers, però les ovelles no en feien cas. Jo soc la porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. Els lladres només venen per robar, matar i fer destrossa. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir».

COMENTARI DE L’EVANGELI

Jesús els va proposar aquesta comparació, però ells no van entendre de què els parlava. Potser nosaltres tampoc entenem massa d’ovelles i tancats però sí entenem, i molt!, de portes de seguretat i control d’accessos. No deixem entrar, a casa nostra o a la nostra vida, a tothom; no ens deixem seduir fàcilment per venedors d’andròmines o per polítics de consignes canviants al vent dels seus interessos. Hem patit, en carn pròpia o d’altres, l’estafa o el desencís. Massa venedors d’inutilitats, massa fum en les paraules buides i interessades.

Però, vet aquí que Jesús no és com cap d’aquestes persones o personatges que hem conegut fins ara! Jesús, no ve a vendre’ns res, no ve a convèncer-nos de res, no ve a treure’ns res; Jesús ve a regalar-nos vida “a desdir”, ve a orientar-nos per camins de pensament segur, ve a omplir-nos de l’Esperit Sant perquè només Ell és la Vida, només a través seu podem sortir de tots els tancats que ens limiten, oprimeixen o desorienten; només a través d’Ell podem entrar a la grandiositat del Regne, a la plenitud de Déu. Jesús és la porta que hem de travessar, és el camí que hem de recórrer i és el líder que hem de seguir.

Això sí que ho entenem!

Àngels Arrabal
Associació de Sant Josep de la Muntanya

________________________________________________

DIUMENGE IV DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Mt 5,1-12a

Feliços els pobres en l’esperit

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.

__________________________

COMENTARI DE L’EVANGELI

LES BENAURANCES, “EL MÓN AL REVÉS”

Comencem per reconèixer que la paraula “Benaurança” està en desús. Podem dir-la al carrer i possiblement no ens entendran. Segurament seria més fàcil que entenguin “feliços”.

Però, la veritat, encara que diguem “feliços els pobres… els que ploren… els perseguits…” penso que no ens entendran.

Les Benaurances són “el món al revés”. Una de les paradoxes més grans de l’Evangeli, a l’alçada de l’Encarnació, Déu es fa embrió; del gra de mostassa, imatge diminuta del més gran Regne; i, sobretot, la Creu, la victòria redemptora amb aparença de derrota.

La constant de totes aquestes variades paradoxes és Jesús. Només Jesús dóna sentit. Les Benaurances només es poden entendre en clau “Jesús”. I a la dinàmica de la comunitat de seguidors de Jesús.

Feliços perquè la comunitat cristiana us transmetrà la vivència fraterna de la gràcia que supleix, completa, complementa i transcendeix.

Mn Quique Fernández, DP

Coordinador d’Escola d’Animació Bíblica

______________________________________________________ 

DIUMENGE XXXI DURANT L’ANY / Cicle C

Evangeli Lc 19,1-10

El Fill de l’home ha vingut a buscar

i a salvar allò que s’havia perdut

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús anà de pas a Jericó. Un home que es deia Zaqueu, cap de publicans i ric, intentava de veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura. Llavors, per poder-lo veure, corregué endavant i s’enfilà en un arbre al lloc on Jesús havia de passar. Quan Jesús arribà en aquell indret alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva». Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content. Tothom qui ho veié criticava Jesús i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador. Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor: «Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat els restitueixo quatre vegades més». Jesús li digué: «Avui s’ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és un fill d’Abraham. És que el Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut».

_________________________

COMENTARI DE L’EVANGELI

El passatge evangèlic d’avui, i sense que resulti irreverent, es podria comparar a l’antic anunci d’una entitat bancària: Ho veig, ho vull, ho tinc.

Zaqueu sembla ser un home  acostumat a aconseguir allò que desitja, resolutiu i enginyós: ha sentit parlar de Jesús, el vol conèixer i no dubta a fer una cosa inversemblant per a la seva categoria social: enfilar-se a un arbre. Creu que així podrà veure Jesús, aquell de qui tothom parla; però no compta amb que el Mestre l’ha pensat abans, l’ha vist abans, el vol per a Ell i el vol perquè els altres, els de la mirada tèrbola i cor dur,  entenguin què ha vingut a fer el Fill de l´home; quina és la seva veritable missió: “buscar i salvar allò que s’havia perdut”.

Diu el text que tant bon punt Jesús li digué: “baixa de pressa”, Zaqueu no s’ho va pensar; va quedar trasbalsat per aquella mirada, per aquella trobada, per aquella crida. “Baixà i el rebé tot content”. No s’ho va pensar, no va donar excuses, el “va rebre a casa seva” o, el que és el mateix, el Senyor el va seduir i es va convertí. I la conversió el va girar com un mitjó perquè va decidir donar la meitat del que tenia, als pobres, i retornar (quadruplicat) allò que havia defraudat.

Un darrer apunt: “Jesús anà de pas a Jericó” i “la gentada li privava la vista”, no són frases menors. La primera ens fa pensar que hem d’estar a l’aguait permanentment perquè el Senyor passa sense avisar, inesperadament, providencialment; no sabem de cert quan tindrà lloc a les nostres vides el trobament que ens trasbalsi, que ens faci la volta i ens posi de cara a Déu, ens con-verteixi.

La segona, ens recorda que mai hauríem de ser un anti-testimoni, una interferència, entre el Jesús que salva i aquells que el cerquen, encara que no ho sàpiguen.

Àngels Arrabal

Sant Josep de la Muntanya

______________________________________________________ 

DIUMENGE XVIII DURANT L’ANY / Cicle C

Evangeli Lc 12,13-21

Tot això que volies guardar-te, de qui serà?

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre, convenceu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència». Jesús li contestà: «Bon home, qui m’ha encomanat a mi que fes de jutge o de mediador entre vosaltres?». Llavors digué a tothom: «Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida».

I els ho explicà amb una paràbola: «Un home ric va treure de les seves terres unes collites tan abundants que no tenia on guardar-les. Tot rumiant es va dir: ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves i em diré a mi mateix: “Tens reserves per a molts anys: reposa, menja, beu, diverteix-te”. Però Déu li digué: “Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, de qui serà?” Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu».

_________________________

COMENTARI DE L’EVANGELI

El passatge evangèlic d’avui, en un primer cop d’ull, sembla parlar-nos només de la temptació, i conseqüent fracàs, de voler acumular riqueses i béns materials que, un cop morts, no ens podem endur. Però també fa referència a una altra gran i massa comuna temptació: la de què la nostra pregària sigui una petició exigent.

La riquesa, en si mateixa, no és dolenta, però fer-se ric explotant o perjudicant l’altra, especulant amb terrenys o altres béns, no abonant el sou degut, escapolint-se de pagar impostos, cobrant salaris o pensions no merescudes, ocupant llocs públics no per servir als representats sinó en benefici propi, etc., etc., és un pecat i, a més a més, una forma de fer gens gratificant perquè mai se’n té prou; mai s’està suficientment satisfet. Aquest tipus de ric, sempre necessita i vol ser més ric.

Però també hi ha una altra manera de ser ric, tenint molt o poc. La manera evangèlica: compartint i posant tot en comú, ja siguin béns materials, capacitats personals o temps de dedicació a persones o causes. Això no ofèn Déu ni fa mal al proïsme, ben al contrari!; és agradable als seus ulls i molt beneficiós per aquells que ens envolten.

L’altra temptació, la del primer paràgraf de l’Evangeli, és la “d’exigir a Déu” tot dient-li què ha de fer, què ens ha de concedir, en lloc de posar-nos a l’escolta de la seva paraula, en disposició d’acceptar la seva voluntat.

Àngels Arrabal
Associació de Sant Josep de la Muntanya

______________________________________________________________

DIUMENGE DE PENTECOSTA

Solemnitat

Evangeli Jo 20,19-23

Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Rebeu l’Esperit Sant

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó».

____________________________________________

COMENTARI  

El passatge evangèlic d’avui ens parla, entre d’altres coses, de pau i de perdó.

Els deixebles, tancats per por dels jueus, no devien de tenir massa clar que el Senyor hagués ressuscitat o, pitjor, quines conseqüències podia tenir per a ells aquell seu  tornar a la vida dels vius. Però el Mestre se’ls hi apareix, el veuen i senten que els hi diu: Pau a vosaltres. Una Pau que és tranquil·litat, seguretat, benestar. I és per això que els deixebles se’n alegren i suposadament s’asserenen. Amb l’Amo amb nosaltres, con abans, què ens podria passar?.

Però el Senyor no ha vingut a quedar-se corporalment amb ells, ha vingut a encomanar-los una tasca; una feina joiosa i salvífica que és anunciar-lo a Ell a tots aquells que coneguin, es trobin i molt més enllà: a totes aquelles persones del món; és a dir, han de sortir de la seva terra i cercar-les per fer-les partícips de la Bona notícia de l’Evangeli.

I la bona notícia és que Déus ens estima, ens acull i ens perdona. Jesús diu tres vegades Pau a vosaltres, no una ni dos; i també parla de perdonar i retenir pecats. Però aquesta potestat, no és exclusiva del sagrament de la Penitència. Per els cristians i cristianes, la capacitat de perdonar, és una obligació permanent. De tal manera que allò que no som capaços de perdonar queda “retingut” al nostre cor, ens fa mal i és un pecat contra el germà. Si Déu gratuïtament i de manera tan generosa ha mort per perdonar-me, jo estic obligada a fer el mateix amb el germà.

Tant de bo, la Pau a vosaltres del Crist, ens faci persones de pau, cristians i cristianes testimonis i compromesos amb la pau que allibera, tranquil·litza i procura benestar a tothom que ens trobem al camí de les nostre vides. 

Àngels Arrabal

Associació de Sant Josep de la Muntanya

Diumenge XXXIV de durant l’any

SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN

Cicle C

 Lectura primera 2S 5,1-3

Ungiren David rei d’Israel

Lectura del segon llibre de Samuel

Salm responsorial 121,1-2.4-5 (R.: 1)

Lectura segona Col 1,12-20

Ens traspassà al Regne del seu Fill estimat

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses

Al·leluia Mc 11,10

Evangeli Lc 23,35-43

Senyor, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien: «Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit». Els soldats també se’n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien: «Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix». Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «El rei dels jueus».

Un dels criminals penjats a la creu també li deia insultant-lo: «No ets el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres». Però l’altre, renyant-lo, li respongué: «Tu, que estàs sofrint la mateixa pena, tampoc no tens temor de Déu? I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal». I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne». Jesús li respongué: «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís».

COMENTARI

Darrer diumenge de l’any litúrgic. Dia de celebració solemne de la reialesa de Jesucrist: rei de tot el món.

És un dels títols que rep Jesús: rei, messies, mestre, Senyor… Quin és el significat veritable que atribuïm al títol de rei? L’evangelista Joan, al capítol 18, narra amb precisió i paraules suggeridores i colpidores el diàleg entre Pilat i Jesús. I ens dona pistes clares de com podem interpretar aquest títol, aquesta denominació. En l’intercanvi de preguntes i respostes Jesús afirma que la seva reialesa no és d’aquest món. I a la pregunta insistent de Pilat: “per tant tu ets rei?” Jesús respon clarament: “Jo soc rei… Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.” (Jn 18, 36-37).

En la narració de Lluc que avui proclamem i meditem descobrim que aquest Jesús rei no se salva ell mateix. És la seva entrega, la seva veritat d’amor, la que salva. La que ens salva. El seu Regne d’amor és el que salva, és a dir: el que dona sentit a les nostres vides.

M’impressionen les paraules del lladre a la creu: “Recorda’t de mi quan arribis al teu Regne”. La  resposta de Jesús és immediata, contundent: «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís». Aquest Regne de Déu, aquest Regne d’Amor no és per a més enllà o més ençà, és per ara i aquí: AVUI! És aquesta la veritat de la qual parla Jesús a Pilat i de la qual ha vingut a testimoniar: ser amb ell en una unitat d’amor.

Jesús, Crist Reu, Crist de compassió. La meva pregària avui és senzilla: “recorda’t de mi, ara i sempre. “ I tu em respons: “Avui seràs amb mi”. I jo goso respondre encara: “Gràcies. Jo només vull estar amb tu.”

Jaume Casassas Pons

____________________________

DIUMENGE XXX DURANT L’ANY / Cicle C

Evangeli Lc 18,9-14

Va ser el publicà

i no el fariseu el qui tornà a casa seva perdonat

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre publicà. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, us dono gràcies perquè no soc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos”. Però el publicà, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: “Déu meu, sigueu-me propici, que soc un pecador”. Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».

COMENTARI

La litúrgia ens proposa aquesta setmana una nova paràbola recollida per l’evangelista Lluc que centra el focus en la humilitat. Em deixo impactar per la imatge que amb la imaginació contemplo. Dos homes són al temple. Hi han pujat a resar.

El contrast entre els dos personatges crida l’atenció. En l’època de Jesús, la figura d’un fariseu expressava un model de virtut i de compliment de la llei, mentre que un publicà era associat a una persona pecadora, considerada impura pel fet de la seva tasca i la seva feina.

Jesús ens presenta un fariseu orgullós d’ell mateix. S’enalteix davant de Déu i es vanta del compliment de la llei. Es queda dret.

El publicà, es queda lluny, amb els ulls mirant a terra, donant-se cops al pit avergonyit i reconeixent el seu pecat. Ens l’imaginem postrat amb els ulls no gosant mirar la cel.

L’un, dret. L’altre, prostrat o agenollat.

L’un, orgullós; l’altre humil i penedit.

Crist de bondat, avui procuro adreçar-me a tu des del recolliment i amb el ulls tancats. Si no miro al cel és perquè em recullo tot jo: cos i ment i contemplo la teva presència dins meu que m’acull sempre tal i com soc. Desbordo agraïment.

Jaume Casassas Pons

____________________________

DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY / Cicle C

Evangeli Lc 16,19-31

Et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals,

però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar.

Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames”. Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on soc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre”.

COMENTARI

No puc deixar de commoure’m, i fins i tot d’inquietar-me, cada vegada que rellegeixo la paràbola del pobre Llàtzer. Procuro imaginar-me l’escena i em deixo tocar per la situació que descriu. Espontàniament em pregunto: amb quin dels dos personatges m’identifico més? Em poso a la pell de Llàtzer? Em poso a la pell de l’home ric? La meva situació vital s’acosta més a la de l’home ric encara que jo no vesteixi amb robes esplèndides ni celebri cada dia festes sumptuoses. Però si em situo en relació amb en el conjunt de la població mundial, és evident que soc un dels privilegiats. Soc lluny de viure en la indigència i la pobresa extrema que pugui portar-me a ser un pidolaire.

Capto el simbolisme que ens descriu el contrast entre aquest home ric, però significativament desposseït del seu nom, i Llàtzer, el pobre que s’estava ajagut vora el portal del ric amb tot el cos nafrat, esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la seva taula, però que se l’anomena pel seu nom propi. El nom expressa tota la profunditat d’una vida. L’ésser humà que conserva el seu nom no ha perdut la dignitat.

Aquesta setmana m’ha interpel·lat un home africà que viu al carrer. M’ha aturat i m’ha demanat diners. Quan m’arriben situacions com aquesta, no solc donar-ne. M’he aturat una estona, l’he mirat als ulls, li he dit el meu nom i li he preguntat el seu. S’ha establert un diàleg que ens ha humanitzat a tots dos. Però l’abisme que hi ha entre ell, que avui dormirà al carrer a la intempèrie, i jo que escric ara aquestes ratlles ben emparat sota un sostre a casa meva és immens. Per això beneeixo aquesta inquietud que no em deixa indiferent davant de la persona que es troba en una situació de precarietat, de pobresa, de solitud no desitjada i afino tots els meus sentits per escoltar les veus dels profetes d’avui que sacsegen la meva consciència i que em fan desvetllar i avançar en el camí de l’escolta profunda i de l‘amor.

Jaume Casassas Pons

____________________________

DIUMENGE XXI DURANT L’ANY / Cicle C

 Evangeli Lc 13,22-30

Vindrà gent d’orient i d’occident i s’asseuran a la taula en el Regne de Déu

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, són pocs els qui se salven?». Ell contestà: «Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran.

Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, de fora estant començareu a trucar i direu: “Senyor obriu-nos”. Ell us respondrà: “No sé d’on sou”. Llavors començareu a dir-li: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers”. Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal”.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents quan veureu Abraham, Isahac i Jacob amb tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el Regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers».

COMENTARI

Jesús fa camí. Va de camí. És significatiu que és sovint en aquest fer camí quan apareixen les qüestions que preocupen, que neguitegen… ¿Són pocs els qui se salven?¿Pocs? ¿Molts? La resposta de Jesús no és de l’ordre de la quantitat ni del càlcul. La invitació de Jesús és l’afany, la pressa per entrar per la porta estreta. La seva resposta va en la línia de la responsabilitat, del desig… Correm a entrar per la porta! No serveix de res el càlcul o els mèrits del que haurem fet o de quan ho haurem fet. Els darrers seran primers, i els primers darrers. Hi ha un temps propici, una oportunitat de sentit, de salvació, que sempre ens és oferta. Avui és el temps de la salvació, avui és el temps de Déu per a tu i per a mi. I la porta se’ns obre de bat a bat per poder-hi entrar. Feliç tu si en saps trobar el camí!

Jaume Casassas Pons

____________________________

DIUMENGE XVII DURANT L’ANY / Cicle C

Evangeli Lc 11,1-13

Demaneu, i Déu us donarà

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària com la que Joan ensenyà als seus deixebles». Jesús els digué: «Quan pregueu digueu: Pare, que sigui honorat el vostre nom, que vingui el vostre Regne, doneu-nos cada dia el nostre pa, i perdoneu-nos els pecats, que nosaltres mateixos també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permeteu que caiguem en la temptació».

Després els deia: «Si algú té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: Amic, deixa’m tres pans, que acaba d’arribar de viatge un amic meu i no tinc res per donar-li. Qui de vosaltres li respondria de dins estant: No m’amoïnis; la porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te’ls? Us asseguro que, si no us aixecàveu per fer un favor a l’amic, la mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos per donar-li tots els pans que necessita. I jo us dic: demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana obté, tothom qui cerca troba, a tothom qui truca, li obren. Si un fill demana un peix al seu pare, qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix? O bé, si li demana un ou, qui de vosaltres li donaria un escorpí? Penseu, doncs, que si vosaltres que sou dolents sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen».

COMENTARI

L’Evangeli d’avui ens remet a una pregària coneguda: el parenostre. És una pregària que coneixem, que recitem de memòria. És una pregària que ens pertany, que és molt nostra i que alhora ens sobrepassa.

Avui voldria deixar-me interpel·lar per ella com si la resés per primera vegada i en faig lectura contemplativa. El primer que em corprèn de l’escrit de Lluc és veure Jesús que prega. Lluc ens prepara així per a la conversa amb els apòstols que introdueixen una qüestió de profunditat: “Senyor, ensenya’ns a pregar”.

Podríem dedicar un recés sencer de diversos dies a aprofundir en la pregària i en el parenostre. Remarcarem alguns flashos que ens poden ajudar a redescobrir-lo, a pregar-lo sempre com una novetat. I em fixo ara només en la primera i en la segona paraula. Quan dic pare, reconec la paternitat i la maternitat de Déu. La realitat cultural i històrica van fer que Jesús s’adrecés a Déu com a pare. Podria ser també com a mare. L’ésser humà és fet a imatge i semblança de Déu, i aquest Déu té rostre i qualitats de pare i de mare, de masculinitat i de feminitat. Amb quin nom puc adreçar-me a Déu? l segle IV, sant Gregori de Niça cantava el misteri de Déu: «Oh tu, més enllà de tot, amb quin altre nom podria anomenar-te ? Quin himne cantar-te ? Cap nom no t’escau prou… Quan dic Pare, dic tota una realitat que em sobrepassa, però que alhora és en el meu interior més íntim, com diria Sant Agustí.

I quan dic nostre, descobreixo que se m’eixampla el cor cap a una vocació de fraternitat universal.

Gairebé amb això en tinc prou per al dia d’avui: respiro amb profunditat, prenc consciència del moment present i elevo a Déu la meva pregària dient a poc a poc i sentint la densitat de cada paraula: Pare nostre. Alço els ulls al cel i el meu cor agraeix.

Jaume Casassas Pons

____________________________________

Diumenge després de la Santíssima Trinitat

SOLEMNITAT DEL SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST

Cicle C

  Evangeli Lc 9,11b-17

Tothom en menjà tant com volgué

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

Un dia Jesús parlava del Regne de Déu a la gent i curava els qui en tenien necessitat. Veient que començava a fer-se tard, els dotze anaren a dir-li: «Acomiadeu la gent. Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant, i puguin trobar-hi queviures; aquí és un lloc despoblat». Jesús els digué: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells respongueren: «Només tenim cinc pans i dos peixos. Hem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar per tota aquesta gentada?». Tots plegats eren uns cinc mil homes. Ell digué als deixebles: «Feu-los seure en grups de cinquanta». Els deixebles ho feren i tothom s’assegué. Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de les sobres.

COMENTARI

Les lectures d’aquest dia tracten del sacrifici de la missa, amb la bestreta que representa el sacrifici que va oferir el sacerdot Melquisedec; i el text amb què Sant Pau ens recorda que les paraules de Jesús a l’últim sopar ens han estat fidelment transmeses, com a memòria del seu lliurament per nosaltres. L’Evangeli, per la seva banda, presenta la multiplicació dels pans i els peixos com a signe del banquet amb Jesús, que parteix el pa i els dóna als deixebles perquè el servissin a la gent.

Aquesta Paraula ens porta a preguntar-nos per la nostra relació amb Jesús ressuscitat a través de l’Eucaristia, on Jesús fet pa es parteix i es reparteix per a la salvació del món. Quina importància té la Santa Missa a la meva vida? Com combrego?

Sant Pau ens demana destriar bé el Cos de Crist amb què combreguem. Que siguem capaços de comprendre que el Cos del Senyor ressuscitat entra al nostre propi cos, i així poder entendre’ns i acceptar-nos a nosaltres mateixos. Respondrem a la vocació que portem escrita al nostre propi cos, i que és la de ser fills de Déu. Quan vivim aquesta relació amb nosaltres mateixos des d’aquesta acceptació de ser fills, i germans de Jesucrist, som conscients de la dignitat de tot cos humà, i per això procurem no passar de llarg davant els qui pateixen.

L’Eucaristia és una escola de Jesús. Ell és present a través del seu Esperit, Ell ens convida i encoratja la nostra fe amb la seva Paraula i el seu Pa de Vida. I així, a cada Santa Missa i a la nostra vida hem d’estar en actitud d’adoració i d’intercessió per tots, buscant la trobada amb Jesús Ressuscitat, cercant la seva presència per poder rebre el seu Esperit i ens mogui a servir els nostres germans.

Cooperadors Salesians

____________________________________

DIUMENGE VI DE PASQUA / Cicle C

Evangeli Jo 14,23-29

L’Esperit Sant us farà recordar tot el que jo us he dit

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell. Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules, que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre. Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dona el món. Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu! Heu sentit que us deia: Me’n vaig, però tornaré. Si m’estimeu, us alegrareu de saber que me’n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. Us ho dic per endavant perquè cregueu quan ho veureu».

COMENTARI

Som en Temps de Pasqua i meditem aquests dies les paraules que Jesús deixa als seus deixebles perquè el recordin quan ell no hi sigui. Amb l’anunci de la seva passió i mort és comprensible que els deixebles se sentin tristos, desemparats, amb por. No entenen res. Jesús els adreça paraules de consol i apel·la a la serenor dels cors. L’evangelista Joan dedica cinc capítols (del 13 al 17) a aquest discurs de comiat per posar de relleu la importància de tot el sentit de la seva vida. Ens deixem interpel·lar avui per aquests versets del capítol 14. Hi podem entreveure tres consignes, tres expressions que amaguen un cert misteri, una promesa, i que ens poden ajudar a viure amb esperança la nostra vida avui. La primera: si estimem el Crist i seguim el que ens ha demanat, és a dir, estimar-nos els uns als altres, Ell i el Pare viuen en nosaltres.

Que gran! Sí, Déu és amor. És per l’amor que Déu mateix es fa present. La segona consigna és la promesa de l’Esperit Sant. Certament, Déu ningú no l’ha vist mai, aquest amor que ens manifestem és l’Esperit mateix. I l’amor ens fa comprendre? Que gran! Es tracta d’una comprensió que abraça tot el nostre ésser: l’emoció, el sentiment i també l’enteniment. És la comprensió des del cor! I finalment, la pau. No es tracta d’una pau que és absència de conflicte. És la pau del cor. La pau profunda i veritable que ens agafa per dins i que ens porta de la por a la confiança plena.

Jaume Casassas Pons

____________________________________

DIUMENGE II DE PASQUA: OCTAVA DE PASQUA / Cicle C

Evangeli Jo 20,19-31

Vuit dies més tard, Jesús entrà

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas».

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

COMENTARI

Vuit dies després d’haver celebrat la Pasqua, nova celebració! En la nostra tradició cultural solem dir sovint aquell refrany que tota celebració te capvuitada. I que per tant mai és tard per celebrar, per alegrar-nos! Certament, sabem que la nostra Pasqua és setmanal al llarg de l’any. Cada setmana la commemorem, la celebrem , la revivim en la trobada dominical. Més encara: podem afirmar que vivim en una Pasqua permanent. El Crist, el Ressuscitat, és qui sosté les nostres vides i qui viu en cada u de nosaltres. Ho creus això? I avui, vuit dies després de Pasqua ho tornem a proclamar. El passatge de Joan que llegim acaba amb una desena benaurança que Jesús va adreçar als deixebles i que ens indica que pensava també en cada u de nosaltres: “Feliços els qui creuran sense haver vist.” No som pas nosaltres aquests? No som cridats també a la felicitat perquè sense veure-hi encara, creiem que Ell és vivent en el món, avui?

Faig un pas enrere. Rellegeixo el text de Joan i em situo ara a l’escena que l’evangelista descriu. Em deixo tocar per imatges, expressions que desvetllen les meves emocions. Les acullo i deixo que em parlin.

Portes tancades per por… la por a tantes coses fa sovint que em tanqui en mi mateix… Però, heus aquí que el sentit profund de la meva oïda interior ha escoltat la veu que ve de part de Déu: “Pau a vosaltres!”. Acullo aquesta pau. Deixo que cali a fons. No és una pau que rebo i entenc de forma naïf. És una pau profunda, essencial, generadora de vida… La por s’ha transformat en una alegria serena.

“El Pare m’ha enviat, jo també us envio.” Aquesta alegria em permet rebre amb serenor, amb il·lusió i amb confiança la missió que m’és encomanada.

El perdó… Quina gran responsabilitat la crida que ens fa Jesús! Som portadors de perdó. No podem deixar de perdonar-nos els uns als altres. Si no ho fem…on queda el perdó? Perdonar-nos és viure la reconciliació. És apostar per començar de nou. Fer net i recomençar.

Acullo aquest missatge d’avui amb l’alegria de Pasqua. I paradoxalment, sense haver-lo vist, jo també puc anunciar: “He vist el Senyor!” L’he vist en el rostre de tants germans i germanes… I no puc deixar de sentir que soc un d’aquests tants que ja viu la felicitat, la vida plena de sentit.

Jaume Casassas Pons

___________________________________

DIUMENGE III DE QUARESMA / Cicle C

Evangeli  Lc 13, 1-9

Si no us convertiu, tots acabareu malament

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc 

Per aquell temps, alguns dels qui eren presents contaren a Jesús el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la de les víctimes que oferien en sacrifici. Jesús els respongué: «Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquells divuit homes que van morir quan els caigué a sobre la torre de Siloè, us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual».

I els digué aquesta paràbola: «Un home que tenia una figuera a la vinya, anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà. En veure això, digué al vinyater: “Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera i no n’hi trobo. Talla-la d’una vegada. Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?” Ell li contestà: “Senyor, deixeu-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant; si no, ja la podreu tallar».

COMENTARI

Tercer diumenge de Quaresma. Som en camí de conversió. Molts dels comentaristes de l’Evangeli que avui proclamem ressalten aquesta invitació de Jesús a la metanoia, és a dir a una transformació i renovació íntima de tot el que ens constitueix com a éssers humans.

La imatge de la figuera estèril és molt eloqüent. Deixo que aquesta imatge i el diàleg entre l’home que va al camp i el vinyater facin ressò en mi.

Diu sant Agustí en un dels seus sermons que la figuera designa perfectament tots els homes que rebutgen constantment donar fruit i per això viuen sota l’amenaça de la destral. Però el vinyater intercedeix i posposa l’execució. Estableix un temps de gràcia i busca un remei eficaç per a l’arbre malalt.

Avui em pregunto: Qui són aquests que intercedeixen tothora avui a l’Església i fora d’ella per salvar, acompanyar, restaurar? “Senyor, deixeu-la encara aquest any…” Aquesta petició feta des de la humilitat i la perseverança m’entendreix i m’omple de goig.

Som en un temps privilegiat per fer-nos conscients de l’oportunitat que el Senyor ens ofereix. Ell fa possible el canvi que es produeix en nosaltres. Només cal deixar-nos fer. Recupero el meu desig profund que em porta de la paràlisi a l’acció, de l’esterilitat a la fecunditat, de la tristor a l’alegria serena, de la por a la confiança.

Jaume Casassas Pons

____________________________________

DIUMENGE VII DURANT L’ANY / Cicle C

Evangeli  Lc 6,27-38

Sigueu compassius com ho és el vostre Pare

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «A vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els enemics, feu bé als qui no us estimen, beneïu els qui us maleeixen, pregueu per aquells que us ofenen. Si algú et pega en una galta, para-li l’altra. Si algú et pren el mantell, no li neguis el vestit. Dona a tothom qui et demani, i no reclamis allò que és teu als qui t’ho hagin pres. Feu als altres allò que voleu que ells us facin. Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d’agrair? També els pecadors estimen aquells que els estimen. Si heu fet bé als qui us en fan, qui us ho ha d’agrair? També ho fan els pecadors. Si presteu diners als qui de cert us els tornaran, qui us ho ha d’agrair?

També els pecadors presten diners als pecadors quan saben que els recobraran. Però vosaltres heu d’estimar els enemics, heu de fer bé i de prestar sense esperar de rescabalar-vos: llavors la vostra recompensa serà gran i sereu fills de l’Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents.

Sigueu compassius com ho és el vostre Pare. No judiqueu i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us absoldrà. Doneu i Déu us donarà. Us abocarà a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet».

COMENTARI

Després de les benaurances i de “l’ai vosaltres”, Lluc ens mostra una sèrie de paraules de Jesús. La primera indicació per disposar-nos a comprendre la intensitat d’aquest missatge és desvetllar el sentit de l’oïda per poder escoltar amb profunditat i ser veritablement d’aquests a qui es dirigeix la paraula: “a nosaltres que escoltem” (v.27). Com escoltem? Què escoltem? Ens convé afinar l’oïda interior, doncs, per comprendre des del cor i no únicament des de l’intel·lecte les consignes de Jesús. I un cop hem escoltat i hem passat pel cor i per la raó el missatge rebut, aleshores actuar. I a nosaltres que escoltem amb aquesta predisposició se’ns diu dues vegades “que estimem els nostres enemics (v.27 i v. 35). La realització d’aquest manament es concreta en tres accions que capgiren la lògica humana: fer el bé a qui ens odia, beneir qui ens maleeix, pregar per qui ens calumnia. Fer el bé, beneir, pregar. Tres verbs que apel·len a l’acció, a la raó, al sentiments.

La resta de sentències de Jesús, són un recull d’indicacions on apareix diverses vegades el verb estimar. Hi ha tantes maneres d’expressar l’amor veritable!

De vegades els enemics que he d’estimar són dins meu. Sento que m’he de reconciliar amb mi mateix i acollir les meves pròpies limitacions, la meva petitesa. De vegades els enemics són fora. Són aquells o aquelles que em treuen la pau, que em violenten, que desvetllen el pitjor de mi… Com puc acollir-los? Puc pregar per ells?

L’evangeli de Jesús em planteja un repte, un desafiament. El retinc, el medito, el prego. El visc com a desig; potser no encara com a realitat. Semblaria gairebé, com si Lluc volgués afegir en aquesta pàgina d’evangeli una nova benaurança: “Benaurats vosaltres, si estimeu els vostres enemics, perquè abocaran sobre vosaltres una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar.” Estic disposat a viure-la?

Jaume Casassas Pons

____________________________________

DIUMENGE III D’ADVENT / Cicle C

Evangeli  Lc 1,1-4;4,14-21

Avui s’han complert aquestes paraules de l’Escriptura

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc 

Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres, guiant-se per l’ensenyament que hem rebut d’aquells que des del principi en foren testimonis de vista i després ho transmeteren de paraula. Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut.

En aquell temps, Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit. La seva anomenada s’estengué per tota la regió. Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava. I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum, i s’aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor». Després plegà el volum, el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús. Ell començà dient-los: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura».

COMENTARI

Déu, en la persona de Jesús, es va fer present a la terra i amb la força de l’Esperit, es va a posar a ensenyar i a viure segons La Paraula, fent-se evangeli, bona noticia per a tothom.

Tots tenien els ulls fixos en Ell, doncs deia i feia coses noves per a ells i la seva fama anava creixent.

¡Quina sort tenim els que volem estar amb connexió amb Ell i a través de La Paraula de L’Evangeli el contemplem!

Volem imitar-ho i tenir-ho com a guia a la nostra vida. Ell sempre està disposat a escoltar-nos, ens fa suport, ens accepta tal como som. Volem seguir el camí que ens monstre i tenir-ho com a model.

“La Paraula es va fer carn, i habità entre nosaltres”

Complir allò que ell espera de nosaltres, ens farà ser persones de cor obert.

____________________________________

DIUMENGE IV D’ADVENT / Cicle C

Evangeli  Lc 1,39-45

Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc 

Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà; entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà».

COMENTARI

Em deixo tocar profundament una vegada més per la narració del passatge de la visitació… Tanco els ulls, rellegeixo el text, tan conegut! i procuro que m’arribi com si fos la primera vegada.

Recordo l’anunci que ha fet l’àngel a Maria. Plena de Gràcia. Déu en tu.

Procuro endinsar-me en el cor de Maria. Què devia sentir.

S’alegrava pel doble anunci: ella tindrà un fill. La seva cosina Elisabet, també. Em pregunto què la fa més feliç… Ara, decidida, sense tardança es posa en camí… Hi ha una doble motivació en aquest pelegrinatge a la muntanya. Comunicar el propi goig pel que li ha estat anunciat, compartir-ho i acudir a ajudar la seva cosina, ja gran… que porta mesos reclosa, potser pel “què diran a les meves velleses tenir un fill!”

Imagino el camí…una dona sola camí de les muntanyes, a l’inici del seu embaràs…deixa el seu promès, els seus pares… Ho deurien entendre? Tantes coses hauran d’entendre més tard!

Contemplo el moment de la trobada de les dues dones. Es fonen en una abraçada… És una escena potent. De dona a dona. Els homes són absents. En aquesta trobada es produeix l’inesperat: la visitada, plena de l’Esperit Sant, reconeix el seu propi do: el fruit de les entranyes ha saltat d’entusiasme. També Elisabet sent amb força una doble presència i la reconeix: la de Maria, la cosina que ve de part del seu Senyor… I la del propi fill a les entranyes que expressa simbòlicament el goig del miracle de la presència de Déu en les nostres vides.

La meva imaginació es fixa en Zacaries. No apareix al relat el sacerdot emmudit. Potser de dins de casa estant, des d’un lloc silenciós i discret, contempla l’escena i en aquest període de la seva vida de recolliment i reflexió també es prepara per acollir el seu fill i el fill de Déu. Tots podem ser personatges d’un pessebre vivent que, atents a la veu dels àngels d’avui, ens posem en camí per anunciar i deixar-nos sorprendre per Aquell l’amor del qual ens sobrepassa sempre.

Jaume Casassas Pons

____________________________________

DIUMENGE XXXIV DURANT L’ANY / Cicle B

SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST,

REI DE TOT EL MÓN

Evangeli Jo 18,33b-37

Teniu raó: jo soc rei

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Pilat digué a Jesús: «Ets tu el rei dels jueus?». Jesús contestà: «Surt de vós això que em pregunteu, o són d’altres els qui us ho han dit de mi?». Respongué Pilat: «Jo, no soc pas jueu. És el teu poble i els mateixos grans sacerdots els qui t’han entregat a les meves mans. He de saber què has fet». Jesús respongué: «La meva reialesa no és cosa d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. I és que la meva reialesa no és d’aquí». Pilat digué: «Per tant, vols dir que ets rei». Jesús contestà: «Teniu raó: jo soc rei. La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu».

COMENTARI

Som al final de l’any litúrgic i cada any, després d’haver fet l’itinerari personal i comunitari que ha transitat des de l’Advent, el Nadal, la Quaresma, la Pasqua fins a la Pentecosta… l’Església ens proposa una festa per celebrar amb gran goig i solemnitat aquesta culminació. Aquell Jesús que hem adorat en l’encarnació i en el naixement, el Jesús que hem acompanyat en la seva passió i mort, el que hem contemplat en la seva resurrecció, ara el contemplen gloriós com a Rei i Senyor de tot el món.

La iconografia ens l’ha representat assegut al seu tron reial, voltat de núvols i amb la bola a la mà que representa tota la creació i l’univers.

Però qui és veritablement aquest Rei? Quin el seu reialme?

L’itinerari viscut al llarg de l’any em dona pistes. És un rei que neix pobre entre els pobres, que entra a Jerusalem muntat en un ase i no dalt de cavall, un rei que proclama davant Pilat que el seu Regne no és d’aquest món, un rei que respon als fariseus que el Regne no el veurem venir de manera triomfant dient “és aquí” o “allí”…perquè és enmig nostre.

I tanmateix, quantes vegades preguem Déu al llarg del dia, de la setmana, de la vida: “Vingui a nosaltres el vostre Regne”. Quin sentit té aquesta invocació?

Es tracta segurament de preparar el nostre cor per acollir aquest Regne, que és el Regne que a la carta als Romans (Rm 14, 17) se’ns descriu com un regne de justícia, de pau  de goig en l’Esperit Sant. El programari per fer-ho possible són les benaurances (Mt 5) i en la festa d’avui en podem recordar dues especialment: “Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el Regne del cel!” (Mt 5,3) i “Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel!” (Mt 5, 10). Medito les lectures d’avui i amb humilitat i confiança de cor et dic: Jesús, el Crist, voldria que fossis tu qui governés i guiés la meva vida, vine avui i sempre a habitar el meu interior perquè pugui créixer en pobresa d’Esperit i m’encamini a practicar la justícia i la pau i així pugui viure ja es d’ara, la realitat del Regne que ve i que ja és aquí.

Jaume Casassas Pons

____________________________________

DIUMENGE XXX DURANT L’ANY / Cicle B

Evangeli Mc 10,46-52

Rabuni, feu que hi vegi

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els seus deixebles i amb molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat, un cec que es deia Bartimeu. Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret, començà a cridar: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi». Tothom el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, compadiu-vos de mi». Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo». Ells criden el cec i li diuen: «Anima’t i vine, que et crida». El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada i anà cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que et faci? Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi». Jesús li diu: «Ves, la teva fe t’ha salvat». A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.

COMENTARI

Una vegada més, faig l’exercici de situar-me amb la imaginació en l’escena evangèlica, que en aquesta ocasió ens descriu Marc. Tanco els ulls i em situo a Jericó. Ciutat de pas, camí de Jerusalem. Ciutat amb molt moviment de persones. Jesús hi ha fet estada i en surt amb els seus deixebles i molta gent. Vora el camí, un cec. Sent que Jesús passa i el crida: “Fill de David, tingues pietat de mi!”. La gentada el vol fer callar; però el cec no és un invisible, una persona anònima; l’evangelista ens l’ha presentat amb el seu nom o cognoms: és Timeu, el fill de Bartimeu. Jesús s’atura, el veu. No és un no-ningú per a Jesús. És Timeu, que té un gran desig i Jesús ho ha sabut reconèixer.

Quan Timeu sap que Jesús el crida no dubta a llençar el mantell i aixecar-se d’una revolada. Al mantell potser hi duu l’almoina que ha recollit o les poques pertinences que té. Tant se val! Davant la crida de Jesús, ho llença tot i es posa dret.

Jesús pregunta: “Què vols que faci per a tu?”. És la pregunta pertinent de qui vol ajudar i acompanyar des de l’apoderament de la persona i no des d’una actitud paternalista de qui es pensa que ja sap què necessita l’altre a qui vull ajudar.

Simbòlica resposta la de Timeu: “Mestre, fes que hi vegi.” Timeu demana que se li obri el sentit físic de la vista. Procuro posar-me al lloc de Timeu. En un cert sentit, jo també em sento invident. Més enllà del sentit corporal, se’m remou el desig de demanar una visió profunda, clara. Que se’m desvetlli la mirada interior per poder veure i comprendre plenament amb el cor i des de cor.

Quantes vegades podem passar al costat d’una persona asseguda al carrer que demana caritat o d‘una persona empobrida que dorm al ras sota un cartró i no gosem ni mirar-la? Puc sentir el seu clam des del silenci? M’atreveixo a mirar-la i deixar que les nostres mirades es trobin?

Timeu recobra la vista; recobra la dignitat i el sentit de la vida. Tot seguit, a l’instant, segueix Jesús camí enllà. Ja no jeu a la marginalitat del camí, ara segueix Jesús plenament en el camí de la vida

Jaume Casassas Pons

____________________________________

DIUMENGE XXV DURANT L’ANY / Cicle B

Evangeli Mc 9,30-37

El Fill de l’home serà entregat.

Si algú vol ser el primer, ha de ser servidor de tots

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Jesús i els deixebles passaven per Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. Instruïa els seus deixebles dient-los: «El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies». Ells no entenien què volia dir, però no gosaven fer-li preguntes. Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?». Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d’ells seria el més important. Aleshores s’assegué, cridà els dotze i els digué: «Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots». Després feu venir un noi, el posà al mig, el prengué als braços i els digué: «Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat».

____________________________________

DIUMENGE XXI DURANT L’ANY / Cicle B

Evangeli Jo 6,60-69

Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l?». Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d’això, i els digué: «Us escandalitza això que us he dit? Què direu si veieu que el Fill de l’home puja on era abans? L’Esperit és el qui dona la vida. La carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen». Des del principi Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair. Després afegí: «Per això us he dit abans que ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do». Després d’aquell moment, molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven més amb ell. Jesús preguntà als dotze: «Vosaltres també em voleu deixar?». Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu».

COMENTARI

Al llarg de les darreres setmanes la litúrgia dominical ens ha proposat la lectura del capítol 6 de sant Joan, que s’iniciava amb el relat de la multiplicació dels pans a l’altra riba del llac de Galilea, a la muntanya, on Jesús s’havia retirat amb els seus deixebles. Imaginem que per tenir una estona d’intimitat amb ells. Però una gran gentada els segueix. Allí es produeix el miracle: amb Jesús la solidaritat es fa palpable, concreta, a partir de la senzillesa, del poc que tenim.

L’evangelista Joan descriu com la gent busca Jesús i convida que més que quedar-se saciats pel pa material, han de cercar el veritable aliment que dura i dona vida eterna. (Jn 6, 27). A partir d’aquí, l’evangelista recull el discurs del Pa de Vida. Es tracta d’una profunda reflexió teològica feta a la comunitat aprofitant els fets relatats.

L’evangeli d’avui és la part final d’aquest Discurs. Jesús és el veritable aliment. Cercar-lo a ell, estar amb ell, nodrir-nos de la seva Paraula… Notem, però, la dificultat que manifesten molts dels seguidors de Jesús davant la proposta del mestre. Contrasta l’entusiasme de la multitud que acompanyava i buscava Jesús en els relats inicials del capítol, amb aquest moment: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l?». Molts dels qui seguien Jesús es fan enrere. El seguiment no és fàcil. Avui ens pot passar el mateix. Atracció inicial per la proposta de l’Evangeli i frustració, desànim o por posterior perquè vivim un temps en què ens podem sentim qüestionats pels valors contraris a l’Evangeli. La temptació a abandonar és fàcil.

Però aleshores ens atrevim a expressar la nostra senzilla pregària:

Jesús, Crist de compassió, sentim la teva veu que ens interpel·la: “Vosaltres també em voleu deixar?”. És una pregunta dirigida personalment a cadascú, però expressada al grup. Som tota la comunitat que ens sentim interpel·lada. Recobro la lucidesa, la serenor i, amb Pere, goso dir-te jo també: «Senyor, a qui aniríem? Només tu tens paraules de vida eterna”.

Jaume Casassas Pons

____________________________________

DIUMENGE XVII DURANT L’ANY / Cicle B

Evangeli Jo 6,1-15

Jesús repartí els pans a tota la gent.

En repartia tant com en volien

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús se n’anà a l’altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els deixebles. S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant i preguntà a Felip: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots?». Ho preguntava per veure què hi deia Felip. Jesús ja sabia què volia fer. Felip li respongué: «Necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascú». Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, diu a Jesús: «Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent?». Jesús digué que fessin seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba, i s’hi assegueren. Eren uns cinc mil homes. Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos. I en repartia tant com en volien. Quan tothom quedà satisfet digué als deixebles: «Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé». Ho recolliren, i de les sobres d’aquells cinc pans d’ordi ompliren dotze coves.

Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: «Segur que aquest home és el profeta que havia de venir al món». Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya.

COMENTARI

La gentada segueix Jesús. Puja a la muntanya perquè han vist els signes que fa. Els deixebles i la gent segueixen Jesús despreocupats pel que pugui passar. No hi ha previsió d’aliment. Potser hi ha cansament. Jesús, veu la gentada i es fa conscient de la situació. Llança una pregunta i planteja el problema: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots?» És una pregunta retòrica que vol provocar la reacció dels seus deixebles més pròxims. Quan Jesús ens parla, ens interpel·la. Ell crea les condicions perquè puguem trobar una resposta a les nostres inquietuds. Jesús fa seure la gent sobre l’herba. Recorda el salm que diu que el Senyor em fa descansar en prats deliciosos (Sl 23, 2) Quin és el miracle que es produeix? Retinc la imatge de serenitat i de pau. Un munt de gent asseguda sobre l’herba fresca, gaudint del moment present, del miracle de l’encontre, del miracle d’escoltar la Paraula, del miracle de l’abundància que genera el fet de compartir desinteressadament.

Jaume Casassas Pons

____________________________________

DIUMENGE XII DURANT L’ANY / Cicle B

Evangeli Mc 4,35-41

Qui deu ser aquest, que fins el vent i el mar l’obeeixen?

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles: «Passem a l’altra riba». Deixaren, doncs, la gent, i se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava. Vora d’ells seguien també altres barques. Mentrestant s’aixecà un temporal de vent tan fort que les onades queien sobre la barca i s’anava omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap reclinat en un coixí. Ells el criden i li diuen: «Mestre, no veieu que ens enfonsem?». Jesús es desvetllà, renyà el vent i digué al mar: «Calla i estigues quiet». El vent amainà i seguí una gran bonança. Després els digué: «Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?». Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l’un a l’altre: «Qui deu ser aquest, que fins el vent i el mar l’obeeixen?»

COMENTARI

“Qui deu ser aquest, que fins el vent i el mar l’obeeixen?”

En l’Evangeli, el mal sol ser símbol de caos, de misteri. Espai on es barregen llums i ombres. Espai de contrastos. Escenari de trobades i de desencontres. De fracàs i de pesca miraculosa.

L’evangelista Marc ens ofereix aquest relat sintètic, ple de simbolisme. És cap al tard, l’hora sense llum. S’aixeca un gran temporal de vent. Jesús és present a la barca amb els deixebles, però ells no perceben que faci res per apaivagar el fort vent. Marc ens introdueix en una emoció profunda i en una actitud vital. Procuro sintonitzar-hi. Connecto primer amb la por dels deixebles. Puc imaginar l’escena i comprendre aquestes emocions i sensacions dels qui són a la barca. Poso nom a les meves pròpies pors. Acullo tot seguit la crida a la confiança que fa Jesús: ¿encara no teniu fe?

Ens movem sovint en la incertesa, en el dubte, en la por… Potser el nostre desig ens porta a viure forts moments de compromís amb la realitat sofrent del món i en altres moments a cercar estones de solitud i pregària. Vivim una vida de contrastos.

El seguiment de Jesús ens porta a passar d’una riba a l’altra. Això és, uja invitació a endinsar-nos en un camí que ens porta de la por a la confiança.

Jesús, Crist ressuscitat, tu ens parles i ens interpel·les. Escoltem avui la teva veu que ens asserena, ens conforta i ens infon esperança. Desvetllem el nostre cor, la nostra oïda interior, per ser sensibles a la teva veu que ens parla enmig de terratrèmols i temporals.

Jaume Casassas Pons

____________________________________

Diumenge després de Pentecosta

SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT

Evangeli Mt 28,16-20

Bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’hi acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».

COMENTARI

“Bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”

Acabat el temps litúrgic de Pasqua , celebrem avui la solemnitat de la Santíssima Trinitat. Hem contemplat la passió i la mort de Jesús. Hem contemplat i ens hem capbussat en el misteri de la seva resurrecció. La pedagogia evangèlica i la litúrgia ens han conduït de la mà per contemplar l’ascensió de Jesús al cel i la vinguda de l’Esperit Sant. Són icones que, un any més, ens predisposen a endinsar-nos en el temps ordinari i viure la vida quotidiana amb força renovada. Tanca aquest cicle el relat del final de l’evangeli de Mateu. Destaquen tres subratllats en aquest breu text. Jesús té plena autoritat al cel i a la terra. Després de la seva passió i mort, l’experiència de la resurrecció confirma la comunitat en un sentiment de gràcia, de força, de comunió. No sense dubtes, però sí amb confiança. La pedra rebutjada pels constructors ara corona l’edifici. El segon element és l’enviament a tots els pobles. Els deixebles són enviats en missió universal. Hi ha un eixamplament del cor, de la mirada, de l’horitzó. Una transformació personal i comunitària que porta a l’esperança. Finalment el signe del baptisme, com a sagrament d’iniciació a una vida nova. Acollir el baptisme és disposar-se a entrar en una nova dimensió de l’existència: la dimensió de l’amor. Això és guardar tot el que el Crist ens ha ensenyat que es resumeix en un sol manament: estimar-nos els uns als altres tal com Ell ens ha estimat.

Jesús, Crist ressuscitat, com podríem fer nostre aquest encàrrec? Com podrem sostenir-lo al llarg del temps? M’aturo avui a buscar en el fons del cor aquella confiança ferma que em fa viure de la certesa que tu ets amb nosaltres, amb mi, cada dia fins a la fi del món.

Jaume Casassas Pons

____________________________________

DIUMENGE V DE PASQUA / Cicle B

Evangeli Jo 15,1-8

Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo soc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dona fruit en mi el Pare la talla, i la que dona fruit, l’esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo soc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s’asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».

COMENTARI

“Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit”

“Estar en Crist i el Crist en mi.” Medito aquesta sentència de Jesús. Em pregunto com puc viure arrelat en Ell. Què significa que ell és en mi i jo en ell? El sento? L’experimento?

La nostra sensibilitat és diversa i de vegades fins i tot pot ser confosa. I si no sento res? I si no experimento aquest “estar en..”? Però encara que no percebi sensiblement, visc de la certesa que soc en ell i ell en mi. La prova és el fruit que dono, perquè sense ell no puc fer res. Em repeteixo aquesta afirmació i tremolo tot jo… no puc fer res!

Medito, doncs, sobre el valor i el sentit de les coses que faig. Són fruit de l’arrelament en Crist? O són projecció del meu propi ego?

Jesús ressuscitat,

La meva fe tan fràgil se sosté en gestos ben petits i senzills, en una confiança del cor… I ho crec fermament: crec que ets en mi i que ets present en cada ésser humà.

Tu , el cep, i nosaltres les sarments. Tu, el cep veritable, i jo, deixeble teu. Tu arrelat, donant vida, donant glòria a Déu.

Recordo una bonica sentència que va escriure sant Ireneu de Lió al segle II: “Gloria Dei, homo vivens”. ”La glòria de Déu és que l’ésser humà visqui”. Com contribueixo jo a la Glòria de Déu fent que els altres tinguin vida?

Avui guardo ben endins la teva Paraula. La retinc. La medito. Aprendré a demanar el que vull de debò? Has promès que ho obtindrem… Res no m’espanta. Confio. No tinc por.

Jaume Casassas Pons

_____________________________________

DIUMENGE DE RAMS

PASSIÓ DEL SENYOR / Cicle B

Evangeli Mc 11,1-10

Beneït el qui ve en nom del Senyor

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

Quan s’acostaven a Jerusalem, vora Betfagé i Betània, cap a la muntanya de les Oliveres, Jesús envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: «Aneu al poble d’aquí al davant, i així que hi entrareu trobareu un pollí fermat, que ningú no ha muntat encara. Deslligueu-lo i porteu-lo. Si algú us preguntava: Per què ho feu?, digueu-li: el Senyor l’ha de menester, i de seguida el tornarà aquí.»

Ells se n’anaren i trobaren un pollí fermat, fora, al portal d’una casa, i el deslligaren. Alguns dels qui eren allà els deien: «Què feu, que deslligueu el pollí?» Ells respongueren tal com els havia dit Jesús, i els deixaren fer. Porten a Jesús el pollí, el guarneixen amb els seus mantells i ell hi puja.

Molts estenien els mantells pel camí, i d’altres, ramatge que collien dels camps, i els qui el precedien o el seguien cridaven: «Hosanna. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Beneït el Regne del nostre pare David, que està a punt d’arribar. Hosanna a dalt del cel.»

COMENTARI

Diumenge de Rams. Se’ns proposen diverses lectures per endinsar-nos en aquest misteri de la passió i mort de Jesús. Marc i Joan ens relaten l’entrada de Jesús a Jerusalem muntant dalt d’un ase jove. Les gents l’aclamen, posen els seus mantells a terra, amb palmes i palmons aclamen Jesús. Després llegim el llarg relat de la passió als capítols 14 i 15 de Marc.

És un dia per endinsar-nos en la Paraula de Déu i buscar un moment íntim de silenci per deixar que faci eco en el nostre interior. Avui no cal afegir massa paraules.

Fem només un parell de subratllats dels primers versets del capítol 11 de l’evangelista Marc que relata la preparació i l’entrada de jesús a Jerusalem.

Podem tancar els ulls de la imaginació i visualitzar aquest relat tan conegut. Potser tenim el record que cada any llegim els mateixos fets. I tanmateix, cada any podem viure i sentir una experiència diferent. Nosaltres som en un moment diferent. El text ens parla de manera diferent. Veig Jesús que envia amb un encàrrec dos dels seus deixebles… i ressona en mi la frase: “si algú us demana per què ho feu, digueu que el Senyor ho ha de menester…”

Em pregunto avui: em sento deixeble de Jesús? Estic atent a l’encàrrec que em fa? Què ha de menester de mi el Senyor?

Em deixo commoure també per l’aclamació del poble: ”Beneït el qui ve en nom del Senyor!” Procuro fer meva l’aclamació, la interioritzo. Faig memòria i recordo persones concretes que al llarg de la meva vida i també avui, són presència de Déu per a mi. Venen en nom del Senyor. Les beneeixo des del fons del meu cor.

I jo? Soc comunicador del Déu viu que m’habita? Com arriba el tresor que porto en gerra de terrissa a cada persona amb qui em trobo cada dia?

Acullo amb humilitat la benedicció que jo també rebo de part de Déu a través de tants germans i germanes.

La presa de consciència de l’encàrrec i a benedicció rebudes em disposen a viure una Setmana Santa des de l’obertura i l’agraïment.

Jaume Casassas Pons

_____________________________________

DIUMENGE II DE QUARESMA / Cicle B

Evangeli Mc 9,2-10

Aquest és el meu Fill, l’estimat

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, els dugué tots sols dalt d’una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells: els seus vestits es tornaren fulgurants, i eren tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Se’ls aparegué Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Llavors Pere diu a Jesús: «Rabí, que n’estem de bé aquí dalt! Hi farem tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què dir, d’esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els cobria, i del núvol estant va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo». Immediatament, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.

Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no referissin a ningú allò que havien vist, fins després que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules i discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d’entre els morts».

COMENTARI

“Aquest és el meu Fill, l’estimat” 

Segona setmana de Quaresma. Avui la lectura de Marc ens proposa una experiència extraordinària. Llegeixo el text amb calma i procuro visualitzar-me jo també en aquesta escena. Puc fer l’excursió a la muntanya al costat de Jesús, de Pere, de Jaume i de Joan? Deixo que em treballi la imaginació. M’endinso en l’escena sense prejudicis. Potser soc un observador del que passa, un testimoni. Potser soc un altre dels personatges que s’afegeix al grup. Ja no són quatre, sinó cinc, dalt de la muntanya. Al costat de Jesús i dels deixeble hi camino també jo. La muntanya és alta. El camí és costerut. Sento el pes de la fatiga. Em pregunto quins llastres hi ha a la meva vida que m’impedeixen pujar amb entusiasme i agilitat dalt de la muntanya. Es tracta d’una metàfora que interioritzo i que recullo sense jutjar-me. Acullo els sentiments i les emocions que em vinguin. Dalt de la muntanya puc sentir la presència de Jesús. Transfigurat. Ple de llum. Quin significat pren això per a mi? Em disposo a baixar de la muntanya, a recollir aquesta estona de pregària i a tornar a la realitat que m’envolta i m’espera. Jesús, l’estimat del Pare. Cada u de nosaltres, els estimats del Pare. Faig meva una pregària que m’ajudarà a viure al llarg de la setmana:

Jesús lluminós,

Contemplo el teu rostre ple de llum i

tanco els ulls per deixar-me omplir de la teva llum.

De vegades no entenc gaire

què signifiquen les teves paraules, els teus gestos…

Aleshores, amb humilitat,

obro els ulls, admiro i contemplo.

Procuro comprendre.

Però tu no vols que em quedi mirant el cel,

sinó que baixi a la realitat concreta on visc.

Algú m’hi espera.

On és la meva crida?

Fes-me veure la claror de la teva mirada

i trobaré un sentit a la meva existència enmig del món.

Som en plena Quaresma i puc preguntar-me avui, si em sorgeix del cor, aquesta estona d’intimitat amb Déu a quin dejuni em porta aquesta setmana? En quin acte d’amor es transformarà aquest gest de renúncia?

Tot jo batego d’agraïment.

Jaume Casassas Pons

_____________________________________

DIUMENGE IV DURANT L’ANY / Cicle B

Evangeli Mc 1,21-28

Jesús ensenyava amb autoritat

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

A Cafar-Naüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d’un esperit maligne, que es posà a cridar: ¿Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!  Però Jesús el va increpar dient: «Calla i surt d’aquest home ». Llavors l’esperit maligne el sacsejà violentament, llançà un gran xiscle i en va sortir.  Tots quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells: «¿Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l’obeeixen!». I la seva anomenada s’estengué de seguida per tota la regió de Galilea.

COMENTARI

“Jesús ensenyava amb autoritat”

Som en el temps litúrgic ordinari: temps de Durant l’any. Se’ns convida a llegir i pregar amb un passatge de l’Evangeli del capítol primer de Marc. L’evangelista va iniciar el seu relat sobre Jesús amb l’episodi del baptisme. I una veu que des del cel deia “Tu ets e meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut.” Els darrers diumenges hem sentit la crida dels primers deixebles. Acabarà l’evangeli de Marc amb una declaració clara del centurió romà veient Jesús cavat en creu: “És veritat: aquest home era Fill de Déu” (Mc 15, 29). Entremig, un recorregut catequètic perquè comprenguem qui és i com actua aquest Jesús, Fill de Déu, home com nosaltres.

Avui contemplem un nou episodi de la vida de Jesús: entra a la sinagoga i fa dues coses: ensenya i guareix alliberant un home posseït. I ho fa tot amb autoritat. Rebusco en la meva memòria la distinció que havíem rebut fa anys entre els conceptes de poder i autoritat. Són formes de lideratge diferents. Simplifico l’apreciació, que m’ajuda a situar-me davant del passatge evangèlic. Poder és capacitat de fer que m’obeeixin. Autoritat és l’habilitat d’aconseguir que em segueixin. El poder em remet a un sotmetiment. L’autoritat m’inspira un reconeixement. Un ve de dalt. L’altra ve de baix.

Jesús ensenyava i actuava amb autoritat. Tant, que “fins i tot dona ordres als esperits malignes i l’obeeixen!”

Jesús, el Crist. Medito aquest relat i em deixo interpel·lar. I avui: com m’arriba el teu ensenyament? Com ens arriba? I el teu alliberament? Com ens alliberes avui? A Cafarnaüm o a qualsevol ciutat o llogaret de la terra… Penso, imagino, sento i veig com actues avui… Reconec en molts la teva presència alliberadora, consoladora. Em pregunto: nosaltres som les teves mans, la teva veu. Com puc percebre jo també en mi la teva força per actuar com tu ho fas?

Jaume Casassas Pons

_____________________________________

DIUMENGE IV D’ADVENT / Cicle B

Evangeli Lc 1,26-38

Déu t’ha concedit el seu favor i tindràs un fill

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu». Ella es torbà en sentir aquestes paraules, i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi». Maria preguntà a l’àngel: «Com pot ser, això, si jo no tinc marit?». L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible». Maria va respondre: «Soc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules».

I l’àngel es va retirar.

COMENTARI

“Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu” 

Darrer diumenge d’aquest camí d’Advent. Hi ha anys en què el calendari ens fa aquestes picades d’ullet: avui quart diumenge d’Advent i aquesta nit, ja Nadal…

Tenim només un diumenge de Quarta Setmana, poques hores, per assaborir el relat de Lluc… Però podem desar en la nostra memòria i en el nostre cor els ressons que ens deixa aquesta preciosa escena, que no pel fet de ser tan coneguda, no ens resulta menys emotiva i suggeridora. Proposo escoltar-la i rellegir-la a poc a poc, doncs. Potser tancant els ulls i mirant de posar en actiu tot el seny i tot el cor per escoltar, mirar, olorar, assaborir i palpar des dels sentits espirituals el que Déu ens vulgui comunicar aquest any en aquests darrers moments d’Advent. El nostre cor encara es prepara. Hi som a temps. Sempre hi som a temps! Perquè Déu ve; i ve sempre.

Tu Senyor, per mitjà de Gabriel vas anunciar a Maria: “Soc amb tu. No tinguis por.” I per mitjà de tants i tants missatgers ens dius a cada u de nosaltres: Soc amb Tu. No tinguis por. Del relat de Lluc em ressonen aquestes dues frases i també la resposta de Maria. Deixo que em calin a fons. N’adapto el llenguatge, el faig meu i les tradueixo en primera persona del singular i en faig pregària: “Oh! Senyor. Ets amb mi. Més encara, ets en mi i jo en tu! Tu i jo som u. No tinc por. Soc servent del teu amor. Confio. Sé que les teves paraules es compleixen en mi.”

Plenitud. L’àngel es retira. No calen més paraules. Puc gaudir d’un silenci ple i fecund. S’acosta la nit de Nadal.

Jaume Casassas Pons

_____________________________________

Diumenge XXXIV de durant l’any

SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST,

REI DE TOT EL MÓN

Evangeli Mt 25,31-46

S’asseurà al seu tron gloriós i els separarà entre ells

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d’ell tots els pobles. Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l’esquerra.

Després el Rei dirà als de la seva dreta: Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em veiéreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.

Els justos li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat i us vam donar menjar, o que passàveu set, i us vam donar beure? Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullat, i us vam vestir? Quan us vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us?

El Rei els respondrà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi.

Després dirà als de la seva esquerra: Lluny de mi, maleïts: aneu-vos-en al foc etern preparat per al diable i els seus àngels. Vosaltres, quan jo tenia fam, no em donàreu menjar; quan tenia set, no em donàreu beure; quan era foraster, no em vau acollir; quan em veiéreu despullat, no em vau vestir; quan estava malalt o a la presó, no em vau visitar.

Ells li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó, i no vam fer res per vós?

Ell els contestarà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi.

I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna».

COMENTARI

“S’asseurà al seu tron gloriós i els separarà entre ells”

Acabem l’any litúrgic amb la solemnitat de nostre Senyor, Jesucrist Rei de tot el món.

Quantes vegades no haurem escoltat aquest paràbola del judici final de l’evangelista Mateu?

Deixo que avui ressonin en mi les paraules del rei etern: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món.” Com un mantra interioritzo en mi dues paraules: “veniu…”, “beneïts…”

La descripció de Mateu és un relat d’esperança: podem acollir aquesta invitació i sentir-nos beneïts, convidats a entrar a la plenitud del Regne de Déu. Comprenc que per ser a la cua dels escollits cal seguir un camí de llibertat. Ser lliure per a estimar. He estat creat lliure. Quin camí vull escollir? És a les meves mans fer el bé o deixar de fer-lo. La recompensa? Gaudir per sempre del goig i de la pau que comporta estimar. I quina gran noticia! No seré, ni tampoc ho soc pas, jutjat per haver complert una normativa, uns preceptes, per haver estat fidel i constant a una pràctica religiosa, per haver proclamat una confessió de fe acurada…, sinó per com estimo o hauré estimat. No me n’hauré adonat, potser. O no n’hauré estat pas conscient, però tot allò de bo que hauré fet a un d’aquests germans més petits, ho feia al Crist. Hauré vist Crist en els germans? En definitiva, però, hauré vist i reconegut els altres com a germans?

Jesús, Crist de misericòrdia, recupero avui el meu desig profund, que va fer que un dia em sentís seduït per tu i em posés a la cua dels teus, com un deixeble més. Visualitzo el moment en què podré gaudir en plenitud de la realitat del Regne, que ja hauré tastat tantes vegades. I desitjo amb tot el cor rebre amb humilitat la benedicció que avui ens anuncies.

T’hauré sabut reconèixer en el rostre de tants germans i germanes al llarg de la meva vida? Quan et vegi cara a cara, sé que m’enduré sorpreses i descobriré que el teu rostre serà el de la Teresa, el de la Maria, el del Mahid, el d’en Moustafà, el del Iosef, el de la Dolores…

Des d’ara voldria saber mirar els altres amb els teus ulls, amb una nova llum…Més encara, voldria saber estimar amb un cor nou. És l’únic camí que porta a la vida.

Jaume Casassas Pons

_____________________________________

DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Mt 22,15-21

Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d’Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos, doncs, què en penseu, d’això? És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?». Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia, els respongué: «Hipòcrites, per què proveu de comprometre’m? Ensenyeu-me la moneda del tribut». Ells li ensenyaren una denari, i Jesús els preguntà: «De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?». Li diuen: «Del Cèsar». Jesús els respon: «Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu».

COMENTARI

“Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu”

 Deixo que m’impacti de nou aquest fragment de Mateu que hem llegit tantes vegades. Els fariseus volen fer caure Jesús en un parany. Volen que es comprometi. Que prengui partit per poder-lo acusar. Però com tantes altres vegades, la resposta de Jesús a una  pregunta clara, però tramposa, i que es podria contestar senzillament amb un sí o amb un no, és una resposta llarga que completa i compromet: “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar…” I afegeix dient: “… i a Déu allò que és de Déu”.

Jesús assenyala el camí d’un compromís rotund i profund que va més enllà de les lleis materials i humanes. Ens indica un camí d’adhesió a Déu que, de fet, agafa totes les dimensions de la persona i que ens deslliura d’esclavatges o de submissions humanes.

Jesús, Crist de compassió. Avui m’ensenyes a confiar més plenament en Déu, a desitjar de lliurar-m’hi totalment. Visc agraint que tot és do seu. En un gest senzill i secret alço les mans i tanco els ulls i des del cor retorno a Déu, confiadament i amb esperança, tot el que he rebut.

Jaume Casassas Pons

______________________________________

DIUMENGE XXV DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Mt 20,1-16a

Tens enveja perquè jo soc generós?

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya: va fer tractes per un jornal d’un denari, i els envià a la seva tasca. Sortí altra vegada a mig matí, en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué: “Aneu també vosaltres a la meva vinya, us pagaré el que sigui just”. I ells hi van anar. Pels volts de migdia i a mitja tarda, tornà a sortir i va fer el mateix. Una hora abans de pondre’s el sol encara en trobà d’altres i els digué: “Què feu aquí tot el dia desvagats?” Ells li contesten: “És que ningú no ens ha llogat!” Els diu: “Aneu també vosaltres a la meva vinya!”

Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat: “Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels que han vingut més tard, i acaba pels primers”. Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren un denari cada un. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però també van cobrar un denari. En veure això, rondinaven i deien al propietari: “Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor”. Ell va respondre a un d’aquests: “Company, quin mal t’he fet? No havíem fet tractes per un denari? Doncs, pren el que et toca i ves-te’n. A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu. Que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo soc generós?” Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers».

COMENTARI

“Tens enveja perquè jo soc generós?”

La paràbola és un gènere literari que ens vol comunicar un contingut central. La historieta que se’ns relata és el recurs literari per transmetre un missatge nuclear. Llegeixo aquesta paràbola que recull l’evangelista Mateu, sentida tantes vegades, i em pregunto de nou amb quin cor escolto i miro Jesús. Hi medito durant una estona i hi endevino diverses intencions. Em pregunto: una de les finalitat de Jesús no és per ventura fer-nos conscients que el Regne de Déu no es regeix pels valors de competència i de justícia que regeixen les lleis del mercat? Si interpretés la paràbola amb aquests criteris em guiaria per una lògica purament humana que cerca el benefici propi sense tenir en compte els altres. Trobaria la paràbola injusta. La nona notícia de l’Evangeli capgira aquesta lògica. Moltes vegades i de formes diverses Jesús vol fer passar el missatge que la llei del Regne de Deu és la de l’amor desbordant, gratuït, generós. He recordat una altra paràbola que relata Lluc al capítol 14 del seu Evangeli quan ens parla d’escollir els últims llocs quan siguem convidats a un banquet perquè “tothom qui s’enalteix serà humiliat, però qui s’humilia serà enaltit” (Lc 14, 11). Un capgirament de la lògica que ens proposa un sistema de valors que ens obre un univers relacional i espiritual diferent. La salvació no és fruit del meu esforç voluntariós. El que dona sentit de la meva vida és do gratuït del Senyor. A mi em correspon viure amb humilitat, amb flexibilitat, cercant d’abandonar-me confiadament en Deu.

I d’altra banda, la paràbola em mostra un Déu fidel, incansable. Ell crida amb constància i a qualsevol moment: a la sortida del sol, a mig mati, al migdia i al capvespre.. És el Déu que sempre ens està oferint una oportunitat. I jo em pregunto: amb quina actitud em disposo per acollir les propostes que em fa? Amb agraïment cerco les paraules del salmista i amb humilitat jo també invoco el Senyor “ Al vespre, al matí, al migdia perquè Ell ha escoltat el meu clam. “(salm 55, 17).

Jaume Casassas Pons

______________________________________

DIUMENGE XXI DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Mt 16,13-20

Tu ets Pere. Et donaré les claus del Regne del cel

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip, i un cop allà, preguntava als seus deixebles: «Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és? Ells li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; altres, que és Elies; altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes». Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que soc?». Simó Pere li contesta: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu». Jesús li va respondre: «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no li podran resistir. Et donaré les claus del Regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel». Després prohibí severament als deixebles de dir a ningú que ell era el Messies.

COMENTARI

“Tu ets Pere. Et donaré les claus del Regne del cel”

Evangeli conegut i colpidor, el de Mateu. En el passatge d’avui l’evangelista recull una pregunta que interpel·la profundament: “Què diu la gent del Fill del l’home? Qui diuen que és?” Em prenc un temps tranquil per deixar que la Paraula em cali a fons i em situo en l‘imaginari que em suggereixen les preguntes. Veig la gent. Escolto la gent. Què fa la gent? Què diu? Unes persones diuen… unes altres fan… Em ve a la memòria aquella frase que havia sentit algunes vegades de petit: “Tu no et fixis en què fa o què diu la gent per fer-ho igual. Sigues tu mateix!” Aleshores, em sento un dels deixebles i escolto la interpel·lació de Jesús com si em fes la pregunta avui també a mi: “I vosaltres, qui dieu que soc? I tu, qui dius que soc?”

Respiro amb profunditat. Tanco els ulls. Busco en el silenci del cor la resposta original, única, personal. La meva. Potser puc expressar el que sé de sempre, però desitjo fer-ho des d’una veritat renovada. T’ho dic senzillament amb una frase simple: Jesús, el Crist, tu ets qui dona sentit a la meva vida.

Agraeixo aquest moment. Reconec tot el que m’ha estat donat. La revelació del meu pensament, del meu sentiment, venen de Déu. Com l’apòstol Pere, escolto jo també la crida a una felicitat que supera els límits humans i m’arriba del mateix cor de Déu.

Admiro la figura de Pere i dels qui el succeeixen. Jesús es val de la realitat humana concreta, feble i rica alhora, per posar les bases del seu Regne. Quina gran missió! Quina responsabilitat. Lligar i deslligar. Unir des de l’amor i la comprensió; i també alliberar tensions i odis… Són les claus d’un Regne que eixampla, que porta la pau. Ens sostenim avui en l’afirmació de la carta als Romans que ens convida a una unió íntima amb Jesús, que ens dona una confiança ferma i ens omple d’una gran alegria: Tot ve del Crist, tot és pel Crist, tot és en Crist. Glòria a Ell. Al·leluia!

Jaume Casassas Pons

_______________________________________

DIUMENGE XVI DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Mt 13,24-43

Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner».

Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques».

Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat».

Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món».

Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol.

Qui tingui orelles, que ho senti».

 COMENTARI

“Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega”

Un cop descobert el Regne de Déu, s’ha d’apostar per ell de forma radical, encara que el preu sigui molt alt i a més fer-ho amb Alegria.

És clar que, a l’igual que el jove ric, també es pot rebutjar l’oferta per por de perdre la seguretat en les comoditats de la vida agradable i poc compromesa.

L’anunci de el Regne de Déu es fa a moltes persones, sent moltes les que ho accepten, encara que la clau està en com es viu després, com es posen en pràctica els ensenyaments i l’estil de vida de Jesús.

L’actitud de l’autèntic deixeble davant aquest descobriment no pot ser altra que la conversió, canviant radicalment el seu estil vida i la seva aptitud de servei.

Tot l’evangeli és bon exemple d’aquesta actitud, ja que presenta Jesús i el seu missatge de l’Amor, com a compliment de les promeses de l’antiga aliança.

Salesians Cooperadors

________________________________________

DIUMENGE XII DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Mt 10,26-33

No tingueu por dels qui maten només el cos

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «No tingueu por dels homes. No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats. I no tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima. Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l’infern tant l’ànima com el cos. No venen dos pardals per pocs diners? Doncs, ni un d’ells no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. Però a vosaltres, Déu us té comptats cada un dels cabells. No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats. A tothom que em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel, però a tothom que em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel».

 COMENTARI

“No tingueu por dels qui maten només el cos”

 El capítol 10 de Mateu comença amb l’elecció dels 12 deixebles. Cada u amb el seu nom. Mateu ha volgut expressar que la crida i l’enviament en missió és quelcom personal, una vocació única i irrepetible que es dona en la relació de cada ésser humà amb Déu. Ens ha cridat a cadascú pel nostre nom i ens ha confiat una missió. El relat que llegim avui reprodueix les paraules que Jesús adreça als qui el segueixen després d’haver respost a la crida que han rebut. Es tracta d’un moment important que situa el primer enviament apostòlic dels deixebles amb un encàrrec difícil. Jesús n’és conscient i dona algunes indicacions, algunes instruccions… En aquest breu passatge repeteix fins a tres vegades una consigna: “no tingueu por”.  Fa una invitació clara no tant a la valentia, sinó a la confiança. Mateu ens regala algunes imatges de contrast que són suggeridores: el que és amagat, serà conegut; parlar a la fosca i anunciar a plena llum…

Seguir-te a tu, Jesús, el Crist, no és una empresa fàcil. Tu coneixes el fons de l’ànima de cada ésser humà. Ens tens comptats cada un dels cabells. Tu m’has cridat pel meu nom i has penetrat el meu interior. Com Jeremies et dic: “M’has seduït, Senyor i m’he deixat seduir.” (Jer 20, 7). Poso la meva vida a les teves mans. Confio, no tinc por. Avui, com el profeta, el meu cor canta i lloa el Senyor.

Jaume Casassas Pons

_______________________________________

DIUMENGE DE PENTECOSTA Solemnitat

Evangeli Jo 20,19-23

Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Rebeu l’Esperit Sant

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó».

COMENTARI

“Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Rebeu l’Esperit Sant”

Imaginem la situació que descriu l’evangelista Joan i escoltem al nostre interior les emocions que ens desvetlla, com si ens trobéssim presents en l’escena. Era el mateix diumenge, al vespre: foscor, tancament, por… El mateix diumenge… i Jesús es fa present a casa amb les portes tancades enmig del desconcert i la por dels deixebles. Connecto amb les emocions: por, desconcert, alegria… Connecto també amb les coordenades de temps i d’espai que ens revela Joan i que ens indiquen que per a ell no hi ha temps d’espera ni espais privilegiats per a experimentar la força de la Resurrecció. La seva pedagogia és teologia d’unitat. Tot el misteri de la Creu, la Resurrecció i la Vinguda de l’Esperit es manifesten alhora, és el temps propici. Tot en u. A qualsevol moment i en qualsevol lloc el Ressuscitat hi és. La meditació de l’Evangeli em porta a deixar sentir com ressonen aquestes paraules per als temps d’avui. En aquestes breus frases del relat de Joan, Jesús  ens comunica cinc paraules clau: pau, alegria, enviament, perdó, Esperit Sant. Recepció de l’alè de Déu per sentir, experimentar i cercar la pau que ens omple d’una gran joia i que ens disposa per acollir la missió de ser enviats a perdonar.

Joan ens revela que la presència del Ressuscitat és enmig de la comunitat. Sovint no ens n’adonem, però quan n’hem pres consciència, no hem percebut que ens envaeix una gran alegria? L’alegria és el primer fruit que contrasta amb la por anterior, que de vegades podem experimentar. I passem de portes tancades a obrir-nos de bat a bat. És l’obertura que ens ha provocat el fet de rebre aquell: “us envio”. Hem copsat un alè que ens esperona. Ja no hi ha espai per al replegament. Tot és do, tot és missió.

I finalment, el perdó: viure reconciliats, renovats completament per dins. El perdó ens obre un nou horitzó d’esperança. Quina gran responsabilitat tan gran rebem amb aquest encàrrec! Si no perdono el meu germà, no viurà en la pau… Tot som cridats a perdonar-nos els uns als altres. Perdonar: donar completament, sense reserves. Perdonar-se és una acció sagramental perquè és presència del Ressuscitat el fet de poder anunciar al meu germà que l’amor venç qualsevol ofensa i que en Ell ens trobem i som cridats a una vida plena de comunió, de sentit i d’esperança.

Jaume Casassas Pons

________________________________________

DIUMENGE III DE PASQUA / Cicle A

Evangeli Lc 24,13-35

El reconegueren quan partia el pa

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents.

Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. Ell els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?». Ells s’aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l’únic que no saps el que hi ha passat?». Els preguntà: «Què?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S’havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l’han vist pas».

Ell els digué: «Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.

Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar». Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l’un a l’altre: «No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Llavors mateix s’alçaren de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó». Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l’havien reconegut quan partia el pa.

 COMENTARI

“El reconegueren quan partia el pa”

Activo avui tots els meus sentits per procurar captar la profunditat i la intensitat del relat de Lluc. Tan coneguda la història! Tan emotiva! Voldria deixar que em toqués profundament com si l’escoltés per primera vegada. I amb la imaginació em situo en l’escena que es descriu i deixo que ressonin dins meu paraules, imatges, sensacions. “Aquell mateix diumenge”. No hi ha espera. Després de la mort de Jesús els dos deixebles d’Emaus han iniciat un camí. Em pregunto què deuen sentir, quin és el motiu del seu viatge fora de Jerusalem. Marxen a corre-cuita? Ho tenien previst? Tenen por? Estan desconcertats? Qui són aquests dos personatges? Un d’ells és deia Cleofàs? I l’altre? Lluc no ens en diu el nom. Perquè no el sabia? Perquè l’oculta expressament perquè el considera irrellevant? Podia ser la dona de Cleofàs? La seva companya? Potser Lluc fa pedagogia i vol que jo mateix li posi nom? Podria ser qualsevol de nosaltres? Puc imaginar-me que soc jo mateix un dels dos, l’acompanyant de Cleofàs, que fa camí amb ell cap a Emaús? Imaginar-me en l’escena tot fent camí em ressitua.

És tot caminant, parlant i compartint els sentiments i els fets del que ha passat, que Jesús mateix es fa present. Jesús és el tercer pelegrí que s’uneix en el camí. Ell camina al nostre costat sempre, sobretot quan ho fem en comunitat. Però jo no el sé reconèixer tot d’una. Em cal temps per comprendre, per reconèixer-lo. A cadascú li cal el seu temps. M’exercito en la paciència, acullo la meva fragilitat i acullo incondicionalment l’altre i respecto el temps que necessita per fer el seu camí interior. El camí que va del dubte a la fe, de la por a la confiança.

Parlant de Jesús, sentint parlar de Jesús, assegut en comunitat al voltant de la taula i rebent el pa partit i repartit, reconec les meves emocions… també el meu cor s’abrusa i s’entusiasma…  No puc perdre temps. Com els d’Emaús. M’alço de taula. A l’instant. No puc perdre temps. Me’n vaig a veure els meus germans. Els dic que Crist ha ressuscitat i cada u d’ells em respon “Veritablement ha ressuscitat!”

Jaume Casassas Pons

_______________________________________

DIUMENGE V DE QUARESMA / Cicle A

Evangeli Jo 11,1-45

Jo soc la resurrecció i la vida

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, caigué malalt un home que es deia Llàtzer. Era de Betània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Maria era la qui, més endavant, ungí el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà.

Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimeu està malalt». Jesús, en sentir això, digué: «Aquesta malaltia no és mortal; és per a donar glòria a Déu: el Fill de Déu en serà glorificat». Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Després de rebre la notícia de la malaltia, es quedà encara dos dies al lloc on era. Després, passats aquests dies, digué als deixebles: «Tornem a Judea».

Ells li digueren: «Rabí, fa poc que els jueus us volien apedregar, i ara hi torneu?». Jesús contestà: «La claror del dia dura dotze hores. Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la claror d’aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la claror». Després afegí: «Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit; vaig a despertar-lo». Els deixebles li digueren: «Senyor, si s’ha adormit, es posarà bo». Jesús es referia a la seva mort, però els deixebles es pensaven que parlava del son ordinari. Llavors Jesús els digué clarament: «Llàtzer és mort. M’alegro de no haver estat allà; serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara anem-hi». Tomàs, el Bessó, digué als seus companys: «Anem-hi també nosaltres, morirem amb ell». Quan Jesús arribà, ja feia quatre dies que Llàtzer era al sepulcre.

Betània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i a Maria per la mort del seu germà.

Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort. Però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu». Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia». Li diu Jesús: «Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus, això?». Ella li diu: «Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món».

Havent dit això se n’anà a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: «El mestre és aquí i et crida». Quan ella sentí això s’aixecà tot seguit i anà a trobar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l’indret on Marta l’havia trobat. Els jueus que eren amb ella a casa per donar-li el condol, en veure que s’aixecava així i se n’anava, la seguiren, pensant-se que anava a plorar vora el sepulcre. Maria arribà on era Jesús i, en veure’l, es llançà als seus peus i li digué: «Senyor, si haguéssiu estat aquí el meu germà no s’hauria mort». Quan Jesús veié com plorava, i com ploraven també els jueus que l’havien acompanyada, es commogué profundament i es contorbà. Llavors preguntà:

«On l’heu posat?». Li diuen: «Veniu a veure-ho, Senyor». A Jesús se li negaren els ulls. Els jueus deien: «Mireu com l’estimava». Altres deien: «Aquest home que obrí els ulls al cec, no hauria pogut fer que Llàtzer no morís?»

Jesús, commogut altra vegada, arribà on era el sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa». Marta, la germana del difunt, diu a Jesús: «Senyor, ja es descompon; fa quatre dies que és mort». Li respon Jesús: «No t’he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?». Llavors van treure la llosa. Després Jesús alçà els ulls al cel i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m’heu escoltat. Ja sé que sempre m’escolteu, però dic això perquè ho sàpiga la gent que em rodeja i creguin que sou vós qui m’heu enviat». Havent dit això cridà fort: «Llàtzer, vine a fora». I el mort sortí. Tenia els peus i les mans lligats amb les benes d’amortallar i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar».

Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, cregueren en ell.

COMENTARI

“Jo soc la resurrecció i la vida”

Aquests darrers diumenges de Quaresma hem anat resseguint els evangelis de Joan propis del cicle A. Són tres episodis de l’Evangelista Joan que es llegeixen sempre que hi ha catecúmens que es preparen per al baptisme. Enguany, la litúrgia ens convida a tots a reviure aquest itinerari de preparació. Fa dos diumenges vam ser vora el pou de l’aigua viva de mans de la samaritana (Jn 4, 5-42), diumenge passat vam ser testimonis de la guarició del cec de naixement que passa de la foscor a la llum (Jn 9, 1-41), avui a prop d’un sepulcre, amb la mort i la resurrecció de Llàtzer (Jn 11, 1-45), som testimonis d’una vida que reneix. Tres relats fonamentals, tres símbols que ens emplacen ja a la vetlla de Pasqua: l’aigua, la llum, la vida.

Subratllem també d’aquesta escena l’extraordinària confessió de fe de Marta. Ella, que tan sovint hem recordat com la germana atrafegada i preocupada per tantes coses que sembla que no té temps d’asseure’s una estona de contemplació del fill de Déu, avui expressa la confiança més profunda i rellevant que puguem esperar quan diu a Jesús: “Jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, que havia de venir al món.” És trencador i sorprenent que en aquell temps, una dona que estava complint el dol per la mort del seu germà sortís de casa corrent i s’atansés a rebre un home. I més sorprenent encara que fos dona, davant dels jueus, qui s’atrevís a confessar-ho tan obertament. Jesús acull aquesta confessió i reprèn el seu camí per trobar-se amb les dues germanes. Davant del plor que provoca el patiment de l’altre, Jesús es commou i plora.

Contemplo l’escena amb silenci i la rumio dins del cor.

Jesús, Crist Ressuscitat, llum del món. Viure de tu és fer experiència ferma que tu ets la resurrecció i la vida. Viure de tu és gosar respondre amb confiança a la teva crida. La teva presència em fa sortir de casa, de mi mateix i em mobilitza per a l’encontre que vivifica, que sana, que dibuixa un futur d’esperança.

 Jaume Casassas Pons

_________________________________________

DIUMENGE I DE QUARESMA / Cicle A

Evangeli Mt 4,1-11

Jesús dejuna durant quaranta dies i és temptat

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, l’Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans». Jesús li respongué: «Diu l’Escriptura: “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”».

Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix; l’Escriptura diu: “Ha donat ordre als seus àngels que et duguin a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”». Jesús li contesta: «També diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu”».

Després el diable se l’enduu dalt una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores». Llavors li diu Jesús: «Ves-te’n d’aquí, Satanàs! L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol”».

Llavors el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo.

 COMENTARI

En aquests temps en què els mitjans de comunicació van plens d’informacions de casos de corrupció, hi ha un comentari que ha esdevingut gairebé un axioma, “Tothom té un preu”. No es pot negar que les persones som més vulnerables i per tan més fàcilment corruptibles quan patim necessitats físiques, quan tenim un desmesurat afany de poder, o un desig irrefrenable de ser considerats importants o valorats molt positivament.

Jesús que, a l’immergir-se en el Jordà, ja havia explicitat la seva intenció de començar una nova vida, se’n va al desert per, en el seu silenci, refermar el seu propòsit. I quan al cap de quaranta dies el seu cos s’ha afeblit, diu l´Evangelista, que el maligne el va temptar. I coneixedor dels punts febles de la naturalesa humana, ho fa sobre les qüestions que hem descrit anteriorment. Però el diable no pot amb la fortalesa anímica i mental de Jesús i se’n allunya.

Nosaltres, fa escassament cinc setmanes, renovàvem el compromís baptismal. Ara també, com Jesús, encetem un període de quaranta dies en que, en silenci, hem de valorar en quin nivell de compliment està. I enguany cal que ho fem, amb l’ajut de la petició del Papa Francesc i la proclamació de l’Any de la Misericòrdia. Ens diu que aquesta és “Font d’alegria, de serenitat i de pau”.

¿Què se’ns proposa aquesta Quaresma? Doncs una revisió a fons de les nostres actituds en vers a tot i a tothom. Ens cal una nova visió de les coses i humanitzar el nostre entorn, perquè estem en un moment en que estem cridats a “tenir la mirada fixa en la misericòrdia per poder ser nosaltres mateixos signe eficaç de l’obra de Déu”.

Jaume Saladrigas,

(agafat del comentari de l’any 2016)

________________________________________

DIUMENGE III DURANT L’ANY / Cicle A

Evangeli Mt 4,12-23

Anà a viure a Cafarnaüm,

perquè s’havia de complir allò que anunciava Isaïes

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se’n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafarnaüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s’havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop».

Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia.

 _________________

COMENTARI

“Anà a viure a Cafarnaüm, perquè s’havia de complir allò que anunciava Isaïes”

Jesús comença la seva predicació. Mateu cita en aquest inici de missió les paraules del profeta Isaïes: el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum.

Fa poques setmanes, la nit de Nadal, hem llegit aquestes paraules del profeta. I en els nostres cors sentim encara el caliu de la llum que resplendeix del Déu fet home. Amb aquests sentiments, m’endinso avui en el relat de l’evangelista i afino els sentits interiors: el de la vista i el de l’oïda per deixar-me impregnar millor del que se’m comunica.

El poble vivia en la fosca… Observo la realitat que m’envolta i em deixo impactar per ella. Observem al nostre voltant i veiem sovint un món que viu en la foscor, en el desànim, en la guerra, en l’empobriment de molts per causa de l’explotació d’alguns. Soc capaç de veure-hi també una llum? I puc copsar signes d’esperança?

Aguditzo l’oïda i deixo que ressonin dins meu les primeres paraules de Jesús: “Convertiu-vos, que el Regne de Déu és a prop.” I més endavant: “Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes.” Enmig d’aquesta realitat de foscor percebo una crida a la conversió, una crida al seguiment i a participar de la missió del Crist per escampar el seu missatge d’amor i de pau arreu… Aquesta és una petita guspira de llum que anuncia el Regne ja present i que guareix de malalties i xacres de tota mena.

 Jaume Casassas Pons

______________________________________________

Dia 25 de desembre

NADAL

Solemnitat amb Octava

Evangeli Jo 1,1-18

El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.

Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.

Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.

Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.

COMENTARI

“El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle”

Nadal. Nativitat del Senyor.

Les lectures d’avui ens parlen d’anunci, de Paraula que es vida, que és llum, que és pau. Aquest matí de Nadal em prenc una estona per assaborir la Paraula.

Isaïes lloa els peus del missatger que anuncia la pau i porta bones noves. Afino l’oïda de bon matí per escoltar els passos d’aquests missatgers portadors de bona nova. En diverses ocasions i de moltes maneres Déu parla, ha parlat. Però és avui, ara i aquí, en el meu dia, en el meu quotidià, en les meves circumstàncies, quan puc percebre una novetat. Un missatge conegut, però sempre nou, sempre suggeridor. Joan descriu de manera sublim que Déu ha estat sempre Déu. Des de sempre Paraula de vida que es comunica i vivifica. Llum que resplendeix en la foscor i que la foscor no pot pas ocultar.

Jesús infant, Paraula encarnada, Amor palpable, Llum del món. Tenia la intenció d’acollir-te aquest Nadal i ets Tu qui t’has instal·lat al costat de casa i m’aculls. Em descalço aquest matí de Nadal i entro sigil·losament a la tenda. Passejo un moment pel barri amb la intenció de visitar en Driss, que viu sota cartrons. Deu ser la teva tenda provisional que has plantat tan a prop de casa! Penso en el Pierre, senegalès que viu en la seva tenda de càmping, que planta cada nit i desplanta cada matí. Són els missatgers que transiten per la ciutat. Quin goig sentir els seus passos! Eixamplo el cor, la meva tenda interior. Com podré fer-la tan ampla perquè tu també hi tinguis un lloc?

Jaume Casassas Pons

______________________________________________

DIUMENGE I D’ADVENT / Cicle A

Evangeli Mt 24,37-44

Vetlleu i estigueu a punt

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Quan vindrà el Fill de l’home, passarà com en temps de Noè. Els dies abans del diluvi tothom continuava menjant i bevent i casant-se, fins que Noè hagué entrat a l’arca. No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots. Igual passarà en l’adveniment del Fill de l’home. Si hi hagués llavors dos homes plegats al camp, potser l’un fora pres i l’altre deixat; si hi hagués dues dones molent plegades, potser l’una fora presa i l’altra deixada. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora de la nit que el lladre vindria, no s’hauria adormit ni hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada».

 _______

COMENTARI

“Vetlleu i estigueu a punt”

Tardor intensa. L’hivern s’atansa. Nadal, que tard o d’hora arribarà. Però avui estrenem Advent i m‘hi endinso en aquest ara i aquí desitjant que em sorprengui la novetat que Déu em porta sempre. Sense avançar esdeveniments ni fer més cabòries, preparant  senzillament el cor per a l’atenció plena al moment present. Em disposa al temps d’espera. En l’Evangeli que avui proclamem, Mateu ens diu que el Senyor ve a l’hora menys pensada. Com un lladre. Cal estar alerta, doncs. A punt! No sabem ni el dia ni l’hora, ni tampoc en quina circumstància el Senyor ens visitarà. Em prenc uns minuts de silenci per assaborir aquest primer diumenge d’Advent com si fos el primer que hagués de viure. I del cor em brolla la pregària: Jesús, el Crist, com un lladre vindràs a visitar-me? Però si ja m’has robat el cor? Què més et puc oferir? Amb tota humilitat et dic: voldria que em prenguessis tot sencer – la memòria, l’enteniment, el cor, la voluntat. Tot teu en aquest temps propici per renovar el meu sí i assaborir de nou l’Esperança.

Jaume Casassas Pons

______________________________________________    

DIUMENGE XXX DURANT L’ANY / Cicle C

Evangeli Lc 18,9-14

Va ser el publicà

i no el fariseu el qui tornà a casa seva perdonat

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre publicà. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, us dono gràcies perquè no soc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos”. Però el publicà, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: “Déu meu, sigueu-me propici, que soc un pecador”. Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».

 ____________

COMENTARI

“Va ser el publicà i no el fariseu el qui tornà a casa seva perdona”

Visualitzo l’escena d’aquesta historieta evangèlica que Lluc posa en boca de Jesús i escolto el ressò que té en mi.

Em poso a la pell del fariseu i em pregunto: Puc reconèixer en mi l’orgull de sentir que faig les coses  millor que els altres? En quins moments la meva actitud fa que els altres se sentin menystinguts? Soc una persona subjecta a lleis externes i convencionalismes o avanço en un camí de llibertat interior?

M’endinso en la paràbola i procuro fer meves les paraules del publicà: “Déu meu, sigueu-me propici perquè soc un pecador.” Deixo que cali a fons aquesta petició. Sé que tot jo tinc necessitat de conversió.

En aquest reconeixement humil i sincer sento que Tu, Oh Déu de misericòrdia, et fas proper. Agafo el salm d’avui i el meu cor canta de goig: “Beneeixo el Senyor en tot moment i tinc sempre als llavis la seva lloança.”

Jaume Casassas Pons