DIUMENGE 20 DE NOVEMBRE – SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN / Cicle C

Diumenge XXXIV de durant l’any

SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST,

REI DE TOT EL MÓN/ Cicle C

 

Lectura primera 2S 5,1-3

Ungiren David rei d’Israel

Lectura del segon llibre de Samuel

 

Salm responsorial 121,1-2.4-5 (R.: 1)

 

Lectura segona Col 1,12-20

Ens traspassà al Regne del seu Fill estimat

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses

 

Al·leluia Mc 11,10

 

Evangeli Lc 23,35-43

Senyor, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

 

En aquell temps, les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien: «Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit». Els soldats també se’n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien: «Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix». Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «El rei dels jueus».

Un dels criminals penjats a la creu també li deia insultant-lo: «No ets el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres». Però l’altre, renyant-lo, li respongué: «Tu, que estàs sofrint la mateixa pena, tampoc no tens temor de Déu? I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal». I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne». Jesús li respongué: «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís».

meus».

 

___________________________________

COMENTARI català

 

Aquest any cristià acaba amb la solemnitat de Crist Rei, tot un símbol de la plenitud i del reconeixement que Jesús es mereix.

Es diu que el van crucificar per declarar-se Rei i Fill de Déu, per això pengen a la part alta de la creu el motiu de la condemna: Jesús Natzarè Rei dels jueus (INRI). Per què aquest títol, Rei dels jueus, no correspon amb el que va ser realment la història de Jesús, i quina història més captivadora per a nosaltres, els seus seguidors!.

Jesús va crear una situació sorprenent a la societat del seu temps, les pecadores i pecadors no fugen d’ell, al contrari, se senten atrets per la seva persona i el seu missatge, menjava amistosament amb ells, els alleuja de les seves penes, els fa veure que Déu no és el jutge sever i rigorós de què parlaven amb tanta seguretat aquells mestres que ocupaven els primers seients a les sinagogues i que els excloïen de la seva vida.

Jesús coneix bé el cor del Pare, Déu entén els pecadors, ofereix el seu perdó, la seva acollida, els va guarint per dins, els allibera de la vergonya i la humiliació, els torna l’alegria de viure. Jesús no parla com a rei dels jueus, els parla del regne de Déu, un regnat ple de solidaritat, de justícia, de fraternitat, d’amor. En el seu projecte no hi caben termes com a poder, egoisme, orgull, enveja, …aquest és el regne que proclama Jesús.

Davant aquests fets les autoritats jueves veien que el seu poder davant el poble podia perdre credibilitat, que se’ls podia anar en orris el seu poder en comparar la bona notícia que el poble anava rebent de Jesús i van cavil·lant la manera de fer-ho desaparèixer fins que aconsegueixen mitjançant denúncies falses portar-lo a la crucifixió. Els summes sacerdots, els escribes…veien que Jesús s’estava convertint en un perill per a ells. Jesús és crucificat perquè la seva actuació i el seu missatge sacsegen d’arrel aquest sistema organitzat al servei dels més poderosos de la religió del temple.

Al costat de Jesús van crucificar dos malfactors, un l’insultava, l’altre “el bon lladre” increpant-lo li deia: ni tan sols tems tu Déu? I demana a Jesús “recorda’t de mi quan arribis al teu regne”. La resposta de Jesús “avui estaràs amb mi al paradís”.

Que aquesta esperança segueixi vivint al nostre cor cristià.

 

Armant Villalta

Coordinador Centre Mare Mazzarello

Salesians Cooperadors

 

___________________________________ 

COMENTARI castellà

 

Este año cristiano termina con la solemnidad de Cristo Rey, todo un símbolo de la plenitud y del reconocimiento que Jesús se merece.

Se dice que lo crucificaron por declararse Rey e Hijo de Dios, por eso cuelgan en lo alto de la cruz el motivo de la condena: Jesús Nazareno Rey de los judíos (INRI). ¿Por qué este título ¿Rey de los judíos no corresponde con lo que fue realmente la historia de Jesús, y ¡qué historia más cautivadora para nosotros, sus seguidores ¡.

Jesús creó una situación sorprendente en la sociedad de su tiempo, las pecadoras y pecadores no huyen de él, al contrario, se sienten atraídos por su persona y su mensaje, comía amistosamente con ellos, les alivia de sus penas, les hace ver que Dios no es el juez severo y riguroso del que hablaban con tanta seguridad aquellos maestros que ocupaban los primeros asientos en las sinagogas y que les excluían de su vida.

Jesús conoce bien el corazón del Padre, Dios entiende a los pecadores, ofrece su perdón, su acogida los va curando por dentro, los libera de la vergüenza y la humillación, les devuelve la alegría de vivir. Jesús no habla como rey de los judíos, les habla del reino de Dios, un reinado lleno de solidaridad, de justicia, de fraternidad, de amor. En su proyecto no caben términos como poder, egoísmo, orgullo, envidia, …ese es el reino que proclama Jesús.

Ante estos hechos las autoridades judías veían que su poder ante el pueblo podía perder credibilidad, que se les podía ir al traste su poder al comparar la buena noticia que el pueblo iba recibiendo de Jesús y van cavilando la manera de hacerlo desaparecer hasta que consiguen a través de denuncias falsas llevarle a la crucifixión. Los sumos sacerdotes, los escribas…veían que Jesús se estaba convirtiendo en un peligro para ellos. Jesús es crucificado porque su actuación y su mensaje sacuden de raíz ese sistema organizado al servicio de los más poderosos de la religión del templo.

Junto a Jesús crucificaron a dos malhechores, uno le insultaba, el otro “el buen ladrón” increpándole le decía ¿ni siquiera temes tú a Dios? Y pide a Jesús “acuérdate de mi cuando llegues a tu reino”. La respuesta de Jesús “hoy estarás conmigo en el paraíso”.

Que esta esperanza siga viviendo en nuestro corazón cristiano.

 

Armando Villalta

Coordinador Centro Madre Mazzarello.

Salesians Cooperadors

 

 

 

 

____________________________________________

 

 

DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY / Cicle C

 

Evangeli Lc 18,1-8

Déu farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

 

En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: “Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi”. El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: “A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”».

I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?».

___________________________________

COMENTARI

 

Per què la pregària ens porta a l’esperança? Pregar és confiar en el fet que, d’alguna manera, Déu ens escolta. Pregar és fer-li un lloc al Pare en el nostre interior, fer-lo present, recordar-lo, és a dir: tornar a posar-lo al cor.

Podem pensar que la pregària treballa al nostre cor com l’alfarer quan va donant forma al fang o a l’argilla. Cal amassar el fang fins a conèixer tota la seva composició: … sentir les dureses, les petites pedretes que pot tenir, cal valorar si és necessari posar-li una miqueta d’aigua per tal que agafi millor la forma. Cal estimar i conèixer el fang. Ha de conèixer cada racó per donar-li la forma apropiada. No hi haurà un bon atuell si l’alfarer no coneix el fang amb el qual està fet.

La pregària és això: és la manera amb la qual ens coneixem i ens deixem donar forma. És el pont entre el Pare i nosaltres. Amb la pregària coneixem les nostres febleses, aprenem a perdonar-nos i acceptar-les, per fer de nosaltres allò millor que estem cridats a ser.

La pregària insistent, feta des del silenci, l’obertura, la plena disponibilitat ens porta al bell mig del nostre cor, del nostre ésser més profund.

És ben cert que de vegades ens allunyem de Déu i no preguem, potser tenim por de la nostra feblesa, de la nostra pròpia foscor. Però és justament en aquell moment quan Déu que ens estima, ens està esperant amb els braços oberts i se’ns revela. Mitjançant la pregària, el descobrim com Pare Bo, fa llum de la nostra foscor i ens dóna una mirada nova.

Per què la pregària ens porta a l’esperança? Perquè l’esperança és el regal que ens trobem quan tornem a començar des d’aquesta mirada nova.

Demanem al Senyor que ens doni aquesta mirada nova per ser portadors d’esperança!

 

Salesians Cooperadors

 Provincia Mare de Déu de la Mercè

 

___________________________________

 

COMENTARIO

 

¿Por qué la oración nos lleva a la esperanza? Orar es confiar en que, de algún modo, Dios nos escucha. Orar es hacerle un sitio al Padre en nuestro interior, hacerlo presente, recordarlo, es decir: volver a ponerlo en el corazón.

Podemos pensar que la oración trabaja en nuestro corazón como el alfarero cuando va dando forma al barro o a la arcilla. Hay que amasar el barro hasta conocer toda su composición: … sentir las durezas, las pequeñas piedrecitas que puede tener, valorar si es necesario ponerle un poquito de agua para que coja mejor la forma. Hay que amar y conocer el barro. Debe conocer cada rincón para darle la forma apropiada. No habrá una buena vasija si el alfarero no conoce el barro con el que está hecho.

La oración es esto: es la manera con la que nos conocemos y nos dejamos dar forma. Es el puente entre el Padre y nosotros. Con la oración conocemos nuestras debilidades, aprendemos a perdonarnos y aceptarlas, para hacer de nosotros lo mejor que estamos llamados a ser.

La oración insistente, hecha desde el silencio, la apertura, la plena disponibilidad nos lleva al centro de nuestro corazón, de nuestro ser más profundo.

Es cierto que a veces nos alejamos de Dios y no oramos, quizás tengamos miedo de nuestra debilidad, de nuestra propia oscuridad. Pero es justamente en ese momento cuando Dios que nos ama, nos está esperando con los brazos abiertos y se nos revela. Mediante la oración, lo descubrimos como Padre Bueno, da luz de nuestra oscuridad y nos da una mirada nueva.

¿Por qué la oración nos lleva a la esperanza? Porque la esperanza es el regalo que nos encontramos cuando volvemos a empezar desde esta mirada nueva.

¡Pidamos al Señor que nos dé esta mirada nueva para ser portadores de esperanza!

 

Salesians Cooperadors

 Provincia Mare de Déu de la Mercè

 

 

 

 

 

 

____________________________________________

 

 

 

 

 

DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY / Cicle C

Evangeli Lc 16,19-31

Et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals,

però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

 

En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar.

Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames”. Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on soc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre”.

El ric digué: “Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments”. Abraham li respongué: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin”. El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran”. Li diu Abraham: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”».

___________________________________

COMENTARI

 Igual que el ric, de vegades vivim en la nostra bombolla de comoditat, no volem pensar i comprometre’ns amb els que tenen una situació desfavorida o de necessitat. Preferim mirar a una altra banda.
Només ens recordem del proïsme quan ho necessitem.
El ric no va ser a l’infern per les seves riqueses, sinó perquè va dedicar tota la seva vida a satisfer només i de forma egoista el seu propi jo, en comptes d’haver-la emprat en fer obres de misericòrdia.
El que ens ha estat atorgat, tant a nivell espiritual com material, és per posar-lo al servei dels altres.
Algunes vegades no podrem ajudar materialment, però podem dedicar el nostre temps, donar un somriure, unes paraules d’afecte i amor.
La millor manera de transmetre el missatge de l’Amor de Jesús, és amb el nostre exemple.
Amb el lliurament del nostre temps, temps que és la major riquesa que tenim.

 

Cooperadors Salesians, grup de Sabadell

 

 

 

 

____________________________________________

 

 

 

DIUMENGE XXII DURANT L’ANY / Cicle C

 

Lectura primera Sir 3,19-21.30-31; Sir gr 3,17-18.20.28-29

Sigues humil i Déu et concedirà el seu favor

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira

Fill meu, sigues modest en tot el que facis i et veuràs més estimat que el qui dona esplèndidament. Com més gran ets més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor. Déu, que és veritablement poderós, revela els seus secrets als humils. La desgràcia dels descreguts no té remei, perquè ha arrelat en ells una planta dolenta. El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats, l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny.

 

Salm responsorial 67,4-5ac.6-7ab.10-11 (R.: 11b)

 

Lectura segona He 12,18-19.22-24a

Us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu

Lectura de la carta als cristians hebreus

Germans, vosaltres no us heu acostat a aquella muntanya palpable del Sinaí, que era tota ella foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta, ni heu escoltat el toc del corn i la veu que pronunciava aquelles paraules. Els mateixos que sentiren la veu suplicaren que no continués parlant-los. Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d’àngels, a l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança.

 

Al·leluia Mt 11,29ab

 

Evangeli Lc 14,1a.7-14

Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus. Ells l’estaven observant. Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit. Més aviat quan et conviden ves a ocupar el lloc darrer, i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà: “Amic, puja més amunt”. Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula, perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».

Després digué al qui l’havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien, i ja tindries la recompensa. Més aviat, quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t’ho, i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos».

 

 ____________

COMENTARI

 

Jesús mai està dins la seva zona de confort, sempre surt a l’encontre. En aquest cas, a casa d’un fariseu. A casa d’algú que no pensa com ell. Només amb aquesta primera frase ja en tindríem prou per pensar-hi una estoneta, no trobeu? Quants cops anem a casa d’aquell que no pensa com nosaltres?, quants cops fem “grupets” amb persones que ens cauen bé i no fem l’esforç d’entendre als altres o d’integrar-los en el nostre grup?

Però continua amb una paràbola que fa referència directa al nostre ego, no només per ocupar els primers seients literalment, sinó per a ser protagonistes, per penjar-nos la medalleta, per destacar, per ser reconeguts empesos per una part de la societat que pensa que aquest són els valors a destacar. Els cristians hauríem de predicar amb l’exemple tot el contrari. Que els èxits se’ls emportin els altres i ens donin a nosaltres la feinada!!! “Da mihi animas” deia Sant Joan Bosco; Dóna’m feina Senyor i ja trobaràs per mi la recompensa justa quan ens veiem.

I acaba amb una missió clara: els cristians ens hem de dirigir, de fer festa, no cap a nosaltres mateixos, dins les nostres pròpies i, permeteu-me l’expressió, avorrides comunitats (ja ens coneixem prou i mai passa res d’extraordinari, fins i tot el missatge salvador de Crist és escoltat com a una rutina) si no cap a l’exterior. Ara és feina de cada un descobrir qui són els coixos, els cecs, els pobres i els invàlids a qui anar a cercar i convidar.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.