DIUMENGE 18 D’OCTUBRE / XXIX DURANT L’ANY / Cicle A

DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY / Cicle A

 

Lectura primera Is 45,1.4-6

Condueixo Cir, agafat per la mà dreta, per sotmetre-li les nacions

Lectura del llibre d’Isaïes

El Senyor pren Cir, el seu ungit, per la mà dreta, i el condueix per sotmetre-li les nacions i deixar desarmats els reis, per obrir-li les ciutats, perquè no trobi tancades les portes.

El Senyor li diu: «Per amor de Jacob, el meu servent, d’Israel, el meu elegit, et crido pel teu nom, et dono un títol honrós, tot i que no em coneixes.

Jo soc el Senyor, no n’hi ha d’altre. Fora de mi no hi ha cap Déu. Sense que em coneguessis t’he fet prendre les armes perquè sàpiguen de llevant fins a ponent que no hi ha ningú fora de mi. Jo soc el Senyor. No n’hi ha d’altre».

 

Salm responsorial 95,1 i 3.4-5.7-8.9-10a i c (R.: 7b)

 

Lectura segona 1Te 1,1-5b

No deixem mai de recordar la vostra fe, la vostra caritat, la vostra esperança

Comença la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica

Pau, Silvà i Timoteu, a la comunitat de Tessalònica, reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor. Us desitgem la gràcia i la pau.

Sempre donem gràcies a Déu per tots vosaltres i us recordem en les nostres pregàries. No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre, com la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats. Germans, estimats de Déu: sabem de cert que ell us ha elegit, perquè quan us anunciàvem l’evangeli, no predicàvem només de paraula, sinó amb obres poderoses, amb dons de l’Esperit Sant, i amb molta convicció.

 

Al·leluia Fl 2,15-16

 

Evangeli Mt 22,15-21

Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d’Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos, doncs, què en penseu, d’això? És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?». Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia, els respongué: «Hipòcrites, per què proveu de comprometre’m? Ensenyeu-me la moneda del tribut». Ells li ensenyaren una denari, i Jesús els preguntà: «De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?». Li diuen: «Del Cèsar». Jesús els respon: «Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu».

 

_______________________________________

COMENTARI

 

A Déu el que és de Déu i al el Cèsar el que és del César. El creient ha d’estar en tots els camps de la vida com un actiu més, però sense oblidar en cada moment on és i què és el que s’ha de fer. Jesús ens ho deixa clar: a cadascú el seu.

El problema que tracta l’evangeli d’avui és un dels problemes més antics que recullen la teologia i la filosofia cristiana, Agustí d’Hipona o Tomàs d’Aquino, són dos dels autors, entre molts altres, que estudiaran la relació dels homes amb Déu i amb el Cèsar, o el que és el mateix, amb l’Església i amb l’Estat.

Ser creients, participar de la fe, ens dóna unes pautes concretes per portar la nostra vida, aquestes mateixes pautes ens ajuden a comportar-se socialment, però com a membres d’un Estat concret hem de respecte també al nostre «César» complint amb les normes socials i les obligacions que tenim com a ciutadans. Hem de saber que cada un de nosaltres està compost per moltes dimensions (socials, familiars, culturals, grupals, etc.), per moltes parts, però que, a la fi i al el cap, constitueixen a una mateixa persona. Aquests trets ens identifiquen i ens ajuden a identificar-nos els uns als altres, ens ajuden a saber com som i qui som.

Aquest problema, a més, arriba fins avui. Les discussions sobre si els Estats i els seus governs han de ser religiosos o laics estan a l’ordre del dia. Per a nosaltres una recomanació, d’un dels nostres sants contemporanis, «Sigueu bons cristians i honrats ciutadans». Què més? És clar: a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar

 

 

Grego Contreras

Moviment GOAC – Consell Acció Catòlica

 

 

____________________________________________________________

 

 

Evangeli Mt 20,1-16a

Tens enveja perquè jo soc generós?

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya: va fer tractes per un jornal d’un denari, i els envià a la seva tasca. Sortí altra vegada a mig matí, en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué: “Aneu també vosaltres a la meva vinya, us pagaré el que sigui just”. I ells hi van anar. Pels volts de migdia i a mitja tarda, tornà a sortir i va fer el mateix. Una hora abans de pondre’s el sol encara en trobà d’altres i els digué: “Què feu aquí tot el dia desvagats?” Ells li contesten: “És que ningú no ens ha llogat!” Els diu: “Aneu també vosaltres a la meva vinya!”

Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat: “Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels que han vingut més tard, i acaba pels primers”. Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren un denari cada un. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però també van cobrar un denari. En veure això, rondinaven i deien al propietari: “Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor”. Ell va respondre a un d’aquests: “Company, quin mal t’he fet? No havíem fet tractes per un denari? Doncs, pren el que et toca i ves-te’n. A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu. Que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo soc generós?” Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers».

____________________________

COMENTARI

El relat d’avui és una barreja d’al·legoria i paràbola. Això fa més difícil una interpretació adequada. Sabeu que a l’al·legoria, cadascun dels elements del relat significa una altra realitat concreta. A la paràbola, és el conjunt el que ens llança a un altre nivell de realitat a través d’una fallida en el mateix procés lògic de la història narrada. És clar, per exemple, que la vinya fa referència a el poble escollit, i que el propietari fa referència a Déu mateix. Però també és cert que en el relat, hi ha un punt d’inflexió quan diu: “A l’arribar els primers van pensar que rebrien més”. Vol ressaltar la “injustícia” de pagar a tots els jornalers el mateix salari. Des de la lògica humana, no hi ha cap raó perquè l’amo de la vinya tracti amb aquesta deferència als d’última hora. D’altra banda, el propietari de la vinya actua des de l’amor absolut, cosa que solament Déu pot fer. Potser el que ens vol dir la paràbola és que una relació d’estira i arronsa amb Déu no té sentit. El treball en la comunitat dels seguidors de Jesús, ha d’imitar a aquest Déu, i ser totalment desinteressat. Si prenguéssim seriosament aquest advertiment, què quedaria de la nostra religiositat? La paràbola tracta de resoldre un problema que es planteja des d’una visió mítica de Déu i de l’home. Déu seria el sobirà i senyor que tindria a l’home com a servent i jornaler. Si prenem consciència que Déu està identificat amb l’ésser humà, no fos i en algun lloc de l’univers, no té sentit parlar de retribució o paga. Té molta molla la frase: “Els últims seran primers i els primers a darrers”. En realitat el que ens està dient és que tota escala per valorar els éssers humans, perd la seva consistència a l’hora de ser valorats per Déu. Els criteris humans són sempre insuficients per enjudiciar el grau de pertinença a el Regne de Déu.

El missatge de la paràbola d’avui és, en el sentit més estricte, evangeli, és a dir, bona notícia: Déu és per a tots igual; per a tots és amor, don infinit. Quan diem per a tothom, volem dir sense excepció.

Els que ens creiem bons, els que creiem i complim tot el que Déu vol, el veurem com una injustícia; seguim amb la pretensió d’aplicar a Déu la nostra manera de fer justícia. Com anem a acceptar que Déu estimi als mals igual que a nosaltres. Cauria per terra tota la nostra religiositat que es basa en ser en ser bons perquè Déu ens premiï o almenys, perquè no ens castigui. L’evangeli proposa com ha de funcionar la comunitat (el Regne ). Seria possible  traslladar aquesta manera d’actuar a totes les instàncies civils? Si es pretén aquesta relació imposant des del poder, no tindria valor salvífic. Però si tots els membres d’una comunitat, sigui del tipus que sigui, l’assumissin voluntàriament, seria una riquesa humana increïble, encara que no partís d’un sentit de transcendència

 

 

Grego Contreras

Moviment GOAC – Consell Acció Catòlica

 

 

 

 

 

 

___________________________________________________________

 

Evangeli Mt 15,21-28

Dona, quina fe que tens!

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada». Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: «Despatxeu-la d’una vegada: només fa que seguir-vos i cridar». Jesús els respongué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel». Ella vingué, es prosternà i digué: «Senyor, ajudeu-me». Jesús li respon: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells». Ella li contestà: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos». Llavors Jesús respongué: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols». I a l’instant es posà bona la seva filla.

 

____________________________________________

 

COMENTARI

 

En l’evangeli Jesús transita fronteres i en elles es troba amb persones que no comporten la fe ni la cultura de Israel, però que es apropen a  buscant alivi i alliberació als seus sofriments. La dona cananea es una d’elles. Jesús fa el procés en la relació amb fins captar amb profunditat la seva necessitat i el seu reclam. Ell es manté insistent. fins que el  cor de de Jesús queda commogut i sana a la seva filla. Trenca d’aquesta manera amb el exclusivisme religiós de Israel reconèixer-la com a exemple com a exemple de fe i anteposar el sofriment  humà a les seves necessitat de alliberació a qualsevol  frontera cultural, religiosa o sexual. ¿Com els que  ens identifiquem avui el nostre contexts l’esperit d’aquesta dona cananea i a que ens reta com a comunitat cristiana?

 

Els cristians hem heretat del poble jueu el sentiment de poble elegit i privilegiat. Estem tan segurs que Déu és el nostre, que donem per fet que el que vulgui arribar a Déu ha de comptar amb nosaltres.

 

Aquesta postura que ens entestem a mantenir, és tan absurda i està tan en contra de l’evangeli de Jesús, que em sembla fins ridícul haver de desmuntar-la. Déu és de tots, i tots i cadascun dels éssers humans són igual de valuosos per a Ell. El que es crea una altra cosa està davant el seu propi ídol. Seguir pensant que el nostre Déu és el veritable i que el dels altres és fals, és una demostració més de la nostra curtesa de mires.

Jutjar i condemnar en nom de Déu a tot el que no pensava o actuava com nosaltres, ha estat una pràctica constant en la nostra religió. Va sent hora que admetem els tremends errors comesos per actuar d’aquesta manera. Hem de reconèixer, que Déu ens estima a tots, no pel que som, sinó pel que Ell és. Aquesta simple veritat seria suficient per desmantellar totes les nostres pretensions de superioritat.

El missatge d’aquest text, per a nosaltres, és que ser cristià és apropar-se a l’altre que em necessita superant qualsevol diferència, d’edat, de sexe, de cultura o de religió. El proïsme és sempre el que em necessita. Els cristians no hem tingut, ni tenim això gens clar. Ens segueix costant massa acceptar a “un altre”, i deixar-li seguir sent diferent; sobretot a què és “un altre” per la seva religió.

Hem d’aprendre d’aquest relat, que el que em necessita és el feble, el que no té drets, el que es veu exclòs. També en aquest punt hi ha la lliçó sense aprendre. Estem disposats a ajudar a l’important, al poderós, a què pot retornar-nos el favor, però és molt difícil que atenguem la necessitat d’un ningú que no pot respondre.

També hem d’acceptar (com la Cananea) que moltes de les mancances dels altres, es deuen a la nostra falta de compromís amb ells. Sobretot en l’ambient familiar, una relació inadequada pares-fills i fills-pares, és la causa, en la majoria dels casos, de el mal comportament de l’altre. Moltes vegades, la culpa del que són els fills la tenen els pares per no intentar comprendre els seus punts de vista. El acollir l’altre amb afecte, és més pràctic que lamentar o retreure.

 

 

Grego Contreras

Moviment GOAC – Consell Acció Catòlica

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *