DIUMENGE 24 DE NOVEMBRE / XXXIV DURANT L’ANY / Cicle C

Diumenge XXXIV de durant l’any

SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST,

REI DE TOT EL MÓN

Cicle C

 

Lectura primera 2S 5,1-3

Ungiren David rei d’Israel

Lectura del segon llibre de Samuel

En aquells dies, les tribus d’Israel anaren a trobar David a Hebron i li digueren: «Som família teva, som os del teu os i carn de la teva carn. Ja abans, mentre Saül era el nostre rei, tu conduïes les tropes d’Israel quan anaven a la guerra i quan en tornaven, i el Senyor et digué: “Tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu sobirà”». Així, quan els ancians d’Israel anaren a trobar el rei a Hebron, el rei David va fer amb ells un pacte davant el Senyor i l’ungiren rei d’Israel.

 

Salm responsorial 121,1-2.4-5 (R.: 1)

 

Lectura segona Col 1,12-20

Ens traspassà al Regne del seu Fill estimat

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses

Germans, doneu gràcies al Pare, que us ha fet dignes de tenir part en l’heretat del poble sant, en el regne de la llum. Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al regne del seu Fill estimat, en qui tenim el nostre rescat, el perdó dels nostres pecats.

Ell és imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat totes les coses per ell, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons, sobirans, governs i potestats. Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell. Ell existeix abans que tot, i tot es manté unit gràcies a ell.

Ell és també el cap del cos, que és l’Església. Ell n’és l’origen, és la primícia dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix; per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers, posant la pau en tot el que hi ha tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist.

 

Al·leluia Mc 11,10

 

Evangeli Lc 23,35-43

Senyor, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien: «Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit». Els soldats també se’n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien: «Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix». Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «El rei dels jueus».

Un dels criminals penjats a la creu també li deia insultant-lo: «No ets el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres». Però l’altre, renyant-lo, li respongué: «Tu, que estàs sofrint la mateixa pena, tampoc no tens temor de Déu? I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal». I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne». Jesús li respongué: «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís».

 

COMENTARI

L’últim diumenge de l’any litúrgic es dedica a Jesús. Tota la litúrgia té com a principi i com a fi a Jesús mateix. En realitat els diferents temps litúrgics són un procés que vol recordar la trajectòria humana de Jesús. Comença amb l’Advent, amb la preparació del seu naixement, i acaba amb la festa celebrem com a culminació més enllà de la seva vida terrena. Como tot ésser humà va néixer com un projecte que es va anar realitzant durant tota la seva vida i que va culminar amb la plenitud de ser el que expressem amb el títol de Rei. Però Jesús va respondre a Pilat que el seu Regne no era d’aquest món. Doncs malgrat això nosaltres no estem d’acord amb el que va dir Jesús i li proclamem Rei de l’univers. És clar, nosaltres sabem molt millor que ell el que és i el que no és. Per desgràcia, ara no és aquí per poder portar-nos la contrària.

Amb l’evangeli a la mà, podem seguir parlant de “Jesús rei de l’univers”? Un Jesús que va lluitar contra tota mena de poder.

Un Jesús que va rebutjar com temptació, l’oferta de posseir tots els regnes del món.
Un Jesús que va dir: Si no us feu com infants no entrareu pas al Regne de Déu.

Un Jesús que va convidar els seus seguidors a no sotmetre a ningú.

Un Jesús que va dir que no venia a ser servit, sinó a servir.

Un Jesús que va dir als Zebedeu: “Qui vulgui ser important que sigui el servidor, i qui vulgui ser primer que sigui l’últim.

Un Jesús que quan volien fer-lo rei, es va escapolir i va marxar a la muntanya. Podríamos fer més referències, però crec que està clar el sentir dels evangelis. Las paraules Rei, Pare, Fill, Messies, Pastor, tenen gran riquesa de significats simbòlics, tant en l’AT com en el Nou. Però aquests significats queden polvoritzats quan prenem les paraules en el seu significat literal. Si he escollit aquestes cinc paraules com a exemple, no ha estat per casualitat. Totes estan relacionades i no es poden entendre per separat. La idea d’un “rei”, a Israel, va ser més aviat tardana. Mentre van ser un poble nòmada no tenia sentit pensar en un rei. Només quan van arribar a Canà i es van establir a les ciutats conquistades, van sentir la necessitat de copiar les seves estructures socials i li van demanar a Déu un rei. Aquesta petició d’un rei va ser interpretada pels profetes com una apostasia, perquè per al poble l’únic rei havia de ser Jahvè. Van trobar la solució convertint al rei en un representant de Déu.

Per a erigir a una persona com a rei, se li ungia. És el que significa exactament Messies (ungit) . Una clau per entendre la festa d’avui les podem trobar en el mateix evangeli que acabem de llegir. En primer lloc, el rètol que Pilat va posar sobre la creu, era una manera de mofar, no de Jesús, sinó de les autoritats jueves que l’hi havien lliurat. És curiós que nosaltres hàgim ampliat l’àmbit de la seva reialesa a tot l’univers.

Els soldats també li van col·locar una corona i un ceptre per riure-se’n. Creieu que Jesús s’hagués trobat més còmode amb una corona d’or i brillants i amb un ceptre quallat de pedres precioses? Les autoritats, el poble, els soldats, un dels lladres, li demanen que se salvi; però Jesús no va baixar de la creu. Des del desert fins a la creu, l’acompanya la temptació de poder. Jesús es va salvar, però no com esperaven els que estaven al seu voltant. Avui seguim esperant, per a ell i per a nosaltres, aquesta mateixa salvació que es va negar a realitzar. No volem sentir parlar de la salvació que ell va aconseguir morint i lliurant-se als altres. Ens neguem a admetre que la nostra salvació pugui consistir a deixar-nos aniquilar pels que ens odien. La plenitud de l’home és el servei fins a la mort. Si seguim esperant la salvació externa, de seguretat, de poder o de glòria, quedarem decebuts com ells. Jesús serà Rei de l’Univers, quan la pau i l’amor regnin en tots els racons de la terra. Quan tots siguem testimonis de la Veritat. Para entendre correctament la festa que estem celebrant, hem de partir d’un fet: el centre de la predicació i actuació de Jesús va ser “el Regne de Déu”. Mai es va predicar a si mateix ni reivindicar res per a ell. Tot el que va fer i tot el que va dir, feia sempre referència a Déu.

Amb aquesta projecció radical cap a el seu Pare, va fer present el “Regne que és Déu” . El Regne de Déu, el Regne de Crist, no és una realitat que faci referència directa a Déu o Crist. El Regne de Déu és una realitat que fa referència a nosaltres. Ni Déu ni Jesús poden fer res per implantar el seu Regne al marge de la nostra actuació. Som nosaltres els que hem de fer-lo present aquí i ara, com Jesús ho va fer present mentre va viure entre nosaltres. Jesús de Natzaret es va identificar de tal manera amb aquest Regne, que va poder dir: “qui em veu a mi, veu al meu Pare”.

Els primers cristians van descobrir aquesta identificació, i molt aviat van passar de repetir la predicació de Jesús a predicar a ell com modelo. Sorge llavors la màgia d’un nom, Jesucrist.

 

Grego Contreras

Moviment GOAC – Consell Acció Catòlica

 


DIUMENGE XXX DURANT L’ANY / Cicle C

 

Lectura primera Sir 35,12-14.16-18

El crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira

El Senyor fa justícia, no té miraments amb el prestigi dels homes, no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres; escolta la pregària dels oprimits, no es fa sord al clam dels orfes ni al plany insistent de les viudes. El Senyor rep benèvolament els qui l’honoren, el clam d’aquests homes arriba al cel, el crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols, i ells no es consolen fins que arriba a terme, no desisteixen mentre l’Altíssim no intervingui per fer justícia a favor dels innocents. El Senyor no s’entretindrà, no tardarà a sortir a favor d’ells.

 

Salm responsorial 33,2-3.16 i 18.19 i 23 (R.: 7a)

 

Lectura segona 2Tm 4,6-8.16-18

Ja tinc reservada la corona que m’he guanyat

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu

Estimat, pel que fa a mi, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar. Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat. El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.

Durant la meva primera defensa davant el tribunal no es presentà ningú a fer-me costat; tothom m’abandonà. Que Déu els ho perdoni. Però el Senyor m’assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli, i poguessin escoltar-lo tots els pagans. I Déu m’ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu Regne celestial. A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

 

Al·leluia 2C 5,19

 

Evangeli Lc 18,9-14

Va ser el publicà

i no el fariseu el qui tornà a casa seva perdonat

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre publicà. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, us dono gràcies perquè no soc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos”. Però el publicà, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: “Déu meu, sigueu-me propici, que soc un pecador”. Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».


COMENTARI

 

La paràbola és escandalosa. Jesús s’atreveix a ridiculitzar a la gent més respectable, als més piadosos, als més complidors de la Llei. A ningú li semblaria malament l’oració del Fariseu, pensarien que tenia raó. I no era així; la seva acció de gràcies mostra que està satisfet de si mateix i que no té per pecador. És exactament el contrari del que anuncia Jesús.

Tradicionalment hem exagerat la hipocresia dels fariseus, per apartar-nos del missatge profund. Jesús no rebutja simplement la hipocresia del fariseu, sinó el seu mateix plantejament religiós. Aquest plantejament consisteix a observar rigorosament tots els preceptes de la Llei de manera que se sent un just davant Déu i per tant millor que altres que no ho compleixen tot tan bé com jo. Sóc sant perquè obro bé, per tant sóc millor que altres. Donar gràcies a Déu per tot això és un sarcasme.

Tots som pecadors.

Tot just podem evitar “sentir-nos justes”, amb “petits” defectes.   Ens solem confessar: em distrec en la pregària, he murmurat de la meva veïna, perdo la paciència … Però no ens acusem d’alguna cosa més important: he rebut milions i només rento cèntims.

Perquè tot el que sóc m’ho ha donat Déu perquè treballi pel Regne …

 

Paral·lelament, seguim veient el pecat com culpa. Veiem drogoaddicció, prostitució, sexualitat desenfrenada, corrupció pública … I probablement ens produeix horror, i el condemnem. Condemnem les accions i potser també a les persones. Veiem el pecat comès. Però no veiem el pecat patit. I no ens preguntem “per què ells sí i jo no”. Si ens ho preguntéssim, acabaríem cridant de cor a Déu “no ens deixis caure en la temptació i deslliura’ns del mal”, perquè, en les seves mateixes circumstàncies, nosaltres seríem com aquests que ens produeixen tant rebuig.

 

És sorprenent en l’evangeli la reiteració del tema que Jesús acull els pecadors, els cerca, menja amb ells, s’envolta d’ells, és ben rebut. Sorprenent, reiteratiu, escandalós. La dona adúltera, la pecadora a casa de Simó, la Magdalena, Zaqueu, Leví, els leprosos … “Aquest home acull els pecadors i menja amb ells”. I Jesús: – “No he vingut a cridar els justs sinó els pecadors”. Per què? Per dues raons:

– perquè tots som pecadors.

– perquè Déu és el metge.

 

.. Diu la teologia que en Déu totes les qualitats són la mateixa, que la justícia i la misericòrdia són el mateix.

 

Necessitem veure’ns  amb bondat i acollint-nos amb amor- abraçar pacientment, una vegada i un altra vegada, tota la nostra debilitat, fragilitat, vulnerabilitat …, com si estiguéssim comprenent i estimant al nostre millor amic. Cada abraçada de la nostra part feble ens farà créixer, d’una manera paradoxal, en fortalesa interior. Perquè el nucli de la debilitat, si l’acceptem sense explicar-nos “històries mentals” sobre ella, és fortalesa. I en abraçar la vulnerabilitat estem recorrent el camí de “tornada a casa”, on ens sentirem cada dia més unificats.

En el nivell espiritual (o profund), per fi, la paràbola conté una profunda saviesa. No hi pot haver autèntic camí ni creixement espiritual -ve a dir-nos-, si no està fonamentat en l’acceptació de la mateixa veritat i no condueix progressivament a la desapropiació del jo.

La imatge idealitzada representada en la figura del ‘fariseu- és només una altra manera d’anomenar a l’ego. Desconèixer o negar l’ombra ens condemna a viure per l’ego. No obstant això, en la mesura que l’anem acceptant, es va produint la integració psicològica del jo, que possibilitarà el que sigui transcendit. Haurem passat així del “nivell racional”  de consciència a l’estadi  personalitzant.

Però sembla innegable que, si no s’avança en la integració psicològica -acceptant la imatge i l’ombra-, el camí espiritual no tindrà consistència i es veurà exposat a sorpreses desagradables.

 

Aquesta paràbola només es pot entendre adequadament si la llegim com una paràbola de contrast. És a dir, la imatge del jutge seria just l’oposat al comportament de Déu. De manera que, si fins a un jutge inhumà és capaç de cedir davant la petició de la dona, com més Déu -que és tot l’oposat- estarà sempre a favor nostre, fins i tot encara que no li demanem res.

Amb aquesta clau, la paràbola pot ser assumida des de la perspectiva de Jesús, que anunciava Déu com Gràcia i Compassió.

 

Grego Contreras

Moviment GOAC – Consell Acció Catòlica

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *