DIUMENGE 14 DE NOVEMBRE / XXXIII DURANT L’ANY / Cicle B

DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY / Cicle B

 

Lectura primera Dn 12,1-3

En aquell moment serà salvat el poble

Lectura de la profecia de Daniel

En aquell temps es presentarà Miquel, comandant dels exèrcits celestials, que vetlla pels fills del teu poble; hi haurà un temps de desgràcies com no se n’havien vist des que existeixen les nacions fins aquell moment.

Però en aquell moment serà salvat el teu poble, tots els qui estaran inscrits en el llibre. La multitud dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllarà, uns per a la vida eterna, altres per a la vergonya d’una reprovació eterna.

Els justos resplendiran com la llum del firmament, els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més.

 

Salm responsorial 15,5 i 8.9-10.11 (R.: 1)

 

Lectura segona He 10,11-14.18

Amb una sola oblació, ha consagrat del tot i per sempre

els qui havien de ser santificats

Lectura de la carta als cristians hebreus

Tots els sacerdots oficien diàriament i ofereixen sovint unes víctimes semblants, que mai no poden treure els pecats.

Però Jesucrist, després d’oferir-se una sola vegada com a víctima pels pecats, s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu, esperant que Déu faci dels seus enemics l’escambell dels seus peus. Amb una sola oblació ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats. Un cop Déu ha perdonat els pecats, ja no cal presentar cap més ofrena per obtenir-ne el perdó.

 

Al·leluia Lc 21,36

 

Evangeli Mc 13,24-32

Reunirà els seus elegits, que vindran de tots quatre vents

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Aquells dies, després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen allà dalt trontollaran. Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols amb gran poder i amb gran majestat. Mentrestant enviarà els àngels per reunir els seus elegits, que vindran de tots quatre vents, des dels extrems més llunyans de la terra i del cel. Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i neixen les fulles sabeu que l’estiu s’acosta. Igualment, quan vosaltres veureu tot això, sapigueu que ell s’acosta, que ja és a les portes. Us dic amb tota veritat que no passarà aquesta generació sense que s’hagi complert tot això. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. Ara, del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare».

 

 ____________________________________

COMENTARI

Som ja a les acaballes de l’any litúrgic. El proper diumenge 28 de novembre serà el primer de l’advent. I per tant aquest darrers diumenges de l’any se’ns proposa reflexionar sobre la finitud de la vida en tots els seus aspectes, tant personals com materials.

Aquestes reflexions, però, estan emmarcades entre dues festivitats que ens inviten a l’esperança: les festes de Tots els Sants i la de Crist Rei. En la primera, en la lectura de l’Apocalipsi i després d’anomenar els 12000 de cadascuna de les tribus d’Israel es parla de “la gentada que ve de la gran tribulació i que han rentat els vestits amb la sang de l’anyell”. És una metàfora en la qual ens hi podem sentir totalment identificats. I en la festa de Crist Rei el tornem a contemplar vencedor de la mort.  Això ens permet recordar amb esperança els nostres difunts més propers, tot confiant amb un estimulant retrobament a la casa del Pare.

Però Jesús, en aquest fragment de l’evangeli de Marc, fa referència a la profecia de Daniel per recordar-nos la finitud de les coses fins hi tot les que semblen més estables. I és que al llarg de la història totes les civilitzacions per grans e importants que hagin estat, han tingut el seu final. I normalment ha estat per la complaença de l’estatus assolit, que ha comportat una relaxació dels costums.

En els temps actuals les prediccions de Daniel ens semblen desorbitades pels coneixements científics de que disposem. Però en la cimera de Glasgow que s’està celebrant, es constata com la descontrolada activitat humana d’explotació dels recursos naturals i la seva inadequada utilització està provocant uns desequilibris de conseqüències imprevisibles. I també, les cada cop més freqüents erupcions volcàniques, un fenomen que no podem controlar, evidencia la nostra impotència davant dels fenòmens naturals.

I Jesús avisa de que cal estar preparats pel nostre final, ja que com diu, el moment solament el sap el Pare. Per tant aquest diumenge se’ns invita a reflexionar sobre què ens cal fer per què quan arribi la nostra fi, deixem el món, sinó millor al menys igual de bé que quan vàrem néixer. I pel que ens diuen els científics és urgent que actuem.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials.

 

 

____________________________________________    

 

 

 

 

Evangeli Mc 13,24-32

Reunirà els seus elegits, que vindran de tots quatre vents

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Aquells dies, després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen allà dalt trontollaran. Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols amb gran poder i amb gran majestat. Mentrestant enviarà els àngels per reunir els seus elegits, que vindran de tots quatre vents, des dels extrems més llunyans de la terra i del cel. Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i neixen les fulles sabeu que l’estiu s’acosta. Igualment, quan vosaltres veureu tot això, sapigueu que ell s’acosta, que ja és a les portes. Us dic amb tota veritat que no passarà aquesta generació sense que s’hagi complert tot això. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. Ara, del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare».

 

 _______________________________________________ 

COMENTARI

 

En la dècada dels anys 60 del segle passat el dramaturg Joaquim Calvo Sotelo va escriure amb gran èxit una obra de teatre que va titular “La muralla”. En ella s’argumentava com un important funcionari del bàndol guanyador de la guerra civil, aprofitant-se de la seva posició s’hi havia atorgat la propietat d’una gran finca, la qual cosa li havia proporcionat un gran prestigi i una important rellevància social. Però en tenir un important infart i veure’s en perill de mort demana confessió. I el sacerdot li diu que per absoldre’l haurà de restituir allò que de manera il·lícita es va apropiar. Ell es proposa fer-ho, la qual cosa provoca un gran desgavell familiar, fins al punt que no pot assolir el seu propòsit i acaba l’obra amb una gran fase. “Senyor, jo vull venir cap a tu, però la muralla m’ho impedeix”.

El jove de què ens parla aquest fragment de l’evangeli no havia aconseguit il·legalment la seva riquesa. Era un jueu pietós que complia els manaments. Però malgrat això, se sentia insatisfet. Per això s’adreça a Jesús per demanar-li consell. I aquest li proposa un programa molt més radical, que ell rebutja per estar aferrat a les seves riqueses materials. La seva muralla.

És possible que també a nosaltres ens passi el mateix què al jove de l’evangeli. Que tot i ser complidors amb els manaments ens sentim insatisfets. El programa que va plantejar Jesús al jove ric era d’una solidaritat radical. I per ser solidaris avui no és suficient ser generosos amb les almoines. Per ser solidaris cal implicar-se en les problemàtiques de la societat actual.

Aquest fragment de l’evangeli ens invita a reflexionar sobre quines són les nostres “muralles”, Aquelles coses que no ens permeten donar-nos plenament i que impedeixen sentir-nos satisfets del nostre comportament. Pensem que Jesús promet rebre, ja en el temps present, el cent per u, del que generosament donem.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials.

 

 

 

 

 

 

 

 

____________________________________________  

 

Evangeli Mc 8,27-35

Vós sou el Messies. El Fill de l’home ha de patir molt

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Jesús, amb els seus deixebles, se n’anà als poblets de Cesarea de Felip, i pel camí preguntava als seus deixebles: «Qui diuen la gent, que soc jo?». Ells li respongueren: «Uns diuen que sou Joan Baptista, d’altres, que sou Elies, d’altres, que sou algun dels profetes». Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que soc?». Pere li respon: «Vós sou el Messies». Ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

I començà a instruir-los dient: «El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ressuscitarà». I els ho deia amb tota claredat. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a contradir-lo. Però Jesús es girà, renyà Pere davant els deixebles i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs! No penses com Déu, sinó com els homes». Després cridà la gent i els seus deixebles i els digué: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’Evangeli, la salvarà».

 

 ______________________________________________

COMENTARI

 

La pregunta que formula Jesús als seus deixebles de.  “Qui diuen la gent que sóc jo?”, continua sent totalment vigent avui. I si la féssim trobaríem infinitat de respostes diferents, segons sigui  el tarannà o la creença de l’interpel·lat. Però les respostes importants són les què cadascun de nosaltres donem a la segona pregunta: “I vosaltres, qui dieu que sóc?” I aquesta és la qüestió clau del fragment de l’evangeli de Marc.

“Qui és Jesús per a la gent d’avui dia?”. Per alguns serà un personatge que va capgirar la història del seu temps, un verdader revolucionari. Però per aquells que facin seva la resposta de Pere, interioritzin el missatge de Jesús i es comprometin fermament i de manera activa a difondre’l i a viure’l fidelment, Jesús ja els avisa de les dificultats que tindran. I ho fa d’una manera ben gràfica. “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu, i m’acompanyi”.

La pregunta que cal que ens fem cadascun de nosaltres és; “Qui és per a mi Jesús?”. “És una figura històrica, un profeta, un revolucionari? o “És algú tan important que és capaç de fer-me viure d’una manera més solidària, més humana, menys egoïsta?”  “Dono testimoni amb la meva conducta de què és per a mi Jesús?” ” Necessito unir-me simbòlicament a Ell mitjançant el sagrament de l’Eucaristia?”

Avui, en un dels primers diumenges del nou curs, ens caldria fer una reflexió profunda d’aquestes i de moltes més preguntes que en consciència ens puguem formular. I respondre-les amb tota sinceritat. I si la resposta no és prou satisfactòria posem-nos a treballar per posar-hi remei.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

____________________________________________ 

 

 

Evangeli Jo 6,41-51

Jo soc el pa viu baixat del cel

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, els jueus murmuraven de Jesús perquè havia dit que era el pa baixat del cel, i es preguntaven: «Aquest, no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, i ara diu que ha baixat del cel?». Jesús els digué: «No murmureu entre vosaltres. Ningú no pot venir a mi si no l’atreu el Pare que m’ha enviat. I els qui venen a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. Diu el llibre dels Profetes que tots seran instruïts per Déu. Tots els qui han sentit l’ensenyament del Pare i l’han après venen a mi. No vull dir que algú hagi vist mai el Pare: només l’ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. Us ho dic amb tota veritat: els qui creuen tenen vida eterna. Jo soc el pa que dona la vida. Els vostres pares, tot i haver menjat el mannà en el desert, moriren, però el pa de què jo parlo és aquell que baixa del cel perquè no mori ningú dels qui en mengen. Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món».

 

 ______________________________   

COMENTARI

Aspirar aconseguir un cert prestigi en el teu entorn social és un objectiu lloable, ja que requereix esforç, constància i unes certes capacitats. Però el fet del seu reconeixement pot provocar suspicàcies i fins i tot comentaris envejosos sobre com s’ha aconseguit. Si hom és d’extracció humil es dubta de les capacitats de la persona i si es pertany a una família benestant s’atribueix l’èxit a les facilitats que hom ha tingut per aconseguir-ho. En el cas de Jesús com explica Joan en aquest fragment del seu evangeli les critiques provenen pel seu origen humil.

Una segona consideració que ens suggereix aquest fragment evangèlic versarà sobre el pa. Aquest és un element indispensable en la dieta humana sigui quina sigui la forma en què se’ns ofereix. En temps de carència es menja pa i el que hi ha. Una dita catalana diu què. “El pa, que no te cames, fa caminar” i el gremi de flequers per evidenciar les boneses del pa diu en un anunci que: “una de les primeres paraules que diuen els infants és pa-pa”. Però en la parla quotidiana quan hi ha una bona persona, per ressaltar la seva bondat diem què: “És un tros de pa”.

Jesús es presenta als seus convilatans com a nou mannà. aquest aliment que va rebre el poble d’Israel durant la travessia del desert cada matí amb la rosada. Era un aliment baixat del cel. Per això Jesús fa servir aquest exemple per anunciar el què serà el Sagrament de la Eucaristia. “El pa del cel”. Però a més Jesús es defineix com el mitjancer entre cadascun de nosaltres i el Pare i anuncia una vida eterna per aquells que s’acostin amb fe i bona disposició d’ànim a aquest Sagrament de “comunió”.

En aquest mes propici per fer vacances i amb elles unes llargues migdiades disposem de temps suficient per reflexionar sobre qüestions que planteja aquest fragment de l’evangeli de Joan. ¿Som conscients de la gràcia que ens ha fet el Pare de conèixer Jesús?  ¿És adequada i suficient la freqüència amb la què participem en les celebracions eucarístiques?.

Creure en les paraules de Jesús de què “qui menja d’aquest pa viurà per sempre ” dóna molta tranquil·litat als darrers anys de vida.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials.

 

 

 

 

 

 

____________________________________________   

 

 

 

 

Evangeli Mc 6,7-13

Jesús comença d’enviar els dotze

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Jesús cridà els dotze i començà d’enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els recomanà que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat. I els deia: «A la primera casa on us allotgeu, quedeu-vos-hi fins que marxeu d’aquell lloc. Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar, a l’hora de sortir-ne, espolseu-vos la terra de sota els peus, com una acusació contra ells». Els dotze se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.

 

 ___________________________

COMENTARI

 

Fa pocs dies en el Congrés dels diputats, durant el debat per la concessió de l’indult als presos independentistes el ministre català del govern adreçant-se als diputats de l’oposició va dir: “vostès volen el càstig i la Llei del Talió. Jo prefereixo el perdó i la Llei de l’amor. Entre el vell i el Nou Testament em quedo amb aquest darrer”. És una intervenció que harmonitza perfectament amb el fragment de l’evangeli  de Marc que llegirem el proper diumenge.

Jesús que ja havia explicat reiteradament als seus deixebles el seu missatge (habitualment en forma de paràboles ) amb el que volia canviar les relacions humanes i renovar les estructures de la societat fent-la mes igualitària, amb persones lliures de qualsevol esclavitud i que poguessin sentir-se germans per ser fills d’un sol Pare, envia als dotze a propagar-lo. Hi ha fa de dos amb dos per donar força al seu testimoni. I els diu com cal fer-ho. De forma senzilla,  amb una conducta exemplar, sense imposicions, però podent fer coses extraordinàries per refermar la seva predicació.

Però més tard, després de la seva Resurrecció insistirà en l’acompliment de la missió quan diu als seus deixebles. ” Com el Pare m’ha enviat, també jo us envio a vosaltres ” i els deixa clar quin és el seu missatge. ” Estimeu-vos com jo us he estimat  ”

Però aquest encàrrec que Jesús va fer als seus deixebles és avui més vigent que mai. Davant d’una societat, hedonista, individualista i egoista difondre el missatge de Jesús té gairebé caràcter d’urgència. I des de tots els àmbits se’ns invita a fer-ho. És necessari prendre consciència de que cal retornar al missatge evangèlic si volem sobreviure en el planeta terra. La insolidària actitud de les societats benestant en la gestió de les vacunes per limitar la propagació de la pandèmia ha palesat què és necessari un canvi de mentalitat.

Càritas ha fet un espot en què es parla d’un poble en què tothom es coneix i s’ajuda i s’imagina una extrapolació d’aquest model a nivell universal. Però per aconseguir-ho ens cal a tots un canvi de costums i d’actituds. És el testimoni que ens demana avui Jesús al enviar-nos. Ens cal fer realitat l’eslògan del Pla pastoral de la nostra diòcesi. SORTIM.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials.

 

 

 

 

 

____________________________________________   

 

 

 

 

Evangeli Mc 4,26-34

La més petita de les llavors acaba més grossa que totes les hortalisses

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega».

Deia també: «A què podem comparar el Regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra».

Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.

 

 _____________________________________________________

COMENTARI

 

Quan passegem per les nostres muntanyes i molt especialment pel Pirineu ens trobem que moltes vegades descobrim en llocs insòlits en  esquerdes de cingles una flor o un arbust que no entenem com ha pogut créixer allà. O bé com en prats de clima alpí hi trobarem unes flors d’uns colors i d’una bellesa sorprenents. Però en el fragment de l’evangeli de sant Marc que és llegirà aquest diumenge Jesús ens parla d’aquelles menges que consumim diàriament i que cal cultivar. Jesús, però no ens parla del treball anterior a la sembra. Cal primer llaurar el camp, desterrossar-lo, i afamar-lo. I un cop sembrat el pagès vigilarà si la llavor germina com ell espera. En cas contrari el regarà quan calgui i el desbrossarà de les males herbes que puguin malmetre la collita. I si és un arbre l’esporgarà i traurà el fullatge que sobri per aconseguir una bona maduració.

En la vida espiritual passa el mateix que en la natura. Ens podem trobar creients que han descobert la Fe de maneres insospitades i a més amb uns matisos sorprenents, fruit de la seva singular descoberta. Però la majoria de creients han arribat a la Fe vivint en uns ambients que ho han afavorit i des de petits o adolescents han tingut una formació adequada a les seves capacitats de comprensió. Però al igual que en la llavor sembrada si aquesta Fe no és regada posteriorment i desbrossada de tot allò què és sobrer, no durarà els fruits que s’espera d’aquella primera formació.

L’evangeli d’aquest diumenge ens invita doncs a meditar sobre com està la nostra Fe. Hem acabat ja el temps Pasqual i venen uns mesos de calor en què el més còmode és el “far niente” que diuen els italians. I així la nostra Fe es tornarà rutinària.

Caldria doncs, aprofitar aquestes estones lliures per cultivar la nostra Fe amb lectures i reflexions que ens ajudin a aprofundir-la. Ens convé després d’un cert temps fer un repàs de com estem. Si ens hem acomodat o si sentim la necessitat de corregir aspectes de la nostra vida que són un obstacle per viure la Fe més intensament i donant el fruit que s’espera d’un creient.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

 

 

 

 

 

 

_____________________________________________   

 

 

 

 

 

Evangeli Jo 15,9-17

Ningú no té un amor més gran

que el qui dona la vida pels seus amics

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena. El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare. No sou vosaltres, els qui m’heu escollit. Soc jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre. I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu. Això us mano: que us estimeu els uns als altres».

 

 ________________________________________

 

COMENTARI

 

Jesús, en aquest fragment de l’evangeli de Joan, conjuga el verb estimar en indicatiu quan diu. ” Jo us estimo com el Pare m’estima” i en imperatiu ” el meu manament és que us estimeu  com jo us he estimat”. I a més explicita que estimar és un gran goig i que si vivim estimant viurem contents..

Però, ¿Què és estimar ? En el diccionari hi ha vàries definicions del verb estimar, però no totes són escaients al sentit del text de l’evangeli. Permeteu-me doncs una petita llista d’accepcions que considero més aclaridores.

Estimar és donar, rebre i compartir

Estimar és trobar-se a sí mateix en l’altre

Estimar és creure en l’altre

Estimar és descobrir a l’altre

Estimar és donar-se a l’altre

Estimar és acceptar a l’altre amb tot el què porta

Estimar és valorar l’altre

Estimar és fer créixer l’altre

I si ens referim a una mor de parella a més.

Estimar és una atracció involuntària vers una persona i l’acceptació voluntària d’aquesta atracció

Estimar és mirar tots dos en la mateixa direcció.

Cadascú pot triar aquella definició que més li plagui. Però si ens fixem en aquesta darrera accepció del verb estimar i ens sentim units a Jesús i al Pare ens caldrà preguntar-nos cap on va la seva mirada. I si aquesta va cap a la humanitat la nostra també si haurà de dirigir.

No ens podem inhibir doncs dels problemes aliens. Jesús, molts segles abans de què la revolució francesa parlés de “fraternité”, ja ens va dir que tots som germans perquè som fills del mateix Pare. I ens invita a recordar-ho cada cop que resem el Parenostre.

Cal doncs que reflexionem quina és, avui, la nostra actitud davant de les cada vegada més grans desigualtats que s’estan produint. I plantejar-nos quines coses, per petites que ens semblin, podem fer per millorar la situació.

No ens quedem creuats de braços. Si volem viure contents, ens cal estimar. I fer-ho com millor ens plagui.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials.

 

 

 

 

 

______________________________________________ 

 

Evangeli Jo 20,19-31

Vuit dies més tard, Jesús entrà

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas».

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat». No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

 

 _______________________________________

COMENTARI

A finals del segle primer alguns cristians, a l’igual que Tomás en el fragment de l’evangeli que es proposa per aquest diumenge, dubtaven d’algun dels fets que s’expliquen ens els evangelis de Mateu, Marc i Lluc. Per això Joan escriu el seu Evangeli perquè com diu en el apèndix : “Aquest és el deixeble que dona testimoni de tot això.  Ell ho ha escrit i sabem que el seu testimoni és digne de crèdit.” I ens cal aquest testimoni per què en les nostres ments racionals costa d’admetre les propietats que alguns (les podeu cercar a Internet ) atribueixen als cossos ressuscitats.

Les reflexions que ens suggereix aquest fragment de l’evangeli de Joan  es concreten en tres paraules. “Pau, Missió i Fe”. I per fer realitat tot el què inclouen aquestes tres mots ens cal l’ajuda de l’Esperit Sant. Perquè després de desitjar-los pau, els envia al món, al igual que el Pare l’ha enviat a Ell.

Però aquesta missió que Jesús dóna als seus deixebles no es limita només als allà presents, sinó que és també extensiva a tots aquells que en el de venir dels temps creuran en Ell i en el seu missatge. I cal propagar-lo amb convenciment, amb constància i sobretot amb ànim tranquil sent portadors de Pau i perdonant quan calgui, tal com demanem en el Parenostre.

En la vetlla Pasqual hem renovat les promeses que en nom nostre feren els nostres pares i padrins el dia del nostre baptisme. I ens hem refermat en la nostra Fe i rebutjat aquelles coses que malmeten el nostre esperit ,  O hem fet de forma mecànica o conscients del compromís què explicitàvem?  Per què ens cal Fe, per viure en Pau i ser fidels a la missió que subsidiàriament hem rebut dels deixebles.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

 

 

 

______________________________________________ 

 

 

Evangeli Jo 3,14-21

Déu envià el seu Fill per salvar el món gràcies a ell

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, digué Jesús a Nicodem: «Com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. Déu els ha condemnat perquè, quan la llum ha vingut al món, s’han estimat més la foscor que la llum. És que no es comportaven com cal. Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres. Però els qui viuen d’acord amb la veritat, sí que busquen la plena llum, i que tothom vegi què fan, ja que ho fan segons Déu».

 

 __________________________________________

COMENTARI

 

Al complir 90 anys, un amic ja traspassat, va escriure un text adreçat als seus fills i que va titular: Perquè sóc cristià?. I en ell explicava les circumstàncies de la seva vida que havien sigut essencials en el seu camí de creient. Haver nascut en una família cristiana, en un país occidental, haver tingut bons catequistes i haver anat aprofundint, ja de més gran, en el coneixement del missatge i de la persona de Jesús. Però també deia que si hagués nascut en algun país asiàtic o en algun d’africà, sent creient, potser hagués estat budista o musulmà.

I és que les afirmacions que fa Jesús a Nicodem, cal contextualitzar-les en el moment històric en què es produeixen. Nicodem és un creient jueu que té el pressentiment de què la vinguda del Messies ja és propera. I té el convenciment de que aquest és Jesús. I Joan què en l’inici del seu Evangeli ja parla de Jesús com la llum que ha vingut al món. posa aquest concepte en les paraules de Jesús.

I Jesús concreta que la salvació vindrà per la forma de obrar. Jesús parla de “cor net” i “obres transparents”. I ens demana ser pacífics i misericordiosos, capaços de compartir i d’una conducta cristal·lina,  I és el què cal per salvar-se a tot-hom, hagi o no tingut la oportunitat de conèixe’l. Però amb més exigència per a tots aquells que sí, hem tingut aquesta oportunitat.

Avui, que tant es parla de transparència, ens hauríem de preguntat com són les nostres accions. ¿Obtindrien un aprovat si fóssim capaços de examinar-les amb llum suficient? ¿Què no amaguem dins del nostre cor?.  La Quaresma hauria de servir per fer aflorar totes aquelles íntimes reserves que no ens permeten ser plenament feliços.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

______________________________________________ 

 

Evangeli Mc 1,40-45

La lepra desaparegué i quedà pur

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, es presentà a Jesús un leprós, s’agenollà i li digué, suplicant-lo: «Si voleu, em podeu purificar». Jesús, compadit, el tocà amb la mà i digué: «Sí que ho vull: queda pur». A l’instant la lepra desaparegué i quedà pur. Tot seguit Jesús el va fer marxar, després de recomanar-li seriosament de no dir-ho a ningú, sinó d’anar a fer-se examinar pel sacerdot, oferir per la seva purificació el que Moisès havia ordenat i certificar que ja era pur. Però ell, així que se n’anà, començà de proclamar-ho davant la gent i de fer-ho conèixer pertot arreu, tant, que Jesús ja no podia entrar manifestament als pobles i havia de quedar-se a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.

 

 _____________________________________

COMENTARI

La Covid-19 ha fet aflorar conceptes com pandèmia, transmissibilitat, confinament, exclusió social ect. que las societats del nostre temps ja tenien oblidats. A més ens ha fet viure, personalment o en persones properes, circumstàncies de morts en solitari sense acomiadaments possibles o existències tristes per manca d’escalf humà. I això que en ple segle XXI disposem de mitjans tecnològics, mèdics i farmacèutics per preveure l’evolució de l’epidèmia i poder-la contenir.

I si malgrat tot això aquesta ens ha superat , imaginem-nos com vivien la pandèmia, del temps en que va viure Jesús, que era la lepra. El testimoni gràfic que més ens acosta a aquella realitat el trobem en la pel·lícula Ben Hur, quan el seu protagonista ( el personatge el va interpretar Chalton Heston) torna de Roma a Palestina i es troba a la mare i la germana malaltes de lepra, vivint en una cova, amb els braços, cames i cara embolicats amb draps i aïllades totalment de la societat. En aquestes circumstàncies higièniques gairebé ningú es curava i si algú aconseguia la curació, els sacerdots, que eren la màxima autoritat del poble, ho havien de certificar.

Però la frase clau del fragment de l’evangeli de sant Marc que es llegirà aquest diumenge és el que el leprós diu a Jesús: “Si voleu, em podeu purificar”. I aquest missatge de purificació també queda reflexat en la pel·lícula de Ben Hur, quan els guionistes fan coincidir la curació de la mare i la germana del protagonista amb la mort de Jesús. És un missatge clar de què gràcies a la mort de Jesús em sigut purificats de les nostres misèries.

Serà bo que aquest diumenge ens fem nostra la petició del leprós i reflexionem sobre aquelles coses de la nostra vida que descobrim millorables. I també com el leprós siguem agraïts per tot allò que  generosament ens ha estat donat i fem-ne coneixedors a les persones del nostre entorn. Pot ser així podríem aconseguir com ens explica l’evangelista, que de nou de tot arreu, la gent vingués a conèixer Jesús

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

 

 

 

 

 

_______________________________________________   

Evangeli Mc 1,7-11
Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut
Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Joan predicava així: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l’Esperit Sant». Per aquells dies Jesús vingué des de Natzaret de Galilea, i Joan el batejà en el Jordà. A l’instant, quan sortia de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell, i es va sentir una veu des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut».

 

______________________________________________________

COMENTARI

La paraula Epifania és d’origen grec i significa “MANIFESTACIÓ”.  Normalment quan parlem de l’Epifania ens referim a la celebració de l’adoració de Jesús per part dels astrònoms vinguts de lluny. Però en aquest període nadalenc que conclourà el proper diumenge haurem celebrat tres epifanies diferents.

La primera la Nit de Nadal. Qui és Jesús i com es manifesta ens ho explica clarament i en forma succinta la cançó “Santa nit” quan explica que “els pastors han sentit que els àngels cantant van escampant pel món el missatge que “EL MESSIES ÉS NAT”. Jesús es manifesta com el messies en aquells homes senzills capaços de creure que la promesa que el poble esperava de feia segles ja és una realitat.

La segona epifania és el reconeixement dels astrònoms que moguts per un fenomen sorprenent (avui es parla que hauria pogut ser o bé una conjunció dels planetes Júpiter i Saturn com la que hem viscut fa pocs dies, o d’una aparició del cometa Halley o de la creació d’una supernova) van trobar en Jesús una resposta. I retent-li homenatge van reconèixer que no solament era el Messies que esperava Israel sinó que també ho era per a tot el món conegut en aquell temps i per a tota la humanitat, fos quin fos el color de la seva pell.

I la tercera epifania la celebrarem el diumenge vinent amb el reconeixement per part del Pare de la filiació divina de Jesús. És el moment d’inici de l’era cristiana.

Per això quan nosaltres som batejats esdevenim cristians i com també va passar amb Jesús una veu inaudible, però no per això menys real, també ens diu que cadascú de nosaltres esdevenim Fills de Déu.

El fragment de l’evangeli d’aquest diumenge ens ha de fer reflexionar sobre aquest fet I si  ens fem realment conscients d’aquesta condició és evident que això marcarà el nostre comportament i ens donarà seguretat i alegria per viure la nostra vida en tota la seva plenitud.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

 

_______________________________________________   

Evangeli Jo 1,6-8.19-28

Tot i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres el qui ha de venir

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.

Quan els jueus van enviar-li, des de Jerusalem, sacerdots i levites per interrogar-lo, el testimoni de Joan fou aquest. Li preguntaren: «Qui ets tu?». Ell, sense cap reserva, confessà clarament: «Jo no soc el Messies». Li preguntaren: «Qui ets, doncs? Elies?». Els diu: «No el soc». «Ets el Profeta que esperem?». Respongué: «No». Li digueren: «Doncs, qui ets? Hem de donar una resposta als qui ens han enviat: què dius de tu mateix?». Digué: «Soc una veu que crida en el desert: “Aplaneu el camí del Senyor”, com diu el profeta Isaïes». Alguns dels enviats, que eren fariseus, li preguntaren encara: «Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?». Joan els respongué: «Jo batejo només amb aigua, però, tot i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres el qui ve després de mi; jo no soc digne ni de deslligar-li la corretja del calçat».

Això va passar a Bet-Ània, a l’altra banda del Jordà, on Joan batejava.

 

 _____________________________________________________________

COMENTARI

 

La inquietud amb què vivim la Covid-19 i les esperances que ens generen els anuncis dels progressos que es fan en la recerca de vacunes per eradicar la pandèmia ens poden ajudar a entendre la frisança amb què els jueus esperaven un Messies que els alliberés de les malvestats i esclavatges que Israel havia sofert al llarg de la seva història, com ens expliquen els autors de l’Antic Testament, ells que es consideraven el poble escollit de Déu.

Per això quan apareix un predicador carismàtic com Joan i amb gran nombre de seguidors s’apropen a ell, per preguntar-li “qui és”. Volen saber si ell ja és el Messies. I Joan els respon que ell és només “una veu que clama en el desert”. Però els avisa de què el Messies ja està entre ells i que serà un renovador espiritual, ja que “batejarà amb aigua i amb l’esperit”. Per això els proposa un canvi d’actituds “per aplanar el camí del Senyor”.

El temps d’Advent, és el primer de l’any litúrgic. I si en les empreses a l’inici de l’any es plantegen uns objectius i elaboren uns pressupostos, també nosaltres hauríem de valorar les nostres actituds, i fitxar-nos unes fites, canviant el què calgui.

Per aquest any litúrgic el nostre arquebisbat, davant les desigualtats socials que ha agreujat la pandèmia, ens proposa apropar-nos, acollir i ajudar a aquells que es senten marginats, en una societat egoista i insolidària. És el que va fer Jesús en els seus tres anys de predicació. I el que han recollit els ensenyaments de l’Església en les anomenades “Obres de Misericòrdia”.

Aquest Nadal, en què les circumstàncies no ens permetran grans trobades familiars i per tant els dispendis en menjars i regals seran més petits, siguem generosos i destinem aquest sobrant del pressupost nadalenc a ajudar a aquells que més necessitats estan no sols d’afecte sinó també de coses materials.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

 

_______________________________________________   

Evangeli Mt 25,1-13

L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Passarà amb el Regne del cel com amb deu noies, que sortiren amb torxes a rebre l’espòs. N’hi havia cinc de prudents, i les altres cinc eren desassenyades. Les desassenyades no s’emportaren oli per a les torxes, però cadascuna de les prudents se’n proveí d’una ampolla. Com que el nuvi trigava, els vingué son, i totes s’adormiren. Ja era mitjanit quan se sentí cridar: L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l. Aquelles noies es despertaren i començaren totes a preparar les torxes. Les que no tenien oli digueren a les altres: Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes no s’encenen. Però les prudents els respongueren: Potser no n’hi hauria prou per a totes; val més que aneu a comprar-ne. Mentre hi eren, arribà el nuvi, i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres, i deien des de fora: Senyor, Senyor, obriu-nos. Però ell els respongué: Us dic amb tota veritat que no us conec.

Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora».

 

 ______________________________________

COMENTARI

 

El mes de novembre que comença amb les festivitats de Tots els Sants i dels Fidels difunts és el darrer mes de l’any litúrgic, ja que el proper comença el dia 29, festivitat de Sant Andreu que dóna inici a l’Advent. És doncs lògic, que els fragments dels evangelis, dels quals se’ns proposa la lectura, ens parlin de la finitud, no solament de la vida corporal sinó també de la fi d’unes determinades civilitzacions o fins i tot del món.

Jesús, aprofita un ritu jueu en el què algunes noies havien de fer guàrdia esperant l’arribada de l’espòs, per recordar-nos dues característiques de la mort que tot i semblar oposades són reals. I és que la mort és a la vegada “certa i incerta”. És certa perquè tots sabem que hem de morir. I és incerta perquè no sabem ni quan ni com. Per això la recomanació de Jesús d’estar amatents.

Però al final de tota etapa, sigui curs, exercici econòmic o any litúrgic correspon fer balanç.  I enguany ens caldrà analitzar quines noves experiències hem viscut amb la pandèmia, com les hem afrontat  i quines conclusions n’hem tret sobre la manera com ens cal viure. Gairebé tots hem sabut de la mort de persones properes i en circumstàncies doloroses i en solitud. I això ¿ens ha portat ha reflexionar sobre si estem al final d’una civilització destructiva i que ens cal actuar per canviat la nostra manera de fer i el nostre entorn ?

La finitud de la nostra civilització podem ajornar-la amb un esforç col·lectiu. Pel nostre final ens cal, com ens recomana Jesús, estar amatents i preparats.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *