DIUMENGE 11 D’OCTUBRE / XXVIII DURANT L’ANY / Cicle A

DIUMENGE XXVIII DURANT L’ANY / Cicle A

 

Lectura primera Is 25,6-9

El Senyor prepararà un convit i eixugarà les llàgrimes de tots els homes

Lectura del llibre d’Isaïes

En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis, de plats gustosos i suculents, de vins rancis clarificats. Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la mort.

El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes i esborrarà l’oprobi del seu poble arreu de la terra. Ha parlat el Senyor. Aquell dia diran: Aquí teniu el nostre Déu, de qui esperàvem que ens salvaria: alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat, perquè amb tota certesa la mà del Senyor reposarà sobre aquesta muntanya.

 

Salm responsorial 22,1-3.4.5.6 (R.: 6cd)

 

Lectura segona Fl 4,12-14.19-20

Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dona forces

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips

Germans, sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar bé i a passar fam, a tenir de tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito. Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dona forces. Però heu fet molt bé d’ajudar-me, ara que vivia en l’estretor. El meu Déu satisfarà les vostres necessitats d’acord amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist. A Déu, Pare nostre, sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

 

Al·leluia Ef 1,17-28

 

Evangeli Mt 22,1-14

Convideu a la festa tothom que trobeu

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats: Ja tinc preparat el banquet, he fet matar els vedells i l’aviram. Tot és a punt: veniu a la festa. Però ells no en feren cas: l’un se n’anà al seu camp, l’altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren. El rei, en veure això, s’indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Mentrestant, digué als seus homes: El banquet de casament és a punt, però els convidats no se’l mereixen. Per tant, aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu. Ells hi anaren, i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents. I la sala del banquet s’omplí de convidats.

Quan el rei entrà a veure els convidats, s’adonà que un home dels que eren allí no duia el vestit de festa, i li digué: Company, com és que has entrat sense vestit de festa? Ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de peus i mans i traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Els cridats són molts, però no tants els elegits».

 __________________________________________ 

 COMENTARI

Segons la Bíblia la relació de Déu amb el poble escollit no va ser gens planera. I quan el poble li era infidel i ignorava els avisos dels profetes  Déu permetia que fos sotmès a esclavitud per algun imperi proper, fins que es compadia d’ells i els alliberava. Les monarquies en aquells temps eren absolutes i per tant el rei era amo i senyor de la vida dels seus vassalls i podia aniquilar-los tal com figura en la paràbola de Jesús i recull Sant Mateu en el seu evangeli. Avui en què les monarquies són constitucionals potser costa d’entendre aquesta circumstància tot i que encara els habitants d’un reialme som súbdits i la justícia s’imparteix en nom del rei.

Quan Jesús planteja aquesta paràbola està ja prop del final de la seva vida i té plantejat la forma de romandre prop nostre amb el sagrament de la Eucaristia que pren forma de banquet quan Jesús en el darrer sopar agafa el pa i diu “mengeu” i agafa la copa de vi i diu “beveu-ne tots”. Jesús avisa però de com caldrà apropar-se a aquest àpat. I és que a vegades la rutina ens pot fer oblidar el magnífic regal que ens fa Jesús amb aquest sagrament i que la nostra preparació no sigui prou adequada per atansar-nos a rebre’l.

Aquest evangeli doncs ens proposa reflexionar sobre en quines condicions espirituals i anímiques ens acostem a compartir la celebració de la Eucaristia. El nostre Déu no és un rei temible sinó un Pare amorós que no ens llençarà a la fosca. Però sí que ens exigeix una fidelitat incondicional al missatge de germandat que va pregonar Jesús. Aquest és el vestit metafòric que se’ns demana per participar del banquet eucarístic.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

 

 

___________________________________________

 

 

Evangeli Mt 18,21-35

No et dic que perdonis set vegades sinó setanta vegades set

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set».

Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupen els llocs de govern. Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres, que li devia deu mil talents. Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills, els venguessin com a esclaus, per poder pagar el deute. Però ell se li llançà als peus i li deia: Tingueu paciència i us ho pagaré tot. Llavors el rei, se’n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute. Quan sortia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners, l’agafà i l’escanyava dient-li: Paga’m tot el que em deus. L’altre se li llançà als peus i el suplicava: Tingues paciència i ja t’ho pagaré. Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagués el deute. Els altres col·legues, en veure-ho, se n’entristiren molt i anaren a informar el rei de tot el que havia passat. El rei el cridà i li digué: Que n’ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t’havies de compadir del teu col·lega, com jo m’havia compadit de tu? Llavors el rei el posà en mans dels botxins, perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.

Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.

 

  ____________________________________________________________________________________

COMENTARI

En els temps en els què va viure Jesús el número set era de capital importància. Set eren els savis reconeguts a Grècia, ja què eren els que dominaven les set ciències què es consideraven  capitals (encara avui a Catalunya a aquella persona que sap donar resposta a diverses qüestions en diem un “setciències”), set són les meravelles del món antic. set les colines sobre les que es va edificar la ciutat de Roma, i encara avui Barcelona presumeix de tenir set turons. I ja des de l’antiguitat  trobem la rellevància del número set. Déu creà el món en set dies. En els manaments tres fan referència directament a Déu, i els altres set són normes de convivència per un poble nòmada que camina per un desert. Per això també en el cristianisme trobem el número set en les coses importants: 7 són els sagraments, 7 els dons de l’Esperit Sant i 7 els pecats i les virtuts capitals. No és doncs estrany el fet que els deixebles preguntin a Jesús si cal perdonar set vegades, pel valor què per ells té el número set. La resposta de Jesús és rotunda. No set vegades, sinó setanta vegades set.

La paràbola que els hi explica després és aclaridora. Però de les lectures que se’ns proposen per aquest diumenge cal que repassem les nostres actituds fent una reflexió  pausada del fragment del llibre Jesús fill de Sira. ¿Som dels què diem: “Perdono però no oblido”? ¿Sóc exigent amb els altres, però displicent amb les meves actituds? ¿Sóc irritable i rancuniós?

Com diu el llibre, el venjatiu toparà amb la venjança del Senyor. És l’ensenyança que podem extreure de la paràbola del fragment de l’evangeli de Mateu. Jesús ens ensenya que el perdó ha de ser incondicional. I la vida ens ensenya que és més feliç aquell que estima que l’envejós , aquell que es dona sense esperar cap recompensa. Aquell que com diu Jesús sap perdonar sempre.

 

Jaume Saladrigas

Director de la Comissió Diocesana dels Centres Culturals i Parroquials

 

_________________________________________________________

 

 

Evangeli Mt 14,22-33

Maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

Quan la gent hagué menjat, Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca i avançar-se-li cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d’acomiadar tothom, pujà tot sol a la muntanya per pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s’havia allunyat bon tros de terra, però les ones la destorbaven d’avançar, perquè el vent era contrari.

Passades les tres de la matinada, Jesús hi anà caminant sobre l’aigua. Quan els deixebles el veieren, s’esveraren pensant que era una fantasma, i cridaren de por. Però Jesús els digué de seguida: «No tingueu por, que soc jo». Pere li digué: «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua». Jesús contestà: «Ja pots venir». Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà on era Jesús. Però en adonar-se del vent que feia, s’acovardí i començà d’enfonsar-se. Llavors cridà: «Senyor, salveu-me». A l’instant Jesús li donà la mà i li digué: «Quina poca fe! Per què dubtaves?». I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà. Els qui eren a la barca es prosternaren i deien: «Realment sou Fill de Déu».

 

 _________________________________________________

 

COMENTARI

Quan el desànim perquè les coses no surten com a nosaltres ens agradaria, la fe s’afebleix i no podem veure a Jesús, els vents en contra, la tempesta o la foscor s’apodera del nostre ànim i ens enceguen, seguim sense veure a Jesús, llavors hauríem d’estar atents perquè Ell no deixa de cridar-nos dient “Ànim, sóc jo, no tingueu por!”.

Caminar cap a Jesús amb convicció i certesa és la manera de reviure personal o en comunitat la nostra fe i la nostra confiança, vivint el goig d’experimentar com Jesús estén la seva mà i ens diu “Homes de poca fe, perquè dubteu!”. Quan la meva existència es recolza en les meves pròpies raons i seguretats vaig caminant sobre aigua i qualsevol contratemps produirà la sensació d’enfonsament, només si la meva existència es recolza en ELL la meva caminar serà sobre terra ferma.

En Jesús veiem, sentim, toquem i sentim la humanitat de Déu, és a dir en Jesús vivim el que és Déu per a nosaltres, això és el que els deixebles i deixebles van dir “Fill de Déu”, a través de Jesús aprenem com Déu no ens abandona quan ens sentim espantats, amb por o desemparats, per exemple, com en aquest estat de crisi i de sofriment que estem vivint.
Déu en Jesús ens busca i ens acompanya, ens tendeix la seva mà, ens dóna força i esperança; és el Déu que es fa present en l’amic, en l’ajuda solidària, en la generositat gratuïta o en la bondat de la gent bona.

 

Domingo Torres Almazán

President  del Fòrum de les Organitzacions Catòliques d’Adults

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *