DIUMENGE 21 DE FEBRER / I DE QUARESMA / Cicle B

DIUMENGE I DE QUARESMA / Cicle B

 

Lectura primera Gn 9,8-15

Aliança de Déu amb Noè, salvat de la inundació del diluvi

Lectura del llibre del Gènesi

Déu digué a Noè i als seus fills: «Jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents i amb tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres, els ocells, el bestiar i tots els animals domèstics i feréstecs que han sortit de l’arca. Jo faig amb vosaltres aquesta aliança meva: La vida no serà mai més exterminada per l’aigua del diluvi, no hi haurà mai més cap diluvi que devasti la terra».

Déu digué: «El signe d’aliança que poso entre jo i vosaltres i tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres per totes les generacions és aquest: posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i la terra. Quan cobriré la terra de nuvolades i apareixerà l’arc entre els núvols, em recordaré de l’aliança que hi ha entre jo i vosaltres i tots els éssers animats; l’aigua no formarà més un diluvi que faci desaparèixer tot rastre de vida».

 

Salm responsorial 24,4-5b.6-7b.8-9 (R.: cf. 10)

 

Lectura segona 1Pe 3,18-22

L’aigua prefigurava el baptisme que ara us salva

Lectura de la primera carta de sant Pere

Estimats: Crist morí una vegada per raó dels pecats. Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu. El seu cos va ser mort, però per l’Esperit fou retornat a la vida. Per això anà a dur la seva proclama als esperits empresonats, que s’havien resistit a creure en temps de Noè, quan la paciència de Déu esperava, mentre preparaven l’arca. En aquella arca se salvaren a través de l’aigua unes poques persones, vuit en total, i l’aigua prefigurava el baptisme que ara us salva, i que no consisteix a deixar net el cos, sinó a demanar a Déu una consciència bona gràcies a la resurrecció de Jesucrist, que se n’anà al cel, va rebre la submissió de les potestats i dels estols angèlics i està a la dreta de Déu.

 

Vers abans de l’evangeli Mt 4,4b

 

Evangeli Mc 1,12-15

Era temptat per Satanàs i l’alimentaven els àngels

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, l’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Vivia entre els animals feréstecs i l’alimentaven els àngels.

Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova».

____________________________________________________

 

COMENTARI

 l’Esperit empenyé Jesús cap al desert” Iniciem un temps litúrgicament intens, fort, de presència amorosa al seu poble, que ens conduirà fins a la Pasqua. En la meta d’aquesta ruta ens espera, si no que ens atreu, ens espera el Ressuscitat. Però no només ens espera, sinó que ens atreu, ens anima, ens empeny d’alguna manera ens acompanya. Disposem-nos a viure aquest temps de renovació amb alegria. Com el vull viure? El vull viure amb el cor ardent i amb obertura total.
Oberts els ulls per contemplar Jesús. Oberts les oïdes per sentir la Paraula. Oberts els llavis per lloar a Déu, per donar notícies esperançadores. Oberts les mans per compartir temps i recursos amb qui ho necessiti.
Notem la passivitat de Jesús que no actua, no parla, conformant-se a “romandre” en el desert on no ha anat pel seu propi desig perquè ha estat l’Esperit qui li ha conduït. Jesús ha estat “tret” del lloc de gràcia on es trobava, com Adam i Eva van ser trets del Paradís o Israel d’Egipte. Marc no ens dóna cap indicació sobre la mena de temptació, però la proximitat amb el relat del baptisme ens fa creure que no és de caràcter moral, escollir entre el bé o el mal, sinó més profundament sobre la manera com Jesús ha escollit de viure la seva filiació i la seva missió.
La crida es dirigeix, no només a cadascun de nosaltres, sinó també a l’Església com a Poble de Déu que camina. A la nostra Església que som cridats per Déu al desert en un doble sentit. D’una banda, en el sentit que creem una atmosfera, un ambient, de desert (el silenci, la solitud, la consciència de precarietat, l’esforç, l’oració, etc.); per un altre, en el sentit que reconeguem sincerament i humilment el desert real, en el qual estem immersos. En tots dos sentits, el que Déu vol és que «visquem» espiritualment, és a dir, realment, en desert.
El desert de Jesús, condueix a un oasi de calma serena, en la brisa i murmuri de l’Esperit que habita en el seu cor. Només l’AMOR pot satisfer, la set i la fam d’un bé més profund i veritable, la resta sobra, no és necessari per a viure en pau i en Comunió d’Amor.
Avui no podem fer una aplicació concreta de l’evangeli. Tota la nostra vida ha d’estar orientada per l’actitud de Jesús que acabem de descobrir. Com ell hem d’afrontar la nostra existència des de la perspectiva de l’esperit de Déu, és a dir deixant-nos portar pel que hi ha en nosaltres de diví, no per la inèrcia de l’instint.
No ha de ser casual el fet que el primer que fa l’Esperit amb Jesús sigui portar-lo al desert. I que, després de passar per aquí, iniciés la seva activitat pels camins de Galilea, una activitat marcada per la llibertat i la compassió.
Tant la llibertat com la compassió es veuen sabotejades només per les nostres pròpies pors i necessitats que, si no han estat sanejats, es travaran entre si, donant lloc a complexos i sofisticats mecanismes de defensa que acabaran allunyant-nos de la nostra veritat profunda.

En realitat, no és que siguem lliures i compassius, sinó que som Llibertat i Compassió, dos noms més de la nostra veritable identitat, la que transcendeix els límits estrets del jo – i és, en realitat, universal i compartida.
El nostre drama es produeix quan vivim desconnectats d’aquesta Identitat profunda. Alienats dels qui som, ens sentim dividits, trencats, estranys a nosaltres mateixos. I les nostres relacions no són una altra cosa que lluites d’egos, més o menys crispats.
Ens desconnectem de la nostra veritable identitat perquè ens hem identificat amb el nostre jo individual, portant la nostra identitat a la ment. Ens hem reduït a una “idea” de nosaltres mateixos. I una vegada que ens hem instal·lat en aquesta creença, vivim i reaccionem com si fóssim aquest jo.
El jo –ho sabem per experiència- no pot sinó girar entorn de si mateix, i en funció d’aquest el seu moviment bàsic, percebrà a les persones, les coses i els esdeveniments segons el seu propi interès, col·locant-les en dos grans grups: el que és “bo” per a ell, i el que és “dolent”, “Anar al desert” significa viure la despulla de l’ego, la desacidificació de la falsa identitat que havíem assumit com a pròpia, en un exercici constant i pacient no per cap mena de voluntarisme, ni tan sols per una exigència moral, sinó perquè hem comprès que la nostra identitat és realment altra.
Quan això es comprèn, la persona deixa de buscar-se com “jo” –i de viure’s com si ho fos-,. El que realment som no resulta fàcil d’expressar, perquè és impossible de pensar. Perquè el que som no és un objecte, i únicament el que és objecte pot ser pensat. El subjecte és l’experimentador pur, qui observa i no pot ser observat. Per això, només podem conèixer-ho. Aquí sortim de la ignorància i del sofriment i comencem a viure d’una manera conscient i amorosa. Però es requereixi passar pel “desert” o “nit fosca” perquè pugui donar-se la transformació que, en certa manera, és un renaixement, no perquè hàgim de “crear” una nova identitat, sinó perquè, gràcies a l’experiència del desert, podem començar a reconèixer-la. Els “dimonis” solen prendre la forma de necessitats, pors i defenses, que busquen sostenir la identitat d’una manera absoluta i bel·ligerant. Els “àngels” apareixen en forma d’intuïcions que ens fan, almenys, entrellucar o albirar el nivell profund de la realitat.
La lluita, depenent de diversos factors, pot ser més o menys llarga. Però la veritat és que requereix temps. No es pot abreujar a voluntat la durada de la “nit”. Necessitem acollir-la, des d’actituds constructives i, potser, amb ajuda adequada, però respectant la seva durada perquè pugui germinar el fruit que, en la seva foscor, tanca i promet. Només llavors, quan “s’ha complert el termini”, se’ns regala experimentar que “el regne de Déu és a prop”, infinitament més prop del que haguéssim pogut imaginar. Tan a prop que ni tan sols hi ha espai per a un camí que ens portés fins ell. Una vegada més, tot és admirablement coherent, tot encaixa com en un puzle harmoniós, més enllà de les aparents separacions i fins i tot distorsions que introdueix la nostra ment quan ens identifiquem amb ella.
I tot és un procés creixent de consciència, que busca conduir-nos a un sol punt, a respondre amb veritat a la pregunta essencial: qui sóc jo?, qui som? És la pregunta essencial perquè, en la mesura en què coneixem els qui som –seguint el sempre actual consell “coneix-te a tu mateix”- trobem la resposta per a tota la resta.

 

  

Grego Contreras

Moviment GOAC – Consell Acció Catòlica

_________________________________________

 

Evangeli Jo 1,35-42

Veieren on s’allotjava Jesús i es quedaren amb ell

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps Joan estava amb dos dels seus deixebles i, fixant-se en Jesús que passava, digué: «Mireu l’anyell de Déu». Quan els dos deixebles van sentir que Joan deia això, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què voleu?». Ells li digueren: «Rabí», que vol dir ‘mestre’, «on us allotgeu?». Jesús els respon: «Veniu i ho veureu». Ells hi anaren, veieren on s’allotjava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren vora les quatre de la tarda.

Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havia seguit Jesús, era Andreu, el germà de Simó Pere. El primer amb qui Andreu es trobà fou el seu germà Simó, i li digué: «Hem trobat el Messies», que vol dir ‘l’Ungit’. I l’acompanyà on era Jesús. Jesús se’l mirà i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra».

 

 ______________________________

COMENTARI

Els evangelis donen una importància a Joan Baptista superior a la d’alguns dels dotze apòstols. És possible que Jesús hagués estar seguidor de Joan i posteriorment  hagués estat seguidor de Joan i posteriorment hagués format el seu propi grup, incorporant-hi alguns dels seguidors de Joan. Jesús i Joan varen coincidir a desmarcar-se de l’entramat del Temple de Jerusalem i de les hipocresies d’una religiositat només d’aparença. La diferència: Jesús predica una imatge de Déu més bondadosa, benigna i menys exigent.

 

Van seguir Jesús indica molt més que anar darrere d’ell, com fa un gos seguint al seu amo. “Seguir  és un terme tècnic en l’evangeli de Joan. Significa el seguiment  deixeble, que va després de les petjades del seu mestre , es a dir, que vol viure com viu. “Vull que també ells…estiguin amb mi allà on joc estic” (17,24). És la manera de viure de Jesús el que interessa i és això el que ell els convida a descobrir.

Que busqueu? La veritable relació no pot començar fins que Jesús és dóna la volta i els interpel·la. La pregunta té molta molla. Joan vol deixar clar que hi ha maneres de seguir a Jesús que no són les adequades.

La pregunta  “On vius? aclareix la situació; perquè no vol dir el lloc o la casa que habita Jesús, sinó l’actitud vital d’aquest. En quin marc vital et mous? Perquè nosaltres volem entrar en aquest àmbit.

Jesús està a la zona de la vida, en l’esfera del diví.

Tampoc li pregunten per la seva doctrina sinó per la seva vida. No respon. Que busqueu? Pregunta Jesús a aquells dos cercadors. D’entrada , no ho saben. Simplement intueixen que es mestre de Natzaret ho ha vist. Per això la seva resposta és una altra pregunta sàvia: “Mestre, on vius?. Han començat a seguir perquè els sembla que ell “sap”. Però no li demanen paraules ni esperen respostes mentals. El que volem és entrar al “territori” on viu Jesús i poder també ells transitar. Es tracta del territori que tots caminem busquem la veritat de qui som.

Tota la resta, són “mapes” explicacions , creences, informacions, opinions …

Mapes que hem pogut necessitar saciar en nostre anhel.

La resposta de Jesús és la d’un veritable mestre “Veniu i veureu”. Experimentar-lo vosaltres mateixos, recorre-ho , caminant…No els dóna explicacions , ni els posa condicions ni tampoc els exigeix cap tipus de submissió . El que som, només ho podem “veure” quan venguin això. Ningú ens pot ensenyar des de fora; ens pot oferir “mapes” , donar ànims, sostenir-nos i acompanyar-nos , però és cadascú qui ha de fer el camí.

 

 

Grego Contreras

Moviment GOAC – Consell Acció Catòlica    

 

_________________________________________

 

 

 

Evangeli Lc 1,26-38

Déu t’ha concedit el seu favor i tindràs un fill

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

 

En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu». Ella es torbà en sentir aquestes paraules, i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi». Maria preguntà a l’àngel: «Com pot ser, això, si jo no tinc marit?». L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible». Maria va respondre: «Soc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules».

I l’àngel es va retirar.

 

________________________________________

 

 COMENTARI

 

Maria una extraordinària dona

 

El concepte de pecat com a ofensa a Déu per la qual pot prendre represàlies, necessita una revisió profunda i urgent. Creure que l’acció d’un home pot influir en el que Déu és, no té ni cap ni peus. Creure que els errors que comet un ésser humà poden causar una reacció per part de Déu, és ridiculitzar. Déu és impassible, no pot canviar mai. És amor i ho serà sempre i per a tothom.

Al fallar, jo em faig mal a mi mateix i a les altres criatures, mai a Déu. Sigui jo el que sigui, l’oferta d’amor per part de Déu es manté sempre invariable. Però aquesta oferta no la pot fer Déu des de fora de mi. Per Ell no hi ha fora. El diví és el fonament, la base del meu propi ésser. Res no pot canviar-lo. Aquí puc tornar en tot moment per descobrir-lo i viure-ho. La salvació de Jesús consisteix en el fet que ens va mostrar el camí d’aquesta realitat.

El dogma diu: “per un singular privilegi de Déu”. En sentit estricte, Déu no pot tenir privilegis amb ningú. Déu no pot donar a un ésser el que nega a un altre. L’amor en Déu és la seva essència. Déu no té res a donar, o es dóna Ell mateix o no dóna res. Res no pot haver-hi fora de Déu. A més no té parts. Si es dóna, es dóna totalment, infinitament. El que ens diu Jesús és que Déu s’ha donat a tots.

Això no vol dir que Maria no sigui un ésser extraordinari. A contra des d’aquí és des d’on podem valorar la grandesa de la seva singularitat. Ella va ser el que va ser perquè va descobrir i va viure aquesta realitat de Déu en ella.

Tot el que hi ha d’exemplaritat per a nosaltres l’hi devem a ella, no al fet que Déu l’hagi satisfet de privilegis. Pot ser exemple perquè podem seguir la seva trajectòria i podem descobrir i viure el que ella va descobrir i va viure. Si seguim considerant a Maria com una privilegiada, seguirem pensant que ella va ser el que va ser gràcies a una cosa que nosaltres no tenim, per tant, tot intent d’imitar seria va.

Parlar de Maria com Immaculada té un sentit molt més profund que la possibilitat que se li hagi tret un pecat abans de tenir-lo. Parlar de la Immaculada és prendre consciència que en un ésser humà (Maria) hi va haver alguna cosa, en el més profund del seu ésser, que va ser sempre net, pur, sense cap taca, immaculat.

El veritablement important és que, si es dóna en un sol ésser humà, podem tenir la garantia que es dóna en tots. Aquesta part del nostre ésser que res ni ningú pot tacar, és el nostre autèntic ésser. És el tresor amagat, la perla preciosa. Per descobrir aquesta realitat “immaculada” hem de baixar fins el més profund del nostre ésser.

Si intentem baixar a aquestes profunditats, descobrirem primer els horrors del nostre fals jo. Serà com entrar en unes golfes plenes de mobles trencats, roba vella, teranyines, brutícia. En trobar-nos amb aquesta realitat, la temptació és sortir corrent, perquè tendim a pensar que no som més que això. Però si tens la valentia de seguir baixant, si descobreixes que això que creus ser, és fals, trobaràs el teu veritable ser lluminós i net, perquè és el que hi ha de diví en tu …

Si celebrem avui una festa de Maria Immaculada és per descobrir la proximitat de Déu en ella i a través d’ella. Hi podem trobar les meravelles de Déu fetes realitat i palpables.

Però el singular de Maria és que fa present Déu com a dona, és a dir, podem descobrir-hi el femení de Déu. . Això és el que fa a Maria atractiva, perquè Ell es manifesta en la mateixa essència de Maria.

Maria és gran perquè va descobrir i va viure el diví que hi havia en ella. No són les qualitats externes, ni els capisayos que nosaltres li hem posat a través dels segles, els que fan gran a Maria, sinó haver descobert el seu mateix ser fundat en Déu i haver desplegat la seva vida des d’aquesta realitat fundant.

 

Grego Contreras

Moviment GOAC – Consell Acció Catòlica

 

 

 

___________________________________________________________

 

Evangeli Mt 15,21-28

Dona, quina fe que tens!

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada». Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: «Despatxeu-la d’una vegada: només fa que seguir-vos i cridar». Jesús els respongué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel». Ella vingué, es prosternà i digué: «Senyor, ajudeu-me». Jesús li respon: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells». Ella li contestà: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos». Llavors Jesús respongué: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols». I a l’instant es posà bona la seva filla.

 

____________________________________________

 

COMENTARI

 

En l’evangeli Jesús transita fronteres i en elles es troba amb persones que no comporten la fe ni la cultura de Israel, però que es apropen a  buscant alivi i alliberació als seus sofriments. La dona cananea es una d’elles. Jesús fa el procés en la relació amb fins captar amb profunditat la seva necessitat i el seu reclam. Ell es manté insistent. fins que el  cor de de Jesús queda commogut i sana a la seva filla. Trenca d’aquesta manera amb el exclusivisme religiós de Israel reconèixer-la com a exemple com a exemple de fe i anteposar el sofriment  humà a les seves necessitat de alliberació a qualsevol  frontera cultural, religiosa o sexual. ¿Com els que  ens identifiquem avui el nostre contexts l’esperit d’aquesta dona cananea i a que ens reta com a comunitat cristiana?

 

Els cristians hem heretat del poble jueu el sentiment de poble elegit i privilegiat. Estem tan segurs que Déu és el nostre, que donem per fet que el que vulgui arribar a Déu ha de comptar amb nosaltres.

 

Aquesta postura que ens entestem a mantenir, és tan absurda i està tan en contra de l’evangeli de Jesús, que em sembla fins ridícul haver de desmuntar-la. Déu és de tots, i tots i cadascun dels éssers humans són igual de valuosos per a Ell. El que es crea una altra cosa està davant el seu propi ídol. Seguir pensant que el nostre Déu és el veritable i que el dels altres és fals, és una demostració més de la nostra curtesa de mires.

Jutjar i condemnar en nom de Déu a tot el que no pensava o actuava com nosaltres, ha estat una pràctica constant en la nostra religió. Va sent hora que admetem els tremends errors comesos per actuar d’aquesta manera. Hem de reconèixer, que Déu ens estima a tots, no pel que som, sinó pel que Ell és. Aquesta simple veritat seria suficient per desmantellar totes les nostres pretensions de superioritat.

El missatge d’aquest text, per a nosaltres, és que ser cristià és apropar-se a l’altre que em necessita superant qualsevol diferència, d’edat, de sexe, de cultura o de religió. El proïsme és sempre el que em necessita. Els cristians no hem tingut, ni tenim això gens clar. Ens segueix costant massa acceptar a “un altre”, i deixar-li seguir sent diferent; sobretot a què és “un altre” per la seva religió.

Hem d’aprendre d’aquest relat, que el que em necessita és el feble, el que no té drets, el que es veu exclòs. També en aquest punt hi ha la lliçó sense aprendre. Estem disposats a ajudar a l’important, al poderós, a què pot retornar-nos el favor, però és molt difícil que atenguem la necessitat d’un ningú que no pot respondre.

També hem d’acceptar (com la Cananea) que moltes de les mancances dels altres, es deuen a la nostra falta de compromís amb ells. Sobretot en l’ambient familiar, una relació inadequada pares-fills i fills-pares, és la causa, en la majoria dels casos, de el mal comportament de l’altre. Moltes vegades, la culpa del que són els fills la tenen els pares per no intentar comprendre els seus punts de vista. El acollir l’altre amb afecte, és més pràctic que lamentar o retreure.

 

 

Grego Contreras

Moviment GOAC – Consell Acció Catòlica

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *