DIUMENGE 14 DE FEBRER / VI DURANT L’ANY / Cicle B

DIUMENGE VI DURANT L’ANY / Cicle B

 

Lectura primera Lv 13,1-2.45-46

Els leprosos han de viure sols, fora del campament

Lectura del llibre del Levític

El Senyor digué a Moisès i a Aharon: «Si algú té a la pell una inflor, crostes o erupcions que facin témer el mal de la lepra, serà portat al sacerdot Aharon o a un dels seus fills sacerdots. Els qui pateixen del mal de la lepra han d’anar escabellats, amb els vestits esquinçats, tapats fins a la boca, i han de cridar: “Impur, impur!” Mentre el mal persisteixi són impurs, i han de viure sols, fora del campament».

 

Salm responsorial 31,1-2.5.11 (R.: cf. 7)

 

Lectura segona 1C 10,31-11,1

Seguiu el meu exemple, tal com jo segueixo el de Crist

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint

Germans, quan mengeu o begueu, o feu alguna altra cosa, feu-ho tot a glòria de Déu. No sigueu mai ocasió d’escàndol, ni per als jueus, ni per als grecs, ni per a l’Església de Déu, tal com ho faig jo, que en tot procuro d’adaptar-me a tots, i no busco allò que em convé a mi, sinó allò que convé als altres, perquè se salvin. Seguiu el meu exemple, tal com jo segueixo el de Crist.

 

Al·leluia Lc 7,16

 

Evangeli Mc 1,40-45

La lepra desaparegué i quedà pur

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, es presentà a Jesús un leprós, s’agenollà i li digué, suplicant-lo: «Si voleu, em podeu purificar». Jesús, compadit, el tocà amb la mà i digué: «Sí que ho vull: queda pur». A l’instant la lepra desaparegué i quedà pur. Tot seguit Jesús el va fer marxar, després de recomanar-li seriosament de no dir-ho a ningú, sinó d’anar a fer-se examinar pel sacerdot, oferir per la seva purificació el que Moisès havia ordenat i certificar que ja era pur. Però ell, així que se n’anà, començà de proclamar-ho davant la gent i de fer-ho conèixer pertot arreu, tant, que Jesús ja no podia entrar manifestament als pobles i havia de quedar-se a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.

 

 _____________________________________

COMENTARI

La Covid-19 ha fet aflorar conceptes com pandèmia, transmissibilitat, confinament, exclusió social ect. que las societats del nostre temps ja tenien oblidats. A més ens ha fet viure, personalment o en persones properes, circumstàncies de morts en solitari sense acomiadaments possibles o existències tristes per manca d’escalf humà. I això que en ple segle XXI disposem de mitjans tecnològics, mèdics i farmacèutics per preveure l’evolució de l’epidèmia i poder-la contenir.

I si malgrat tot això aquesta ens ha superat , imaginem-nos com vivien la pandèmia, del temps en que va viure Jesús, que era la lepra. El testimoni gràfic que més ens acosta a aquella realitat el trobem en la pel·lícula Ben Hur, quan el seu protagonista ( el personatge el va interpretar Chalton Heston) torna de Roma a Palestina i es troba a la mare i la germana malaltes de lepra, vivint en una cova, amb els braços, cames i cara embolicats amb draps i aïllades totalment de la societat. En aquestes circumstàncies higièniques gairebé ningú es curava i si algú aconseguia la curació, els sacerdots, que eren la màxima autoritat del poble, ho havien de certificar.

Però la frase clau del fragment de l’evangeli de sant Marc que es llegirà aquest diumenge és el que el leprós diu a Jesús: “Si voleu, em podeu purificar”. I aquest missatge de purificació també queda reflexat en la pel·lícula de Ben Hur, quan els guionistes fan coincidir la curació de la mare i la germana del protagonista amb la mort de Jesús. És un missatge clar de què gràcies a la mort de Jesús em sigut purificats de les nostres misèries.

Serà bo que aquest diumenge ens fem nostra la petició del leprós i reflexionem sobre aquelles coses de la nostra vida que descobrim millorables. I també com el leprós siguem agraïts per tot allò que  generosament ens ha estat donat i fem-ne coneixedors a les persones del nostre entorn. Pot ser així podríem aconseguir com ens explica l’evangelista, que de nou de tot arreu, la gent vingués a conèixer Jesús

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

 

 

 

 

 

_______________________________________________   

Evangeli Mc 1,7-11
Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut
Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Joan predicava així: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l’Esperit Sant». Per aquells dies Jesús vingué des de Natzaret de Galilea, i Joan el batejà en el Jordà. A l’instant, quan sortia de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell, i es va sentir una veu des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut».

 

______________________________________________________

COMENTARI

La paraula Epifania és d’origen grec i significa “MANIFESTACIÓ”.  Normalment quan parlem de l’Epifania ens referim a la celebració de l’adoració de Jesús per part dels astrònoms vinguts de lluny. Però en aquest període nadalenc que conclourà el proper diumenge haurem celebrat tres epifanies diferents.

La primera la Nit de Nadal. Qui és Jesús i com es manifesta ens ho explica clarament i en forma succinta la cançó “Santa nit” quan explica que “els pastors han sentit que els àngels cantant van escampant pel món el missatge que “EL MESSIES ÉS NAT”. Jesús es manifesta com el messies en aquells homes senzills capaços de creure que la promesa que el poble esperava de feia segles ja és una realitat.

La segona epifania és el reconeixement dels astrònoms que moguts per un fenomen sorprenent (avui es parla que hauria pogut ser o bé una conjunció dels planetes Júpiter i Saturn com la que hem viscut fa pocs dies, o d’una aparició del cometa Halley o de la creació d’una supernova) van trobar en Jesús una resposta. I retent-li homenatge van reconèixer que no solament era el Messies que esperava Israel sinó que també ho era per a tot el món conegut en aquell temps i per a tota la humanitat, fos quin fos el color de la seva pell.

I la tercera epifania la celebrarem el diumenge vinent amb el reconeixement per part del Pare de la filiació divina de Jesús. És el moment d’inici de l’era cristiana.

Per això quan nosaltres som batejats esdevenim cristians i com també va passar amb Jesús una veu inaudible, però no per això menys real, també ens diu que cadascú de nosaltres esdevenim Fills de Déu.

El fragment de l’evangeli d’aquest diumenge ens ha de fer reflexionar sobre aquest fet I si  ens fem realment conscients d’aquesta condició és evident que això marcarà el nostre comportament i ens donarà seguretat i alegria per viure la nostra vida en tota la seva plenitud.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

 

 

_______________________________________________   

 

 

Evangeli Jo 1,6-8.19-28

Tot i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres el qui ha de venir

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.

Quan els jueus van enviar-li, des de Jerusalem, sacerdots i levites per interrogar-lo, el testimoni de Joan fou aquest. Li preguntaren: «Qui ets tu?». Ell, sense cap reserva, confessà clarament: «Jo no soc el Messies». Li preguntaren: «Qui ets, doncs? Elies?». Els diu: «No el soc». «Ets el Profeta que esperem?». Respongué: «No». Li digueren: «Doncs, qui ets? Hem de donar una resposta als qui ens han enviat: què dius de tu mateix?». Digué: «Soc una veu que crida en el desert: “Aplaneu el camí del Senyor”, com diu el profeta Isaïes». Alguns dels enviats, que eren fariseus, li preguntaren encara: «Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?». Joan els respongué: «Jo batejo només amb aigua, però, tot i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres el qui ve després de mi; jo no soc digne ni de deslligar-li la corretja del calçat».

Això va passar a Bet-Ània, a l’altra banda del Jordà, on Joan batejava.

 

 _____________________________________________________________

COMENTARI

 

La inquietud amb què vivim la Covid-19 i les esperances que ens generen els anuncis dels progressos que es fan en la recerca de vacunes per eradicar la pandèmia ens poden ajudar a entendre la frisança amb què els jueus esperaven un Messies que els alliberés de les malvestats i esclavatges que Israel havia sofert al llarg de la seva història, com ens expliquen els autors de l’Antic Testament, ells que es consideraven el poble escollit de Déu.

Per això quan apareix un predicador carismàtic com Joan i amb gran nombre de seguidors s’apropen a ell, per preguntar-li “qui és”. Volen saber si ell ja és el Messies. I Joan els respon que ell és només “una veu que clama en el desert”. Però els avisa de què el Messies ja està entre ells i que serà un renovador espiritual, ja que “batejarà amb aigua i amb l’esperit”. Per això els proposa un canvi d’actituds “per aplanar el camí del Senyor”.

El temps d’Advent, és el primer de l’any litúrgic. I si en les empreses a l’inici de l’any es plantegen uns objectius i elaboren uns pressupostos, també nosaltres hauríem de valorar les nostres actituds, i fitxar-nos unes fites, canviant el què calgui.

Per aquest any litúrgic el nostre arquebisbat, davant les desigualtats socials que ha agreujat la pandèmia, ens proposa apropar-nos, acollir i ajudar a aquells que es senten marginats, en una societat egoista i insolidària. És el que va fer Jesús en els seus tres anys de predicació. I el que han recollit els ensenyaments de l’Església en les anomenades “Obres de Misericòrdia”.

Aquest Nadal, en què les circumstàncies no ens permetran grans trobades familiars i per tant els dispendis en menjars i regals seran més petits, siguem generosos i destinem aquest sobrant del pressupost nadalenc a ajudar a aquells que més necessitats estan no sols d’afecte sinó també de coses materials.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

 

 

_______________________________________________   

 

Evangeli Mt 25,1-13

L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Passarà amb el Regne del cel com amb deu noies, que sortiren amb torxes a rebre l’espòs. N’hi havia cinc de prudents, i les altres cinc eren desassenyades. Les desassenyades no s’emportaren oli per a les torxes, però cadascuna de les prudents se’n proveí d’una ampolla. Com que el nuvi trigava, els vingué son, i totes s’adormiren. Ja era mitjanit quan se sentí cridar: L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l. Aquelles noies es despertaren i començaren totes a preparar les torxes. Les que no tenien oli digueren a les altres: Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes no s’encenen. Però les prudents els respongueren: Potser no n’hi hauria prou per a totes; val més que aneu a comprar-ne. Mentre hi eren, arribà el nuvi, i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres, i deien des de fora: Senyor, Senyor, obriu-nos. Però ell els respongué: Us dic amb tota veritat que no us conec.

Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora».

 

 ______________________________________

COMENTARI

 

El mes de novembre que comença amb les festivitats de Tots els Sants i dels Fidels difunts és el darrer mes de l’any litúrgic, ja que el proper comença el dia 29, festivitat de Sant Andreu que dóna inici a l’Advent. És doncs lògic, que els fragments dels evangelis, dels quals se’ns proposa la lectura, ens parlin de la finitud, no solament de la vida corporal sinó també de la fi d’unes determinades civilitzacions o fins i tot del món.

Jesús, aprofita un ritu jueu en el què algunes noies havien de fer guàrdia esperant l’arribada de l’espòs, per recordar-nos dues característiques de la mort que tot i semblar oposades són reals. I és que la mort és a la vegada “certa i incerta”. És certa perquè tots sabem que hem de morir. I és incerta perquè no sabem ni quan ni com. Per això la recomanació de Jesús d’estar amatents.

Però al final de tota etapa, sigui curs, exercici econòmic o any litúrgic correspon fer balanç.  I enguany ens caldrà analitzar quines noves experiències hem viscut amb la pandèmia, com les hem afrontat  i quines conclusions n’hem tret sobre la manera com ens cal viure. Gairebé tots hem sabut de la mort de persones properes i en circumstàncies doloroses i en solitud. I això ¿ens ha portat ha reflexionar sobre si estem al final d’una civilització destructiva i que ens cal actuar per canviat la nostra manera de fer i el nostre entorn ?

La finitud de la nostra civilització podem ajornar-la amb un esforç col·lectiu. Pel nostre final ens cal, com ens recomana Jesús, estar amatents i preparats.

 

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

 

 

_______________________________________________

 

Evangeli Mt 22,1-14

Convideu a la festa tothom que trobeu

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats: Ja tinc preparat el banquet, he fet matar els vedells i l’aviram. Tot és a punt: veniu a la festa. Però ells no en feren cas: l’un se n’anà al seu camp, l’altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren. El rei, en veure això, s’indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Mentrestant, digué als seus homes: El banquet de casament és a punt, però els convidats no se’l mereixen. Per tant, aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu. Ells hi anaren, i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents. I la sala del banquet s’omplí de convidats.

Quan el rei entrà a veure els convidats, s’adonà que un home dels que eren allí no duia el vestit de festa, i li digué: Company, com és que has entrat sense vestit de festa? Ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de peus i mans i traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Els cridats són molts, però no tants els elegits».

 __________________________________________ 

 COMENTARI

Segons la Bíblia la relació de Déu amb el poble escollit no va ser gens planera. I quan el poble li era infidel i ignorava els avisos dels profetes  Déu permetia que fos sotmès a esclavitud per algun imperi proper, fins que es compadia d’ells i els alliberava. Les monarquies en aquells temps eren absolutes i per tant el rei era amo i senyor de la vida dels seus vassalls i podia aniquilar-los tal com figura en la paràbola de Jesús i recull Sant Mateu en el seu evangeli. Avui en què les monarquies són constitucionals potser costa d’entendre aquesta circumstància tot i que encara els habitants d’un reialme som súbdits i la justícia s’imparteix en nom del rei.

Quan Jesús planteja aquesta paràbola està ja prop del final de la seva vida i té plantejat la forma de romandre prop nostre amb el sagrament de la Eucaristia que pren forma de banquet quan Jesús en el darrer sopar agafa el pa i diu “mengeu” i agafa la copa de vi i diu “beveu-ne tots”. Jesús avisa però de com caldrà apropar-se a aquest àpat. I és que a vegades la rutina ens pot fer oblidar el magnífic regal que ens fa Jesús amb aquest sagrament i que la nostra preparació no sigui prou adequada per atansar-nos a rebre’l.

Aquest evangeli doncs ens proposa reflexionar sobre en quines condicions espirituals i anímiques ens acostem a compartir la celebració de la Eucaristia. El nostre Déu no és un rei temible sinó un Pare amorós que no ens llençarà a la fosca. Però sí que ens exigeix una fidelitat incondicional al missatge de germandat que va pregonar Jesús. Aquest és el vestit metafòric que se’ns demana per participar del banquet eucarístic.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

 

 

___________________________________________

 

 

Evangeli Mt 18,21-35

No et dic que perdonis set vegades sinó setanta vegades set

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set».

Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupen els llocs de govern. Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres, que li devia deu mil talents. Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills, els venguessin com a esclaus, per poder pagar el deute. Però ell se li llançà als peus i li deia: Tingueu paciència i us ho pagaré tot. Llavors el rei, se’n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute. Quan sortia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners, l’agafà i l’escanyava dient-li: Paga’m tot el que em deus. L’altre se li llançà als peus i el suplicava: Tingues paciència i ja t’ho pagaré. Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagués el deute. Els altres col·legues, en veure-ho, se n’entristiren molt i anaren a informar el rei de tot el que havia passat. El rei el cridà i li digué: Que n’ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t’havies de compadir del teu col·lega, com jo m’havia compadit de tu? Llavors el rei el posà en mans dels botxins, perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.

Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.

 

  ____________________________________________________________________________________

COMENTARI

En els temps en els què va viure Jesús el número set era de capital importància. Set eren els savis reconeguts a Grècia, ja què eren els que dominaven les set ciències què es consideraven  capitals (encara avui a Catalunya a aquella persona que sap donar resposta a diverses qüestions en diem un “setciències”), set són les meravelles del món antic. set les colines sobre les que es va edificar la ciutat de Roma, i encara avui Barcelona presumeix de tenir set turons. I ja des de l’antiguitat  trobem la rellevància del número set. Déu creà el món en set dies. En els manaments tres fan referència directament a Déu, i els altres set són normes de convivència per un poble nòmada que camina per un desert. Per això també en el cristianisme trobem el número set en les coses importants: 7 són els sagraments, 7 els dons de l’Esperit Sant i 7 els pecats i les virtuts capitals. No és doncs estrany el fet que els deixebles preguntin a Jesús si cal perdonar set vegades, pel valor què per ells té el número set. La resposta de Jesús és rotunda. No set vegades, sinó setanta vegades set.

La paràbola que els hi explica després és aclaridora. Però de les lectures que se’ns proposen per aquest diumenge cal que repassem les nostres actituds fent una reflexió  pausada del fragment del llibre Jesús fill de Sira. ¿Som dels què diem: “Perdono però no oblido”? ¿Sóc exigent amb els altres, però displicent amb les meves actituds? ¿Sóc irritable i rancuniós?

Com diu el llibre, el venjatiu toparà amb la venjança del Senyor. És l’ensenyança que podem extreure de la paràbola del fragment de l’evangeli de Mateu. Jesús ens ensenya que el perdó ha de ser incondicional. I la vida ens ensenya que és més feliç aquell que estima que l’envejós , aquell que es dona sense esperar cap recompensa. Aquell que com diu Jesús sap perdonar sempre.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

 

_________________________________________________________

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *