DIUMENGE DE PENTECOSTA Solemnitat

 

Lectura primera Fets 2,1-11

Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se

Lectura dels Fets dels Apòstols

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta, es trobaven tots junts en un mateix lloc, quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.

Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc, que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar.

Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Estranyats i fora de si deien: «No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena, hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües».

 

Salm responsorial 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34 (R.: 30)

 

Lectura segona 1C 12,3b-7,12-13

Tots nosaltres hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint

Germans, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant. Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots.

Perquè el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.

 

Al·leluia

Evangeli Jo 20,19-23

Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Rebeu l’Esperit Sant

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó».

 

COMENTARI

“Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Rebeu l’Esperit Sant”

Imaginem la situació que descriu l’evangelista Joan i escoltem al nostre interior les emocions que ens desvetlla, com si ens trobéssim presents en l’escena. Era el mateix diumenge, al vespre: foscor, tancament, por… El mateix diumenge… i Jesús es fa present a casa amb les portes tancades enmig del desconcert i la por dels deixebles. Connecto amb les emocions: por, desconcert, alegria… Connecto també amb les coordenades de temps i d’espai que ens revela Joan i que ens indiquen que per a ell no hi ha temps d’espera ni espais privilegiats per a experimentar la força de la Resurrecció. La seva pedagogia és teologia d’unitat. Tot el misteri de la Creu, la Resurrecció i la Vinguda de l’Esperit es manifesten alhora, és el temps propici. Tot en u. A qualsevol moment i en qualsevol lloc el Ressuscitat hi és. La meditació de l’Evangeli em porta a deixar sentir com ressonen aquestes paraules per als temps d’avui. En aquestes breus frases del relat de Joan, Jesús  ens comunica cinc paraules clau: pau, alegria, enviament, perdó, Esperit Sant. Recepció de l’alè de Déu per sentir, experimentar i cercar la pau que ens omple d’una gran joia i que ens disposa per acollir la missió de ser enviats a perdonar.

Joan ens revela que la presència del Ressuscitat és enmig de la comunitat. Sovint no ens n’adonem, però quan n’hem pres consciència, no hem percebut que ens envaeix una gran alegria? L’alegria és el primer fruit que contrasta amb la por anterior, que de vegades podem experimentar. I passem de portes tancades a obrir-nos de bat a bat. És l’obertura que ens ha provocat el fet de rebre aquell: “us envio”. Hem copsat un alè que ens esperona. Ja no hi ha espai per al replegament. Tot és do, tot és missió.

I finalment, el perdó: viure reconciliats, renovats completament per dins. El perdó ens obre un nou horitzó d’esperança. Quina gran responsabilitat tan gran rebem amb aquest encàrrec! Si no perdono el meu germà, no viurà en la pau… Tot som cridats a perdonar-nos els uns als altres. Perdonar: donar completament, sense reserves. Perdonar-se és una acció sagramental perquè és presència del Ressuscitat el fet de poder anunciar al meu germà que l’amor venç qualsevol ofensa i que en Ell ens trobem i som cridats a una vida plena de comunió, de sentit i d’esperança.

 

Jaume Casassas Pons

 

 

 

 

 

 

 

 

________________________________________   

 

 

 

 

 

24DIUMENGE III DE PASQUA / Cicle A

 

Evangeli Lc 24,13-35

El reconegueren quan partia el pa

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents.

Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. Ell els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?». Ells s’aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l’únic que no saps el que hi ha passat?». Els preguntà: «Què?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S’havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l’han vist pas».

Ell els digué: «Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.

Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar». Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l’un a l’altre: «No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Llavors mateix s’alçaren de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó». Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l’havien reconegut quan partia el pa.

 

 COMENTARI

“El reconegueren quan partia el pa”

Activo avui tots els meus sentits per procurar captar la profunditat i la intensitat del relat de Lluc. Tan coneguda la història! Tan emotiva! Voldria deixar que em toqués profundament com si l’escoltés per primera vegada. I amb la imaginació em situo en l’escena que es descriu i deixo que ressonin dins meu paraules, imatges, sensacions. “Aquell mateix diumenge”. No hi ha espera. Després de la mort de Jesús els dos deixebles d’Emaus han iniciat un camí. Em pregunto què deuen sentir, quin és el motiu del seu viatge fora de Jerusalem. Marxen a corre-cuita? Ho tenien previst? Tenen por? Estan desconcertats? Qui són aquests dos personatges? Un d’ells és deia Cleofàs? I l’altre? Lluc no ens en diu el nom. Perquè no el sabia? Perquè l’oculta expressament perquè el considera irrellevant? Podia ser la dona de Cleofàs? La seva companya? Potser Lluc fa pedagogia i vol que jo mateix li posi nom? Podria ser qualsevol de nosaltres? Puc imaginar-me que soc jo mateix un dels dos, l’acompanyant de Cleofàs, que fa camí amb ell cap a Emaús? Imaginar-me en l’escena tot fent camí em ressitua.

És tot caminant, parlant i compartint els sentiments i els fets del que ha passat, que Jesús mateix es fa present. Jesús és el tercer pelegrí que s’uneix en el camí. Ell camina al nostre costat sempre, sobretot quan ho fem en comunitat. Però jo no el sé reconèixer tot d’una. Em cal temps per comprendre, per reconèixer-lo. A cadascú li cal el seu temps. M’exercito en la paciència, acullo la meva fragilitat i acullo incondicionalment l’altre i respecto el temps que necessita per fer el seu camí interior. El camí que va del dubte a la fe, de la por a la confiança.

Parlant de Jesús, sentint parlar de Jesús, assegut en comunitat al voltant de la taula i rebent el pa partit i repartit, reconec les meves emocions… també el meu cor s’abrusa i s’entusiasma…  No puc perdre temps. Com els d’Emaús. M’alço de taula. A l’instant. No puc perdre temps. Me’n vaig a veure els meus germans. Els dic que Crist ha ressuscitat i cada u d’ells em respon “Veritablement ha ressuscitat!”

 

Jaume Casassas Pons

 

________________________________________   

 

DIUMENGE V DE QUARESMA / Cicle A

 

Evangeli Jo 11,1-45

Jo soc la resurrecció i la vida

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, caigué malalt un home que es deia Llàtzer. Era de Betània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Maria era la qui, més endavant, ungí el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà.

Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimeu està malalt». Jesús, en sentir això, digué: «Aquesta malaltia no és mortal; és per a donar glòria a Déu: el Fill de Déu en serà glorificat». Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Després de rebre la notícia de la malaltia, es quedà encara dos dies al lloc on era. Després, passats aquests dies, digué als deixebles: «Tornem a Judea».

Ells li digueren: «Rabí, fa poc que els jueus us volien apedregar, i ara hi torneu?». Jesús contestà: «La claror del dia dura dotze hores. Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la claror d’aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la claror». Després afegí: «Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit; vaig a despertar-lo». Els deixebles li digueren: «Senyor, si s’ha adormit, es posarà bo». Jesús es referia a la seva mort, però els deixebles es pensaven que parlava del son ordinari. Llavors Jesús els digué clarament: «Llàtzer és mort. M’alegro de no haver estat allà; serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara anem-hi». Tomàs, el Bessó, digué als seus companys: «Anem-hi també nosaltres, morirem amb ell». Quan Jesús arribà, ja feia quatre dies que Llàtzer era al sepulcre.

Betània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i a Maria per la mort del seu germà.

Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort. Però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu». Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia». Li diu Jesús: «Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus, això?». Ella li diu: «Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món».

Havent dit això se n’anà a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: «El mestre és aquí i et crida». Quan ella sentí això s’aixecà tot seguit i anà a trobar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l’indret on Marta l’havia trobat. Els jueus que eren amb ella a casa per donar-li el condol, en veure que s’aixecava així i se n’anava, la seguiren, pensant-se que anava a plorar vora el sepulcre. Maria arribà on era Jesús i, en veure’l, es llançà als seus peus i li digué: «Senyor, si haguéssiu estat aquí el meu germà no s’hauria mort». Quan Jesús veié com plorava, i com ploraven també els jueus que l’havien acompanyada, es commogué profundament i es contorbà. Llavors preguntà:

«On l’heu posat?». Li diuen: «Veniu a veure-ho, Senyor». A Jesús se li negaren els ulls. Els jueus deien: «Mireu com l’estimava». Altres deien: «Aquest home que obrí els ulls al cec, no hauria pogut fer que Llàtzer no morís?»

Jesús, commogut altra vegada, arribà on era el sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa». Marta, la germana del difunt, diu a Jesús: «Senyor, ja es descompon; fa quatre dies que és mort». Li respon Jesús: «No t’he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?». Llavors van treure la llosa. Després Jesús alçà els ulls al cel i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m’heu escoltat. Ja sé que sempre m’escolteu, però dic això perquè ho sàpiga la gent que em rodeja i creguin que sou vós qui m’heu enviat». Havent dit això cridà fort: «Llàtzer, vine a fora». I el mort sortí. Tenia els peus i les mans lligats amb les benes d’amortallar i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar».

Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, cregueren en ell.

 

COMENTARI

“Jo soc la resurrecció i la vida”

Aquests darrers diumenges de Quaresma hem anat resseguint els evangelis de Joan propis del cicle A. Són tres episodis de l’Evangelista Joan que es llegeixen sempre que hi ha catecúmens que es preparen per al baptisme. Enguany, la litúrgia ens convida a tots a reviure aquest itinerari de preparació. Fa dos diumenges vam ser vora el pou de l’aigua viva de mans de la samaritana (Jn 4, 5-42), diumenge passat vam ser testimonis de la guarició del cec de naixement que passa de la foscor a la llum (Jn 9, 1-41), avui a prop d’un sepulcre, amb la mort i la resurrecció de Llàtzer (Jn 11, 1-45), som testimonis d’una vida que reneix. Tres relats fonamentals, tres símbols que ens emplacen ja a la vetlla de Pasqua: l’aigua, la llum, la vida.

Subratllem també d’aquesta escena l’extraordinària confessió de fe de Marta. Ella, que tan sovint hem recordat com la germana atrafegada i preocupada per tantes coses que sembla que no té temps d’asseure’s una estona de contemplació del fill de Déu, avui expressa la confiança més profunda i rellevant que puguem esperar quan diu a Jesús: “Jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, que havia de venir al món.” És trencador i sorprenent que en aquell temps, una dona que estava complint el dol per la mort del seu germà sortís de casa corrent i s’atansés a rebre un home. I més sorprenent encara que fos dona, davant dels jueus, qui s’atrevís a confessar-ho tan obertament. Jesús acull aquesta confessió i reprèn el seu camí per trobar-se amb les dues germanes. Davant del plor que provoca el patiment de l’altre, Jesús es commou i plora.

Contemplo l’escena amb silenci i la rumio dins del cor.

Jesús, Crist Ressuscitat, llum del món. Viure de tu és fer experiència ferma que tu ets la resurrecció i la vida. Viure de tu és gosar respondre amb confiança a la teva crida. La teva presència em fa sortir de casa, de mi mateix i em mobilitza per a l’encontre que vivifica, que sana, que dibuixa un futur d’esperança.

 

Jaume Casassas Pons

_________________________________________   

 

DIUMENGE I DE QUARESMA / Cicle A

 

Evangeli Mt 4,1-11

Jesús dejuna durant quaranta dies i és temptat

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, l’Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans». Jesús li respongué: «Diu l’Escriptura: “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”».

Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix; l’Escriptura diu: “Ha donat ordre als seus àngels que et duguin a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”». Jesús li contesta: «També diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu”».

Després el diable se l’enduu dalt una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores». Llavors li diu Jesús: «Ves-te’n d’aquí, Satanàs! L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol”».

Llavors el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo.

 

 COMENTARI

En aquests temps en què els mitjans de comunicació van plens d’informacions de casos de corrupció, hi ha un comentari que ha esdevingut gairebé un axioma, “Tothom té un preu”. No es pot negar que les persones som més vulnerables i per tan més fàcilment corruptibles quan patim necessitats físiques, quan tenim un desmesurat afany de poder, o un desig irrefrenable de ser considerats importants o valorats molt positivament.

Jesús que, a l’immergir-se en el Jordà, ja havia explicitat la seva intenció de començar una nova vida, se’n va al desert per, en el seu silenci, refermar el seu propòsit. I quan al cap de quaranta dies el seu cos s’ha afeblit, diu l´Evangelista, que el maligne el va temptar. I coneixedor dels punts febles de la naturalesa humana, ho fa sobre les qüestions que hem descrit anteriorment. Però el diable no pot amb la fortalesa anímica i mental de Jesús i se’n allunya.

Nosaltres, fa escassament cinc setmanes, renovàvem el compromís baptismal. Ara també, com Jesús, encetem un període de quaranta dies en que, en silenci, hem de valorar en quin nivell de compliment està. I enguany cal que ho fem, amb l’ajut de la petició del Papa Francesc i la proclamació de l’Any de la Misericòrdia. Ens diu que aquesta és “Font d’alegria, de serenitat i de pau”.

¿Què se’ns proposa aquesta Quaresma? Doncs una revisió a fons de les nostres actituds en vers a tot i a tothom. Ens cal una nova visió de les coses i humanitzar el nostre entorn, perquè estem en un moment en que estem cridats a “tenir la mirada fixa en la misericòrdia per poder ser nosaltres mateixos signe eficaç de l’obra de Déu”.    

Jaume Saladrigas,

(agafat del comentari de l’any 2016)

________________________________________   

DIUMENGE III DURANT L’ANY / Cicle A

 

Evangeli Mt 4,12-23

Anà a viure a Cafarnaüm,

perquè s’havia de complir allò que anunciava Isaïes

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se’n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafarnaüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s’havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop».

Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia.

 _________________

COMENTARI

“Anà a viure a Cafarnaüm, perquè s’havia de complir allò que anunciava Isaïes”

Jesús comença la seva predicació. Mateu cita en aquest inici de missió les paraules del profeta Isaïes: el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum.

Fa poques setmanes, la nit de Nadal, hem llegit aquestes paraules del profeta. I en els nostres cors sentim encara el caliu de la llum que resplendeix del Déu fet home. Amb aquests sentiments, m’endinso avui en el relat de l’evangelista i afino els sentits interiors: el de la vista i el de l’oïda per deixar-me impregnar millor del que se’m comunica.

El poble vivia en la fosca… Observo la realitat que m’envolta i em deixo impactar per ella. Observem al nostre voltant i veiem sovint un món que viu en la foscor, en el desànim, en la guerra, en l’empobriment de molts per causa de l’explotació d’alguns. Soc capaç de veure-hi també una llum? I puc copsar signes d’esperança?

Aguditzo l’oïda i deixo que ressonin dins meu les primeres paraules de Jesús: “Convertiu-vos, que el Regne de Déu és a prop.” I més endavant: “Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes.” Enmig d’aquesta realitat de foscor percebo una crida a la conversió, una crida al seguiment i a participar de la missió del Crist per escampar el seu missatge d’amor i de pau arreu… Aquesta és una petita guspira de llum que anuncia el Regne ja present i que guareix de malalties i xacres de tota mena.

 Jaume Casassas Pons

______________________________________________    

 

Dia 25 de desembre

NADAL

Solemnitat amb Octava

 

Evangeli Jo 1,1-18

El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.

Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.

Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.

Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.

 

COMENTARI

“El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle”

Nadal. Nativitat del Senyor.

Les lectures d’avui ens parlen d’anunci, de Paraula que es vida, que és llum, que és pau. Aquest matí de Nadal em prenc una estona per assaborir la Paraula.

Isaïes lloa els peus del missatger que anuncia la pau i porta bones noves. Afino l’oïda de bon matí per escoltar els passos d’aquests missatgers portadors de bona nova. En diverses ocasions i de moltes maneres Déu parla, ha parlat. Però és avui, ara i aquí, en el meu dia, en el meu quotidià, en les meves circumstàncies, quan puc percebre una novetat. Un missatge conegut, però sempre nou, sempre suggeridor. Joan descriu de manera sublim que Déu ha estat sempre Déu. Des de sempre Paraula de vida que es comunica i vivifica. Llum que resplendeix en la foscor i que la foscor no pot pas ocultar.

Jesús infant, Paraula encarnada, Amor palpable, Llum del món. Tenia la intenció d’acollir-te aquest Nadal i ets Tu qui t’has instal·lat al costat de casa i m’aculls. Em descalço aquest matí de Nadal i entro sigil·losament a la tenda. Passejo un moment pel barri amb la intenció de visitar en Driss, que viu sota cartrons. Deu ser la teva tenda provisional que has plantat tan a prop de casa! Penso en el Pierre, senegalès que viu en la seva tenda de càmping, que planta cada nit i desplanta cada matí. Són els missatgers que transiten per la ciutat. Quin goig sentir els seus passos! Eixamplo el cor, la meva tenda interior. Com podré fer-la tan ampla perquè tu també hi tinguis un lloc?

 

Jaume Casassas Pons

______________________________________________    

DIUMENGE I D’ADVENT / Cicle A

 

Evangeli Mt 24,37-44

Vetlleu i estigueu a punt

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Quan vindrà el Fill de l’home, passarà com en temps de Noè. Els dies abans del diluvi tothom continuava menjant i bevent i casant-se, fins que Noè hagué entrat a l’arca. No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots. Igual passarà en l’adveniment del Fill de l’home. Si hi hagués llavors dos homes plegats al camp, potser l’un fora pres i l’altre deixat; si hi hagués dues dones molent plegades, potser l’una fora presa i l’altra deixada. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora de la nit que el lladre vindria, no s’hauria adormit ni hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada».

 _______

COMENTARI

“Vetlleu i estigueu a punt”

Tardor intensa. L’hivern s’atansa. Nadal, que tard o d’hora arribarà. Però avui estrenem Advent i m‘hi endinso en aquest ara i aquí desitjant que em sorprengui la novetat que Déu em porta sempre. Sense avançar esdeveniments ni fer més cabòries, preparant  senzillament el cor per a l’atenció plena al moment present. Em disposa al temps d’espera. En l’Evangeli que avui proclamem, Mateu ens diu que el Senyor ve a l’hora menys pensada. Com un lladre. Cal estar alerta, doncs. A punt! No sabem ni el dia ni l’hora, ni tampoc en quina circumstància el Senyor ens visitarà. Em prenc uns minuts de silenci per assaborir aquest primer diumenge d’Advent com si fos el primer que hagués de viure. I del cor em brolla la pregària: Jesús, el Crist, com un lladre vindràs a visitar-me? Però si ja m’has robat el cor? Què més et puc oferir? Amb tota humilitat et dic: voldria que em prenguessis tot sencer – la memòria, l’enteniment, el cor, la voluntat. Tot teu en aquest temps propici per renovar el meu sí i assaborir de nou l’Esperança.

Jaume Casassas Pons

______________________________________________    

 

DIUMENGE XXX DURANT L’ANY / Cicle C

 

Evangeli Lc 18,9-14

Va ser el publicà

i no el fariseu el qui tornà a casa seva perdonat

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre publicà. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, us dono gràcies perquè no soc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos”. Però el publicà, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: “Déu meu, sigueu-me propici, que soc un pecador”. Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».

 ____________

COMENTARI

“Va ser el publicà i no el fariseu el qui tornà a casa seva perdona”

 

Visualitzo l’escena d’aquesta historieta evangèlica que Lluc posa en boca de Jesús i escolto el ressò que té en mi.

Em poso a la pell del fariseu i em pregunto: Puc reconèixer en mi l’orgull de sentir que faig les coses  millor que els altres? En quins moments la meva actitud fa que els altres se sentin menystinguts? Soc una persona subjecta a lleis externes i convencionalismes o avanço en un camí de llibertat interior?

M’endinso en la paràbola i procuro fer meves les paraules del publicà: “Déu meu, sigueu-me propici perquè soc un pecador.” Deixo que cali a fons aquesta petició. Sé que tot jo tinc necessitat de conversió.

En aquest reconeixement humil i sincer sento que Tu, Oh Déu de misericòrdia, et fas proper. Agafo el salm d’avui i el meu cor canta de goig: “Beneeixo el Senyor en tot moment i tinc sempre als llavis la seva lloança.”

 

Jaume Casassas Pons