DIUMENGE 20 DE JUNY / XII DURANT L’ANY / Cicle B

DIUMENGE XII DURANT L’ANY / Cicle B

 

Lectura primera Jb 38,1.8-11

Atura la insolència de les teves ones

Lectura del llibre de Job

El Senyor, des de la tempesta, digué a Job: «Qui posà les portes que limiten la mar quan naixia plena d’insolència, i jo la vestia amb les boires i li donava, per bolquers, la nuvolada? Jo vaig retallar les seves vores i la vaig tancar amb portes i barrots, tot dient-li: Fins aquí et permeto de venir, no més enllà. Atura la insolència de les teves ones».

 

Salm responsorial 106,23-24.25-26.28-29.30-31 (R.: 1)

 

Lectura segona 2C 5,14-17

Ha començat un món nou

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint

Germans, l’amor que el Crist ens té ens obliga: hem de reconèixer que un ha mort per tots. I és que tots han mort, però ell ha mort per tots, perquè els qui viuen no visquin ja per a ells mateixos, sinó per a aquell que ha mort per tots i ha ressuscitat. Per això nosaltres, des d’ara, ja no valorem ningú per la seva condició mortal, i si en altre temps havíem valorat així el Crist, ara ja no ho fem. Aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou.

 

Al·leluia Lc 7,16

 

Evangeli Mc 4,35-41

Qui deu ser aquest, que fins el vent i el mar l’obeeixen?

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles: «Passem a l’altra riba». Deixaren, doncs, la gent, i se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava. Vora d’ells seguien també altres barques. Mentrestant s’aixecà un temporal de vent tan fort que les onades queien sobre la barca i s’anava omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap reclinat en un coixí. Ells el criden i li diuen: «Mestre, no veieu que ens enfonsem?». Jesús es desvetllà, renyà el vent i digué al mar: «Calla i estigues quiet». El vent amainà i seguí una gran bonança. Després els digué: «Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?». Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l’un a l’altre: «Qui deu ser aquest, que fins el vent i el mar l’obeeixen?»

 

____________________________

 

COMENTARI

 

“Silenci  Calla!” diu Jesús al vent i a l’aigua. La primera comunitat va haver de fer front a fortes ventades que volien enfonsar el projecte del Senyor. Avií també rebem l’impacte de fortes onades que volen enfonsar els projectes solidaris i persones dèbils, desprotegides, soles…i també s’aixequen temporals interiors que ens sacsegen i ens fa oblidar que Jesús és amb nosaltres.

Aquesta escena tan coneguda de la tempesta en el mar ens pot semblar poc entenedora, dins d’una geografia petita com la del mar de Galilea.

La mar a la Bíblia és sovint un espai de lluita, un espai ple de perills… “Passar a l’altra riba” treu els deixebles de la seva zona de confort, de l’espai on tenen tot controlat i els porta a la intempèrie, a un lloc on no fan peu i en el que per no ofegar-se cal romandre en calma, amb confiança, sense oposar violència. Els deixebles es posen en camí amb Jesús, fan aquesta travessa de les ribes conegudes a noves fronteres, i és aquesta experiència de posar-se en camí vers l’inconegut que fa brollar pors, angúnies, desconfiança… Només la paraula de Jesús, que brolla d’una calma profunda podrà retornar-los a la confiança.

A la nostra vida no manquen aquestes travesses cap a l’inconegut: una malaltia, un moment de patiment familiar, una situació personal complicada, la necessitat d’acomodar la nostra vida amb opcions més compromeses per la justícia… Quan ens decidim a no caminar per la superfície sinó ben connectats amb l’entranya de la vida, sempre hi ha una situació que ens crida a “passar a l’altra riba”. I és cert que no fem peu, i que fa por perdre el control, però se’ns regala la possibilitat de viure-ho amb pau, confiats i arrelats en aquest Amor que ens porta i que vetlla per nosaltres, confiats en aquesta veu interior que diu a tot el que ens amenaça: “Calla i estigues quieta” i que ens diu: “Per què sou tan porucs?”, convidant-nos a descansar la vida en aquest Altre que ens habita.

 

Grego Contreras

Moviment GOAC – Consell Acció Catòlica

 

 

____________________________________________    

 

 

 

 

Evangeli Mc 16,15-20

Jesús fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu

Acaba l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Jesús s’aparegué als onze i els digué: «Aneu per tot el món i anuncieu a tothom la Bona Nova de l’Evangeli. Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran; els qui no creuran seran condemnats. Els qui hauran cregut faran miracles com aquests: expulsaran dimonis pel poder del meu nom, parlaran llenguatges nous; si agafen serps amb les mans o beuen metzines no els faran cap mal, els malalts a qui hauran imposat les mans, es posaran bons». Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu. Ells se n’anaren a predicar pertot arreu, i el Senyor hi cooperava confirmant la predicació de la paraula amb els miracles que la seguien.

 

 ___________________________________

COMENTARI

 

Jesús, el Senyor ressuscitat, està ple de vida al costat del Pare.

Aquest és també el nostre destí final. A una vida crucificada, però viscuda amb l’Esperit de Jesús, només li espera resurrecció. Un dia tot el que aquí ha quedat a mitges, el que no ha pogut ser, el que hem fet malbé amb el nostre egoisme i  mediocritat, el que només ha quedat en desitjos, el que no hem pogut fruit, el que no hem pogut conèixer de bo, just i bell aconseguirà en Déu la plenitud. Crist serà el nostre cel.

La veritable ascensió de Jesús va començar al pessebre i va acabar a la creu quan va exclamar: “consummatum est” (tot està complet). Aquí va acabar la trajectòria humana de Jesús i les seves possibilitats de créixer, d’elevar-se sobre si mateix. Després d’aquest pas, tot és com una guspira instantània que dura tota l’eternitat. Però havia arribat a la meta, a la plenitud total en Déu, precisament per haver-se enlairat (mort) de tot el que en ell era caduc, transitori, terreny. Només va romandre d’ell el que hi havia de Déu i per tant es va identificar amb Déu totalment, divinament. Aquesta és també la nostra meta. El camí també és el mateix que va recórrer Jesús: desenganxar del nostre ego. L’experiència pasqual, va consistir en veure Jesús d’una manera nova. Haver viscut amb ell, haver escoltat el que deia i vist el que feia, no els va portar a la comprensió del seu veritable ésser. Estaven massa enganxats a l’extern, i el que hi ha de Diví a Jesús no pot entrar pels sentits, ni ser fruit de la raó. La seva desaparició física els va obligar a mirar dins de si, i descobrir-hi el mateix que havia viscut Jesús. Llavors vine a l’autèntic Jesús, el que viu i els segueix donant vida. Nosaltres avui estem aferrats a una imatge terrenal de Jesús que també ens impedeix descobrir qui són realment. Hem d’anar més enllà de tot el que sabem sobre Jesús i tractar de descobrir-dins nostre. Aquesta vivència no pot venir de fora, sinó del més íntim de nosaltres mateixos cors perquè conegueu a quina és la riquesa …” No es demana ciència, sinó Saviesa. No demana que ens il·lumini els ulls del cos ni de la ment, sinó els del cor … Tot el que puguem aprendre sobre Déu i Jesús, mai no podrà suplir l’experiència interior. Hem de tenir en compte que tots aquests relats teològics tenen una finalitat catequètica. Estan elaborats perquè nosaltres entrem en la dinàmica de Crist. No se’ns proposen perquè admirem la seva figura, ni tan sols perquè ens sentim atrets per ella, sinó perquè repetim la seva mateixa vivència. “El pare que viu …” En ell hem de descobrir les possibilitats que tot ésser humà té d’arribar al més alt del “cel”. La veritable salvació de l’home no està en el fet que els lliurin de pecat, sinó en assolir la plenitud a la qual estem cridats tots. Aquesta veritat, és la base de tota salvació.

En cap dels relats, s’ha pogut deslligar l’ascensió de la missió. Això és molt significatiu, perquè ens porta a un plantejament realista i amb els peus a terra. El cap del periple humà de Jesús dóna pas a l’inici de la nova comunitat. Només qui es posa a treballar per donar a conèixer Jesús ha entès correctament el seu missatge. Podem considerar l’Ascensió com el final d’una etapa en què els deixebles van tenir una experiència singular i única de la resurrecció. Seria el moment en què els primers cristians deixen de mirar al cel i comencen la tasca de portar aquesta experiència a tots els homes. Deixen de mirar cap al cel i comencen a mirar a la terra. Recordem que els quaranta dies, no és una mesura cronològica. Es tracta d’un temps simbòlic (Cairos) que dóna pas al desenvolupament de la nova comunitat.

“Jesucrist, el nostre Senyor” no vol dir que Ell sigui l’Amo i que és algú molt important, sinó, sobretot, que és el nostre Senyor, el meu Senyor, el que defineix els meus criteris, el que marca els meus valors, el que confereix sentit a la meva vida, aquell en qui he posat la meva confiança, aquell de qui em refio per poder anomenar Déu “pare” i posar-me a viure al seu estil, buscant sense enganys el que més desitgem: la felicitat. Fantàstic missatge el de l’Ascensió, amb la condició que no ho espatllem amb mesquineses infantils sinó que ens porti a cridar, de cor “Jesús és el Senyor de la meva vida”

 

 

Grego Contreras

Moviment GOAC – Consell Acció Catòlica

 

 

 

 

 

_____________________________________________________________

Evangeli Lc 24,35-48

Així ho diuen les Escriptures:

el Messies havia de patir i de ressuscitar

d’entre els morts el tercer dia

 

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps els deixebles contaven el que els havia passat pel camí, i com havien reconegut Jesús quan partia el pa. Mentre parlaven d’això, Jesús mateix es presentà enmig d’ells i els digué: «La pau sigui amb vosaltres». Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us venen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus, soc jo mateix. Palpeu-me i mireu bé; els esperits no tenen carn i ossos com veieu que jo en tinc». I mentre deia això els ensenyava les mans i els peus. Veient-los sorpresos, i que de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho, els digué: «No teniu aquí res per menjar?». Ells li donaren un tall de peix a la brasa i se’l menjà davant d’ells. Després els digué: «Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s’havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms». Llavors els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar d’entre els morts el tercer dia, i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis».

 

______________________________

 

COMENTARI

” Vosaltres en sou testimoni ” Segons lluc, els seguidors de Jesús han de ser testimonis de la seva persona, la seva vida i el seu missatge. Ser testimonis requereix en primer lloc, tenir experiència personal de Jesús. Si un no el coneix, si no l’estima, si no el segueix , no en pot ser testimoni.

Exigeix, a més a més, valentia per presentar-se com a testimoni, parlar quan els altres callen, actuar quan els altres s’amaguen. Amb freqüència, el testimoni pateix el rebuig o la burla dels altres.

L’evangeli d’aquest diumenge ens presenta un text de Lluc (24,35-48) que narra l’aparició de Jesús al nucli naixent de la comunitat cristiana, una església domèstica constituïda pels seus seguidors en un ambient de decepció, desorientació, dubtes i incertes esperances.

El text té semblances amb el passatge dels deixebles d’Emmaús (Lc 24,13-35): una aproximació als deixebles que d’entrada no el reconeixen, explicació de les Escriptures i un menjar compartit.

El text posa molta atenció en fer veure que la mort i la resurrecció de Jesús estaven anunciades en les Escriptures jueves. Hem dit que els deixebles es trobaven en un clima de decepció. La mort de Jesús resultava un contratemps imprevist per a la implantació del Regne de Déu. Calia veure que la mort de Jesús no era un absurd o un fracàs, sinó que estava prevista. Així ho farà veure Jesús als seus deixebles ensenyant-los a entendre les Escriptures.

Creure en Jesús Ressuscitat, no és fàcil. Tanmateix la fe és un do, un regal que ens fa Jesús mateix i a vegades, no acabem d’entendre el que significa.

La fe, només la podem captar i entendre des de la fe que el mateix Jesús desperta en nosaltres, i si no experimentem per dins la pau i l’alegria que Jesús infon, és difícil que trobem per fora proves de la seva Resurrecció.

L’Evangeli d’avui ens diu això. Ens dóna una visió de l’estat d’ànim dels deixebles: dos que expliquen com van reconèixer Jesús a Emmaús; Pere que diu que se li ha aparegut, altres encara no han tingut experiència, no saben què pensar.

I Jesús es posa al mig de tots ells i els diu: ”Pau a vosaltres” i la reacció dels deixebles: espant, dubtes, no s’ho acaben de creure, i altres segueixen torbats.

També avui succeeix el mateix. La fe en Crist Ressuscitat no neix de manera automàtica i segura en nosaltres; es desperta a poc a poc, fràgilment, potser com un desig. Potser creix plena de dubtes i d’interrogants. Però la seva presencia és en mig nostre, en les nostres comunitats, acompanyant-nos de prop en aquests moments tan difícils i no solament per la fe.

Creure en Jesús Ressuscitat no és una qüestió d’un dia. És un procés que de vegades pot durar anys. L’important és la nostra actitud interior, cal fer-li més lloc en cada un de nosaltres i en les nostres comunitats cristianes. Que pugi Ell també dir-nos avui: Pau a vosaltres!

 

Grego Contreras

Moviment GOAC – Consell Acció Catòlica

 

 

 

__________________________________________________________________

 

 

Evangeli Jo 12,20-33

El gra de blat, quan cau a terra, si mor, dona molt de fruit

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, alguns d’entre els grecs que havien pujat a Jerusalem per adorar Déu en ocasió de la festa, anaren a trobar Felip, que era de Bet-Saida de Galilea, i li pregaven: «Senyor, voldríem veure Jesús». Felip anà a dir-ho a Andreu i tots dos ho digueren a Jesús. Jesús els respongué: «Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat. Us ho dic amb tota veritat: si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit. Els qui estimen la seva pròpia vida la perden; els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.

En aquests moments em sento torbat. Què he de dir? Pare, salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora, que jo he vingut. Pare, glorifiqueu el vostre nom». Una veu va dir del cel estant: «Ja l’he glorificat, però encara el glorificaré». La gent que ho sentí deia que havia estat un tro; d’altres deien que un àngel li havia parlat. Jesús els digué: «No és per mi que s’ha sentit aquesta veu, és per vosaltres. Ara és el moment que aquest món serà condemnat. Ara el sobirà d’aquest món serà expulsat, i jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi». Deia això indicant com havia de ser la seva mort.

_____________________________

 

COMENTARI

Si no hi ha una llavor ben enterrada no hi haurà l’arbre que doni fruit. Allò que la natura ens ensenya amb tanta claredat ens costa molt de creure. No hi ha primavera sense hivern, ni resurrecció sense mort. Voldríem anar de pressa per cremar etapes, obtenir resultats brillants en poc temps i sense massa esforç. Jesús deixa ben clar que cal passar per l’hora de la creu.

La nostra vida discorre, en general, de manera força superficial. Poques vegades ens atrevim a endinsar-nos en nosaltres mateixos. Ens produeix una mena de vertigen apuntar-nos a la nostra interioritat. Qui és aquest ésser estrany que descobreixo dins meu, ple de pors i interrogants, afamat de felicitat i fart de problemes, sempre en recerca i sempre insatisfet?

Quina postura adoptar al contemplar en nosaltres aquesta barreja estranya de noblesa i misèria, de grandesa i petitesa, de finitud i infinitud? Entenem el desconcert de sant Agustí, que, qüestionat per la mort del seu millor amic, s’atura a reflexionar sobre la seva vida: «M’he convertit en un gran enigma per a mi mateix».

Hi ha una primera postura possible. Es diu resignació, i consisteix en acontentar-nos amb el que som. Instal·lar-nos en la nostra petita vida de cada dia i acceptar la nostra finitud. Naturalment, per a això hem de fer callar qualsevol rumor de transcendència. Tancar els ulls a tot senyal que ens convidi a mirar cap a l’infinit. Romandre sords a tota crida provinent de el Misteri.

Hi ha una altra actitud possible davant la cruïlla de la vida. La confiança absoluta. Acceptar en la nostra vida la presència salvadora de el Misteri. Obrir-nos a ella des del més profund del nostre ésser. Acollir Déu com a arrel i destí del nostre ésser. Creure en la salvació que se’ns ofereix.

Només des d’aquesta confiança plena en Déu Salvador s’entenen aquestes desconcertants paraules de Jesús: «Qui viu preocupat per la seva vida la perdrà, en canvi, qui no s’aferri excessivament a ella la guarden per a la vida eterna » . El decisiu és obrir-nos amb confiança al el Misteri d’un Déu que és Amor i Bondat insondables. Reconèixer i acceptar que som éssers «gravitant al voltant de Déu, el nostre Pare.

La meva plenitud humana no post estar en la satisfacció  dels sentits, de les passions, dels apetits, sinó que ha de ser en allò que tinc d’específicament humà, és a dir, en el desenvolupament de la meves capacitat de conèixer i d’estimar. La meta està en el descobriment de què el meu veritable no existeix en la mesura que em dono als altres, que la raó de la meva existència l’encontraré en l’entrega i en el servei.

El dolor que causa el renunciar a la satisfacció de la part inferior  de meu ésser la interpreta l’evangeli com a mort, i solament a través d’aquesta mort es pot accedir a la veritable Vida. Si ens cap fiquem en salvar una, perdérem l’altra. Si posem tot el nostre ésser al servei de la vida biològica  i  psicològica mai arribarem l’espiritual.

Acceptar  la mort es donar-se comte de la nostra limitació fonamental com a criatures, com a ésser vius, com a animals, i descobrir la possibilitat de ser-hi més en allò que tenim d’específicament humà.

El gran secret, rebel·lat en l’evangeli, es que l’home que viu biològicament, pot accedir a altre realitat que diem  Vida. Aquesta es la veritable meta d’un ésser humà. L’objectiu de l’home es aquesta Vida amb majúscula no eliminar la mort biològica   i arribar a una immortalitat física.

Si enfoquem totes  les nostres energies en la vida terrena, mai descobrirem la vida espiritual.  Això es el que l’evangeli diu perdre la vida. Es fa mal be  la terrena i no s’arriba l’espiritual. El que vulgui salvar a tota costa la seva via biològica, acabarà perdent. Però donarà ple sentit a aquesta vida si descobreix que pot accedir a altre nivell i trobarà la veritable vida.

 

 

 Grego Contreras

Moviment GOAC – Consell Acció Catòlica

 

 

__________________________________________________    

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *