DIUMENGE 15 de SETEMBRE, XXIV DURANT L’ANY / Cicle C

DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY / Cicle C

 

Lectura primera Ex 32,7-11.13-14

El Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble

Lectura del llibre de l’Èxode

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès: «Vés, baixa a la plana: s’ha pervertit el teu poble, que tu havies fet pujar de la terra d’Egipte. De seguida s’han desviat del camí que jo els havia prescrit. S’han fet un vedell de fosa i l’han adorat, li han sacrificat víctimes i diuen: “Poble d’Israel, aquí tens els teus déus, els qui t’han fet sortir d’Egipte”. Per això el Senyor digué a Moisès: «Veig que aquest poble és rebel al jou. Deixa’m que s’inflami la meva indignació i no en deixaré rastre. Després et convertiré en un gran poble».

Però Moisès apaivagava el Senyor, el seu Déu, i li deia: «Senyor, per què s’encén el vostre enuig contra el vostre poble, que havíeu fet sortir de la terra d’Egipte amb gran poder i amb mà forta? Recordeu-vos d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, els vostres servents; recordeu que els vau jurar per vós mateix i els vau dir: “Faré que la vostra descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel, i tot aquest país que jo us havia dit el donaré als vostres descendents i el posseiran per sempre”».

Llavors el Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble.

 

Salm responsorial 50,3-4.12-13.17 i 19 (R.: Lc 15,18)

 

Lectura segona 1Tm 1,12-17

Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors

Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu

Estic agraït a Jesucrist, el nostre Senyor. És ell qui m’ha donat forces. Li agraeixo que m’hagi considerat prou fidel per a confiar-me un servei a mi, que primer blasfemava contra ell i el perseguia i l’injuriava. Però Déu s’apiadà de mi, perquè quan encara no tenia fe no sabia què feia. La gràcia del nostre Senyor ha estat pròdiga amb mi, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist.

Això que ara et diré és cert, i del tot digne de crèdit: que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer. Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així la vida eterna.

Al rei de tot el món, Déu únic, immortal, invisible, honor i glòria pels segles dels segles. Amén.

 

Al·leluia 2C 5,19

 

Evangeli Lc 15,1-32

Al cel hi haurà alegria per un sol pecador convertit

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els proposà aquesta paràbola: «Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el desert les noranta-nou i aniria a buscar la perduda fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, oi que se la posaria tot content a les espatlles i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”? Us asseguro que al cel hi haurà també més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.

I si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una, no encendria el llum i escombraria la casa i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut”? Us asseguro que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador convertit».

I també els digué: «Un home tenia dos fills. Un dia el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca”. Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors”. I se n’anà a trobar el seu pare.

Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu”. Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat”. I es posaren a celebrar-ho.

Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras”. El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics; i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”».


COMENTARI

La paràbola del fill pròdig –un dels textos més bells de l’evangeli– caldria anomenar-la paràbola del Pare misericordiós o paràbola de l’amor del Pare. Ell és el protagonista principal i, en funció d’ell, se’ns mostren els comportaments del fill pròdig i del fill major. El seu valor principal resideix en la novetat de la figura de Déu que presenta, tan nova que resulta escandalosa per als fariseus de tots els temps: un Déu pare bo, fidel fins al final al seu ser pare, amb una misericòrdia incondicional, oberta, il·limitada, que no només es bolca sobre el fill penedit, sinó també sobre l’intransigent fill major. En aquest sentit, la paràbola sintetitza el nucli del missatge de Jesús: les portes del Regne s’obren al pecador penedit per la magnanimitat de Déu.
El fill menor, que balafia l’herència, representa simbòlicament tota ruptura de l’home amb Déu, que porta, com a conseqüència, ruïna. Perd tots els seus béns i acaba perdent fins a la seva identitat de fill: se sent indigne de dir-se així: Tornaré al costat del meu Pare i li diré: he pecat, tracta’m com a un dels teus jornalers. Sap que en justícia això és el que mereix i accepta haver de guanyar-se la vida treballant com un peó. Però sempre serà un fill perquè res pot esborrar ni anul·lar o canviar aquesta relació.
Per la seva part el pare sempre serà un pare, encara que el seu fill sigui un pròdig. L’amor del Pare supera les normes de la justícia. L’amor restableix i eleva. Per això la seva promptitud per a acollir-ho i la festa que mana celebrar, que li sembla excessiva al fill major i li desperta gelosia i enveja. Per al pare és evident que el mal comportament del fill li ha portat a malgastar el patrimoni, però vol salvar-lo. Per això diu:
“Calia fer festa i alegrar-se perquè aquest germà teu estava mort i ha ressuscitat, s’havia perdut i ha estat trobat”. Inspirat sens dubte en la forma com Déu estima, sant Pau dirà: “L’amor és pacient, és benigne…, no s’irrita, no s’alegra amb la injustícia, es complau amb la veritat, tot ho espera, tot ho tolera… i no passa mai”
Igual que el fill pròdig, el fill major de la paràbola tampoc imagina que un pare, per l’amor que té al seu fill, sigui capaç d’anar més enllà del que la justícia estableix, és a dir, de “donar-li el seu merescut”. Per això, ple de ressentiment, es nega a participar en la festa. Ja no veu al pròdig com a germà i retreu al seu pare l’acolliment que li ha brindat, mentre que a ell, que sempre s’ha portat bé, mai ho hagi premiat: “Fa ja molts anys que et serveixo sense desobeir mai les teves ordres i mai em vas donar un cabrit per a celebrar una festa amb els meus amics. Però arriba aquest fill teu, que s’ha gastat els teus béns amb prostitutes, i li mates el vedell gros”.
Aquest fill té també que canviar d’actitud envers el seu pare i amb el seu germà. El banquet que el seu pare té disposat per a tots els de casa no serà del tot feliç, perquè no serà la festa de la família completa. Ha de pacificar el seu cor, reconèixer agraït el que el seu pare significa per a ell i, reconciliat amb ell i amb el seu germà, disposar-se a gaudir de la festa del retrobament.
Tots ens podem veure també en aquest fill major. El pensar només en mi mateix, l’entristir-me perquè a uns altres els va bé i, pitjor encara, omplir-me d’enuig perquè uns altres que són diferents a mi siguin admesos en l’assemblea de l’Església, totes aquestes actituds excloents em fan oblidar que Déu és pare de tots, i m’impedeixen gaudir de l’alegria de festa que s’assegui pel triomf de l’amor de Déu en la nostra història personal.
En definitiva, el fill pròdig, que desitja tornar a sentir l’abraçada del pare, som cadascun de nosaltres quan descobrim que la nostra vida pot canviar. El fill major som també nosaltres quan advertim que podem servir de manera desinteressada i fomentar la unió sense egoismes, ni gelosia ni prejudicis.

 

 

Grego Contreras

Moviment GOAC – Consell Acció Catòlica

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *